Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

dimarts, 23 de setembre de 2008

La declamació espanyola el 1791 [II]: cronologia

s.XVII: Declamació francesa clàssica. Pronunciació arcaica, importàn-cia del ritme i de l'entonació. Mímica convencional i continguda. "Feu divin". Continuïtat almenys fins als anys 1720 (arribada a París de la companyia de Luigi Riccoboni).
l
Declamació espanyola clàssica. Personatges estereotipats (galán, dama, gracioso...), "tonillo" en la declamació (cadència dels versos), mímica exagerada. Manca de tradició tràgica. Continuïtat fins als anys 1770.
l
1716: Luigi Riccoboni a París. Influència del teatre italià (Commedia dell'arte). Apogeu del teatre de societat (amateurs-professionals). Centre de la vida teatral desplaçat de Versalles a París.
l
1738: París, L. Riccoboni, Pensées sur la déclamation. L'actor ha de refer el camí de l'autor, a la recerca dels sentiments que han inspirat el text, i ha de trobar en la part més profunda d'ell mateix el llenguatge "pur" de l'ànima, els "tons de l'âme", que després reproduirà. Tons de l'âme: primer paral·lelisme musical.
l
1743: París, L. Riccoboni, De la réformation du théâtre.
l
1747: París, Rémond de Sainte-Albine, Le comédien. Importància del "sentiment" i del "feu" ("feu divin", remininscència de la tradició clàssica francesa), guiats per l'"esprit". En la línia de Luigi Riccoboni. "Magie éloquente des sons": més paral·lelismes musicals.
l
1750: París, Francesco Riccoboni, L'art du théâtre. Ruptura: l'actor no sent, imita el veritable sentiment. Distanciament entre l'actor i el personatge representat. Posa les bases per al Paradoxe de Diderot. Francesco Riccoboni, fill de Luigi, s'oposa totalment, en aquest punt, al seu pare.
l
1751: París, Diderot, Entretiens sur le Fils naturel. Plena identificació de l'actor i el personatge. L'actor és sentiment. Lligat al drama sentimental. Herència de Riccoboni pare.
l
1752: Lekain a la Comédie Française. Reforma en la representació tràgica: més "naturel", més força.
l
1753: Madrid, Montiano, Discurso segundo sobre la tragedia. Idees principals sorgides de Luigi Riccoboni. Primers intents de tragèdia en castellà (Virginia, 1751, de Montiano; Lucrecia, 1763, de Moratín pare). Exceptuant la Raquel de García de la Huerta (1766), la veritable eclosió de la tragèdia espanyola es produeix a partir de 1769, sota el govern d'Aranda (amic de Voltaire, conegut a l'època per les seves tragèdies: Zaïre, Mahomet...).
l
1763: Madrid, Nifo, Sobre la reforma del teatro (traducció de Luigi Riccoboni, De la réformation du théâtre).
l
1766: Paris, Claude-Joseph Dorat, La déclamation théâtrale, poème en trois chants. "Consultez votre coeur: c'est la qu'il faut chercher / le secret de nous plaire & l'art de nous toucher".
l
1767: Creació de l'escola de declamació de Sevilla, amb Pablo de Olavide i Louis Reynaud. Eugénie de Beaumarchais, Le Déserteur de Mercier, El delincuente honrado de Jovellanos. Introducció del drama sentimental a Espanya.
l
1773: París, Diderot, Paradoxe sur le comédien. No publicat, circula en manuscrit. Canvi de posició respecte dels Entretiens: actor fred. "Nulle sensibilité". No sent, imita l'expressió dels sentiments a partir del que hi ha d'universal en cada ésser humà.. Paral·lelismes musicals recurrents. Probablement desconegut a Espanya fins al segle XIX.
l
1779: A les Advertencias del gran poema La Música, Iriarte dona pistes sobre la pronunciació del castellà a l'època (especialment sobre el so de la J).
l
1783: Madrid, José de Resma (pseudònim d'Ignacio Meras), El arte del teatro, en que se manifiestan los verdaderos principios de la declamación teatral (traducció de Francesco Riccoboni, L'art du théâtre). Al capítol declamació: paral·lelisme musical.
l
1786: Madrid, Samaniego, El Censor, "Carta sobre el teatro". Es considera necessària la "modulación": importància donada al refinament de la dicció. Paral·lelisme musical (afinació de l'orgue).
l
1788: El Pygmalion ("scène lyrique") de J.J. Rousseau, a Madrid i a Cadis. Model per Iriarte.
l
c.1789: Hannibal de González del Castillo, primer melòleg espanyol. Model per Iriarte.
l
1789-1790: Creació de Guzmán el Bueno.
l
1791: Estrena de Guzmán el Bueno. Presenta la Tirana i representa Antonio Robles, els dos formats a l'escola de Sevilla.
l
1798-1800: Diversos projectes d'escoles de declamació i de reforma del teatre (Plano, Aguirre, Moratín fill...)
l
1802: Isidoro Máiquez torna de França, on ha estudiat amb Talma, el gran actor de la Revolució, alumne de Lekain (veure l'any 1752). Gran èxit amb Otel·lo.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...