Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

dijous, 24 de desembre de 2009

Bon Nadal

Gràcies pel concert de diumenge, a tothom li va agradar molt! Aquests dies, menjant i menjant, dedicaré el temps que no dediqui a la meditació espiritual a meditar què farem l'any que vé. Ja hi ha tot de projectes en ebullició.

Bon Nadal i bon any!

dijous, 17 de desembre de 2009

Blanc fosc

Estic nevant amb Shostakovich mentre les meves mans fan de pressa la maleta.

dimecres, 16 de desembre de 2009

Novetats

La pel·lícula ha entrat en l'última fase. La majoria de seqüències estan a punt per exportar l'arxiu de video definitiu.
l
Demà tindrem les llumetes. Ja tenim pantalla i projector. Farem una primera prova per la imatge i el so a l'església aquest divendres per la tarda.
l
Diumenge alguns hi serem a partir de les 15h i la resta de músics hauríeu d'arribar cap a les 16h30 per provar si tot funciona abans del concert.
l
Fins ben aviat!

diumenge, 29 de novembre de 2009

dijous, 26 de novembre de 2009

Escena

És l'hora del cafè, sona Ravel i fa un d'aquells increíbles solets de tardor que només les tardes de París saben fer. Són sols que vessen, vessen i reguen.
l
He volgut començar a escriure entre glop i glop de cafè per fer un homenatge al deliciós quartet de Ravel. Em topo però amb un doble problema, el de posar la música en paraules i el d'haver de celebrar, a més de Ravel, el cafè i el solet que han amplificat el delici i m'han donat ganes de parlar-ne. De fet, encara que sembli mentida, tinc un munt de coses a fer que m'esperen a l'ombra de les quatre en punt. Però és l'hora del cafè, sona Ravel i fa un d'aquests increíbles sols de tardor que només...
l
Arlequí, són les quatre.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Brunettiana

Malgrat que les novetats sobre l'oblidada de música de l'oblidat Gaetano Brunetti s'han acumulat aquests darrers mesos, m'adono que fa molt de temps que no actualitzo amb algun text important. Encara sóc lluny de tota conclusió definitiva, però m'agradaria presentar l'estat actual de la qüestió, ni que sigui per posar ordre en les meves idees.
l
Logroño
l
La recerca realitzada per al seminari internacional sobre música instrumental espanyola del segle XVIII organitzat per la Universitat de La Rioja ("Los sextetos de cuerda de Gaetano Brunetti: fuentes, cronología y estilo") m'ha permès d'arribar a algunes conclusions parcials sobre el llenguatge de Brunetti a mitjan anys 1770.
l
Després de descobrir que el sextet amb tres violins en re major referenciat amb el número 460 al catàleg de Boccherini (Yves Gérard, Catalogue of the Works of Luigi Boccherini, 1969) coïncidia exactament amb el catalogat amb el número 267 al catàleg de Brunetti (Germán Labrador, Gaetano Brunetti, Catálogo, 2005), vam poder establir que l'atribució a Boccherini és errònia (tal i com Gérard ja sospitava) i que el veritable autor de l'obra és Gaetano Brunetti.
l
L'atribució a Boccherini procedeix d'una còpia manuscrita anònima realitzada a Viena a finals del segle XVIII, mentre que l'atribució a Brunetti es pot afirmar en base a les còpies de les parts realitzades al Palau Reial de Madrid, lloc de treball del compositor, a partir dels manuscrits autògrafs i sota la seva supervisió directa. Les parts de Madrid proven també que el sextet en qüestió és en realitat la primera obra d'un recull de sis publicat posteriorment a París com a op. 1.
l
Germán Labrador va proposar com a data de composició del recull el període 1770-1775. El límit superior queda fixat evidentment per l'edició parisina de Vénier, anunciada al Mercure de France l'abril de 1775. És plausible pensar, però, que abans de decidir-se a enviar les obres a París, Brunetti va sotmetre-les al judici i aprovació del seu patró, el Príncep d'Astúries, futur Carles IV. Així doncs, si tenim en compte, d'una banda, el temps de presentació a la Cort, de tramesa a França i de gravat i, de l'altra, el fet que Brunetti va dedicar els últims mesos de 1774 a la composició dels quartets op.2 i 3, ens sembla possible avançar que els sextets ja estaven acabats l'estiu del 1774.
l
Com veurem, la qüestió del límit inferior és més rica en conse-qüències. Hem pogut establir-lo amb seguretat a la primavera de 1772, malgrat que finalment ens inclinem per un període de composició més centrat en els anys 1773-1774. Tot plegat ens permet afinar de forma significativa el ventall de cinc anys proposat inicialment per Labrador, amb la qual cosa aquests sextets es poden convertir en un referent estilístic i cronològic per a evaluacions futures d'altres obres de Brunetti. Una cronologia centrada en els anys 1773-1774 confirma, d'altra banda, que ens trobem davant del primer recull modern de sextets de corda, confirmant definitivament l'origen espanyol d'aquest gènere important de la música de cambra clàssica, un origen que fins ara es localitzava en els sextets op.23 de Boccherini de 1776, també escrits a Madrid.
l
Però deia que la qüestió cronològica era rica en conseqüències perquè les proves que ens han permès de fixar com a límit inferior la primavera de 1772 han sorgit de les connexions que hi ha entre alguns dels sextets de Brunetti i obres d'altres autors de l'època. La més notable és la que hem pogut establir entre el quartet op.15 nº1/I de François-Joseph Gossec (1734-1829), aparegut a París el febrer de 1772 i el Tempo di Minuetto del cinquè sextet de Brunetti.
l
Menys evident però més interessant és el paral·lelisme que hi ha entre el solo de violoncel del cèlebre quintet op.13 nº3/II de Luigi Boccherini, datat també de 1772, i l'inici del moviment lent del primer sextet. El fet que Brunetti conegués aquesta obra de Boccherini poc temps després de ser escrita i molt abans de la seva publicació el 1776, és també una nova prova de la ràpida circulació de la música de Boccherini entre els cercles musicals madrilenys i de la proximitat, si no física, estilística, entre els dos compositors italians.
l
D'altres prèstecs, menys clarament identificables però característics de tal o tal escola, com la de Manheim, erigeixen veritablement la imitació d'altres llenguatges en tret estilístic d'aquesta música de Brunetti. D'aquesta forma, part de l'originialitat del compositor sorgiria de la manera com integra en un conjunt coherent passatges de provinències molt variades, de vegades transcrits quasi literalment i de vegades reinterpretats i variats. Petjades d'un aprenentatge constant? Còpia deliberada? Ironies destinades a un públic expert? Són algunes de les preguntes que haurà de respondre pròximament la recerca sobre Brunetti.
l
París
l
Malgrat la rellevància d'aquesta manera de fer, que potser podríem associar a la "imitació lliure" d'autors famosos practicada pels poetes de l'època, la música de Brunetti presenta una sèrie de caracterís-tiques pròpies que l'allunyen de la d'altres autors de l'època, en especial de Boccherini. Gràcies a Subirá (La Música en la Casa de Alba, 1927) conservem la fotografia d'una pàgina de primer violí del recull de trios escrit per al duc d'Alba el 1767, probablement el seu primer recull de música de cambra. Tot i faltar-nos el baix i el segon violí, un estudi detallat de la melodia del primer violí prova que ja des de les seves primeres obres Brunetti practicava una harmonia extremadament simplificada i una construcció motívica rigorosa i fortament jerarquitzada que sembla anàloga a la de Johann Stamitz o fins i tot a la de Giovanni Battista Sammartini, portaestendards de la modernitat musical a mitjan segle XVIII. La rellevància d'aquest document es multiplica si tenim en compte que és l'únic fragment que conservem de la música de cambra escrita per Brunetti abans de l'arribada a Espanya de Luigi Boccherini. Es fa evident així la importància del primer en la creació d'una escola espanyola de música instrumental moderna durant la segona meitat del segle XVIII.
l
Sis o set anys després, malgrat la influència ja ben patent de Boccherini i la nova amplitud de mires del propi compositor, el llenguatge musical del sextets continua mostrant un interès pel treball motívic que no trobem en el del luquès. Aquest tipus de treball, lluny de desaparèixer, s'amplificarà en el repertori simfònic a partir de 1779. Els trios escrits al voltant de 1784 semblen partir, en efecte, d'una arquitectura motívica menys dispersa i, per tant, més sòlida, a la manera de Haydn. Tot i que encara no l'he treballat a fons, una primera lectura del primer moviment del trio L. 117 (c.1785) sembla indicar que tot parteix de tres motius principals (m1, m2 i m3), el segon dels quals parteix al seu torn del primer.


