Un 'raro' pas comme les autres: Brunetti a la ràdio

Cal celebrar amb xampany el monogràfic que va dedicar Radio Nacional Clásica a Brunetti el passat diumenge 24 d'abril. La introducció biogràfica i la tria musical són excel·lents. És una gran ocasió per sentir molt bones versions de la seva música, sobretot perquè em consta que fins fa pocs mesos a Radio Nacional no tenien cap dels dos discs que se senten en aquest programa.

Oh, mia patria, si bella e perduta?

Faula

THE CITIZEN AND THE TRAVELLER

'Look round you,' said the citizen. 'This is the largest market in the world.'
'Oh, surely not,' said the traveller.
'Well, perhaps not the largest,' said the citizen, 'but much the best.'
'You are certainly wrong there,' said the traveller. 'I can tell you . . .'
They buried the stranger at the dusk.

EL CIUTADÀ I EL VIATGER

'Mireu al vostre voltant', digué el ciutadà, 've-t'ho aquí el mercat més gran del món'.
'Oh, de ben segur que no', digué el viatger.
'Potser el més gran no', digué el ciutadà, 'però el millor sí, això segur'.
'Aquí us equivoqueu', digué el viatger. 'Us podria mencionar...'
Van enterrar l'estranger en fer-se fosc.

Robert Louis Stevenson, Faules, 1896.

Pronto

No vé a cuento, però dedico un post al desgraciat record del terrorista del Jiménez Losantos, que ha plantat l'odi en una generació, la nova, que ja no sap ni per què odia.

El xoc de 1769, ossia Concessió a la musicologia romàntica

Era un dia de Quaresma de 1769. Al Teatro de los Caños del Peral, a Madrid, el públic, sorollós, s'asseia i es feia veure. S'engega la nova simfonia del Bocarini, o Boquerini, arribat fa poc de París. O sorpresa! Quin silenci de cop. Ningú no havia sentit mai una música així. Unes melodies que sembla que prenguin vida, com les paraules d'un orador poeta. Boccherini porta la nova sensibilitat de París, la de l'Empfindsamkeit afrancesat, la de Johann Schobert, i alhora l'esperit encantador de la simfonia concertant, de la conversa galant.

L'orquestra deixa caure el moviment lent, patètica. Assegut al mig de l'escena, Don Luis estira amb el seu arc una melodia estranyament plaent: la seva. De cop i volta s'interromp per iniciar la burla d'una dansa, acompanyat pel violí, abans de tornar a caure en una profunda melancolia. Al final de l'últim moviment es diria que se sent el riure acompassat del saló de Mme du Deffand. Res no serà com abans en la música espanyola després de la Quaresma de 1769.

Boccherini: l'ús dels "graus modals" (en francès)

Boccherini_LBertran

Darrere les petjades de Francisco Brunetti

"Hâtons-nous de parler de M. Brunetti, élève pour le Violoncelle de M. Duport le jeune, & qui lui fait le plus grand honneur; la manière charmante & sûre dont il joue de cet instrument, a paru faite pour commencer avantageusement sa réputation, & pour compléter celle de son Maître. M. Brunetti, Musicien de la Chambre du Prince des Asturies, retourne en Espagne; peut-être eût-il été à désirer qu'il fût resté encore quelques mois à Paris pour consolider ses excellens principes; mais il part du moins avec un talent assez brillant pour prouver que son temps a été bien employé."

Mercure de France, dissabte 18 de septembre de 1784, secció "Spectacles / Concert Spirituel", p. 129.

De la necessitat de la cultura pública

Pietro Fabris (ca. 1740-1792), Concert a casa de Kenneth Mackenzie, ambaixador anglès a Nàpols, 1770.

Ahir al Petit Palau quatre grans artistes van deixar un pòsit d'excel·lència, els quatre músics de l'Arcanto Quartett. Escoltant-los en un quartet dedicat a un comte rus, pensava en el fet que el quartet de corda hagi passat del saló particular a la sala de concerts, de ser privilegi d'una petita minoria a producte per al gran públic, de la caixa forta del terratinent a la butxaca d'una classe mitjana en crisi econòmica. Avui podem gaudir de la cultura per 15 euros (i ja comença a ser car). L'art antany aristocràtic, el volem al carrer i al tombant d'un dijous per la tarda.

Absents els terratinents amb fortuna que exercien de mecenes, presents nosaltres amb 15 euros (o cinc, o un, o cap) a la butxaca, euros que no cobreixen ni el sou d'uns artistes d'aquest nivell, ni el de l'autor del programa, ni la construcció de la sala de concerts, ni la tinta daurada de les entrades, el mecenatge públic esdevé una necessitat. Amb el nostre petit egoisme i la nostra aspiració a convertir-nos en l'aristocràcia del barri per la durada d'un quartet de corda, erigim el sistema públic. Si el capitalisme salvatge és una necessitat, el sistema públic ho és en la mateixa mesura. D'aquí, potser, totes les contradiccions de l'actualitat. Podríem dir que l'estat públic ha nascut per satisfer la suma dels nostres egoismes o, el que és el mateix, el creixement del públic de l'art?

Arcanto Quartett

Del temps perdut II

Política

Ens queixem dels joves, de l'escola, de la incultura i dels adoradors de Telecinco. Res de sorprenent quan la principal característica de la nostra política és la manca d'entusiasme intel·lectual. En lloc de democratitzar la cultura hem desculturitzat la democràcia.