Nous aimions que la fente dans le mur
fût cet épi dont essaimaient des mondes.
fût cet épi dont essaimaient des mondes.
l
Yves Bonnefoy, Les planches courbes, 2001.
l
Per tancar el cicle he volgut presentar tres dels fruits de la Il·lustra-ció peninsular que si tot s'enfonsés caldria salvar de l'oblit. Amb això no vull restar interès a les obres de la vuitantena de creadors que he citat al llarg d'aquest any, sinó simplement donar-ne un d'especial a aquestes tres. Són l'expressió d'una intel·ligència i d'una artesania madures, darrera producció de tres ments preclares.
l
El 1798, Luigi Boccherini perd dos dels seus principals pilars econò-mics: el rei de Prússia mor i els Benavente-Osuna marxen d'ambaixa-dors a Viena. L'any següent serà doncs un any difícil en què les relacions amb el seu editor a París s'enrareixen. Però davant dels consells de Pleyel perquè adopti un estil més comercial, el compositor deixa una prova de la seva consciència d'artista: "Fa més de 40 anys que escric música i no seria Boccherini si hagués escrit com vós m'aconselleu de fer" (carta a Pleyel, 18 de març de 1799).
l
Les coses milloren el 1800 amb l'arribada a Madrid del nou ambaixador francès, Lucien Bonaparte, germà del primer cònsul Napoleó. Per a ell escriu Boccherini els dotze quintets op.60 (1801) i op.62 (1802). El compositor hi adopta per primera vegada la formació amb dues violes en lloc dels dos violoncels habituals. El resultat n'és un nou equilibri entre les parts, on dominen el primer violí i la primera viola. Però aquestes obres són sobretot l'expressió de la plena maduresa del seu autor en l'originalitat de les textures, l'oposició de caràcters musicals contrastats i la fusió d'elements populars en la música culta. La seguretat de la maduresa dona a l'artista de 58 anys una mena de segona joventut.
l
l
En els primers moviments s'enllacen sense sol·lució de continuïtat cançons de bressol i marxes militars, seguidillas i patetisme preromàntic, conformant un univers singularíssim d'una varietat i d'un vigor rítmic inèdits. El joc amb la forma dona al seu torn una presentació molt lliure de la forma sonata però no per això menys intel·ligent. A tall d'exemple poso l'esquema formal del primer moviment del quintet op.60 nº5 - tots els xifratges es fan a partir de la tonalitat principal de sol major: les majúscules són tonalitats majors i les minúscules menors.
l
Primera secció (exposició): a (I) a (I) b (V) c1 (iii) c2 ([V]) d (V) b' (V) e1 (V) e2 (V)
l
Segona secció (desenvolupament): f (i-[ii]-vii-bIII-bVI-vii-i) c2 ([V]) d (bVI) e2 (I)
l
Segona secció (reexposició): a (IV) a (I) c1' (vi) c2 ([III]) d (I) b (I) b' (I) e1 (I) + codetta
l
La reexposició, que comença de forma bastant convencional en el to de la subdominant, introdueix malgrat tot una modificació subtil en l'ordre de presentació: b i b', que puntuaven separadament l'ex-posició, s'uneixen en la reexposició formant un tot orgànic, amb la qual cosa s'accentua la sensació de retorn a l'ordre. e2 no reapareix perquè ja ha estat reexposat en el to principal al final del desenvolupament i el seu lloc l'ocupa una enèrgica codetta. El pla tonal és també remarcable, amb una insistència especial en les modulacions a la tercera inferior o superior (c1). Tot f és una petita proesa modulatòria en forma d'arc sobre les tonalitats que envolten l'homònim menor de la tonalitat principal: sol menor, la menor, fa menor, mi bemoll major, si bemoll major, fa menor i sol menor.
l
El tractament instrumental és un altre dels àmbits on el compositor es mostra extremadament original. Crec que el secret rau en l'utilització quasi simultània dels registres greus i aguts dels instruments, un fenòmen que es podria inspirar del violoncel, l'instrument en què Boccherini excel·lia, i que es tradueix molt sovint en l'abundància d'octaves. És un principi que apareix en tota la seva producció però que en les últimes obres assoleix una amplitud nova: els registres de tots els instruments es fonen i donen a la música una resonància molt especial. En teniu un magnífic exemple en el quart moviment del quartet nº5.
l
D'altra banda, si escolteu aquest moviment i l'anterior tindreu la prova de la disparitat de caràcters que Boccherini és capaç de fer conviure en una mateixa obra. A la nuesa melàncolica i inquietant dels últims compassos de l'Andantino en re menor s'oposa un Finale lluminós i enèrgic sorgit de la dansa popular espanyola, al qual els pizzicati del violoncel i les violes donen un aire quasi guitarrístic. Aquesta oposició també es troba a més petita escala a l'interior de cada moviment: en el primer, a, c1 i d contrasten molt fortament amb b i c2; en el quart, els passatges dolce fan ombra als que són més lleugers i rítmics.
l
Sovint es parla de Jovellanos com de l'il·lustrat espanyol per antono-màsia. Home d'idees clares i sòlides, profundament compromès amb el reformisme il·lustrat, poeta (Epístoles), dramaturg (El delincuente honrado), prosista infatigable, autor de centenars de textos sobre tots els temes imaginables, Jovellanos fou un referent per a molts dels seus contemporanis. Céan Bermúdez (1749-1829), el seu primer biògraf, evoca nítidament el personatge:
l
Era de estatura proporcionada, más alto que bajo, cuerpo airoso, cabeza erguida, blanco y rojo, ojos vivos, piernas y brazos bien hechos, pies y manos como de dama, y pisaba firme y decorosamente por naturaleza, aunque algunos creían que por afectación. Era limpio y aseado en el vestir, sobrio en el comer y beber, atento y comedido en el trato familiar, al que arrastraba con voz agradable y bien modulada, y con una elegante persuasiva todas las personas de ambos sexos que le procuraban; y si alguna vez se distinguía con el bello, era con las de lustre, talento y educación, pero jamás con las necias y de mala conducta. Sobre todo era generoso, magnífico y pródigo en sus cortas facultades: religioso sin preocupación, ingenuo y sencillo, amante de la verdad, del orden y de la justicia; firme en sus resoluciones, pero siempre suave y benigno con los desvalidos; constante en la amistad, agradecido a sus bienhechores, incansable en el estudio y duro y fuerte para el trabajo.
Era de estatura proporcionada, más alto que bajo, cuerpo airoso, cabeza erguida, blanco y rojo, ojos vivos, piernas y brazos bien hechos, pies y manos como de dama, y pisaba firme y decorosamente por naturaleza, aunque algunos creían que por afectación. Era limpio y aseado en el vestir, sobrio en el comer y beber, atento y comedido en el trato familiar, al que arrastraba con voz agradable y bien modulada, y con una elegante persuasiva todas las personas de ambos sexos que le procuraban; y si alguna vez se distinguía con el bello, era con las de lustre, talento y educación, pero jamás con las necias y de mala conducta. Sobre todo era generoso, magnífico y pródigo en sus cortas facultades: religioso sin preocupación, ingenuo y sencillo, amante de la verdad, del orden y de la justicia; firme en sus resoluciones, pero siempre suave y benigno con los desvalidos; constante en la amistad, agradecido a sus bienhechores, incansable en el estudio y duro y fuerte para el trabajo.
l
És el retrat de l'home públic, de l'home social, entregat en cos i ànima per al bé del seu país i per al d'Astúries, la seva terra estimada. Però el 1800, després d'un breu període com a ministre de Justícia de Carles IV, Jovellanos pagarà la seva abnegació amb l'exili, víctima de la crisi que l'esclat de la Revolució Francesa ha escampat per la Península. Durant els sis anys que passà reclòs a Mallorca, al castell de Bellver, en condicions malsanes, suportà la humiliació impertèrrit. Es volcà en la història de l'illa i redactà una sèrie de descripcions d'edificis medievals mallorquins que enviava a Ceán Bermúdez i que encara avui són textos de referència.