Així doncs, l'interès per la construcció motívica ha estat constant des de 1767 però l'evolució de la maniera és molt significativa: de la multiplicació de petits motius de finals dels 1760, amb molt pocs retorns ("reexposició" molt feble) hem arribat a principis de la dècada de 1780 a un material motívic extremadament concís que genera tot el moviment, passant per una fase intermitja (mitjan 1770) que combina la riquesa de motius amb un treball motívic puntual acompanyat per l'aparició d'una àrea clara de reexposició.
l
Hi ha una darrera qüestió que s'ha anat aclarint aquests últims mesos i és la de les edicions de l'obra de Brunetti. El treball de Labrador sobre les fonts manuscrites és formidable però no es pot dir el mateix de les edicions. Ofereixo aquí una primera llista de les publicacions de l'època indicant amb "Lab" les que ja recull Labrador, tot i que hi corregeixo alguns errors.
l
1771: 6 trios per a 2 vls. i vlc. [L. 109-114] dedicats a l'Infant Don Luis, ed. Madrid-París (Lab). Venda anunciada a Madrid el 17 de març de 1771, però escrits el 1769.
l
1771: 4 duos per a 2 vls. (aparellats amb 2 duos de Meunier), ed. Hugard de Saint Guy, París. Venda anunciada a París el 14 d'octubre de 1771. No se'n conserva cap exemplar, però es tracta sens dubte dels mateixos quatre duos presents al catàleg Breitkopf de 1776 [L. 79-82], dels quals només coneixem els incipits. La cronologia d'aquestes obres es pot avançar així de cinc anys.
l
1775: 6 sextets op.1 per a 3 vls., vla. i 2 vlcs. [L. 267-272], ed. Vénier, París (Lab). Venda anunciada a París l'abril de 1775 i a Madrid el novembre del mateix any. Escrits entre 1772 i 1774.
l
1776: 6 duos op.3 per a 2 vls. [L. 83-88], ed. La Chevardière, París (Lab). Venda anunciada a París el 13 de maig de 1776, a Madrid el 23 de juny de 1778.
l
1776: 6 trios op.3 per a 2 vls. i vlc. [L. 103-108], "libro secondo di trio", ed. Vénier, París (Lab). Cap anunci a París, a Madrid el 18 de novembre de 1776. Tot sembla indicar que aquests trios havien de ser l'op.2 i portar la indicació de "libro primo di trio", però que degut a una confusió en el catàleg de Vénier es van gravar com a op.3 i "libro secondo". Així, els trios op.2 referenciats per A. Belgray no haurien existit mai. En un anàlisi estilístic parcial, Labrador proposa per aquestes obres una cronologia situada entre 1767 i els trios dedicats a l'Infant Don Luis, que ell creu de 1771 però que són en realitat de 1769. No obstant això, l'evolució estilística respecte del fragment de trio que conservem de 1767 és tan gran que difícilment es podrien datar d'aquest any o de 1768. Jo m'inclino per una cronologia més pròxima a la data d'edició. Tenint en compte que la datació del paper de les parts del Palau Reial ha donat el període 1775-1779, res no em fa pensar que aquestes obres no es puguin datar de 1775. A primera vista, l'estil sembla pròxim al dels sextets de 1773-1774.
l
1776: 1 trio per a 2 vls. i vlc. (op.3 nº1) [L. 103], ed. Bertrand, Liège, dins L'Année musicale ou choix de nouvelles musiques en tous genres, nº19. És una segona edició del primer trio de l'op.3 de Vénier apareguda en un recull col·lectiu a Liège sense el moviment lent central. N'hi ha un exemplar a la Bayerische Staatsbibliothek de Múnic.
l
1777: Huberty anuncia a Viena un op. 1 de Brunetti dins de la rúbrica "quintets". Hi ha efectivament uns quintets op. 1 de Brunetti escrits entorn de 1771, però res no fa pensar que hagin estat publicats. Tenint en compte que el 1777 Huberty acabava d'establir-se a Viena provinent de París, m'inclino a pensar que aquest op. 1 correspon en realitat als sextets publicats per Vénier el 1775 i que, per manca d'espai o per no obrir una rúbrica només per a aquest recull, es van afegir al final de la llista de quintets. Si aquest op. 1 correspongués als sextets, tindríem una primera pista per l'origen de la còpia vienesa de la primera obra del recull atribuïda erròniament a Boccherini.
l
1782: (6?) duos op.2 per a vl. i vla., ed. Sieber, París. Aquesta publicació apareix al catàleg de Sieber de 1782 i no ha estat referenciada per Labrador. La menció "opera 2" es pot interpretar com a "segon llibre" de duos o com a veritable op.2, en una confusió típica dels editors de l'època, ja que la publicació es posterior a la dels op.3 de Vénier i La Chevardière. És difícil establir una correspondència entre aquest recull i d'altres obres identificades de Brunetti. Si considerem que la menció "alto" (viola) del catàleg de Sieber obeeix a una estratègia comercial però que els duos són en realitat per a dos violins (de la mateixa manera que el catàleg de Vénier indica "violoncello o alto" pels trios op.3 malgrat que la part de violoncel difícilment es pot tocar amb una viola), podrien coïncidir parcialment amb els duos op.2 nº3 i 4 referenciats al catàleg del col·leccionista Labitte a mitjan segle XIX i avui perduts. Si realment són per a violí i viola, podrien correspondre als divertimenti escrits per al duc d'Alba precisament els anys 1782 o 1783.
l
Amb les noves edicions referenciades, el total d'obres publicades de Brunetti passaria de 28 a 34 i apareixeria una nova edició dels quatre duos catalogats per Breitkopf, així com del primer trio de l'op.3 de Vénier. Sorgeixen també tres grups diferenciats de publicacions. Un primer grup dels anys 1769-1771 que cobreix el projecte d'edició dels trios dedicats a l'Infant Don Luis i l'edició definitiva (1769 i 1771, respectivament) i els duos editats per Hugard de SaintGuy a París. És significatiu que el mateix Hugard de Saint Guy publiqués l'any anterior un recull de trios avui perdut de Christian, "premier violon du Roi d'Espagne". Aquest Christian és molt probablement un dels Cristiani de Scio al servei de la cort espanyola, potser Antonio, l'únic que encara vivia el 1770. Aquest Antonio era curiosament l'antic mestre de dansa de l'Infant Don Luis i després de l'Infant Gabriel, germà del Príncep d'Astúries. Podríem pensar, doncs, que aquestes primeres edicions de la música de Brunetti sorgeixen dels contactes amb París d'alguns músics de la Cort (Cristiani de Scio) o de l'entorn de l'Infant Don Luis, patró de Boccherini des de 1770. Els artistes francesos pròxims a l'Infant, Flipart i La Traverse, també podrien haver facilitat l'encàrrec a Pierre Lélu, gravador parisí de pas per Madrid amb l'ambaixador francès de Portugal, el marquès de Clermont d'Amboise, d'un frontispici per als trios de Brunetti publicats el 1771.
l
Després d'una interrupció de quatre anys, un segon grup de publicacions, centrat en els anys 1775-1776 i monopolitzat pels editors Vénier i La Chevardière, dona a conèixer a París les obres de Brunetti escrites entre 1772 i 1776. És significatiu que els editors coincideixin amb els que a la mateixa època publiquen les obres de Boccherini. I és encara més curiós que les edicions de Brunetti s'interrompin bruscament el 1776, coïncidint amb la marxa de Boccherini a Arenas de San Pedro, acompanyant l'Infant Don Luis en el seu exili de la capital...
l
L'edició de Sieber és més difícil d'explicar. Sembla que és aquest editor qui es fa càrrec de les edicions de Boccherini quan comença la decadència de Vénier, a partir de 1779. Hauria trobat en els fons de partitures de Vénier un recull de duos de Brunetti que mai s'havia arribat a publicar? L'hauria portat el fill de Brunetti, Francisco, en anar a París a estudiar amb el violoncel·lista Duport, com va fer amb la simfonia del seu pare interpretada al Concert Spirituel el 1784? No hi ha resposta per ara.
l
A part de tot això, hi ha dues novetats importants sobre Brunetti, o més ben dit, sobre els Brunetti. La primera és que s'han trobat recentment a la Biblioteca del Conservatori Nacional Superior de Madrid dos concerts per a violoncel complets amb el cog-nom "Brunetti". Tot i que podrien pertànyer a Francisco, el fill de Gaetano, tot sembla indicar que són dos dels quatre concerts per a violoncel de Gaetano que apareixen a les factures de còpia del Palau Reial de Madrid cap a 1794 i que fins ara es donaven per perduts, "comme quoi" encara poden sorgir noves obres del compositor. La segona és que he localitzat a la Biblioteca Nacional de França dues obretes per a violoncel i piano del fill Francisco Brunetti, violoncel·lista virtuós. La primera és un Divertissement sobre un tema de Rossini i la segona una Introducció i Polonesa que respon a la moda de la Polacca tan extesa per Espanya i Europa des de 1790. Són obres publicades a París, la primera amb una dedicatòria a Auguste Poignié, deixeble, com Francisco, de Duport. Per l'aspecte de la coberta i de la partitura, així com pels càrrecs que es mencionen de Francisco (Primer violoncel de la Capella i de la Cambra de S.M.C. el Rei d'Espanya), l'edició es podria datar amb seguretat entre 1815 i 1823.
l
Fins aquí les novetats.
l
Lluís Bertran Xirau

dimecres, 18 de novembre de 2009

CONCERT a Sant Gaietà, 20-XII-09 a les 18h

El 20 de desembre oferim un concert a l'Església de Sant Gaietà. Serà la conclusió d'un any i mig de feina. Al programa:
l
Tomás de Iriarte, Guzmán el Bueno (melòleg per a actor i orquestra), 1790. Obra de teatre versionada en forma de curtmetratge i música en directe.
l
Luigi Boccherini, Quintet amb flauta op.19 nº2 (sol m), 1774. (?)
l
Jean-Baptiste Bréval, Simfonia concertant per a flauta, fagot i orquestra (arr. François Devienne, c.1789).
l
Conjunt instrumental Atys. Direcció: Emmanuel Niubò.
l
Us hi esperem!

