Març Brunetti

Sense temps per a més, saludar un mes Brunetti. Acaba d'aparèixer a la xarxa la primera gravació mundial del primer dels trios de la serie V (1775), publicat a París el 1776. És una obreta magnífica, en una versió més que digna, que ha vist la llum en el marc del Proyecto Brunetti, una iniciativa del violoncel·lista del grup, Pere Joan Carrascosa, per recuperar l'obra del compositor.

Per completar les bones notícies, dissabte que vé, dia 24, i gràcies a la bona obra del Miguel Ángel Marín, es toquen a Madrid (Fundación Juan March) dos dels seus quartets tardans i el primer quartet de corda escrit per un català. És una obra de Pere Santamant, probablement de mitjan dècada de 1770, que vaig descobrir l'any passat al catàleg de la Library of Congress de Washington. I el divendres de la mateixa setmana, el 30 de març, a l'Auditorio Nacional de Madrid, sonarà una simfonia i dues àries de Brunetti, en mans de l'Orquesta Barroca de Sevilla, dirigida pel finíssim Christophe Coin. Aquest concert gira per Sevilla i Cadis, em penso.

Per acabar d'arrodonir la cosa, aquesta setmana surt d'impremta l'edició de les dues darreres col·leccions de trios amb dos violins de Brunetti, les series VI i VIII, editades per un servidor i publicades per l'ICCMU.

Sembla doncs que Brunetti comença a enlairar-se amb una força d'arrencada respectable. Esperem que no decaigui!

D'un món a l'altre

Torno fascinat, un cop més, de l'altre món, el del segell Alpha, que és més que una discogràfica com el Barça és més que un club. L'Autre Monde és una petita i fabulosa botiga situada al cor bategant de París, en un carreró que puja cap a l'Odéon i que Woody Allen no hauria desestimat per la seva última pel·lícula. A la nit, mentre les velles parets dels hôtels es fonen amb la fuga de blaus del crespuscle, s'hi encenen espelmes en lloc de bombetes. Molt bona música i una escollida biblioteca de llibres de música, d'història i d'art (terrible- ment en venda) us acompanyaran quan entreu. Hi destaquen els bells llibres il·lustrats, els lloms i les pàgines (entrevistes) dels quals, desvetllen un somni fastuós de frescos, de cúpules i de galeries, de grans figures mitològiques i d'epifanies monacals.

Això podria ser una ressenya per una revista cultural on l'indret mereixeria quatre o cinc estrelles, però hauríem deixat de banda l'essencial. Vaig descobrir Alpha amb 13 o 14 anys. Erlebach va ser el primer disc i encara recordo l'estranya i irrepetible sensació que vaig tenir en treure el plàstic que l'embolicava. La d'un meteorit extrava- gant i fascinant, definitivament únic, amb aquella inefable, incomfusible senefa del cartró, entre les aigües de les pàgines de guarda dels llibres antics i els motius vagament ornitològics d'un pareo javanès. Era en aquell mesón del carrer Bailèn on feien faves amb pernil. Amb 15 anys, prop de la llar cremaven l'Andante de Barrière (no cal que digui quin, els que hagin sentit el disc sabran de què parlo) i les atmosferes de cordes pinçades que el Poème Harmonique o l'Arpeggiata han sabut recrear (i aquí crear és més important que el prefix) màgicament.

Alpha, i tot el que l'acompanya (un festival a Normandia, l'exaltació permanent de les altres arts, de la paraula declamada a la fotografia, els concerts a l'Île Saint-Louis, la llibreria, etc.), ha sabut fer oblidar que és un producte comercial. Va ser aventura en un principi, ara és filosofia i fe laica. En consultar el catàleg d'Alpha, com en visitar la llibreria, un té la sensació de descobrir les col·leccions d'un "homme de goût", un "honnête homme" cultivat, apassionat. En l'origen, el fundador, el discret Jean-Paul Combet.

D'una banda, comprant, un hi compra la il·lusió d'esdevenir part d'un cercle exclusiu i elevat de consumidors de cosa cultural. De l'altra, els acabats, la màgia dels detalls, l'amor de les coses ben fetes que traspua darrera de cada disc i cada moble i cada llibre, en definitiva, els testimonis d'una passió i el de la passió de la passió compartida, fan perdonar l'elitisme del conjunt. El propi Combet diu que ningú ha dit mai que els seus productes siguin barats, però tampoc no han dit mai que no valguin el que s'ha de pagar per ells. Deu ser un molt bon amfitrió.

