Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

divendres, 24 de desembre del 2010

Sant Sever, monument del barroc barceloní

Per què funcioni, cal passejar-se qualsevol matí, qualsevol matí ben normal, pel centre de Barcelona. En arribar allà on els turistes esperen per entrar al claustre de la catedral, en una arrencada de misantropia, esfumeu-vos per l'únic carrer que veureu buit, el carrer de Sant Sever, que s'endinsa en l'antic call. Quan només hagueu fet algunes passes a l'ombra del turisme cridaner, sense anunci previ, rebreu per la dreta una explosió daurada, una salutació lluminosa.
l
Església de Sant Sever, Barcelona, 1699-1704.

Girareu el cap i darrera d'unes vetustes portes, avui miraculosament entreobertes, la veureu, solemne, impossible. És l'església de Sant Sever, l'única de la Barcelona setcentesca que ha arribat pràctica- ment intacta fins avui. Una petita joia d'art i d'artesania, d'un barroc que no desborda, amable, proporcionat, de devoció càndida i temperada. És saludable, qualsevol matí, de qualsevol dia, endinsar-se en l'ombra per admirar aquest tresor amagat.

divendres, 17 de desembre del 2010

Les parets del solitari

Del que dóna, i donant es condemna. I del que, a força d'obstinar-s'hi, esdevé sec, i cec.
l
A la parte opuesta los vientos y las lluvias australes, que frecuentemente le azotan, atacando el gluten, y desuniendo el grano de la piedra, abren paso a los ardientes rayos del sol, que mientras corre de oriente a poniente, penetran hasta las entrañas de sus sillares, y los corroen y deshacen, y graban en ellos la marca de su flaca decrepitud.
l
Gaspar Melchor de Jovellanos

divendres, 10 de desembre del 2010

...und es ward Licht!


Tot just acabat l'article de l'altre dia, que furgava en les falles del sistema de protecció del patrimoni musical a Catalunya, em trobo per pura casualitat amb això. És una estrella que acaba de néixer. Té dies.

Descobreixo que la Biblioteca de l'Orfeó Català té un fons antic magnífic, si no en quantitat, en qualitat. Descobreixo la primera iniciativa seriosa de digitalització d'un fons musical a Espanya. Descobreixo que som capaços de fer les coses bé.

La selecció de documents digitalitzats, que en alguns casos (súmmum del luxe) es poden sentir, és precisament un exemple immillorable del que té de més seductor el nostre patrimoni musical. Un manuscrit de primera importància per al repertori de l'Ars antiqua a la península (copiat a Santes Creus durant la segona meitat del segle XIII); una edició internacional (Praga!) de 1571 amb les Ensaladas de Mateu Fletxa i d'altres compositors; un altre manuscrit amb les passions segons Sant Mateu, Sant Joan, Sant Marc i Sant Lluc de Joan Pau Pujol, un oblidat amb un enorme potencial (catedral de Barcelona, segle XVII); un quadern amb sonates per a teclat d'Antoni Soler i Carles Baguer, copiat a Barcelona el 1802; un manuscrit hològraf d'Iberia d'Albéniz, entre moltes altres joies.

En resum, felicitats a l'Orfeó Català, al Palau de la Música i als qui han fet possible aquest excel·lent projecte. A hores d'ara l'adreça electrònica ja circula entre tots els medievalistes de França... La prova que val la pena posar-s'hi.

dimarts, 7 de desembre del 2010

Patrimoni musical: crònica d'una mort possible

Destino aquesta entrada a fer conèixer un petit llibre que aporta una visió única del patrimoni musical a Catalunya. Es tracta de les actes d'unes Jornades sobre el Patrimoni Musical Català organitzades l'any 2000 pel Cercle del Liceu i recollides sota el títol En torno al patrimonio musical en Cataluña: archivos familiares (coordinat per Jorge de PERSIA, Madrid, Biblioteca Nueva, 2000).

La presentació, de Josep Maria Ainaud de Lasarte, es plena de frases lluminoses. "Nosaltres ens hem acostumat durant molts anys a oposar el que és la iniciativa privada a la pública, i això és un error. El que és important és l'efecte sinèrgic. [...] Ens movem en un món limitat de l'espai, [...] el de la cultura catalana: [...] no podem oblidar mai que és obert a tot el món. [...] Si nosaltres guardem pel gust de guardar, no hem fet res culturalment. Purament ho tenim allà, tancat. Si nosaltres ho estudiem, fem un gran pas. Però n'hi ha un de fonamental que és el de la difusió. [...] Què ens limita en un projecte tan esplèndid com aquest? Ens limiten les possibilitats humanes i econòmiques". I finalment: "si nosaltres som capaços de transmetre el missatge que entusiasmi a recordar la música, el patrimoni, no a la conservació mirant només el passat, sinó de la conservació mirant el futur".