dijous, 5 de novembre de 2009

Malaparte, La pelle

Vaig arribar-hi de la mà de Kundera gràcies a la força de les imatges que evoca en els petits assajos d'Una trobada. La pell és efecti-vament el llibre més fort que he llegit últimament. Vull dir fort des de tots els punts de vista: de situacions dures, de contingut consistent i extraordinari des del punt de vista estètic. I si escamotejo una altra significació del terme "fort" al francès, hi puc afegir magníficament escrit. L'art d'escriure és el que reuneix i fa indissociables la duresa de les imatges, la força del significat i bellesa estètica. Kundera hi afegeix l'ingredient essencial de la ironia i hi estic d'acord. " Però aquesta ironia és desesperada; [...] el que parla és un home adolorit. No és un escriptor compromès. És un poeta " (Kundera, Una trobada, p. 189).
l
És un poeta, sí. I la seva poesia té com la de tots els poetes el do de l'ambigüitat. El principal valor de la prosa de Malaparte és potser aquesta ambigüitat que converteix cada frase en una nota que reverbera en l'espai del pensament, que es pot interpretar de desenes de maneres i que cadascú interpreta finalment a la seva. Acostumats a la prosa freda i precisa, periodística, quasi obsce-nament realista de bona part de la narrativa contemporània, Malaparte és un baf de calor i de llibertat. Com el Vesubi en erupció – " em vaig girar per mirar el Vesuvi, aquest monstre horrible amb cap de gos que bordava al fons de l'horitzó, entre el fum i les flames, i vaig dir en veu baixa: 'Pietat, pietat. Per tu també, pietat' " (Malaparte, La pell, p. 352).
l
Tot passa entre 1943 i 1944 a Nàpols durant l'alliberació americana d'Itàlia. Malaparte és massa fi per dir-ho així, però "alliberació" es pot permutar en "ocupació". No es tracta simplement d'una denúncia, Malaparte no diu que els americans ocupin en lloc d'alliberar. És massa intel·ligent per dir-ho així. Malgrat tot, tota la novel·la m'ha semblat una profundíssima elegia per Europa. Europa, com un tot, el nostre món i el dels nostres veïns italians, francesos, alemanys i polonesos, se singularitza. La presència dels soldats americans – " I like the pure, the clean, the wonderful American people ", repeteix una i altra vegada Malaparte –, a qui va dedicat el llibre – " [als] valents, els bons, els honestos soladats americans, els meus companys d'armes, morts inútilment per la llibertat d'Europa ", instal·la a Nàpols una mena de llum d'interrogatori. La bellesa, la pulcritud i la candidesa dels purs, nets i meravellosos americans penetra pels carrerons de Nàpols i sembla treure a ple dia tota la podridura de segles, la humiliació i la vilesa, la maldat i la mentida del poble napolità. Davant la sorpresa i la fascinació dels americans davant d'aquest "bastard, dirty, wonderful italian people", l'adolorit Malaparte, l'europeu Malaparte, pregunta: " Che cosa sperate di trovare a Londra, a Parigi, a Vienna? Vi troverete Napoli. È il destino dell'Europa di diventare Napoli " (" Què espereu trobar a Londres, a París, a Viena? Hi trobareu Nàpols. És el destí d'Europa de convertir-se en Nàpols ").
l
És l'Europa nova i vella de l'Alliberació, esquinçada, contradictòria, els morts contra els vius i els vius contra els vius. Els americans no entenen res. Només Jack Hamilton, el coronel i amic que acompanya Malaparte, un americà " pure, clean and wonderful " refractari a la podridura d'Europa, a la ironia d'Europa, a l'incommensurable pes de la tradició singular d'Europa, sembla cap al final començar a cedir veritablement: la fascinació per Malaparte, aquest europeu singular – un europeu entre milions –, es converteix en germanor. Abans que Jack mori (inútilment?) en una carretera italiana, per a la llibertat d'Europa.
l
Elegia i homenatge a uns i altres, a europeus i americans. Les conclusions filosòfiques van per dins, com cal en tota bona poesia. L'únic que sé és que he plorat i que m'he sentit amb força per empènyer els pure, clean and wonderful United States of America a uns quants metres de mi, res, no massa, únicament per evitar que em trepitgin, que em trepitgin a mi, "bastard, dirty and wonderful european man".

dijous, 29 d’octubre de 2009

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Sí! Així anirem ben lluny!

http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Opera/censurada/d/Octubre/elpepiespval/20091003elpval_14/Tes

Del Palau de la Música de Barcelona al Palau de la Música de València. El dia, ben pròxim, en què els palaus de la música siguin objecte dels acudits gràfics dels diaris podrem dir definitivament que la gestió seriosa de la música a Espanya no aixeca el cap ni que la matin.

diumenge, 27 de setembre de 2009

Coses

Lamentable:
l
l
A part d'això, recomano Whatever works, el millor Woody Allen que he vist en molt i molt temps.

dilluns, 14 de setembre de 2009

Aquí de nou

Hola! Espero que hagi anat bé l'estiu. Al final serà impossible fer un assaig abans que jo marxi a París però volia dir que la història de la pel·lícula ha tornat a arrencar i que esperem tenir-la acabada per Nadal.
l
Així que tingui els horaris del curs miraré els dies que puc baixar a Barcelona i enviaré mails amb dates d'assajos. A veure si ens veiem aviat i la cosa es torna a posar en marxa.
l
Fins ben aviat!

dimarts, 7 de juliol de 2009

Propòsits d'estiu

Hola,
l
Per si passeu per aquí amb un interrogant als ulls, informo ràpidament del futur immediat que desitjaria pel grup.
l
Com molts ja sabeu, estem convidats a fer un segon concert als Teatins el 20 de desembre i un altre al castell de Parets en una data encara indeterminada. M'agradaria per aquests concerts poder presentar la pel·lícula acabada i fer algun canvi lleuger en el programa per no repetir exactament el mateix que el 25 d'abril passat. Una proposta és la simfonia concertant de Bréval de la qual vaig parlar a l'entrada anterior. També hi pot haver alguna cosa nova de música de cambra.
l
Jo aquest estiu estic carregadíssim de feina per preparar una ponència en el seminari sobre música instrumental espanyola del segle XVIII al qual m'han convidat des de Logroño (17-18 de setembre) i on parlaré d'algunes de les obres de Brunetti que hem tocat amb el grup.
l
Malgrat tot m'agradaria veure-us a tots en un assaig a mitjans de setembre per esbossar l'organització dels assajos i dels concerts fins el mes de desembre. Com que a la majoria espero veure-us abans, crec que pel setembre tot estarà més o menys fixat i acordat amb vosaltres.
l
Bon començament d'estiu i fins ben aviat! (ja sóc a Barcelona)

dijous, 18 de juny de 2009

La Bréval-Devienne a casa

Hola,
l
Aquesta setmana he rebut les partitures originals d'una simfonia concertant de Jean-Baptiste Bréval (1753-1823) arranjada per a flauta i fagot solistes i orquestra de corda per François Devienne (1759-1803). La tocarem probablement cap al setembre (potser només un moviment) a petició de l'Elena i el Guillem i, si fos possible, acompanyaria la presentació del Guzmán amb la pel·lícula.
l
L'obra data de finals dels anys 1780 i formava part del repertori de la "Loge Olympique", l'orquestra que dirigí Joseph Boulogne de Saint-Georges. És un feliç exemple de l'elegant música francesa del regnat de Lluís XVI.

Escola de Jean-Louis David, Retrat de François Devienne, c.1800.

dimarts, 9 de juny de 2009

Lirisme de diari

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/luz/Pepe/Rubianes/electriza/Montjuic/elpepiespcat/20090609elpcat_11/Tes/

Acabo l'article, veig a la dreta el titular "Berlusconi pasea con una muchacha..." i m'adono del valor de gent com el Pepe, que envia els nostres polítics a la cuneta més fosca. Constato líricament l'abisme que ens separa. Amb el record del Rubianes revifo l'esperança d'una vida plenament viscuda i se'm fa certa la supervivència de la intel·ligència i de la franquesa que unien màgicament el país en una gran riallada col·lectiva.

dijous, 4 de juny de 2009

Impressions adverses

A l'Obama li dic, yes, we love you i demà em vaig a comprar l'Alcorà. Als francesos els dic que tenen un problema:
l
l
L'últim comentari sobre la "culture de banlieue" em sembla un bon indici de la permanent contradicció francesa, la contradicció que - al meu veure - els fa perdre el nord. Cridar per la igualtat però tractar els polítics de banlieusards, en el que és una clara delació de consciència privilegiada. Malgrat que tractar de banlieusards als no banlieusards és finalment una bona manera d'equiparar i una forma d'igualtat. Però d'igualtat carregada de despreci... Perquè, és clar, la "culture de banlieue" no és la bona. Crec que no m'explico prou clarament però estic íntimament convençut que tenen un problema que jo mateix no entenc del tot però que puntualment se'm fa clar com l'aigua. Potser només són visions desdibuixades d'un català a París.
l
Hi ha una espècie de plaer morbós (i una clau del problema) en caricaturitzar com a Lluís XIV tots els seus presidents democràtics, de De Gaulle a Sarkozy, a més amb aquella bilis tant genuïnament parisina, i, malgrat tot, continuar votant-los.