Però sobretot, la música. Alpha ha significat una nova concepció de la música, avui és més clar que mai: més que la vivència de la música, el somni de la música. És el somni fet quotidianitat (precisament recuperar la quotidianitat de la música "museitzada" és el tema de festival d'Arques-la-Bataille d'enguany), guanyant, així, la possibilitat de seguir somniant. Alpha ha tingut el mèrit d'aglutinar en un projecte comú enormes artistes que, des de diferents provinències, han mogut muntanyes de rutina i de tradicions establertes i han gosat la música que somniaven. També tècnics de so (Hugues Deschaux és el primer i potser l'últim nom d'un tècnic de so que recordaré), actors molt més que actors (Eugène Green amb la seva personalitat capital, Benjamin Lazar), musicòlegs, historiadors de l'art, el fotògraf Robin Davies, etc. Junts han creat un fet, un fet nou, en un d'aquests tombants col·lectius que només s'esdevenen un cop de cada mil.

Per mi, Alpha ha sigut una nova identitat musical, un heroic desplaçament de la base de la feixuga columna de la música "culta". A veure si arribo a formular el que vull: hi ha nascut una nova concepció de la mal anomenada "obra menor". Cap obra no és menor si els músics que la toquen la fan major. Els músics no són només "passadors" de memòria, són creadors de memòria, assumint així la seva condició d'artistes del i pel present sense perdre mai el compromís més pur amb el passat. D'aquesta manera han sortit de l'ombra, embolcallats per un veritable treball de recreació, una sèrie inacabable de fabulosos fantasmes (Belli, Avison o Barrière) o d'estàtues ben conegudes però retocades fins a fer-se irreconeixibles (Bach, Monteverdi, Dufay). En un gir copernicà respecte al museu musical habitual, amb aquesta idea, plenament assumida, que Jean-Jacques Nattiez, parafrasejant Molino, anunciava simplement així: "les obres que emergeixen en una cultura i una societat donades i que se succeeixen cronològicament en la història de la música, són primer i abans que res el resultat de processos complexos propis a cada compositor considerat individualment en el context d'un espai socio-cultural particular". S'estableix així la base des de la qual tota producció musical és digne d'interès. L'interès artístic pel músic geni, passant per l'antropologia, esdevé l'interès artístic per l'home músic. La darrera descoberta és que, com més ens submergim en aquest context que ha passat de ser marge a ser centre, més brillen els antics genis: amb una llum nova revifada i acompanyada per la llum pròpia (sovint sorprenentment poderosa i suggestiva) dels un-cop-més-mal-anomenats "mestres menors".

El meu desig, el meu somni d'anys és que aquesta reflexió arribi a la música que conec i que defenso. Difícilment podria concebre una il·lusió millor que veure Gaetano Brunetti o Pere Joan Llonell, amb les característiques lletres grogues o roges sobre negre, i, a sota, les bromes a l'horitzó d'un paisatge de Luis Paret, les qualitats de verd d'una cassaca pintada per Goya o l'aura singular i intrigant de la taula plena de pastanagues en una escena de gènere de Flaugier. Amb l'acompanyament, obviament, d'una música ben servida: els colors particulars de la música d'església de la Barcelona industriosa de 1770, els quintets tardans de Brunetti amb l'atreviment dels arranjaments amb oboè i diversos instruments per part, una ornamentació temerària... i més i més i més. Pedrell ho formulava, a la manera romàntica, fa 110 anys: servir "a eixos altres grans, als anònims, als infinitament petits, excelsos custodis de l'ànima de la pàtria" (llibre d'or de l'Orfeó Català, 6-I-1902).

Sí, Alpha m'ha donat el bell somni, el seguir somniant, i sobretot, sobretot, el seguir lluitant.

Per fi!

Per fi! Amb l'enquadernació del primer exemplar del treball de màster tinc la impressió d'arribar al final d'un llarg camí. Ara queda la defensa, però el pitjor ja ha passat. I després, la nova aventura del doctorat...

Quan acabi la resta de compromisos immediats espero poder tornar a dedicar-me tranquil·lament al bloc i posar-lo al dia, que li cal.

Carmen Veneris amb Brunetti

Em faig eco de l'amable comentari dels membres del quartet Carmen Veneris a l'entrada que els vaig dedicar fa un any: "Estimados amigos. Muchas gracias por hacer referencia de nuestro grupo en vuestra reseña. Por fin hemos podido realizar una actuación con este cuarteto tan fantástico."