Fins aquí les belles paraules. Després arriba la realitat. Hi ha d'entrada dos articles sobre els fons de la Biblioteca de Catalunya. En podríem dir comunicats institucionals. Radicalment diferent, el que toca el museu de la música ens fa sentir de seguida la fredor de la cova: Romà Escalàs, que sembla una persona amb empenta i idees clares, ens diu en primer lloc que ni la legislació catalana ni l'estatal no contemplen la noció de "patrimoni musical". Primer calfred, primera llàgrima. Cap protocol no està previst davant d'un cas de perill del patrimoni musical (i en coneixem uns quants).

Unes pàgines més endavant, Josep Pavia, com a respresentant de la secció de musicologia del CSIC, anima els presents (l'any 2000!) que participin en el RISM (Repertori Internacional de Fonts Musicals), que funciona des de 1952.

Seguidament hi ha una sèrie de textos presenats per familiars de músics de primera línia (Granados, Albéniz, Lamote de Grignon, Miquel Llobet). Tots em van transmetre la mateixa sensació, física, real: alleujament, alliberació. Aquests familiars que han lluitat durant dues generacions, sense cap tipus de recolzament, per la supervi- vència de les col·leccions dels seus il·lustres pares o avis, necessitaven poder-ho dir, necessitaven que algú els anés a buscar. És evident. I perquè quedi clar, tots supliquen el mateix: orientació, solidaritat i centralització de la informació. Ni tan sols demanen ajuda.

Valentina Granados, néta d'Enric Granados, documentalista musical: "creo que es importante una iniciativa como ésta, saber qué archivos existen y qué procesos se siguen, pero lo que es fundamental es establecer alguna línea de trabajo [...] sobre todos estos pequeños archivos y relacionarlos". El terme "pequeños" s'ha d'entendre en comparació amb una arxiu estatal. Que quedi clar que estem parlant d'arxius familiars, certament, però de primera importància històrica.

Fernando Alonso, un alumne d'una alumna de Miquel Llobet, explica com va aconseguir salvar un fons EXCEPCIONAL per a la història de la guitarra d'una mort segura: en part en un garatge inundat per la pluja i en part en un local miserable del Raval de Barcelona.

Un nét dels Lamote de Grignon: "Jo, que em dedico al màrqueting, sé que és més difícil recuperar una marca que ha caigut en desús que fer-la nova". Parla del patrimoni musical català. El que pregona és unir-se i centralitzar.

Hi ha d'altres articles interessants (un del propi Mestres-Quadreny, diversos sobre entitats catalanes on ningú diria que hi ha fons musicals importants), però els més plens de significat i d'urgència són els dels familiars. Si el fons Miquel Llobet, un dels millors guitarristes del segle XX, es va salvar miraculosament del desastre, quants hauran desaparegut? I sobretot, molt més important: quants hauran de desaparèixer?

The answer, my friend, is blowin' in the wind.

Partitura manuscrita catalana de 1782 afectada per la humitat. Res no és més fràgil que la tinta i el paper.

diumenge, 5 de desembre del 2010

Barcelona, 1798

Barcelona, Muralla de mar des del moll d'Espanya, 1860.

Fragments del Voyage en Espagne (1797-1798) de Christian August Fischer, traducció francesa de Cramer (París, 1801).

Le premier aspect du Muelle de San Luis a quelque chose d'imposant et de solemnel [sic]. La plaine immense de l'Océan; le haut rocher Montjuich avec son château; le port avec une fôret de mâts; le phare et ses batteries; le rivage plat, tout garni de tavernes, dont les petites terrasses sont adossées au rempart, et les belles files de maisons qui sont à gauche, produisent un aspect superbe et vivant, que l'on ne retrouve pas même à Cadix.

Ici le plus beau moment est la soirée. Le soleil se couche derrière le Montjuich, et la mer s'embrase des feux du couchant. Des bâtiments de toute espèce entrent dans le port, et le rivage se vivifie. Les pêcheurs tirent avec de grands cris leurs bateaux sur le sable, et à la chute du jour on voit briller par-tout les feux et les lumières. La lune s'élève pompeusement au dessus du rivage de la mer, le bruit des vagues brillantes se renforce, les promeneurs se multiplient, et, de l'intérieur des maisons éclairées et ouvertes de toutes parts, vous entendez retentir la musique, les chants et le bruit de la danse. Ce tumulte, et le calme de la mer, qui balance tranquillement ses flots, donne à l'âme un sentiment sublime et énergique, que j'essaierais en vain de vous décrire.

"La primera vista del moll de Sant Lluís té quelcom d’imposant i de solemne. La plana immensa de l’oceà; l’alt rocam de Montjuïc amb el seu castell; el port amb un bosc de màstils; el far amb les bateries; la riba plana, plena de tavernes amb les petites terrasses adossades a la muralla, i les boniques files de cases que queden a l’esquerra [la Barceloneta] formen una vista superba i animada, que no es troba ni tan sols a Cadis.