diumenge, 31 de maig de 2009

Complement pel cicle: Montengón i la novel·la

De prosa n'hi ha hagut molta, durant el cicle: prosa de dietari, d'assaig, de text historiogràfic o pedagògic, però finalment poca prosa novel·lística. L'única obra citada que es pot considerar plena-ment una novel·la és el Fray Gerundio d'Isla (1758) i, acceptant una definició àmplia del gènere, les Noches lúgubres de Cadalso (1770).
l
A finals de segle floreixen d'altres obres destacades, com Los enredos de un lugar (1778-1781) de Fernando Gutiérrez de Vegas, en la línia del Fray Gerundio; la més moderna i afrancesada El cariño perfecto o Alonso y Serafina (1798) de Mor de Fuentes, traductor al castellà de Rousseau i del Werther de Goethe, o la novel·la gòtica El Valdemaro (1792) de Martínez Colomer. Però el millor novel·lista espanyol de finals del XVIII és sens dubte l'alacantí Pedro Montengón (1745-1807). Tot i que com a exjesuïta va viure exiliat a Itàlia des de 1767, la pràctica totalitat de la seva obra és en castellà. Destaquen en la vessant poètica l'última edició de les Odas (1794) i les seves traduccions d'Ossian (1800), així com de tragèdies de Sèneca i Alfieri. Pel que fa a la narrativa, la novel·la més coneguda és Eusebio, seguida per El Atenor, Eudoxia i El Mirtilo, exemple tardà de novel·la pastoral. Totes estan escrites abans de 1788 i es van publicar entre 1786 i 1795. La seva última novel·la és El Rodrigo (escrita probablement cap al 1791 i publicada el 1793), primer exemple de novel·la històrica romàntica a la Península, tal i com han afirmat Menéndez Pelayo, Russell P. Sebold i Guillermo Carnero.
l
Eusebio (publicada en dos parts entre 1786 i 1788) és una novel·la didàctica deudora del cèlebre Télémaque de Fénélon (1699) que narra les peripècies d'Eusebio i del seu mestre Hardyl, convertides per l'autor en una successió d'exemples a través dels quals es fortifica la virtut del deixeble. L'última prova serà la mort del mestre i alhora la fi del camí per a Eusebio, tant en sentit propi com en figurat: retorn a casa i conquesta definitiva de la virtut. L'estil sincer i natural de Montengón trasllueix la intel·ligència i la generositat del pedagog. La novel·la recull però influències variades, com el component lacrimo-gen de la novel·la sentimental francesa, la pràctica de les històries intercalades o la parla popular de la novel·la picaresca castellana i del teatre còmic contemporani de l'autor, concentrat especialment en el personatge de Gil Altano. Us ofereixo aquí un petit fragment del primer llibre de la novel·la, on Montengón intercala en la descripció natural de la por nocturna del nen Eusebio l'exemple de la virtut i la mesura del mestre ("no hay más eficaz remedio para el temor en tales lances que el inquirir la causa de aquello que nos lo causa").
l
Podía haber pasado media hora después que se acostaron, cuando el desvelado Eusebio oyó ruido a la puerta del mismo cuarto, como si alguno diese golpes en ella o la menease. Un sudor frío baña sus agazapados miembros y la voz se le anuda a la garganta sin poder llamar a su maestro, aunque se esforzaba. Pero volviendo de allí a poco a repetir el mismo ruido y golpes semejantes, alterado del miedo, da un grito tan agudo, acompañado de llanto, que Hardyl despertado le pregunta la causa. Respóndele Eusebio con mascadas palabras, sin acabarlas de proferir, que tocaban a la puerta. Hardyl, que estaba seguro que no podía haber ninguno en casa, creyéndolo efecto de una exaltada fantasía, le dijo que no había nada, que durmiese. Mas apenas acababa de decir esto, cuando oye repicar a la puerta, dando de tanto en tanto ciertos golpes como si verdade-ramente llamase algún importuno para entrar. Eusebio no puede resistir a esto y se pone a gritar y llorar tan desaforadamente que aturdía la estancia, comunicando su temblor a toda la cama.
l
Hardyl, que tampoco pudo quedar muy sobre sí oyendo aquellos golpes, se incorpora esforzadamente en la cama, y en voz alta pregunta: ¿Quién va? ¿Quién está ahí? Eusebio renueva sus gritos y llantos, y Hardyl en vez de respuesta oye duplicarse el ruido y el meneo de la puerta. Entonces llamando a cuenta sus pensamientos, comienza a recapacitar de qué podía proceder aquel extraordinario ruido; pero no hay más eficaz remedio para el temor en tales lances que el inquirir la causa de aquello que nos lo causa. Después de haber dado mil vueltas a su imaginación, ocúrrele si podría ser la perrilla que tenía en casa, la cual acostumbraba a dormir en un cestillo a la puerta del cuarto de su amo, y habiéndolo visto pasar al otro, pudiera haber también mudado de sitio, recostándose a la puerta, a la cual pudiera dar los golpes con la cola o menearla con el motivo de rascarse.
l
El Rodrigo, primera novel·la històrica amb elements romàntics de la literatura castellana, ofereix un aspecte molt diferent. L'obra porta el subtítol de "Romance épico" i està concebuda com un argument en prosa que podria servir de base per a un poema èpic. Els ecos de l'èpica virgiliana hi són doncs evidents, però també s'hi nota l'influx de la Gerusalemme liberata del Tasso (1581), inspirador futur de tantes obres romàntiques. El rei Rodrigo, personatge ambigu i torturat apareix com un model d'heroi romàntic, mentre que Guntrando, el seu malèfic conseller, s'erigeix en exemple del gothic villain. Hi ha també Florinda (amb el mateix nom de la protagonista de la Gerusalemme...), la noia més bella i més virtuosa, enamorada de l'igualment pur Evanio però desitjada per Rodrigo, que acabarà violant-la i precipitant així l'entrada dels exèrcits islàmics a la Península. L'ambientació d'alguns passatges aporta a l'obra l'ambient tenebrós de la novel·la gòtica anglesa de Walpole o de Beckford (Vathek, 1786). L'element sobrenatural apareix per exemple en aquest fragment que evoca una lluita entre el fantasma colossal de Mahoma i el jove Pelayo, cap militar dels asturians, i que recorda la imatge del cèlebre colós atribuït fins fa molt poc a Goya (s'ha descobert recentment que probablement no és de l'aragonès i s'atribueix actualment a algun deixeble seu):
l
Se hallaba ya éste [Pelayo] en camino para ir a juntarse con el exército de Rodrigo y apresuraba su marcha lleno de confianza de la victoria, quando estando para llegar a Toledo ve de repente levantarse del seno de la ciudad la sombra de Ataúlfo, que en forma aérea le representaba al vivo, armada de escudo y lanza; iba a encontrarse contra otra sombra más feroz que hacia ella se encaminaba por el cielo, y cuyos ojos parecían dos ascuas de fuego que chispeaban de enojo en su atezado semblante, empuñando lanza y escudo como la de Ataúlfo; mas éste llevaba impresas en su rostro las señales del dolor y de la tristeza, que hacían parecer sus aéreos pasos más tardos que los de la sombra enemiga, que en su curso veloz llega a encontrarse con ella y la embiste con la lanza. Opone al bote su escudo la de Ataúlfo e impele al mismo tiempo también su lanza contra la enemiga, haciendo resonar por los campos el eco de sus roncos aullidos, semejantes a dos encontradas nubes que, impelidas de opuestos vientos, atruenan la atmósfera con la explosión del fuego que la sulca.
l
Atónito Pelayo de aquella extraña vista, echa mano de su espada y alza el escudo sin advertirlo él mismo, como poniéndose en ademán de querer tener parte en aquel combate y tomar la defensa de Ataúlfo, que parecía temer la fiera animosidad de la sombra contraria después que ésta le pasó de parte a parte el escudo, y sin poderse contener, como enagenado de su aliento grita diciendo a Ataúlfo:
l
«Baxa, ven y te prestaré mi escudo y mi brazo, si fuera menester, contra ese horrible espectro que te apremia y que nada a mí me espanta».
l
[...] Quedó la sombra de Mahoma, con fiero continente que mani-festaba la jactancia de su victoria, viendo huir a la de Ataúlfo, mas luego que ésta desaparece del suelo tuerce ella su tetro rostro hacia el joven Pelayo , que volvió a fixar en ella sus ojos admirados de aquel espectáculo, anhelando que se le proporcionase vengar a la de Ataúlfo.
l
No tardó a ver cumplidos sus ardientes deseos, pues movió inmedia-tamente hacia él sus pasos de gigante el espectro victorioso, y enristra la lanza en ademán de herirle en el vuelo de su carrera. Aunque sorprendido el joven Pelayo de aquel acometimiento, espera su llegada poniéndose en postura de defensa, con que parecía provocarla su atrevimiento, semejante a un joven dragón que espera la llegada del águila que intenta acometerle.
l
Y teniendo extendido el vigoroso brazo en que empunaba la espada, le dice:
l
«Llega, y te haré ver que no es mi brazo de niebla y que no soy sombra débil y espantadiza que tema tus hierros y tus armas».
l
Dicho esto, llega sobre él la sombra y hiere con la lanza el escudo que le opuso al golpe, que pareció impulso de viento impetuoso y de tempestad que arrebata tras sí los troncos que no resisten a su fuerza. Mas a pesar de su violencia, no pudo conmover a Pelayo, que en el sitio mismo en que recibió el golpe hiere a la sombra con su espada, pasándola como si atravesase espesa niebla; mas ella, herida, arroja un doloroso aullido que taladró los oídos de Pelayo, y torciendo a otra parte sus pasos se desvaneció en el ayre dexando aturdido al animoso mancebo y lleno de la admirada complacencia que sacaba de aquella victoria, ageno de imaginarse entonces que hubiesen de extender los árabes su dominio hasta los montes de Cantabria, y que hubiese él de enfrenar no sólo la pujanza de su armas, sino que también recobrasen sus descendientes el perdido señorío de los godos y aboliesen el culto que quería extender y perpetuar en aquel suelo la sombra enemiga que entonces le combatía.

