Torno al bloc, després de mesos de pausa. I després d'un cafè postapàtic que m'ha regalat la positiva sensació de poder fer absolu-tament el que vulgui amb la tarda que comença ara, torno al bloc.l
Volia parlar de Carles Baguer i d'aquest oratori que ens ocuparà, vull dir que ens habitarà, fins d'aquí ben bé un any i mig. El regreso a Barcelona su patria del Dr. Josef Oriol, con motivo de celebrarse las fiestas de su beatificación, añyo 1807. Puesto en música por D. Carlos Baguer. Aquest és el títol que encapçala el manuscrit M 327 de la Biblioteca de Catalunya. Absent del catàleg electrònic de la BnC, l'única referència a la seva existència prové del Catàlech de la Biblioteca Musical de la Diputació de Barcelona, publicat per Felip Pedrell el 1909.
l
El manuscrit, enquadernat amb cuir i cartró, conté la partitura general de l'oratori en uns 160 folis (320 pàgines). Per la quantitat de correccions en el text i en la música, cal suposar que es tracta probablement del manuscrit autògraf del compositor. Aquí dalt podeu veure la primera pàgina de l'obertura, amb les indicacions dels instruments. La mala qualitat vé de la fotocòpia, però d'aquí poc temps tindrem tot el manuscrit fotografiat en un CD, de manera que serà molt més fàcil de desxifrar.
l
Per ara tot el que sabem d'aquesta obra és el que ens diu la partitura:
l1. Els efectius orquestrals, a més d'una secció de corda i el baix d'acompanyament implícit (només hi ha xifratges en els passatges en recitatiu), probablement un orgue positiu, inclouen una rica secció de vents amb una flauta, dos oboès, dues trompes, un fagot sol, dos clarinets i trompetes. Els clarinets, presents en parella per primera vegada en una partitura catalana (l'oratori Las dos sillas reales de Josep Cau ja n'incloïa un de sol el 1799) i les trompetes ens fan saber que estem davant d'una obra excepcional. La riquesa de l'escriptura pels vents, amb freqüents passatges solistes de tots els instruments, ho confirma.
l2. La menció al "Templo del Pino" en un dels números i el tema de l'obra (Josep Oriol havia estat beneficiat de l'església del Pi de Bcn des de 1686 i hi està enterrat), fan pensar que es tracta d'un encàrrec de Santa Maria del Pi. També aquesta dada subratlla la singularitat de l'obra, ja que l'església del Pi no sembla haver estat un focus especialment actiu per a l'oratori català, contràriament a Santa Maria del Mar o la catedral de Barcelona. Cal tenir en compte, a més, que Baguer era organista de la catedral i que habitualment la seva relació amb d'altres esglésies de Barcelona es limitava, fins on sabem avui, a Sant Felip Neri.
l3. El títol ens dóna un tercer element: "con motivo de las fiestas de [la] beatificación" de Josep Oriol i l'any de 1807. Efectivament, el 1807 Barcelona rep amb "molta impensada alegria" la notícia de la beatifiació del sacerdot barceloní Josep Oriol, mort un segle abans, el 1702. Aquesta joia ciutadana (potser comparable a la dels Jocs del 92...), es tradueix en grans festivitats: processons, certàmens poètics en honor del nou beat, publicacions diverses (algunes en català), etc. Hi ha alguns estudis sobre la vessant literària o festiva d'aquests manifestacions (cap, és clar, sobre la part musical).
l
Sabent tot això, sembla natural que l'Església del Pi, indret on havia treballat i reposava Josep Oriol, encarregués al compositor de moda de la ciutat, l'organista de la catedral, un oratori excepcional que respongués a l'excepcionalitat de les circumstàncies. Cal pensar, com passava en d'altres casos, que en ocasió de l'estrena es van sol·licitar els serveis de les capelles de música de la catedral i/o de Santa Maria del Mar per sumar-se a la petita capella del Pi. Podríem suposar, fins i tot, que les trompetes i els clarinets eren tocats per militars cedits pel capità general de Catalunya, comte de Santa Clara.
l
Així, la singularitat de les circumstàncies de la creació de l'obra explicaria la singularitat del tema i del tractament que se li dóna. Des del naixement de l'oratori a principis del segle XVII, els argu-ments s'anaven a buscar a les històries de l'Antic o del Nou Testament. L'oratori català del segle XVIII es manté globalment dins aquesta tradició. Per tant, la història de Josep Oriol, molt local i de relativa actualitat (molts barcelonins de 1807 devien tenir avis o besavis que havien conegut el beat), es presenta també en aquest aspecte com una excepció. A l'obra sona diverses vegades el nom de Barcelona i els personatges que hi apareixen sorgeixen del poble de Barcelona. Els "cojos, ciegos, tullidos y estropeados", la Gerónima i el criat han agafat forma a imatge dels barcelonins del carrer. De fet només són dalt de l'escenari perquè parlen en vers castellà...