Les seves interpretacions han assolit una nova maduresa i ofereixen una versió natural, fàcil, molt bonica, del quartet op. 2 nº 1 en sol menor de Brunetti (1774). Al seu canal de Youtube trobareu altres interpretacions de Haydn i de Canales.

Esperem que d'altres obres segueixin aquest camí, amb la mateixa dedicació, precisió i tendresa.

Més sobre Francisco Brunetti

P. G. de Bussy [?], Campagne et souvenirs d'Espagne, 1823-1839. Pu- blicats a la Revue Hispanique XXXII, New York-Paris, 1914.

Es tracta del diari d'un oficial francès que va entrar a Espanya amb els cent-mil fills de Sant Lluís per restaurar la monarquia absoluta el 1823. A l'inici hi diu: "c'est sous l'impression du moment que mes notes ont été prises, et je les ai laissées telles que je les avais rédigées".

El 24 de juny de 1823: "Soirée de musique chez Cabrero. Brunetti, première basse du roi d'Espagne", (p. 497).

L'1 de juny havia donat alguna altra precisió sobre Cabrero: "Jolie soirée de musique chez l'orfèvre Cabrero", (p. 496).

Afegit el 19-VI: Es deu tractar de Pablo Cabrero, segon director de la Real Fábrica de Platería (després de la mort d'Antonio Martínez el 1792). Segons veig per internet, "uno de los establecimientos industriales más importantes del Madrid de la Ilustración, responsable de la mejor orfebrería que se haya hecho en España en los siglos XVIII y XIX". (A la imatge: calze fet a la Real Fábrica de Platería el 1829, Museo Arqueo- lóxico Provincial de Ourense).

Oviedo, 17-M: presentació i dos quartets de Brunetti

Brunetti sota els focus

Saludo amb molta alegria la publicació per Ars Hispana dels quartets L. 190 i 185-189 de Brunetti, escrits entre 1785 i 1788. A la introduc- ció, el Raúl Angulo, que ha tingut el detall de citar aquest bloc i des d'aquí li agraeixo, aclareix de forma definitiva una confusió referent a les fonts manuscrites d'aquestes obres, deguda a un error de la Biblioteca Nacional de França i del catàleg publicat de Brunetti.

El pròxim 17 de maig, la presentació de la publicació a Ovideo comptarà amb la interpretació de dos dels quartets per professors de corda del Conservatori Superior de Música de la capital asturiana. A la web de l'editorial en podeu sentir un tast electrònic.

Sense temps per més (Brunetti em crida, per d'altres temes, des de la finestra oberta del Word), envio molta sort i un gran agraïment a la feina impagable del Raúl i el Toni i el seu projecte d'Ars Hispana.
l

Un 'raro' pas comme les autres: Brunetti a la ràdio

Cal celebrar amb xampany el monogràfic que va dedicar Radio Nacional Clásica a Brunetti el passat diumenge 24 d'abril. La introducció biogràfica i la tria musical són excel·lents. És una gran ocasió per sentir molt bones versions de la seva música, sobretot perquè em consta que fins fa pocs mesos a Radio Nacional no tenien cap dels dos discs que se senten en aquest programa.

Darrere les petjades de Francisco Brunetti

"Hâtons-nous de parler de M. Brunetti, élève pour le Violoncelle de M. Duport le jeune, & qui lui fait le plus grand honneur; la manière charmante & sûre dont il joue de cet instrument, a paru faite pour commencer avantageusement sa réputation, & pour compléter celle de son Maître. M. Brunetti, Musicien de la Chambre du Prince des Asturies, retourne en Espagne; peut-être eût-il été à désirer qu'il fût resté encore quelques mois à Paris pour consolider ses excellens principes; mais il part du moins avec un talent assez brillant pour prouver que son temps a été bien employé."

Mercure de France, dissabte 18 de septembre de 1784, secció "Spectacles / Concert Spirituel", p. 129.

Brunetti després de Brunetti

Aranjuez, Casita del Labrador, Juan de Villanueva i Isidro González-Velázquez, 1790-1803.

En vida, Gaetano Brunetti fou conegut sobretot a Madrid i els seus voltants. Com que la seva música es va difondre de forma molt limitada, mai no va poder gaudir d'una reputació internacional. Però després de la seva mort el 1798, gràcies a Carles IV, amb qui havia conviscut quasi diàriament durant 28 anys, la música de Brunetti va conservar certa popularitat a la cort.