Francisco de Goya?? (1746-1828), El colòs, c.1808-1812.

Guzmán el Bueno d'Iriarte (introducció, música i versos escollits)



Text introductori (Lluís Bertran). Lectura: Francesc Montserrat







Tomás de Iriarte (1750-1791), Guzmán el Bueno (1790). Lectura: Javier Romero. Tria de versos: Lluís Bertran. Conjunt instrumental Atys, dir. Emmanuel Niubò.

dissabte, 30 de maig de 2009

Programa del concert

Perquè això no mori, penjo el programa del concert del 25 d'abril:

http://www.box.net/shared/mo5bqf5peq

dijous, 7 de maig de 2009

Quintet amb flauta de Luigi Boccherini

Concert a Sant Gaietà el 25 d'abril del 2009. Aprofito per donar les gràcies al capellà per haver gravat i penjant tot el concert a Youtube.

I. Andante Lento - Minuetto con moto



II. Lento come prima



Luigi Boccherini (1743-1905), Quintet amb oboè (flauta) op.55 nº5 en Mi bemoll major (1797). D'esquerra a dreta, Elena Pons, Lluís Bertran, Maria Alonso, Carla Rovirosa, Bertran Romero.

dimecres, 29 d’abril de 2009

Sextet amb oboè (flauta) de Gaetano Brunetti

Concert a Sant Gaietà el 25 d'abril del 2009.
l
I. Largo - Allegro comodo



II. Larghetto sostenutto



III. Finale. Allegretto



Gaetano Brunetti (1744-1798), Sextet amb oboè (flauta) nº1 en Si bemoll major (1796). D'esquerra a dreta, Elena Pons, Lluís Bertran, Maria Alonso, Carla Rovirosa, Bertran Romero, Edu Pérez.

Vaig separant les obres perquè quedin cadascuna a la seva etiqueta.

dilluns, 27 d’abril de 2009

Concert a Sant Gaietà

diumenge, 26 d’abril de 2009

Atys en concert al Youtube


Quintet amb flauta de Luigi Boccherini (1r i 2n mov.)


Quintet amb flauta de Luigi Boccherini (3r mov.)

Iriarte. Fragments del Guzmán








Fragments de la música de Guzmán el Bueno d'Iriarte

Brunetti


Sextet amb flauta de Gaetano Brunetti (1r mov.)


Sextet amb flauta de Gaetano Brunetti (2n mov.)


Sextet amb flauta de Gaetano Brunetti (3r mov.)


Bis: Simfonia op.9 nº2 de Carl Stamitz (1r mov.)

divendres, 17 d’abril de 2009

CONCERT dissabte 25 d'abril

El pròxim dissabte 25 d'abril fem un concert a l'Església de Sant Gaietà de Barcelona (C/Consell de Cent 293, amb Enric Granados). Al programa:
l
Luigi Boccherini (1743-1805), Quintet amb flauta en mi bemoll major, op.55 nº5, 1797.
l
Tomás de Iriarte (1750-1791), Guzmán el Bueno (música i fragments escollits), 1790.
l
Gaetano Brunetti (1744-1798), Sextet amb flauta en si bemoll major, 1796.

dijous, 16 d’abril de 2009

Noves dades sobre Brunetti

La Música en las casas de Osuna y Benavente (1733-1882), un estudio sobre el mecenazgo musical de la alta nobleza española de Juan Pablo Fernández-Cortés (Madrid, SEdM, 2007) aporta noves dades sobre la vida de Gaetano Brunetti a Madrid.
l
Als seus càrrecs a la cort (ennumerats a l'article de la wiki) i a la seva relació els XII i XIII ducs d'Alba (de 1767 fins almenys 1793) s'han de sumar els contactes següents amb les cases d'Osuna i Benavente (unides entre 1787 i 1807).
l
Entre l'abril de 1776 i el 10 de febrer 1780 va ser professor de violí del marquès de Peñafiel (1755-1807), futur duc d'Osuna. El contracte es va acabar degut probablement als nombrosos desplaçaments que exigia la carrera militar del marquès. Explicaria això la gran producció de sonates per a violí i baix del compositor entre 1776 i 1780? La biblioteca musical de la comtessa-duquessa de Benavente conservava 10 duos per a dos violins i 22 sonates que bé podrien haver servit per a les classses de violí del marquès.
l
La relació però continuà després de l'estada dels Benavente-Osuna a Menorca i a Barcelona (1782-1783) amb l'encàrrec de sis sextets amb oboè que Brunetti rebé de la comtessa-duquessa cap al 1785. Cal relacionar aquestes obres amb la presència a l'orquestra dels comtes-ducs de l'oboista Gaspar Barli entre 1781-1792. Veritable virtuós de l'instrument, Barli cobrava un sou tres vegades superior al de la resta de músics, un sou que només superà el de Boccherini com a director de l'orquestra (1786-1787). Si aquests sextets fossin els mateixos que els que figuraven a l'inventari de la biblioteca musical de la comtessa-duquessa com a "Seis sextetos hechos expresamente para el Excelentísimo Señor Duque de Osuna" caldria però datar-los a partir de 1787 (moment en què el marquès de Peñafiel va heretar el títol de duc d'Osuna). Brunetti tornaria a escriure uns sextets per a Barli els anys 1796-1797 (dels quals toquem el primer) en el marc de la Real Cámara de Carles IV.
l
El següent testimoni de la relació de Brunetti amb aquesta casa data del 20 de setembre de 1788. Es tracta d'una carta de la pròpia comtessa-duquessa a Brunetti demanant-li que atribueixi a Pedro Garisuain, fagot de la seva orquestra, una plaça vacant a "la orquesta de parejas" (el conjunt de vent que acompanyava l'espectacle eqüestre que s'organitzava anualment a Aranjuez). Com a músic preferit del Príncep d'Astúries, Brunetti n'era el coordinador i l'autor de la música els anys 1778, 1779, 1783, 1785, 1787 i el mateix 1788. La dama es dirigeix a Brunetti mencionant que "nadie como Vuestra Merced conoce [el] desempeño [de Garisuain]" i es despedeix con "el mayor afecto", la qual cosa, més enllà dels convencionalismes, sembla indicar una certa proximitat entre el músic i la comtessa-duquessa.
l
Un any després, el 26 de setembre de 1789, en el moment del coronament de Carles IV i Maria Lluïsa de Parma, és molt probable que Brunetti escrigués les danses a dues orquestres que es van tocar al palau madrileny dels Benavente amb 40 músics contractats per a l'ocasió, ja que la biblioteca de la casa conservava uns "Minuetes y contradanzas a dos orquestas de Brunetti".
l
L'última menció de Brunetti en la vida musical dels comtes-ducs fa referència a la interpretació d'una missa del compositor a les festivitats religioses de la Real Capilla de San Cayetano els anys 1798 i 1800 (la última després de la mort de Brunetti). És probable que es tracti novament d'un encàrrec, ja que l'únic exemplar conegut d'aquesta obra actualment perduda figurava a l'inventari dels Benavente-Osuna el 1824.

diumenge, 5 d’abril de 2009

Brunetti a la wiki

Gaetano Brunetti ja té pàgina en català i en castellà a la Viquipèdia. Tenint en compte que ja comptava amb articles en italià, francès, anglès i alemany, es pot dir que acabo d'omplir un buit imperdonable. De moment tinc l'adreça però pel Google encara no es troba. Suposo que necessita temps.
l
l
Bon diumenge i contesteu pel tema assajos!

dimarts, 31 de març de 2009

Del G 460 que deixa de ser-ho

El 1969, Yves Gérard va referenciar com a G 460 en el catàleg de l'obra de Luigi Boccherini un sextet per a tres violins, viola i dos violoncels conservat a l'arxiu de la Gesellschaft der Musikfreunde de Viena (Thematic, Bibliographical and Critical Catalogue of the works of Luigi Boccherini, London, Oxford University Press, 1969). Malgrat la menció "Luigi Boccherini" que figura a la portada d'aquesta obra (un manuscrit de finals del segle XVIII) Gérard estava convençut que l'atribució era errònia. Però a falta d'un altre nom d'autor i en absència d'altres fonts, va decidir incloure'l en el catàleg.
l
Atret per la formació inhabitual de l'obra, en vaig demanar una còpia a Viena (gràcies a la preciosa col·laboració de l'Elena). Però poc després vaig descobrir que un tal Gaetano Brunetti havia publicat uns sextets amb el mateix efectiu a París el 1775. Per sort, l'únic exemplar complet d'aquesta edició es troba a la Bibliothèque Nationale de France, a París. Hi vaig anar. I quina va ser la meva sorpresa en descobrir que els primers compassos del sextet atribuït a Boccherini coincidien exactament amb els del primer sextet de Brunetti!
l
El sextet G 460 és doncs de Gaetano Brunetti. Ignoro si algú ho ha descobert abans que jo però m'agradaria saber què cal fer en aquests casos. El millor seria posar-se directament en contacte amb Yves Gérard... Però com?!
l
En tot cas una cosa és segura: el sextet G 460 hauria de desapa-rèixer dels catàlegs de Boccherini amb la menció: "atribució errònia: obra de Gaetano Brunetti".
l
Vaig a sopar.

dijous, 26 de març de 2009

Gessner: escena primaveral [I]

De Lisboa a Estocolm i de Londres a Nàpols s'estenia al darrer terç del setcents la fama de Salomon Gessner (1730-1788), ànima pura, poeta suís de llengua alemanya. Admirat per autors de totes les tedències i especialment pels primers romàntics, alguns confessaven haver experimentat amb la lectura dels seus Idil·lis el "el més elevat sentiment de la poesia" (Chênedollé).
l
Pròxim de Thomson per la sinceritat i la força de les descripcions de la naturalesa, "la simplicitat, la naturalitat i la sublimitat de les seves poesies", com diu l'editor de la traducció francesa que he penjat a l'entrada anterior, Gessner obre les portes d'un paradís terrestre marcat tanmateix pel fort color local de la Suïssa alpina. L'Europa cultivada es rendeix a la sensibilitat renovada i sincera, a l'existència innocent i virtuosa d'aquests pastors absolutament aliens a l'efervescència urbana i als desordres d'aquest segle "que llaman ilustrado" (Iriarte).
l
Gessner no escriu en vers, sinó amb una inspirada i delicada prosa poètica. En el cas de l'idil·li que us presento és el traductor francès qui va decidir reescriure'l en vers. No és de les obres més reeixides i característiques de Gessner però l'he triada perquè el tema s'adeia per donar la benvinguda de la primavera. Malgrat tot és inevitable, més de dos segles després, no cedir davant del poder evocador d'aquest poeta antany famós i avui oblidat que mereix - com tants d'altres - una rehabilitació urgent.
l
En absència de la versió original i de coneixements d'alemany, tradueixo a partir de la traducció francesa.
l
LA PRIMAVERA (Idil·li V)
l
MILÓ
l
He vist setze primaveres embellir la natura;
Cap no és comparable a la que veig avui.
Tot m'encanta, les flors, les aigües, la vegetació:
Estimada Eglea, saps per què?
Perquè vigilo el meu ramat aquí, prop teu.
l
EGLEA
l
I jo he vist néixer tretze primaveres;
Però encara no n'havia vist de tant encantadora:
Saps per què, Miló? Eglea no acabà;
Amb un lleuger somriure es va fer entendre;
I abraçant dolçament el pastor,
Fixà en ell la mirada més tendra.
l
Sents, va dir Miló, el concert dels ocells?
Sota d'aquests lilàs florits que es corben en volta,
Veus el rierol pur que arrossega les seves aigües?
Eglea, vols que caminem cap a aquell boscatge?
l
EGLEA
l
Vull, Miló; seu a prop meu,
Només estic bé als llocs on et veig.
Ai! Si poguéssim estar sempre junts!
El meu cor està tan content, quan ens uneix el dia!
l
MILÓ
l
Seu sobre aquest trèbol i aixeca els teus ulls bellíssims,
Deixa que els meus admirin aquesta mirada, aquest somriure:
Ai! Si poguéssin mirar-se per sempre!...
D'on vé que veient-los tremoli i sospiri?
Què és el que sento? Quin desordre em domina?...
No, diu tancant els ulls de la seva pastora,
No em miris així;
Visió massa estimada per la tendresa dels meus sentits.
Sincerament no sé d'on vé tot això;
Però quan veig els teus ulls amb aquest dolç somriure,
Eglea, el cor em batega; se m'escapa un sospir;
Vull parlar... la meva veu expira als llavis.
l
EGLEA
l
Miló estimat! No deixis la mà sobre els meus ulls;
Sento en aquest moment el desordre que t'agita.
Adorat meu! Veus el meu pit?
T'adones de com palpita?
Oh! Quan el teu braç apreta el meu,
Quan em toques la mà, com l'ànima s'emociona!
Instantàniament un núvol m'enterboleix la mirada...
Aquest sentiment em sorprèn, i no hi entenc res.
l
MILÓ
l
Veus allí aquelles tòrtores?
Sents el seu parrupeig, estimada Eglea?
Amb quin aire amical enllacen les seves ales!
Mira, mira com llurs becs s'uneixen tendrament!
Ai! Si aquests jocs, Eglea, ens servissin de model.
l
EGLEA
l
Sí, estreny-me, Miló, estreny-me sobre el teu cor,
Enllacem els nostres braços, imitem els seus becs.
l
MILÓ
l
Quin plaer he provat!... Us dec la felicitat,
Bells ocells! Com agrair-ho?
Que l'amor us allargui la vida!
l
EGLEA
l
Veniu, dolça parella! Veniu sobre els meus genolls;
Veniu a viure amb nosaltres:
Us estimaré; no sigueu esquius:
Res no interromprà els vostres plaers;
I mentre Miló farà de la meva boca un bec,
Unirà els vostres el lliure desig...
Alcen el vol!... Miló, els molestem potser?
l
MILÓ
l
Eglea, el pensament em desvela una sospita:
Licàs cantava ahir els encants del petó.
Això n'era un potser?... Sí, m'agrada pensar-ho.
"Oh petó, deia, com em fascina la teva dolçor!
El segador cremat per la calor del dia,
Obté menys plaer en beure una aigua refrescant
Que la meva boca en collir el petó de l'amor.
El murmuri embriagador que fa néixer
Afalaga més que els sons de la veu més bella;
I la mel de l'abella és mil vegades menys dolça
Que el bàlsam espremut dels llavis de l'amant.
l
EGLEA
l
És un petó, Miló, m'hi jugaria el que fos;
Cal que ho demani aquest vespre a Licorís:
Però posa'm bé la garlanda,
I arregla'm els cabells, que me'ls has desfet.
l
L'altre dia ens parlaven a classe de la teoria d'una psicòloga americana que considera que el tema de l'amor, al segle XVIII, es converteix en sinònim del de llibertat, en clau d'una visió del món oposada al pessimisme cristià. És potser amb això que Gessner va seduir els esperits oberts de l'època. Un Turgot, un Iriarte, un Chénier veien en la remor de la vegetació, en la carícia dels rierols i en l'amor pur del poeta suís la invitació a un món millor.

Gessner: escena primaveral [II]


Oeuvres choisies de M. Gessner et poésies diverses de l'allemand, en vers françois par nos meilleurs poëtes, Zurich, París, Libraires associés, 1774.

dimarts, 24 de març de 2009

De Barcelona

Recomano aquest bloc farcit de magnífics fragments de Josep Pla.

http://elquaderngris.cat/blog/

Bon dia!

dimecres, 18 de març de 2009

ON ANEM?!

Voldria ser a Plaça Universitat. Espero que siguin molts contra la vergonya d'un país democràtic que torna a pràctiques policials de la dictadura.
l
Transmeto aquestes imatges que m'envia el Bertran:
l
I el manifest que envia l'Anna Vilarrubias:
l
MANIFEST CONTRA LA REPRESSIÓ POLICIAL AL MOVIMENT ESTUDI-ANTIL
l
Avui, 18 de març del 2009, a la matinada, els cossos antiavalots de la Generalitat per ordre del rector Didac Ramirez i el conseller d’ICV-EUA Joan Saura, han desallotjat a cop de porra les estudiants que ocupaven el Rectorat de la UB desde feia 4 mesos. El desallotjament s’ha dut a terme sense previ avís i de forma violenta. Els primers estudiants han sortit il·lesos i han estat gravats per una càmara, però els darrers, quan ja no estava essent gravat en sortit amb nombroses contusions i lesions. Alguns estudiants que s’han ressistit de forma pacífica, agafant-se entre ells i evitant que els arroseguessin, han estat imputats per desobediència civil, amb una previsible pena de 6 mesos a 3 anys de presó.
l
Com a resposta davant aquests actes de repressió directa i de violència policial inadmissibles i inconcebibles en una societat avançada i democràtica, hi ha hagut una convocatòria de concentració pacífica i roda de premsa a les 11:30h a Plaça Universitat, davant l’edifici històric.
l
La concentració ha congregat més de 1000 estudiants. Poca estona després, una munió de furgonetes dels mossos, prop de de 400 efectius d’antidistrubis, han carregat contra els estudiants asseguts i amb les mans alçades, fent-los retrocedir per Gran Via. La càrrega ha ocasionat diversos ferits, que han hagut de ser atesos pels serveis mèdics, entre ells alguns amb fractures òssies, punts de sutura, contusions i hematomes. Sis estudiants han estat detinguts i vuit retinguts, segons fonts policials.
l
Els estudiants, desplaçats del punt original de concentració i un gran nombre d’estudiants aliens a les assemblees que han presenciat els fets, s’han organitzat espontàniament en una manifestació i s’han dirigit cap el Comissionat d’universitats. Alla un nombre exagerat d’antidisturbis, més de 460 els esperaven i han carregat sistemàticament contra els estudiants que volien demanar explicacions als responsables polítics i que demanaven la dimissió, tant dels rectors que integren l’ACUP com dels consellers Saura i Huguet. S’han produït carregues successives dels mossos que han anat disgregant els estudiants al llarg de 5 travessies de l’Eixample. Els mossos han anat perseguint i carregant de manera sistemàtica i brutal contra els estudiants que ja no només dispersats i desconcentrats, sinó esgotats i espantats, miraven de fugir al llarg de l’Eixample amb l’objectiu de reagrupar-se.
l
Aquesta actitud no respon a cap lògica de manteniment de l’ordre, sinó a una voluntat directa de les autoritats de castigar físicament als estudiants mobilitzats, i així dissuadir-los de la seva actitud crítica. Per tots aquests motius us convoquem a una concentració unitària i multitudinària, que abarqui a tota la societat, a les 20h a Plaça Universitat.
l
AMB ELS ESTUDIANTS FERITS I DETINGUTS AVUI. I AMB TOTS ELS ESTUDIANTS CATALANS.