l
Com als Diarios de l'etapa asturiana (1790-1797), a la Descripción histórica del Castillo de Bellver retrobem una prosa austera i precisa, forjada per 40 anys d'escriptura quotidiana: un mirall de la maduresa musical de Boccherini. L'exili a Mallorca implica però una sobreabundància de temps per al seu autor. Ja no hi ha la pressa dels Diarios, ni l'activitat imparable dels seus anys a Madrid. I la reflexió sobre el temps imposa als textos una certa reverberació poètica. És cert que aquesta aura ja havia aparegut fugaçment en obres anteriors, com en aquest magnífic fragment del Diario de 1792:
l
Aquí grandes anfiteatros llanos y bajos, por donde corren mansa-mente los ríos coronados de montañas; aquí unos anfiteatros de más sublime coronación, y el centro de enormes montes que los ríos cortan e interrumpen despeñándose de una a otra cañada. Linares, cuatro leguas mortales, en que tardamos seis horas. Comida a la rústica: rica leche; manteca acabada de salir del zapico; cuayada; truchas fresquísimas de Teberga. Descanso; salida a las cuatro; un pedazo de buen camino hasta el lugar de Castañedo; su término se va metiendo en cultivo en lo alto; parece excelente suelo. Enorme bajada de lo alto [...]. Gran calor; descanso a orilla de un arroyo abundantísimo que baja de lo alto a entrar en el río por su izquierda. Es sitio delicioso a la margen de las sonoras aguas y a la sombra de un hermoso avellano. Todo es poético; a la imaginación ayudaba, pero pasó la edad de esta especie de ilusiones. Voy a dejarlo, aunque sienta arrancarme de tan agradable situación. ¡Oh Naturaleza! ¡Qué desdichados son los que no pueden disfrutarte en estas augustísimas escenas, donde despliegas tan magníficamente tus bellezas y ostentas toda tu majestad!
l
Però, com bé diu José Miguel Caso González, els anys de Mallorca donaren a l'autor "unos horizontes más vastos, un pensamiento más maduro, una visión de la cultura más humana y más profunda". Si l'esperit somniador, el "plaer del record", dona lloc a evocacions medievals que Russell P. Sebold considera una primera expressió del Romanticisme ("¡Oh! ¡y cuán brillante y discreta asamblea no presentarían bajo de estas bóvedas..."), l'amargor del despertar i la reflexió solitària del desterrat sobre el pas del temps donen a deter-minats fragments de la Descripción un aire decadent absolutament inèdit a l'Espanya del setcents. La prosa de l'últim paràgraf, de poesia austera i "polvorienta", com la lírica de Machado, em fa pensar immediatament en l'Azorín de La ruta de Don Quijote.
l
En aquests últims escrits de Jovellanos, dominats encara per una objectivitat il·lustrada, essencialment pragmàtica, apareix de tant en tant una esquerda per on es filtra el Jo més profund de l'autor. La descripció d'aquests murs de dos costats, un endurit pel vent, cobert de molsa, de "fresca y robusta ancianidad"; l'altre assotat per la pluja, penetrat "hasta las entrañas de sus sillares" pels raigs ardents del sol, es podria interpretar com una metàfora del seu propi autor. Vell i cansat, complint per una banda amb el seu segle amb una obra "fresca i robusta" d'erudició i obrint per l'altra la porta de les seves entranyes al sol i a la pluja, el Jovellanos pres polític anuncia la revolució artística que ben aviat sacsejarà Europa.
Francisco de Goya (1746-1828), Retrat de Gaspar Melchor de Jovellanos, 1798.
l
Però abans que el propi Jovellanos, durant l'època difícil en què l'escriptor va ser ministre de Justícia, Goya va saber captar el que hi havia de por i de frustració en aquest elegant personatge. El seu retrat, com el de la Comtessa de Chinchón o el de la família de Carles IV, forma part de les obres mestres de la primera maduresa del pintor, en les quals la llibertat i el vigor de les textures fan pensar inevitablement en Boccherini. Però l'obra que he triat avui és el fruit d'un altre exili. Després de la Guerra de la Independència (1808-1814) el setcents mor definitivament. Separat dels amics morts, com el mateix Jovellanos (1811), o exiliats, com Meléndez Valdés, Goya es troba nàufrag en un país marcat per la repressió absolutista.
Però abans que el propi Jovellanos, durant l'època difícil en què l'escriptor va ser ministre de Justícia, Goya va saber captar el que hi havia de por i de frustració en aquest elegant personatge. El seu retrat, com el de la Comtessa de Chinchón o el de la família de Carles IV, forma part de les obres mestres de la primera maduresa del pintor, en les quals la llibertat i el vigor de les textures fan pensar inevitablement en Boccherini. Però l'obra que he triat avui és el fruit d'un altre exili. Després de la Guerra de la Independència (1808-1814) el setcents mor definitivament. Separat dels amics morts, com el mateix Jovellanos (1811), o exiliats, com Meléndez Valdés, Goya es troba nàufrag en un país marcat per la repressió absolutista.
l
El febrer de 1819, amb 73 anys, compra als afores de Madrid la casa coneguda com la Quinta del sordo, on viurà amb Leocadia Weiss, 42 anys més jove que ell, i Guillermo i Rosario, els dos fills comuns. Aquest mateix any pateix una malaltia que el porta a les portes de la mort i que recordarà amb la tela Goya al seu amic Arrieta (1820), esfereïdor homenatge al metge que el va salvar. Yves Bonnefoy, un dels millors poetes francesos de l'actualitat, en un anàlisi temerari però magnífic de l'obra del pintor (Goya: les peintures noires, W. Blake, 2006), comentava aquest quadre amb unes paraules que hauré de tornar a recordar per al Cap de gos. Goya hi recull "l'instant qui permit à un mourant qu'assaillait déjà le dehors de la condition humaine, en son non sens absolu, de reconnaître au sein de la vie ce fait énigmatique et pourtant réel qu'est le dévouement sincère, absolument désintéressé, d'un être pour un autre être" [L'instant que permet a un moribund ja assaltat per l'exterior de la condició humana, en la seva manca de sentit absoluta, de reconèixer al cor de la vida aquest fet enigmàtic i malgrat tot real que és l'entrega sincera, absolutament desinteressada, d'un ésser per un altre ésser].
l
Després de la malaltia, com despertant del "gran somni", com l'anomena Bonnefoy, el somni que somniava l'Europa del segle XVIII, Goya torna a la pintura buscant de manera conscient el que hi ha de més profund en ell mateix. Ve-t'ho aquí l'esquerda de Jovellanos ampliada de forma horrorosa. Seran les Pintures Negres. El somni s'aboleix, "le fond déborde comme une lave qui fend le sol, brûlant la végétation, sauf à promettre pour l'avenir un surcroît de fécondité" [el fons vessa com una lava que travessa el terra, cremant la vegetació, però només per prometre pel futur un escreix de fecunditat].
l
Les Pintures Negres (1819-1823) seran un flirteig amb el buit, amb l'absurd, amb la violència més absoluta, com ho són a la seva manera Los Disparates (1815-1823). Però davant del Cap de gos sorgeix una pregunta: per què aquesta pintura? Aquest gos no és un predador, és un ésser mig enfonsat en una matèria informe i que podria passar fàcilment desapercebut. Cap rastre de violència. Segons Bonnefoy aquest Cap de gos és el gest d'una consciència lúcida, el resultat de les Pintures Negres. És l'esbós d'un gest de compassió.
l
Il peint, il est parti loin dans la transgression des mirages, il a rencontré la violence sans loi ni sens, mais maintenant voici qu'il a mis en évidence autre chose, un rien peut-être mais qui ne relève ni de ce qui est ni du rêve, et dont il peut estimer que c'est une réalité d'essence nouvelle, ou plutôt la réalité enfin, la seule subtance, aussi mystérieuse soit-elle, qui mérite le nom de réalité.
l
[Pinta, ha anat molt lluny en la transgressió dels miratges, ha creuat la violència sense llei ni sentit, però ara ha fet destacar una altra cosa, un res potser, però que no pertany ni al domini de l'ésser ni al del somni, i que pot considerar com una realitat d'essència nova, o més aviat la realitat per fi, la sola substància, per molt misteriosa que sigui, que mereix el nom de realitat.]
l
És la conclusió de la reflexió que havia començat amb Goya al seu amic Arrieta. Malgrat el que hi ha de subtilment cartesià en aquesta tesi, en la més pura tradició francesa, és inevitable rendir-se a la lucidesa de Bonnefoy, aquest prosista poeta que, com Goya, com Jovellanos i potser com Boccherini ha descobert "l'esquerda en el mur, l'espiga d'on surt l'eixam dels móns".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada