PRÒXIM ASSAIG: 21 de novembre del 2009

Gràcies per l'últim assaig! A veure si el dia 21 som tants com a l'octubre!

dimecres, 18 / novembre / 2009

CONCERT a Sant Gaietà, 20-XI-09 a les 18h

El 20 de desembre oferim un concert a l'Església de Sant Gaietà. Serà la conclusió d'un any i mig de feina. Al programa:
l
Tomás de Iriarte, Guzmán el Bueno (melòleg per a actor i orquestra), 1790. Obra de teatre versionada en forma de curtmetratge i música en directe.
l
Luigi Boccherini, Quintet amb flauta op.19 nº2 (sol m), 1774. (?)
l
Jean-Baptiste Bréval, Simfonia concertant per a flauta, fagot i orquestra (arr. François Devienne, c.1789).
l
Conjunt instrumental Atys. Direcció: Emmanuel Niubò.
l
Us hi esperem!

dijous, 5 / novembre / 2009

Malaparte, La pelle

Vaig arribar-hi de la mà de Kundera gràcies a la força de les imatges que evoca en els petits assajos d'Una trobada. La pell és efecti-vament el llibre més fort que he llegit últimament. Vull dir fort des de tots els punts de vista: de situacions dures, de contingut consistent i extraordinari des del punt de vista estètic. I si escamotejo una altra significació del terme "fort" al francès, hi puc afegir magníficament escrit. L'art d'escriure és el que reuneix i fa indissociables la duresa de les imatges, la força del significat i bellesa estètica. Kundera hi afegeix l'ingredient essencial de la ironia i hi estic d'acord. " Però aquesta ironia és desesperada; [...] el que parla és un home adolorit. No és un escriptor compromès. És un poeta " (Kundera, Una trobada, p. 189).
l
És un poeta, sí. I la seva poesia té com la de tots els poetes el do de l'ambigüitat. El principal valor de la prosa de Malaparte és potser aquesta ambigüitat que converteix cada frase en una nota que reverbera en l'espai del pensament, que es pot interpretar de desenes de maneres i que cadascú interpreta finalment a la seva. Acostumats a la prosa freda i precisa, periodística, quasi obsce-nament realista de bona part de la narrativa contemporània, Malaparte és un baf de calor i de llibertat. Com el Vesubi en erupció – " em vaig girar per mirar el Vesuvi, aquest monstre horrible amb cap de gos que bordava al fons de l'horitzó, entre el fum i les flames, i vaig dir en veu baixa: 'Pietat, pietat. Per tu també, pietat' " (Malaparte, La pell, p. 352).
l
Tot passa entre 1943 i 1944 a Nàpols durant l'alliberació americana d'Itàlia. Malaparte és massa fi per dir-ho així, però "alliberació" es pot permutar en "ocupació". No es tracta simplement d'una denúncia, Malaparte no diu que els americans ocupin en lloc d'alliberar. És massa intel·ligent per dir-ho així. Malgrat tot, tota la novel·la m'ha semblat una profundíssima elegia per Europa. Europa, com un tot, el nostre món i el dels nostres veïns italians, francesos, alemanys i polonesos, se singularitza. La presència dels soldats americans – " I like the pure, the clean, the wonderful American people ", repeteix una i altra vegada Malaparte –, a qui va dedicat el llibre – " [als] valents, els bons, els honestos soladats americans, els meus companys d'armes, morts inútilment per la llibertat d'Europa ", instal·la a Nàpols una mena de llum d'interrogatori. La bellesa, la pulcritud i la candidesa dels purs, nets i meravellosos americans penetra pels carrerons de Nàpols i sembla treure a ple dia tota la podridura de segles, la humiliació i la vilesa, la maldat i la mentida del poble napolità. Davant la sorpresa i la fascinació dels americans davant d'aquest "bastard, dirty, wonderful italian people", l'adolorit Malaparte, l'europeu Malaparte, pregunta: " Che cosa sperate di trovare a Londra, a Parigi, a Vienna? Vi troverete Napoli. È il destino dell'Europa di diventare Napoli " (" Què espereu trobar a Londres, a París, a Viena? Hi trobareu Nàpols. És el destí d'Europa de convertir-se en Nàpols ").
l
És l'Europa nova i vella de l'Alliberació, esquinçada, contradictòria, els morts contra els vius i els vius contra els vius. Els americans no entenen res. Només Jack Hamilton, el coronel i amic que acompanya Malaparte, un americà " pure, clean and wonderful " refractari a la podridura d'Europa, a la ironia d'Europa, a l'incommensurable pes de la tradició singular d'Europa, sembla cap al final començar a cedir veritablement: la fascinació per Malaparte, aquest europeu singular – un europeu entre milions –, es converteix en germanor. Abans que Jack mori (inútilment?) en una carretera italiana, per a la llibertat d'Europa.
l
Elegia i homenatge a uns i altres, a europeus i americans. Les conclusions filosòfiques van per dins, com cal en tota bona poesia. L'únic que sé és que he plorat i que m'he sentit amb força per empènyer els pure, clean and wonderful United States of America a uns quants metres de mi, res, no massa, únicament per evitar que em trepitgin, que em trepitgin a mi, "bastard, dirty and wonderful european man".

