Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

dijous, 25 de setembre de 2008

TEATRE POPULAR [La cultura penínsular XIV.2]

Recupero, doncs, el cicle. I ho faig amb la lleugeresa i la frescor del teatre popular – a comparar amb el teatre neoclàssic, protagonista de l'última entrada [cf.XIII].
l
El fragment de text que he triat surt d'un sainet, obra curta de to popular que es representava al teatre entre els actes d'obres més llargues (incloses les elevades tragèdies neoclàssiques!). Ramón de la Cruz és especialment recordat pels més de 300 sainets que va escriure, un magnífic recull d'escenes costumbristes on pugen a escena tots els estaments socials del Madrid de l'època. Malgrat tot, també era autor de comèdies llargues, de tragèdies i de llibrets, com el de La Clementina, amb música de Boccherini (1786), així com traductor de teatre francès i italià.
l
En molts aspectes, El Fandango del candil és representatiu de bona part de la seva producció: l'adopció d'un to popular, de vegades vulgar, la barreja i el xoc – lleuger – entre classes, font d'un humor despreocupat i directe, l'absència d'acció significativa i de càrrega moralitzant. L'obra posa en escena un grup de persones pertanyents a tots els estaments socials de Madrid – majos i majas, embozados, petimetres i petimetras, seguidors de la moda francesa, un señorito i el seu preceptor, músics de carrer... – que esperen per entrar en una "casa de estas de bailar" a Lavapiés. Quan finalment ho aconsegueixen, tots els presents concedeixen un primer minuet per als petimetres, amb les conseqüents burles dels sectors més populars. És el moment que he triat. La Pugitos, la Medio-Culo i el Conchitas (són els noms o sobrenoms dels actors) són majos, Don Sebastián, "de capa larga", sembla una persona més benestant, mentre que Julián i Mari-Sancha són els propietaris de la casa de ball. "Vítor", deformació de "víctor" (vencedor en llatí), equival a "viva".
l
Després del minuet, ballen tots les seguidillas, però algú fa caure involuntàriament el llum d'oli i, a les fosques, la confusió és total. Atrets pel soroll, es presenten a la casa l'alcaid i el seu escribà. En un primer moment, amenacen amb enviar-los tots al "cuartel", però finalment es conformen "con que todos se vayan a la calle". Així acaba la festa; i el sainet.
l
Des de feia temps, els sainets comprenien alguns números musicals – com en el cas del Fandango del candil, on cal suposar que hi havia veritables músics acompanyant el minuet i les seguidillas –, però el 1757, Luis Misón, nascut a Barcelona, va inventar el sainet completament cantat, conegut ràpidament amb el nom de tonadilla. Segons Begoña Lolo, experta en el gènere, en la música de la tonadilla apareix per primera vegada la qüestió de "l'equilibri entre música culta i utilització de l'element popular". Aquesta presa de contacte entre música culta i música popular de tradició oral és un camp pràcticament inexplorat, tot i els últims estudis que s'han fet a la Complutense. Prometo pròximament un treball sobre el tema. He posat l'exemple d'una tonadilla una mica posterior de Pau Esteve, un altre català. Cal dir que, cap al 1770, la majoria de representacions teatrals comprenien un sainet i una tonadilla. És el cas del nostre Guzmán el Bueno, precedit per una introducció de to popular escrita per Comella – un altre català – i una sarsuela curta al final [cf. La declamació espanyola I].
l
L'obra de Goya, vessant pictòrica del costumisme de Ramón de la Cruz, representa un grup de majos que toquen, canten i ballen a la riba del Manzanares. És remarcable la qualitat de l'acabat (poc habitual en els projectes per a tapissos de Goya, amb algunes excepcions [cf.II]) i la vitalitat dels personatges. Cliqueu sobre el quadre i fixeu-vos en el grup de músics: quasi se'ls sent tocar i cantar... Però què toquen, què canten, què ballen? Doncs unes seguidillas!
l
I olé! Bona nit.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...