dilluns, 16 de març de 2009

Per Barcelona

Aprofito l'actual desert bloguístic (manca de temps, manca d'idees) per fer-me ressò d'aquesta demanda per salvar una pintada històrica en un carrer de la Barceloneta. L'article val la pena i planteja alguns dels problemes de la política actual d'imatge turística de l'Ajuntament.
l
http://altresbarcelones.blogspot.com/2009/03/el-carrer-miquel-pedrola-urgent.html
l
Bon dia!

diumenge, 8 de març de 2009

MADURESA CREATIVA [La cultura peninsular AIII.1]

Francisco de Goya (1746-1828), Cap de gos, 1821-1823, oli sobre paret.
l
Así es como a vista de estas paredes nacen una de otra mil agra-dables ilusiones, que fuera molesto referir; pero no quiero callar una, que en cierto modo pertenece a la historia de este castillo, y que tampoco desagradará a usted, para quien solo escribo. Por otra parte, ¿no sería muy árida y enojosa su descripción, si detenido yo en las formas de sus piedras, desechase las reflexiones que despiertan, privando a usted y privándome a mi del placer con que se recuerdan tan respetables memorias?
l
Es bien sabido que en la época de que hablamos, la judicatura del ingenio estaba reservada a las damas, como la del valor, y que la literatura de entonces se reducía casi a la poesía provenzal, especialmente en la corte de Aragón, en cuyo molde fue vaciada la de Mallorca. [...] ¡Oh, y cuán brillante y discreta asamblea no pre-sentarían bajo de estas bóvedas, el Rey cercado de sus grandes y barones, la Reina presidiendo en medio de las damas aragonesas y palmesanas, y los nobles trobadores de Aragón, Cataluña y Mallorca, recitando o cantando entre ellas a competencia sus terzones y serventesias, trovos y decires, para obtener de su mano la violeta de oro, premio del vencedor! Y aun acabado tan solemne acto, ¿qué sería oírlos cantar al son del arpa o del laúd sus lais y virolais, para deporte de las mismas damas, o bien hacerlos tañer y cantar por sus juglares y menestriles, mientras que las acompañaban en las danzas y zarabandas de sus saraos, esperando siempre de sus labios la recompensa de su ingenio? Y pensando en esto, ¿sería posible no sentir una parte del entusiasmo que tales asambleas inspiraban?
l
Pero el tiempo, que disipó aquellos objetos, va consumiendo ahora con diente roedor hasta las duras piedras de este edificio, cuya decadencia ofrece al observador otras reflexiones de muy diferente naturaleza. [...] Mirado por la parte del Norte, no solo aparece en su primera integridad, sino que sus muros, endurecidos por los vientos fríos y secos que soplan desde el Nordeste al Noroeste, se ven entapizados de una costra de musgo tenacísimo, cuyas escamas blanquecinas, jaldes, grises y negras, anuncian, como las hiedras en los viejos robles, su venerable, pero fresca y robusta ancianidad. Por el contrario, a la parte opuesta los vientos y las lluvias australes, que frecuentemente le azotan, atacando el gluten, y desuniendo el grano de la piedra, abren paso a los ardientes rayos del sol, que mientras corre de oriente a poniente, penetran hasta las entrañas de sus sillares, y los corroen y deshacen, y graban en ellos la marca de su flaca decrepitud.
l
Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811), Descripción histórica del castillo de Bellver, 1805.
l
Luigi Boccherini (1743-1805), Quintet amb dues violes op.60 nº5 [G 395], 1801. Ensemble 415.
l
I. Allegro con moto: http://www.box.net/shared/s3jb4hq3mf
III. Andantino con grazia: http://www.box.net/shared/xs7hqj8clz
IV. Allegro giusto: http://www.box.net/shared/q2h6ugrz00

MADURESA CREATIVA [La cultura peninsular AIII.2]

Nous aimions que la fente dans le mur
fût cet épi dont essaimaient des mondes.
l
Yves Bonnefoy, Les planches courbes, 2001.
l
Per tancar el cicle he volgut presentar tres dels fruits de la Il·lustra-ció peninsular que si tot s'enfonsés caldria salvar de l'oblit. Amb això no vull restar interès a les obres de la vuitantena de creadors que he citat al llarg d'aquest any, sinó simplement donar-ne un d'especial a aquestes tres. Són l'expressió d'una intel·ligència i d'una artesania madures, darrera producció de tres ments preclares.
l
El 1798, Luigi Boccherini perd dos dels seus principals pilars econò-mics: el rei de Prússia mor i els Benavente-Osuna marxen d'ambaixa-dors a Viena. L'any següent serà doncs un any difícil en què les relacions amb el seu editor a París s'enrareixen. Però davant dels consells de Pleyel perquè adopti un estil més comercial, el compositor deixa una prova de la seva consciència d'artista: "Fa més de 40 anys que escric música i no seria Boccherini si hagués escrit com vós m'aconselleu de fer" (carta a Pleyel, 18 de març de 1799).
l
Les coses milloren el 1800 amb l'arribada a Madrid del nou ambaixador francès, Lucien Bonaparte, germà del primer cònsul Napoleó. Per a ell escriu Boccherini els dotze quintets op.60 (1801) i op.62 (1802). El compositor hi adopta per primera vegada la formació amb dues violes en lloc dels dos violoncels habituals. El resultat n'és un nou equilibri entre les parts, on dominen el primer violí i la primera viola. Però aquestes obres són sobretot l'expressió de la plena maduresa del seu autor en l'originalitat de les textures, l'oposició de caràcters musicals contrastats i la fusió d'elements populars en la música culta. La seguretat de la maduresa dona a l'artista de 58 anys una mena de segona joventut.
l
En els primers moviments s'enllacen sense sol·lució de continuïtat cançons de bressol i marxes militars, seguidillas i patetisme preromàntic, conformant un univers singularíssim d'una varietat i d'un vigor rítmic inèdits. El joc amb la forma dona al seu torn una presentació molt lliure de la forma sonata però no per això menys intel·ligent. A tall d'exemple poso l'esquema formal del primer moviment del quintet op.60 nº5 - tots els xifratges es fan a partir de la tonalitat principal de sol major: les majúscules són tonalitats majors i les minúscules menors.
l
Primera secció (exposició): a (I) a (I) b (V) c1 (iii) c2 ([V]) d (V) b' (V) e1 (V) e2 (V)
l
Segona secció (desenvolupament): f (i-[ii]-vii-bIII-bVI-vii-i) c2 ([V]) d (bVI) e2 (I)
l
Segona secció (reexposició): a (IV) a (I) c1' (vi) c2 ([III]) d (I) b (I) b' (I) e1 (I) + codetta
l
La reexposició, que comença de forma bastant convencional en el to de la subdominant, introdueix malgrat tot una modificació subtil en l'ordre de presentació: b i b', que puntuaven separadament l'ex-posició, s'uneixen en la reexposició formant un tot orgànic, amb la qual cosa s'accentua la sensació de retorn a l'ordre. e2 no reapareix perquè ja ha estat reexposat en el to principal al final del desenvolupament i el seu lloc l'ocupa una enèrgica codetta. El pla tonal és també remarcable, amb una insistència especial en les modulacions a la tercera inferior o superior (c1). Tot f és una petita proesa modulatòria en forma d'arc sobre les tonalitats que envolten l'homònim menor de la tonalitat principal: sol menor, la menor, fa menor, mi bemoll major, si bemoll major, fa menor i sol menor.
l
El tractament instrumental és un altre dels àmbits on el compositor es mostra extremadament original. Crec que el secret rau en l'utilització quasi simultània dels registres greus i aguts dels instruments, un fenòmen que es podria inspirar del violoncel, l'instrument en què Boccherini excel·lia, i que es tradueix molt sovint en l'abundància d'octaves. És un principi que apareix en tota la seva producció però que en les últimes obres assoleix una amplitud nova: els registres de tots els instruments es fonen i donen a la música una resonància molt especial. En teniu un magnífic exemple en el quart moviment del quartet nº5.
l
D'altra banda, si escolteu aquest moviment i l'anterior tindreu la prova de la disparitat de caràcters que Boccherini és capaç de fer conviure en una mateixa obra. A la nuesa melàncolica i inquietant dels últims compassos de l'Andantino en re menor s'oposa un Finale lluminós i enèrgic sorgit de la dansa popular espanyola, al qual els pizzicati del violoncel i les violes donen un aire quasi guitarrístic. Aquesta oposició també es troba a més petita escala a l'interior de cada moviment: en el primer, a, c1 i d contrasten molt fortament amb b i c2; en el quart, els passatges dolce fan ombra als que són més lleugers i rítmics.
l
Sovint es parla de Jovellanos com de l'il·lustrat espanyol per antono-màsia. Home d'idees clares i sòlides, profundament compromès amb el reformisme il·lustrat, poeta (Epístoles), dramaturg (El delincuente honrado), prosista infatigable, autor de centenars de textos sobre tots els temes imaginables, Jovellanos fou un referent per a molts dels seus contemporanis. Céan Bermúdez (1749-1829), el seu primer biògraf, evoca nítidament el personatge:
l
Era de estatura proporcionada, más alto que bajo, cuerpo airoso, cabeza erguida, blanco y rojo, ojos vivos, piernas y brazos bien hechos, pies y manos como de dama, y pisaba firme y decorosamente por naturaleza, aunque algunos creían que por afectación. Era limpio y aseado en el vestir, sobrio en el comer y beber, atento y comedido en el trato familiar, al que arrastraba con voz agradable y bien modulada, y con una elegante persuasiva todas las personas de ambos sexos que le procuraban; y si alguna vez se distinguía con el bello, era con las de lustre, talento y educación, pero jamás con las necias y de mala conducta. Sobre todo era generoso, magnífico y pródigo en sus cortas facultades: religioso sin preocupación, ingenuo y sencillo, amante de la verdad, del orden y de la justicia; firme en sus resoluciones, pero siempre suave y benigno con los desvalidos; constante en la amistad, agradecido a sus bienhechores, incansable en el estudio y duro y fuerte para el trabajo.
l
És el retrat de l'home públic, de l'home social, entregat en cos i ànima per al bé del seu país i per al d'Astúries, la seva terra estimada. Però el 1800, després d'un breu període com a ministre de Justícia de Carles IV, Jovellanos pagarà la seva abnegació amb l'exili, víctima de la crisi que l'esclat de la Revolució Francesa ha escampat per la Península. Durant els sis anys que passà reclòs a Mallorca, al castell de Bellver, en condicions malsanes, suportà la humiliació impertèrrit. Es volcà en la història de l'illa i redactà una sèrie de descripcions d'edificis medievals mallorquins que enviava a Ceán Bermúdez i que encara avui són textos de referència.
l
Com als Diarios de l'etapa asturiana (1790-1797), a la Descripción histórica del Castillo de Bellver retrobem una prosa austera i precisa, forjada per 40 anys d'escriptura quotidiana: un mirall de la maduresa musical de Boccherini. L'exili a Mallorca implica però una sobreabundància de temps per al seu autor. Ja no hi ha la pressa dels Diarios, ni l'activitat imparable dels seus anys a Madrid. I la reflexió sobre el temps imposa als textos una certa reverberació poètica. És cert que aquesta aura ja havia aparegut fugaçment en obres anteriors, com en aquest magnífic fragment del Diario de 1792:
l
Aquí grandes anfiteatros llanos y bajos, por donde corren mansa-mente los ríos coronados de montañas; aquí unos anfiteatros de más sublime coronación, y el centro de enormes montes que los ríos cortan e interrumpen despeñándose de una a otra cañada. Linares, cuatro leguas mortales, en que tardamos seis horas. Comida a la rústica: rica leche; manteca acabada de salir del zapico; cuayada; truchas fresquísimas de Teberga. Descanso; salida a las cuatro; un pedazo de buen camino hasta el lugar de Castañedo; su término se va metiendo en cultivo en lo alto; parece excelente suelo. Enorme bajada de lo alto [...]. Gran calor; descanso a orilla de un arroyo abundantísimo que baja de lo alto a entrar en el río por su izquierda. Es sitio delicioso a la margen de las sonoras aguas y a la sombra de un hermoso avellano. Todo es poético; a la imaginación ayudaba, pero pasó la edad de esta especie de ilusiones. Voy a dejarlo, aunque sienta arrancarme de tan agradable situación. ¡Oh Naturaleza! ¡Qué desdichados son los que no pueden disfrutarte en estas augustísimas escenas, donde despliegas tan magníficamente tus bellezas y ostentas toda tu majestad!
l
Però, com bé diu José Miguel Caso González, els anys de Mallorca donaren a l'autor "unos horizontes más vastos, un pensamiento más maduro, una visión de la cultura más humana y más profunda". Si l'esperit somniador, el "plaer del record", dona lloc a evocacions medievals que Russell P. Sebold considera una primera expressió del Romanticisme ("¡Oh! ¡y cuán brillante y discreta asamblea no presentarían bajo de estas bóvedas..."), l'amargor del despertar i la reflexió solitària del desterrat sobre el pas del temps donen a deter-minats fragments de la Descripción un aire decadent absolutament inèdit a l'Espanya del setcents. La prosa de l'últim paràgraf, de poesia austera i "polvorienta", com la lírica de Machado, em fa pensar immediatament en l'Azorín de La ruta de Don Quijote.
l
En aquests últims escrits de Jovellanos, dominats encara per una objectivitat il·lustrada, essencialment pragmàtica, apareix de tant en tant una esquerda per on es filtra el Jo més profund de l'autor. La descripció d'aquests murs de dos costats, un endurit pel vent, cobert de molsa, de "fresca y robusta ancianidad"; l'altre assotat per la pluja, penetrat "hasta las entrañas de sus sillares" pels raigs ardents del sol, es podria interpretar com una metàfora del seu propi autor. Vell i cansat, complint per una banda amb el seu segle amb una obra "fresca i robusta" d'erudició i obrint per l'altra la porta de les seves entranyes al sol i a la pluja, el Jovellanos pres polític anuncia la revolució artística que ben aviat sacsejarà Europa.