dijous, 29 / octubre / 2009

Algú ho vol projectar pel carrer?





dissabte, 3 / octubre / 2009

Sí! Així anirem ben lluny!

http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Opera/censurada/d/Octubre/elpepiespval/20091003elpval_14/Tes

Del Palau de la Música de Barcelona al Palau de la Música de València. El dia, ben pròxim, en què els palaus de la música siguin objecte dels acudits gràfics dels diaris podrem dir definitivament que la gestió seriosa de la música a Espanya no aixeca el cap ni que la matin.

diumenge, 27 / setembre / 2009

Coses

Lamentable:
l
l
A part d'això, recomano Whatever works, el millor Woody Allen que he vist en molt i molt temps.

dilluns, 14 / setembre / 2009

Aquí de nou

Hola! Espero que hagi anat bé l'estiu. Al final serà impossible fer un assaig abans que jo marxi a París però volia dir que la història de la pel·lícula ha tornat a arrencar i que esperem tenir-la acabada per Nadal.
l
Així que tingui els horaris del curs miraré els dies que puc baixar a Barcelona i enviaré mails amb dates d'assajos. A veure si ens veiem aviat i la cosa es torna a posar en marxa.
l
Fins ben aviat!

dimarts, 7 / juliol / 2009

Propòsits d'estiu

Hola,
l
Per si passeu per aquí amb un interrogant als ulls, informo ràpidament del futur immediat que desitjaria pel grup.
l
Com molts ja sabeu, estem convidats a fer un segon concert als Teatins el 20 de desembre i un altre al castell de Parets en una data encara indeterminada. M'agradaria per aquests concerts poder presentar la pel·lícula acabada i fer algun canvi lleuger en el programa per no repetir exactament el mateix que el 25 d'abril passat. Una proposta és la simfonia concertant de Bréval de la qual vaig parlar a l'entrada anterior. També hi pot haver alguna cosa nova de música de cambra.
l
Jo aquest estiu estic carregadíssim de feina per preparar una ponència en el seminari sobre música instrumental espanyola del segle XVIII al qual m'han convidat des de Logroño (17-18 de setembre) i on parlaré d'algunes de les obres de Brunetti que hem tocat amb el grup.
l
Malgrat tot m'agradaria veure-us a tots en un assaig a mitjans de setembre per esbossar l'organització dels assajos i dels concerts fins el mes de desembre. Com que a la majoria espero veure-us abans, crec que pel setembre tot estarà més o menys fixat i acordat amb vosaltres.
l
Bon començament d'estiu i fins ben aviat! (ja sóc a Barcelona)

dijous, 18 / juny / 2009

La Bréval-Devienne a casa

Hola,
l
Aquesta setmana he rebut les partitures originals d'una simfonia concertant de Jean-Baptiste Bréval (1753-1823) arranjada per a flauta i fagot solistes i orquestra de corda per François Devienne (1759-1803). La tocarem probablement cap al setembre (potser només un moviment) a petició de l'Elena i el Guillem i, si fos possible, acompanyaria la presentació del Guzmán amb la pel·lícula.
l
L'obra data de finals dels anys 1780 i formava part del repertori de la "Loge Olympique", l'orquestra que dirigí Joseph Boulogne de Saint-Georges. És un feliç exemple de l'elegant música francesa del regnat de Lluís XVI.

Escola de Jean-Louis David, Retrat de François Devienne, c.1800.

dimarts, 9 / juny / 2009

Lirisme de diari

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/luz/Pepe/Rubianes/electriza/Montjuic/elpepiespcat/20090609elpcat_11/Tes/

Acabo l'article, veig a la dreta el titular "Berlusconi pasea con una muchacha..." i m'adono del valor de gent com el Pepe, que envia els nostres polítics a la cuneta més fosca. Constato líricament l'abisme que ens separa. Amb el record del Rubianes revifo l'esperança d'una vida plenament viscuda i se'm fa certa la supervivència de la intel·ligència i de la franquesa que unien màgicament el país en una gran riallada col·lectiva.