l
Les últimes "cobplas", cantades per tot el cor i l'orquestra sobre un 6/8 de tall popular, diuen:
l
Dichosa Barcelona
goza con regocijo
la elevación de tu hijo
en el sagrado altar.
l
Tot i l'absolut oblit en què es manté encara avui, l'oratori català del segle XVIII és una font d'insospitada riquesa. Xavier Daufí ha cata-logat entorn de 350 llibrets i més de 70 partitures conservades completes o fragmentàriament. Gènere quasi exclusivament català i camp d'excel·lència per definició dels compositors locals que tenien vedat l'accés a un teatre musical dominat per l'òpera italiana, és en l'àmbit de l'oratori que es van escriure algunes de les obres majors de mestres de capella com Francesc Valls, Jaume Casellas, Francesc Queralt o el mateix Baguer. No obstant això, molt poques d'aquestes obres han estat publicades, si exceptuem l'heroica edició de 10 oratoris de Queralt que va realitzar Daufí en la seva tesi doctoral (Estudi dels oratoris de Francesc Queralt, UAB, 2001). La recuperació d'aquest patrimoni és avui un dels reptes de la música-logia catalana... i aquí estem nosaltres per fer-hi alguna cosa!
Tot i l'absolut oblit en què es manté encara avui, l'oratori català del segle XVIII és una font d'insospitada riquesa. Xavier Daufí ha cata-logat entorn de 350 llibrets i més de 70 partitures conservades completes o fragmentàriament. Gènere quasi exclusivament català i camp d'excel·lència per definició dels compositors locals que tenien vedat l'accés a un teatre musical dominat per l'òpera italiana, és en l'àmbit de l'oratori que es van escriure algunes de les obres majors de mestres de capella com Francesc Valls, Jaume Casellas, Francesc Queralt o el mateix Baguer. No obstant això, molt poques d'aquestes obres han estat publicades, si exceptuem l'heroica edició de 10 oratoris de Queralt que va realitzar Daufí en la seva tesi doctoral (Estudi dels oratoris de Francesc Queralt, UAB, 2001). La recuperació d'aquest patrimoni és avui un dels reptes de la música-logia catalana... i aquí estem nosaltres per fer-hi alguna cosa!
l
Per acabar, quatre pinzellades sobre Carles Baguer, de qui ja havia parlat en altres ocasions (v. La cultura penínsular XVI.1 i XVI.2, VIII.1 i VIII.2 i els primers articles del bloc sobre Maldà i el centenari de Baguer). Carles Baguer neix el 1768 i es forma amb el seu oncle matern, Francesc Mariner, a qui succeirà com a organista de la catedral de Barcelona. Compositor i mestre de compositors com Ramon Carnicer o Mateu Ferrer, la seva música (especialment les simfonies de tall haydnià) va gaudir d'una àmplia difusió a tot Catalunya i de l'apreci dels aficionats a la música de Barcelona. Junt amb Ferran Sor i Francesc Queralt, Baguer dona vida, entre 1790 i 1808, a una fugaç etapa daurada de la música catalana, dramàtica-ment interrompuda per la Guerra del Francès. Pel que fa als oratoris, sabem que n'escriu almenys des de 1796, data d'una cèlebre disputa amb el seu superior a la catedral, el mestre de capella Francesc Queralt, però no és fins a 1802 que coneixem els noms de les obres. De 1805 o abans fins a la seva mort el 1808, Baguer escrigué oratoris anualment per a Sant Felip Neri. Són aquestes obres per a Sant Felip Neri les úniques que he pogut localitzar en partitura fins ara: La adoración del Niño Dios por los Ángeles y Pastores (1805), La resurección de Lázaro (1806), La partida i El regreso del hijo pródigo (1807). En aquest marc, com ja he dit, El regreso a Barcelona del Dr. Josef Oriol és l'excepció i es va escriure molt probablement per a l'església del Pi. Escrit el 1807, es tracta d'una de les últimes obres de Baguer i, sens dubte, d'una de les més ambicioses que mai va escriure.
l
Fins aquí per avui, quan hagi consultat la bibliografia especialitzada aniré completant. Fins aviat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada