CULTURA CATALANA I [La cultura penínsular XVI.1]

Damià Campeny (1771-1855), Lucrècia moribunda, 1804.

l

I tu, afronta de Roma, i tu, tirà pervers,

el major, el més cruel que hei haja en l’univers,

tu, qui m’has reduïda a est horrorós estat,

causa de ma desditxa i ma infelicitat,

vulguen los cels, oint la veu de mon dolor,

castigar ta crueldat ab crueldat major.

Que, proscrit de ta Pàtria, errant en los deserts,

avorrit, despreciat de tot el univers,

rodeat de mil perills i, en fin, desesperat,

en el fondo del mar te veges sepultat.

Però, què és mon intent? La pena de mon cor

a tal estat me té que lo que dic ignor.

De que me servirà, grans déus!, el ser venjada,

si sempre he de quedar sens glòria, deshonrada? […]

Mes, no obstant, si tingués en la desgràcia mia

de mon amat espòs la dolça companyia,

si, piadós, el cel, apressurant sos passos,

antes de jo morir lo vés en los meus braços,

a lo menos així jo m’aconsolaria,

a lo menos així contenta moriria.

Però la sort cruel, qui tant me persegueix,

esta felicitat aün no em concedeix.

¿Qué em queda, doncs, a fer en esta trista sort

sinó acabar ma vida amb una prompta mort?

l

Joan Ramis (1746-1819), Lucrècia (V, II, parla Lucrècia), 1769.

l
Carles Baguer (1768-1808), Simfonia nº16 en sol major, c.1790-1800. London Mozart Players, dir. Matthias Bamert.

l

IV. Rondo. Presto: http://www.box.net/shared/y1smqh92jf