Fins el 1801 moltes de les seves obres es van anar recopiant, prova que es tocaven regularment a l'entorn reial. Aquest mateix any, Carles IV va posar a disposició d'un impressor madrileny la seva col·lecció de música per un projecte editorial que, malauradament, no es va formalitzar mai però que va arribar a anunciar al Diario de Madrid la publiació imminent d'obres del "cèlebre Brunetti". El 1805, quan feia un any que Francisco Brunetti, el fill de Gaetano, dirigia la Real Cámara, el rei va encarregar la còpia d'una cinquantena d'obres del compositor per enviar-les a la seva filla, la reina d'Etrúria. Per les parts separades conservades a Parma, consta que aquestes obres es van copiar i sens dubte tocar a Itàlia durant la breu existència d'aquest regne. El propi Carles IV, en marxar a l'exili el 1808, no va oblidar d'emportar-se una vintena d'obres de Brunetti, en particular quintets i trios.

A banda, a Madrid es venia el 1806 una missa de Brunetti (al mateix preu que el Requiem de Mozart!) i una missa, probablement la mateixa, es va interpretar els anys 1798, 1800 i 1808 als oficis solemnes organitzats pels comtes-ducs de Benavente-Osuna a determinades esglésies de la ciutat. Aquesta missa també es va copiar per la catedral de Salamanca el 1804.

Amb la desaparició de la generació de Carles IV de la vida pública, la música de Brunetti es va precipitar en l'oblit. I després de la guerra de la independència ningú no va pensar en recuperar-la. Altres preocupacions devien tenir els fills de Brunetti per acabar venent la col·lecció musical del seu pare a Louis Picquot. Per sort la van deixar en bones mans, ja que fou gràcies a Picquot que per primera vegada es va parlar de Brunetti en els llibres d'història de la música, tant per bé com per mal. D'altra manera, hauríem perdut per sempre bona part de la producció més característica i excel·lent de Gaetano Brunetti.

Bona notícia

L'Ajuntament de Madrid ha posat en marxa Memoria de Madrid, una sòlida col·lecció digital del "patrimoni històric de Madrid", amb material molt variat. Per felicitat de músics i musicòlegs, l'impressionant fons musical dels teatres de Madrid conservat a la Biblioteca Histórica Municipal també en forma part.
l
Això potser animarà algun músic a recuperar els centenars de tonadillas i sainets que dormien fins ara a les prestatgeries de la Biblioteca Histórica Municipal. És un repertori divertidíssim, d'efectiu reduït i de llenguatge (musical i literari) planer, molt fàcil i atractiu per a grups musicals petits amb ganes de novetats.

Per la Brunettologia: amb aquesta col·lecció s'ha digitalitzat per primera vegada una partitura de Brunetti! A mi em servirà molt, tot i que no és precisament l'obra que calia digitalitzar de forma més urgent... Es tracta d'una sarsuela de la qual s'han perdut les parts vocals, Jasón o la conquista del vellocino, de 1768. Però sobretot no la busqueu pel compositor ni per l'any perquè a la web no hi ha cap atribució a Brunetti i han datat la partitura el 1880!! La maledicció continua.

Recerca

La recerca és recerca de comprensió, no recerca de resultats. La pregunta és "què és la música de Gaetano Brunetti", no "quantes corxeres té la música de Gaetano Brunetti".

Insisteixen amb el mètode. El mètode serveix per a comptar corxeres. El resultat del mètode no té valor per se.

El mètode ha de dependre de les expectatives de comprensió, no a l'inrevés.

Agenda Brunetti

El 2011 es desperta amb Brunetti!

El pròxim 11 de desembre, a la Westerkerk d'Amsterdam, el grup Concerto Barocco interpretarà una Missa de Mozart i una Simfonia "by the important Italian/Spanish composer Gaetano Brunetti".

El 14 de gener del 2011, una mica més lluny però també en una església, la Peace Portal Alliance Church de Surrey, a la Columbia Britànica (Canadà), l'excel·lent Borealis Quartet (que ha merescut recentment un article a The Strad) tocarà "a rarely heard work by Gaetano Brunetti" amb el fagotista George Zukerman. És un concert "bonus" de la temporada de la White Rock Baptist Church de Surrey. Suposo que es tractarà del quintet amb fagot publicat fa uns anys per Musica Rara (o un dels altres cinc, conservats en manuscrit però enregistrats el 2002 per Paolo Carlini i el Quartet Sandro Materassi).

300!!

Per celebrar les 300 entrades del blog (i els quasi tres anys d'activitat), un petit regal.