Aquí el moment més bonic és el vespre. El sol s’amaga darrera de Montjuïc i la mar s'incendia amb les llums de la posta. Vaixells de tot tipus entren al port i la riba s’anima. Els pescadors estiren amb gran cridòria les barques sobre la sorra i, a la caiguda del dia, es veuen brillar arreu els focs i les llums. La lluna s’eleva pomposament per sobre l’horitzó de la mar, la remor de les ones brillants es reforça, els passejants es multipliquen i, des de l’interior de les cases il·luminades i obertes de bat a bat, se sent ressonar la música, els cants i els sorolls de la dansa. Aquesta animació, i la calma del mar, que es balanceja tranquil·lament, dóna a l’ànima un sentiment sublim i enèrgic que no podria descriure per molt que ho intentés."

Port de Barcelona, 1896. A l'esquerra es pot veure la bateria del far de la qual parla Fischer.

Fischer parla, a mes, de l'animat laberint de carrers estrets, ple de botigues obertes, que li recorda Marsella, de l'activitat econòmica (paralitzada per la guerra amb Anglaterra), de l'agradable paisatge que envolta Barcelona, dels diumenges a Montjuïc, de la costum de menjar cargols amb oli i pebre, de la indumentària dels barcelonins, del caràcter de les dones, de les institucions acadèmiques de la ciutat, del domini del català (excepte dins l'administració i les classes superiors).

Internacional

Els mitjans estrangers no paren d'insistir en una Espanya caòtica, descontrolada, desfeta, perduda, desesperada. Tot, és clar, és la introducció per a la locució morbosa: rescat financer. Com si ja fos un tema tancat. Ja n'hi ha prou d'enfonsar el personal en el fangar! Que parlin de les papallones de les illes Fiji i deixin de tocar els collons.

divendres, 3 de desembre del 2010

Agenda Brunetti

El 2011 es desperta amb Brunetti!

El pròxim 11 de desembre, a la Westerkerk d'Amsterdam, el grup Concerto Barocco interpretarà una Missa de Mozart i una Simfonia "by the important Italian/Spanish composer Gaetano Brunetti".

El 14 de gener del 2011, una mica més lluny però també en una església, la Peace Portal Alliance Church de Surrey, a la Columbia Britànica (Canadà), l'excel·lent Borealis Quartet (que ha merescut recentment un article a The Strad) tocarà "a rarely heard work by Gaetano Brunetti" amb el fagotista George Zukerman. És un concert "bonus" de la temporada de la White Rock Baptist Church de Surrey. Suposo que es tractarà del quintet amb fagot publicat fa uns anys per Musica Rara (o un dels altres cinc, conservats en manuscrit però enregistrats el 2002 per Paolo Carlini i el Quartet Sandro Materassi).

L'actualitat de la música de cambra

Em faig eco d'aquest article de La Vanguardia que recomana el Fernando sobre les esperances de la música de cambra espanyola.
l
"Queda mucho por hacer, pero la música de cámara ha dejado de vivir en Catalunya una travesía en el desierto. Abrieron camino siendo muy jóvenes los ya consagrados Quartet Casals, que a su vez se han convertido en referencia para quienes dudan hoy si tirarse a esta piscina."

dijous, 2 de desembre del 2010

Anatomia musicològica: reflexions sobre l'entrada anterior [IV]

Em sembla útil de treure algunes conclusions improvisades a partir de l'entrada anterior. La més evident és que 21 (el 42%) de les 49 entitats citades es concentren a Madrid (11) i Barcelona (10). Lluny darrera seu hi ha Granada i València, amb 3 entitats cadascuna. No hi ha res de sorprenent en això si considerem que Madrid és la capital i que és a Barcelona on va sorgir la musicologia espanyola moderna. D'altra banda, la concentració del 49% de la inversió global de l'estat en I+D entre aquestes dues ciutats indica que la situació de la musicologia, en aquest aspecte, és comparable a la d'altres àmbits de recerca.

No obstant això, l'emergència recent d'iniciatives autonòmiques per a la recuperació del patrimoni musical regional no es pot negligir. Entre els casos més visibles hi ha el d'Andalusia (a través del Centro de Documentación Musical de Andalucía, amb una col·lecció discogràfica de difusió internacional) o, més recentment, el de la Comunitat Valenciana (a través de l'Institut Valencià de la Música, amb una focalització sobre la figura mediàtica de Martín i Soler). A Navarra, per exemple, en lloc de crear un centre de recerca i documentació, el departament de cultura financia encàrrecs puntuals a títol personal o empresarial (grups musicals, editorials). A Castella i Lleó la tasca ha recaigut en les universitats (Salamanca, Valladolid) i en la iniciativa d'entitats autònomes (la Fundación Juan March, per exemple, ha financiat la magna catàlogació dels arxius catedralicis realitzada pel P. López-Calo). A Aragó sembla que hi ha tingut un paper fonamental la Institución Fernando el Católico, adscrita al CSIC i que es presenta a la seva web com una de les principals editorials científiques del país.