Francisco de Goya (1746-1828), Retrat de Gaspar Melchor de Jovellanos, 1798.
l
Però abans que el propi Jovellanos, durant l'època difícil en què l'escriptor va ser ministre de Justícia, Goya va saber captar el que hi havia de por i de frustració en aquest elegant personatge. El seu retrat, com el de la Comtessa de Chinchón o el de la família de Carles IV, forma part de les obres mestres de la primera maduresa del pintor, en les quals la llibertat i el vigor de les textures fan pensar inevitablement en Boccherini. Però l'obra que he triat avui és el fruit d'un altre exili. Després de la Guerra de la Independència (1808-1814) el setcents mor definitivament. Separat dels amics morts, com el mateix Jovellanos (1811), o exiliats, com Meléndez Valdés, Goya es troba nàufrag en un país marcat per la repressió absolutista.
l
El febrer de 1819, amb 73 anys, compra als afores de Madrid la casa coneguda com la Quinta del sordo, on viurà amb Leocadia Weiss, 42 anys més jove que ell, i Guillermo i Rosario, els dos fills comuns. Aquest mateix any pateix una malaltia que el porta a les portes de la mort i que recordarà amb la tela Goya al seu amic Arrieta (1820), esfereïdor homenatge al metge que el va salvar. Yves Bonnefoy, un dels millors poetes francesos de l'actualitat, en un anàlisi temerari però magnífic de l'obra del pintor (Goya: les peintures noires, W. Blake, 2006), comentava aquest quadre amb unes paraules que hauré de tornar a recordar per al Cap de gos. Goya hi recull "l'instant qui permit à un mourant qu'assaillait déjà le dehors de la condition humaine, en son non sens absolu, de reconnaître au sein de la vie ce fait énigmatique et pourtant réel qu'est le dévouement sincère, absolument désintéressé, d'un être pour un autre être" [L'instant que permet a un moribund ja assaltat per l'exterior de la condició humana, en la seva manca de sentit absoluta, de reconèixer al cor de la vida aquest fet enigmàtic i malgrat tot real que és l'entrega sincera, absolutament desinteressada, d'un ésser per un altre ésser].
l
Després de la malaltia, com despertant del "gran somni", com l'anomena Bonnefoy, el somni que somniava l'Europa del segle XVIII, Goya torna a la pintura buscant de manera conscient el que hi ha de més profund en ell mateix. Ve-t'ho aquí l'esquerda de Jovellanos ampliada de forma horrorosa. Seran les Pintures Negres. El somni s'aboleix, "le fond déborde comme une lave qui fend le sol, brûlant la végétation, sauf à promettre pour l'avenir un surcroît de fécondité" [el fons vessa com una lava que travessa el terra, cremant la vegetació, però només per prometre pel futur un escreix de fecunditat].
l
Les Pintures Negres (1819-1823) seran un flirteig amb el buit, amb l'absurd, amb la violència més absoluta, com ho són a la seva manera Los Disparates (1815-1823). Però davant del Cap de gos sorgeix una pregunta: per què aquesta pintura? Aquest gos no és un predador, és un ésser mig enfonsat en una matèria informe i que podria passar fàcilment desapercebut. Cap rastre de violència. Segons Bonnefoy aquest Cap de gos és el gest d'una consciència lúcida, el resultat de les Pintures Negres. És l'esbós d'un gest de compassió.
l
Il peint, il est parti loin dans la transgression des mirages, il a rencontré la violence sans loi ni sens, mais maintenant voici qu'il a mis en évidence autre chose, un rien peut-être mais qui ne relève ni de ce qui est ni du rêve, et dont il peut estimer que c'est une réalité d'essence nouvelle, ou plutôt la réalité enfin, la seule subtance, aussi mystérieuse soit-elle, qui mérite le nom de réalité.
l
[Pinta, ha anat molt lluny en la transgressió dels miratges, ha creuat la violència sense llei ni sentit, però ara ha fet destacar una altra cosa, un res potser, però que no pertany ni al domini de l'ésser ni al del somni, i que pot considerar com una realitat d'essència nova, o més aviat la realitat per fi, la sola substància, per molt misteriosa que sigui, que mereix el nom de realitat.]
l
És la conclusió de la reflexió que havia començat amb Goya al seu amic Arrieta. Malgrat el que hi ha de subtilment cartesià en aquesta tesi, en la més pura tradició francesa, és inevitable rendir-se a la lucidesa de Bonnefoy, aquest prosista poeta que, com Goya, com Jovellanos i potser com Boccherini ha descobert "l'esquerda en el mur, l'espiga d'on surt l'eixam dels móns".
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...