És el "Finale alla polonese, Allegretto" del quintet en quatre moviments op.11 nº3 (1796) de Gaetano Brunetti. Els músics, d'esquerra a dreta: jo, Julien Altmann, Cécile Texier, Pauline Lecocq i Sarah Lambert. El vem tocar el juny d'aquest any pel meu final de cicle al conservatori del barri però no he pogut aconseguir la gravació fins ara. Malauradament falta un bon terç del moviment, però potser que això ja donarà ganes a algú de tocar-lo... De fet també tinc el primer moviment però està sumament desafinat! Només el penjaré davant del clamor popular... per Brunetti.

Un altre grup amb Brunetti

Un nou grup, l'Ensemble Carmen Veneris, ha inclòs un quartet de Brunetti en els seus programes habituals. Es tracta de l'op. 2 nº1 en sol menor (1774), un dels que ja va gravar el quartet Schuppanzigh en una versió excel·lent (CPO, 2001). Aquesta tria prova, un cop més, la importància fonamental dels enregistraments en el procès de reconeixement de compositors oblidats, molt per sobre de la de tots els estudis musicològics del món. I aquesta constatació és tan vàlida en relació amb el públic com de cara als propis músics, que sovint estan al dia de l'actualitat musical i discogràfica però no tant de la musicològica. Penso en casos en què el procés està més avançat, com els de Vanhal, Kraus o Saint-George.

l

Carmen Veneris té bons elements i potencial per madurar i fer-se un lloc en el reduït panorama de la música de la segona meitat del XVIII amb instruments originals a Espanya.

l

També el Quartet Albada té des de fa anys un projecte de programa amb sextets de Boccherini i Brunetti però que fins ara no sembla haver fructificat.

Brunetti avui

La idea d'aquesta entrada em va venir fa uns mesos, quan el Fernando Delgado va dedicar una entrada del seu bloc al concert amb música de Brunetti del passat 17 d'abril i a la reflexió sobre la futur de la Brunettofília i de la Brunettologia, amb perdó per aquests neologismes vulgars. Calia una tarda en què estigués suficientment cansat per no dedicar-me a coses més urgents i suficientment despert per no escriure bestieses. Avui podria ser el dia.

l

Per un estat de la qüestió molt succint de la recerca sobre Brunetti us dirigeixo a l'article de la Wikipèdia. Per un quadre una mica més complet, aquest petit llistat:

l

- Fétis (1837 i 1875) i Picquot (1851): dediquen per primera vegada més de dues o tres línies al compositor. Informacions encertades i alguns elogis, però també fabulacions que van conformar la imatge globalment negativa de Brunetti que ha perdurat fins a l'actualitat (és a dir, imitació servil i intrigues contra Boccherini).

l

- José Subirá (entre 1927 i 1965): algunes dades corregides (especialment dates de mort i de naixement), judicis positius sobre algunes obres. Noves dades sobre la vida musical madrilenya de la segona meitat del segle XVIII.

l

- Newell Jenkins i Alice Belgray (entre 1950 i 1979): Jenkins, musicòleg i director d'orquestra, estudia, edita i enregistra la música simfònica de Brunetti. Belgray dedica la primera tesi al compositor (1970), dirigida per Jenkins. Correcció de llacunes biogràfiques (primeres recerques al Palau Reial de Madrid, on es conserva bona part de la documentació referent a Brunetti), nous articles al Grove i a la MGG, esforç per revaloritzar una figura musical en la qual Jenkins creia sincerament.

l

- Continuïtat de l'interès per la música simfònica als EUA (anys 1980): Gràcies a la curiositat despertada pels enregistraments de Jenkins, Sion M. Honea (1980) i René Mario Ramos (1993) dediquen treballs a l'obra simfònica de Brunetti. D'altres autors la tenen en compte.

l

- Alemanya (anys 1990): breus articles biogràfics d'Olaf Krone (revista Concerto) i aparició de l'enregistrament fonamental de tres simfonies pel Concerto Köln (1994), el primer en suport CD.

l

- Espanya (1988-2010): primer, treballs sobre el context que permeten un millor coneixement de l'entorn musical de Brunetti (Siemens Hernández, Cascudo, Carreras, Judith Ortega). El 2002 defensa de la tesi de Germán Labrador sobre Brunetti, amb estudi de context, biografia, catàleg temàtic i cronològic i breu anàlisi d'àmplies mostres de la producció del compositor, publicada parcialment el 2005 (Gaetano Brunetti: Catálogo crítico, temático y cronológico, AEDOM). D'aquesta summa partiran totes les recerques posteriors. Posteriorment Labrador ha tingut ocasió d'ampliar alguns aspectes de la seva recerca (Boccherini studies, Ad Parnassum, Revista de Musicología).

