Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

divendres, 22 de febrer de 2008

UN ANGLÈS A MADRID [La cultura penínsular VI.2]

Situats avui a prop de l'any 1788, em permeto algunes precisions històriques. Els primers dies vaig parlar de Ferran VI (rei de 1746 a 1759) i del seu germà Carles III (rei des de 1759). Doncs bé, el regnat d'aquest últim s'estén durant quasi 30 anys, fins el desembre del 1788. El succeeix el seu fill com a Carles IV (rei de 1789 a 1808). Carles IV, amb Floridablanca com a ministre, continuarà enèr-gicament la línia política reformista del seu pare fins a l'esclat dels fets revolucionaris a França (estiu de 1789). La política reial dona aleshores un gir complet. La por de la Revolució converteix els il·lustrats ens sospitosos d'un dia per l'altre.
l
No obstant això, el febrer de 1792, en un intent d'apropar-se al país veí i de salvar el seu cosí Lluís XVI, Carles IV pren una decisió temerària. Crida al comte d'Aranda, notable enciclopedista, amic de Voltaire i antic ministre del seu pare, per formar govern. La censura es relaxa i pugen al govern notables il·lustrats, com Cabarrús, Campomanes, Jovellanos o Bernardo de Iriarte (el germà gran de Tomás). La situació és tanmateix delicada i el govern d'Aranda cau el novembre del mateix any, substituït pel del jove Manuel Godoy. Però Godoy demostra també un esperit reformista i la major part de ministres continuen exercint. A partir de l'any següent, els alts i baixos de la política exterior desbordaran continuament el govern, fins a la crisi del Motí d'Aranjuez (1808) i les abdicacions de Baiona, en què Carles IV i Ferran VII renuncien a la corona. De 1808 a 1814, en un país en salvatge guerra civil, regnarà Josep I Bonaparte, recolzat per una part dels il·lustrats (Cabarrús, Meléndez Valdés, Moratín fill) i rebutjat per l'altra (Floridablanca, Jovellanos, el mateix Goya). Goya va registrar imatges quasi fotogràfiques del conflicte que recorden extranyament el reporterisme de la Guerra Civil del 36 (Fabricació de pólvora a la Sierra de Tardienta, c.1814).
l
Però tornem l'actualització d'avui i a la dècada de 1780. El període 1780-1790 és probablement el més brillant de l'Espanya del Setcents. Els musicòlegs situen en torn de 1788 el moment de màxima glòria de Luigi Boccherini, entre el gran èxit de l'òpera-sarsuela La Clementina i l'incident amb un tal Pacheco que va provocar la ruptura amb la duquessa de Benavente. És també l'època de les obres mestres del neoclassicisme arquitectònic, amb Juan de Villanueva (Prado) i Ventura Rodríguez (Catedral de Pamplona).
l
Les darreres simfonies de Brunetti. La primera maduresa de Goya i les obres més importants de Luis Paret. La poesia de Meléndez Valdés es publica el 1785; les Fábulas literarias d'Iriarte, el 1782; les Noches de Cadalso, el 1789. D'altra banda, als anys 1780 Catalunya es converteix momentàniament en el primer exportador tèxtil d'Europa. I el 1783, per exemple, es vara a El Ferrol el San José, el primer dels grans navilis dissenyats per Romero Landa, el millor projectista naval del seu temps (a més d'avantpassat del Bertran).
l
La impressió que jo he rebut d'aquests anys és la d'un país que s'allibera per fi del pes de la tradició conservadora per obrir-se a la modernitat europea, tot i conservant orgullosament el seu caràcter singular. Per un moment, abans de la ruptura revolucionària i de l'abisme de la Guerra del Francès, ens vam guanyar un lloc digne i respectable entre els països cultivats d'Europa. El 1789, el francès Jean-François de Bourgoing - que retrobarem pròximament - parla d'Espanya com d'un país "si intéressant a connaître et si peu connu" ("tan interessant per conèixer i tan poc conegut").
l
Després de tanta tinta virtual, ja seria hora de parlar de l'anglès que dona nom a l'actualització d'avui. Doncs bé, William Beckford (1760-1844) és un anglès, sí, i un anglès excèntric i romàntic. Fill d'una de les famílies més riques d'Anglaterra, membre del Parlament als 24 anys, Beckford és també el jove autor de la novel·la gòtica Vathek (1786) - admirada per Borges - i l'enamorat de William Courtenay, "el nen més bell d'Anglaterra". Mantenia una relació bastant ambigua amb una cosina, el fascinaven els misteris orientals i es va fer construir prop de Londres una immensa mansió inspirada en els monestirs manuelins de Portugal (Fonthill Abbey).
l
Les impressions anotades al Diari d'un viatge per Portugal i Espanya de 1787-1788, fet en solitari, són les d'un jove romàntic segur de sí mateix però assetjat per la malenconia, amant dels paisatges decadents i de la màgia de les grans catedrals. Les descripcions del palau de l'ambaixador turc a Madrid, una petita illa de perfums i danses orientals al centre d'una ciutat enamorada més aviat de París (com també subratllava Cadalso: cf.V), de la vida de l'alta aristo-cràcia castellana (els Alba, els Benavente, els Aranda, etc.), de l'atmosfera fascinant de la missa catòlica, etc., converteixen el Diari en un document excepcional per a entendre el Madrid de finals del XVIII. La lectura n'és delectable: Beckford escriu de meravella, fins i tot quan no té temps.
l
Hi ha una obra de la última etapa pictòrica de Luis Paret (1746-1799), extremadament refinada, que s'adapta espectacularment bé a la narració de Beckford del 12 de desembre de 1787, amb l'única excepció que chez Paret no fa un dia "gris i humit". Les campanes de l'Ave Maria, d'altra banda, són les que Boccherini va transcriure musicalment el 1780.
l

Luis Paret (1746-1799), El Jardí Botànic des del Passeig del Prado, 1790.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...