Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

dimarts, 23 de setembre de 2008

La declamació espanyola el 1791 [III]: algunes conclusions

Hi ha tres coses per sol·lucionar: treure conclusions de la cronologia anterior, acabar la part de la primera entrada sobre la declamació que vaig deixar penjada i afegir una petita nota sobre Antonio Robles, l'actor que va estrenar el Guzmán.
l
A partir de la cronologia anterior, es poden proposar una sèrie de conclusions. L'accés als tractats de declamació, a l'Espanya de 1791, es limitava als originals, a les traduccions o a les imitacions dels tractats dels Riccoboni pare i fill. La primera menció a l'obra de Luigi Riccoboni data de 1753 (Montiano); la primera traducció, de 1763 (Nifo), però no és fins el 1783 que es publica una traducció de L'art du théâtre de Francesco Riccoboni. S'ignora fins a quin punt els actors de l'època estaven familiaritzats amb aquestes obres, tot i que alguns, especialment els formats a Sevilla, les podrien haver conegut a través dels propis autors teatrals o de protectors aristocràtics cultivats.
l
Pel contingut de la carta "sobre el teatro", escrita per al diari il·lustrat El Censor (1786), podem suposar que un autor com Samaniego coneixia directament o indirecta el text de Francesco Riccoboni. Així doncs, el 1791, gràcies a la formació rebuda a Sevilla i a la influència d'aquests textos teòrics, un actor com Antonio Robles devia dominar una interpretació que en molts aspectes es pot qualificar de moderna: personatges individualitzats, tendència a una mímica natural, treball més o menys profund sobre el ritme i l'entonació del text i adopció del to elevat propi de la tragèdia. Subirá, en el seu llibre sobre Iriarte i el "melólogo", subratllava que "esas obras [...] representaban la gravedad en el tono, la elevación en el contenido, la severidad en el porte, la exaltación en el entusiasmo inspirado por la creación escultórica o por el heroísmo bélico, el abatimiento agobiador ante lo inasequible y el dolor trágico ante lo inevitable". Rodríguez-Solís, a la Reseña histórica del teatro y la declamación y nociones de poesía y literatura dramática (1903), deia de Robles que "su buena figura natural, su modo para variar los tonos [y] su declamación verdadera fueron generalmente elogiados", malgrat que Trigueros, autor teatral de l'època i amic de Jovellanos, li criticava "el no saber graduar bien los pasajes, ni modular la voz como era debido". Cal suposar que fa referència a una suposada manca de refinament en els moments de transició entre diversos sentiments, un dels aspectes més difícils de la declamació teatral.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...