l

Al final d'aquest camí la situació és la següent:

l

- La biografia: ha agafat molta forma, tot i que encara hi ha lloc per a l'aparició de noves dades i de documents importants en tres direccions: la dels documents eclesiàstics i notarials (batejos, testaments, inventaris, traspassos de poders, etc.), la dels arxius nobiliaris (relació amb d'altres cases de la noblesa, com ha demostrat el recent treball de Fernández-Cortés sobre els Benavente-Osuna) i la dels textos "literaris" (diaris, cartes, memòries, com demostra l'aparició recent dels llibres de Yim i Warwick sobre Viotti).

l

- El catàleg: els treballs successius de Belgray i Labrador han permès fer un salt de gegant en aquest sentit. Avui ho sabem pràcticament tot en aquest domini, malgrat que l'aparició de fonts importants i de noves obres entre la publicació del llibre de Labrador i el present obre la porta a la perspectiva de descobrir més obres i més fonts en un futur pròxim. En aquest període han aparegut dos concerts per a violoncel complets al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid (tot i que encara cal confirmar que no siguin obres del fill de Gaetano, Francisco; dades de José Carlos Gosálvez), una missa en dues còpies a Mèxic (d'autoria probable; dades de Javier Marín), traces segures de noves fonts per a la música de cambra (jo mateix he localitzat nous exemplars i edicions desconegudes fins avui de trios i duos de corda).
l
- L'anàlisi: exceptuant el repertori simfònic, àmpliament tractat (Jenkins, Honea, Ramos, Cascudo), i el breu article de Klaus Fischer sobre els primers quartets ("Die Streichquartette Gaetano Brunettis", 1981), no hi ha res publicat sobre la resta de la producció de Brunetti (més de 300 obres). És el camp més verge de la recerca sobre Brunetti.
l
- L'edició i els enregistraments: l'absència d'edicions i d'enregistra-ments ha estat i és el principal obstacle per a la difusió i el reconeixement de la música de Brunetti. Només 17 de les seves 346 obres catalogades han estat publicades des de 1960 (una sonata, un duo, tres quintets i dotze simfonies), de les quals 13 són pràcticament introbables (totes les simfonies i el duo). La llista d'enregistraments, parada des de fa vuit anys, ofereix un panorama tan o més desolador que la de les edicions: només 18 obres s'han gravat (una sonata, quatre quartets, set quintets i sis simfonies) i la major part dels enregistraments són avui d'accés difícil o molt difícil (tots els LP simfònics de Jenkins dels anys 1950, la sonata, les simfonies de Capriccio i els quintets amb fagot de Tactus). Avui en dia un 1% de la música de Brunetti és accessible per als músics potencialment interessats per la seva obra i com a màxim un 4% per als melòmans que vulguin escoltar-la.
l
Els reptes, doncs, són els següents:
l
- En el camp de la recerca: continuïtat de la (sempre fràgil) investigació sobre la vida i l'obra de Brunetti, en un marc de col·laboració i d'alta exigència científica que pugui aspirar a una projecció internacional (traduccions, congressos). Cal donar prioritat a l'estudi i l'anàlisi de la música de cambra, la part del catàleg de Brunetti més desconeguda i subestimada fins avui.
l
- En el camp de la difusió:
l
* A la xarxa: ampliació de la presència de Brunetti a la xarxa, iniciada modestament per aquest blog i pels articles a la wikipèdia (en català, castellà, francès i aviat en portuguès). Des del meu punt de vista s'ha de desenvolupar en tres direccions estretament lligades entre elles: difusió de partitures online (lligat al següent punt), difusió de continguts sobre Brunetti, introducció de Brunetti en pàgines dedicades a temes relacionats (història, història de la música, història de l'art, literatura, biografies, música clàssica, crítica musical, etc.). Un mitjà ideal per a assolir part d'aquests objectius seria la creació d'una pàgina web dedicada a Brunetti, iniciativa que hauria de comptar amb suport institucional i que, segons com es plantegi, podria ser pionera a Espanya. Germán Labrador, que s'ocupa actualment del projecte de catàleg online de l'obra de Boccherini (el "G2"), també creu en aquesta idea.

l
* Edicions: promoció d'edicions en dues direccions, edició científica o pràctica en paper i edició online. Pel que fa a la primera és possible que hi hagi ben aviat algunes novetats. Si es publiquen edicions científiques de determinades obres, l'aparició d'edicions pràctiques (i econòmicament accessibles) pels músics serà només qüestió de temps. L'edició per internet pot agafar la forma d'edicions més o menys crítiques online (com els projectes d'Ars Hispana o d'Ibermusica) però també la més fàcil d'escanejos de fonts antigues en projectes com el d'ISMLP. En aquest últim participen biblioteques com la Reial de Dinamarca, que han trobat en ISMLP un excel·lent i generós mitjà de difusió del seu fons antic. Seria una llàstima que, fidel a la més pura tradició espanyola, l'hermètic Archivo General de Palacio tardés vint anys en afegir-se al projecte.

l

* Concerts i enregistraments: s'ha de promocionar el nom de Brunetti entre els músics, a través del treball individual, però també de revistes, ràdios, xarxes socials, etc. La meva experiència personal a París em demostra que sempre que he presentat música de Brunetti als professors universitaris o de conservatori i als companys de conservatori la reacció ha estat de sorpresa i d'entusiasme. M'han ofert la possibilitat de tocar-la, m'han demanat partitures i s'han mostrat disposats a organitzar algun concert amb música seva. Cal fer el mateix a Espanya i a d'altres llocs.

l

Per què tot això sigui possible cal que es doni un procés bàsic, el de la naturalització "geogràfica" de Brunetti. Com ja es va fer amb Don Luis Boccherini, perquè Brunetti qualli cal que algú parli de Cayetano Brunetti. Els prejudicis nacionalistes encara vigents i la situació de la musicologia a Espanya (centrada essencialment en la cosa local) demanen aquest tipus de procés. De fet amb Brunetti, a Madrid des dels 16 anys fins a la seva mort, aquest procès és, si d'això es tracta, més "legítim" que el de Boccherini i tant com el d'altres músics famosos com Lully a França o Haendel a Anglaterra.

l

Brunetti és avui una oportunitat i cal viure-la així. Oportunitat per a la musicologia espanyola d'assolir una projecció internacional, d'in-novar a la xarxa o sobre paper; oportunitat per als músics espanyols de confiar en un patrimoni musical propi abordat sense prejudicis; oportunitat per als estrangers de beure d'un repertori original i d'explorar les característiques musicals pròpies de Brunetti (que hi són i s'han d'entendre, trobar i oferir al públic); oportunitat per al públic melòman de redescobrir una època oblidada però brillant de la història musical espanyola i gaudir de la singularitat de la música de Brunetti; oportunitat per al món de la cultura de renovar la seva mirada sobre la Il·lustració espanyola.

l

Fins aquí, avui.

Un altre!

Dos concerts Brunetti en un sol mes, increíble! Ara faltaria un disc, que fa vuit anys que no n'apareix cap. Al festival de música antiga "Missions de Chiquitos", el darrer 26 d'abril, a Bolívia:
l
"And finally, two concerts at the Parroquia San Roque of Santa Cruz: a group from our Mendoza, the Violetta Club led by Gabriela Guembe, featuring our own Herald collaborator Ramiro Albino in recorders and an outstanding soprano, Griselda López: a fascinating programme of Latin American Baroque music from Mexico to Bolivia, admirably done. And a Spanish group, La Tempestad, an instrumental quartet who gave us with good playing such little-known composers as Gaetano Brunetti, Domingo Porretti and Manuel Cavaza, along with two of Johann Sebastian Bach’s sons, Carl Philipp Emmanuel and Johann Christoph Friedrich."

l

Se n'han d'anar a Bolívia a tocar Brunetti.

La primera Lamentació de Brunetti (1794)

Brunetti_lamentacio

Un nou i extraordinari testimoni sobre els fills Brunetti

I [...] had brought with me three or four impressions of Amico's [Viotti's] Print, & I sent one two days ago, framed, with a corresponding letter in Spanish, to poor Vaccari, who is very low in health & spirits, so much so that his dejection nearly amounts to an alienation of intellect. His undeserved expulsion from the King's service through de intrigues of rivals who are unfit even to rosin his bow, has been the cause of it: but my present and letter gave Mad. V. [Madame Vaccari, Luisa Brunetti] (who is just the same as when you knew her) sincere pleasure, & she immediately invited me to a private concert at their house given yesterday morning, where for the first time since I have been in Madrid I heard something like music. Vaccari himself through distressingly grave & silent plays as well as ever, & Mad. Vaccari's brother, [Francisco] Bruneti, is a prodigy on the Violoncello, quite equal to Duport & Crosdill & very superior to Lin[d]ley. A female pupil of Vaccari's executed one of Amico's [Viotti's] concerto's [sic] on the violin, & this was almost too much for me, those sounds not having vibrated on my ear since they last came from the "parent-lyre" --- Amico's print occupies the most distinguished place in Vaccari's drawing room, & though the poor man's finances are probably slender his habitation is excellent, being the rez de chaussée of the hotel of the Duque de Tamame's.