Així doncs, tot i que les estrategies han estat variades, el conjunt permet de constatar que des de fa una desena d'anys hi ha per part dels governs autonòmics un interès creixent pel patrimoni musical. Aquest s'ha convertit en una part no negligible de l'herència regional, susceptible de contribuir a la bona imatge exterior de la comunitat, amb un important potencial econòmic i mediàtic i una relació qualitat-preu temptadora (resultats rimbobants per subvencions reduïdes). La tendència és, doncs, positiva. Ara, això no vol dir, ni de lluny, que la inversió i els resultats siguin suficients.

Entraríem aquí en una sèrie de consideracions que partirien de les males condicions de l'ensenyament i de la pràctica de la musicologia a Espanya per endinsar-nos seguidament en la feblesa crònica del teixit de l'educació musical (tan a nivell elemental, com amateur o superior), etc., però abans voldria fer una visita als casos de Madrid i Barcelona. És tradicionalment en aquestes dues ciutats on les possibilitats de desenvolupament de la disciplina són majors i on se'n capta millor l'esperit general.

La situació musicològica de les dues capitals és ben diferent. A Madrid hi destaca l'ICCMU, que reuneix sota el prestigi (i la disciplina, segons diuen) d'Emilio Casares el potencial científic del personal de la Universitat Complutense (investigadors i estudiants), les publicacions (llibres i partitures) i la promoció de concerts (en particular l'estrena de sarsueles novament editades). Al costat hi ha l'equip de recerca de la Universitat Autònoma (de Madrid). La Villa y Corte també és la seu de la Societat Espanyola de Musicologia, focus de publicacions de tot tipus i en especial de la Revista de Musicología.

A Barcelona, com tan sovint al nostre país, el problema és el de les institucions parcials: un trosset per aquí, un trosset per allà. Hi tenim la secció de musicologia del CSIC, d'àmbit estatal; l'Institut Ricart i Matas, lligat alhora a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi; l'afeblida Societat Catalana de Musicologia, depenent de l'Institut d'Estudis Catalans. Entre les tres publiquen tres revistes, una en castellà i de projecció internacional, Anuario Musical (CSIC), la més antiga d'Espanya en el seu àmbit, i dues en català, més "de la ceba", Recerca musicològica (UAB) i la Revista Catalana de Musicologia (IEC). El servei de publicacions de la Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya, una quarta entitat, exerceix, d'alguna manera, d'editora musical del CSIC i de la UAB.

A part, com a illes autònomes enmig del mar...asme, hi ha l'editorial Tritó, que dóna lloc a una activitat de recerca limitada però activa (en particular la de Josep Dolcet), el Museu de la Música, recentment reobert i que aporta molta esperança, tot i dedicar-se en particular a l'organologia, o el nou Centre Robert Gerhard, dedicat sobretot a la difusió i promoció del patrimoni musical català. La pregunta és: en lloc de multiplicar entitats que coixegen per una banda o per l'altra, no podria ser interessant de concentrar totes les funcions (recerca, formació, publicació, difusió) en una institució única?

La prova de l'èxit d'aquest tipus d'iniciatives totals és el Centre de Musique Baroque de Versailles que reuneix un equip de recerca autònom i dedicat full-time a la investigació (sense compaginar-la amb classes universitàries o tasques administratives), un taller d'edició amb col·lecció pròpia en una editorial prestigiosa, una escolania que treballa en contacte permanent amb els científics i editors i, finalment, una temporada de concerts de ressó internacional on es toquen les obres que es van editant amb col·laboració estreta entre músics i musicòlegs . I la col·laboració pot anar des de com resoldre tal o qual passatge musical fins a la reconstrucció completa d'instruments perduts (penso en l'èxit recent de les quintes de violon). Resultat: entrada de finançament privat i prestigi internacional. O, diguem-ho a l'inrevés: prestigi internacional i entrada de finançament privat.

El mateix que es pot dir per Catalunya es pot dir pel conjunt d'Espanya. L'estat no hauria d'intervenir decididament en la promoció del patrimoni musical en col·laboració amb els governs autonòmics, com faria per la restauració d'una capella romànica o d'un quadre de Velázquez? No seria interessant, en aquesta mateixa línia, centralitzar o coordinar la gestió dels diversos centres de recerca i evitar la proliferació de petites entitats regionals disfuncionals i de perfils tan diversos?

La resposta la podem tenir avui, demà. No caldria esperar 100 anys.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...