l

George Chinnery [?] a Margaret Chinnery, Madrid, 4-VII-1825. Dins Denise YIM, Viotti and the Chinnerys: a relationship charted to letters, Ashgate, 2004.

Brunetti i la sorpresa: de l'anècdota a la forma [III]

Els anys 1796 i 1797, poc abans de morir, en aquestes obres mestres que són els quintets op.11 i els darrers sextets amb oboè, Brunetti fa un nou pas en l'extensió i la construcció de la forma. Els primers moviments assoleixen els 345 compassos, una vegada en els quintets (op.11 nº3) i tres en els sextets (nº3, 4 i 5), per sobre dels més extensos dels quartets de Haydn (que no superen els 315).

l

L'extensió de la forma demana però una renovació dels recursos tècnics. Al quintet amb violes en do major op.11 nº3 (1796) el que fa el compositor és recuperar la idea de la interrupció pel silenci del vell trio de 1775 i estirar al màxim la seva resolució, de manera que l'espera de l'oient es mantingui activa a través de totes les inflexions de la forma.

l

El primer moviment s'obre amb l'entrada dels instruments en imitació sobre un material que serà la base motívica de bona part del moviment, a la qual segueix un tema sobre pedal que desemboca sobre un segon tema que queda brutalment interromput sense que l'oient en pugui preveure la conclusió (de fet falta tot el conseqüent). A la interrupció segueix la represa literal dels primers compassos (tornem a començar?), interromputs al seu torn per un sforzando de tots els instruments i l'inici d'una transició. Segueixen una llarga sèrie de temes secundaris a la dominant hàbilment encadenats (retard de la cadència perfecta a la dominant, falsa modulació en si menor, tema en mi bemoll major, fi de l'exposició a la tònica!). El desenvolupament comença com una falsa repetició de l'exposició, amb les mateixes notes d'introducció, però varia i parteix en una curta sèrie de modulacions fins al retorn de la tònica i del tema principal, de nou interromput, per aquest cop continuar el desenvolupament (la menor) i obrir una retransició que condueix a la reexposició dels temes secundaris a la tònica. La reexposició es desenvolupa normalment fins a la conclusió (c.305), a la qual segueix una coda.

l

És en aquesta coda on retrobem el material principal: primer variat i de nou interromput i finalment sencer, amb el conseqüent que esperàvem des del compàs 30. I som al 330!! Brunetti ha aconseguit així lligar un gran moviment de 345 compassos. Ha utilitzat el mateix recurs que al trio de 1775, però en lloc de satisfer la tendència interrompuda al cap de quatre compassos, ho fa al cap de tres-cents, i aprofita, entremig, per anar jugant amb l'ansietat del que escolta.

l

M'he distret preparant un video amb aquest primer moviment. Evidentment aquesta música no s'ha gravat mai i haureu de suportar el so de Finale (la partitura està feta a partir de les parts de l'Arxiu del Palau Reial de Madrid). És especialment molest quan el programa converteix totes les appoggiatures en mordents (especialment a Pb, 1S i 2S). He eliminat les repeticions.
l
- O, T i K (material introductori, de transició i de conclusió) són natures mortes de Luis Meléndez i de Goya (1760s-1780s). A les falses transicions hi ha llesques de salmó.
- P (material principal) és un autorretrat de Mengs i les seves variacions o afegits d'altres autorretrats del mateix pintor (1770s).
- 1S (1r material secundari) és el retrat de la comtessa de Chinchón per Goya (c.1795).
- 2S (2n m.s.) és la gallinita ciega per Goya (c.1780).
- 3S (3r m.s. en MIb i LAb) és la Lucrècia de Campeny (1804).
- 4S (4t m.s.) és l'autorretrat de Luis Paret (c.1780).

l

P.S. És la descoberta d'aquesta obra que va inspirar tant el contingut com la forma del petit conte que vaig penjar fa uns dies.