Aquest és el text pensat per ser llegit com a introducció al Guzmán al concert del 25 d'abril. Per ara es tracta de la primera part. Anirà seguida d'un resum de l'acció de l'obra que ja està àmpliament esbossat i que penjaré pròximament. Tot plegat es llegirà després de la introducció lenta i abans de l'obertura (nº1: Allegro con brio). Després, entre música i música, es llegiran versos escollits. El penjo perquè doneu la vostra opinió i aporteu modificacions si ho creieu necessari. L'únic que puc dir és que en escriure'l he intentat imaginar-lo llegit en veu alta.
l
Senyores, senyors, bona tarda.
Si els diem avui Tomás de Iriarte, molts recordaran el seu pupitre d’escola i els versos d’aquella faula que es van haver d’aprendre de memòria.
En la flauta el aire
Se hubo de colar,
Y sonó la flauta
Por casualidad.
[…] Sin reglas del arte,
Borriquitos hay
Que una vez aciertan
Por casualidad.
Però darrera del brillant fabulista s’amaga un creador polièdric, més vast i més variat, més ric: el dramaturg, el prosista il·lustrat, el traductor… i el compositor. En aquest sentit, Guzmán el Bueno, darrera obra d’Iriarte, escrita durant la malaltia que el duria a la tomba amb només quaranta anys el 1791, Guzmán el Bueno, doncs, constitueix potser la síntesi més completa i acabada de les variades inquietuds estètiques del seu autor.
És portador de la idea il·lustrada del sacrifici individual per al Bé públic i nova pedra per a la reforma neoclàssica del teatre espanyol. És també l’aplicació pràctica dels principis d’expressió musical enunciats en el poema didàctic La Música de 1779, així com un dels primers melòlegs d’autor peninsular.
“I què és un melòleg?” es preguntaran. Doncs la paraula prové de melos, mot grec per a música i logos, que significa, entre d'altres coses, parla, discurs. L’encapçalament de la primera edició del Guzmán el Bueno en dona una definició bastant completa: “soliloquio o escena trágica unipersonal con música en sus intervalos”. És a dir, una tragèdia en un acte on la música instrumental il·lustra les situacions i els estats d’ànim d’un únic personatge. Paraula i música, íntimament associades, alternen en peu d’igualtat. La música per-llonga i amplifica l’efecte del text mentre el text carrega la música de significat.
(pausa)
L’argument de l’obra es basa en un episodi de la història castellana medieval: el sacrifici heroic d’Alonso Pérez de Guzmán, més conegut com a Guzmán el Bueno, alcaid del castell de Tarifa durant el setge islàmic de 1294. Els assetjants capturaren el seu fill de pocs anys i exigiren la rendició de la fortalesa a canvi de la vida del nen. Tot acabà amb la mort de l’infant, atravessat pel ganivet que Guzmán, en un gest d’orgull, havia llançat als seus enemics des de la muralla. Iriarte concentra l’acció de l’obra en el dilema del personatge principal entre els sentiments d’un pare i el deure del guerrer envers la seva gent i el seu país; entre la mort d’un fill i la derrota d’un poble. Marcat per un destí tràgic, Guzmán és lúcidament conscient que no hi ha possible solució sense sofriment i mort. En boca seva, tota sortida es nega en un únic i fatal nus de paraules: Determino / excusar a mi honor una vileza – rendir el castell o perdre el fill? – / y con una maldad – perdre el fill o rendir el castell – ese honor mismo / a envilecerse va.
Determino
Excusar a mi honor una vileza;
Y con una maldad ese honor mismo
A envilecerse va.
(pausa)
D’una manera molt pròpia del segle de les Llums, el desenvolupament de l’obra es converteix en un brillant exercici de pensament sotmès al pes dramàtic de la situació. L’exaltació estètica de la raó, el viatge guiat per la consciència del personatge, conviuen però amb el patetisme creixent del discurs, d’accents ja preromàntics.
Echada está la suerte. – ¿Ahora tiemblo? –
Con razón (pero tarde) me horrorizo. –
¡Cómo!... un pavor... (no lo creyera...) un pasmo...
No soy dueño de mi. – ¿Quién me da auxilio?
(pausa)
L’obra d’organitza de la manera següent:
Si els diem avui Tomás de Iriarte, molts recordaran el seu pupitre d’escola i els versos d’aquella faula que es van haver d’aprendre de memòria.
En la flauta el aire
Se hubo de colar,
Y sonó la flauta
Por casualidad.
[…] Sin reglas del arte,
Borriquitos hay
Que una vez aciertan
Por casualidad.
Però darrera del brillant fabulista s’amaga un creador polièdric, més vast i més variat, més ric: el dramaturg, el prosista il·lustrat, el traductor… i el compositor. En aquest sentit, Guzmán el Bueno, darrera obra d’Iriarte, escrita durant la malaltia que el duria a la tomba amb només quaranta anys el 1791, Guzmán el Bueno, doncs, constitueix potser la síntesi més completa i acabada de les variades inquietuds estètiques del seu autor.
És portador de la idea il·lustrada del sacrifici individual per al Bé públic i nova pedra per a la reforma neoclàssica del teatre espanyol. És també l’aplicació pràctica dels principis d’expressió musical enunciats en el poema didàctic La Música de 1779, així com un dels primers melòlegs d’autor peninsular.
“I què és un melòleg?” es preguntaran. Doncs la paraula prové de melos, mot grec per a música i logos, que significa, entre d'altres coses, parla, discurs. L’encapçalament de la primera edició del Guzmán el Bueno en dona una definició bastant completa: “soliloquio o escena trágica unipersonal con música en sus intervalos”. És a dir, una tragèdia en un acte on la música instrumental il·lustra les situacions i els estats d’ànim d’un únic personatge. Paraula i música, íntimament associades, alternen en peu d’igualtat. La música per-llonga i amplifica l’efecte del text mentre el text carrega la música de significat.
(pausa)
L’argument de l’obra es basa en un episodi de la història castellana medieval: el sacrifici heroic d’Alonso Pérez de Guzmán, més conegut com a Guzmán el Bueno, alcaid del castell de Tarifa durant el setge islàmic de 1294. Els assetjants capturaren el seu fill de pocs anys i exigiren la rendició de la fortalesa a canvi de la vida del nen. Tot acabà amb la mort de l’infant, atravessat pel ganivet que Guzmán, en un gest d’orgull, havia llançat als seus enemics des de la muralla. Iriarte concentra l’acció de l’obra en el dilema del personatge principal entre els sentiments d’un pare i el deure del guerrer envers la seva gent i el seu país; entre la mort d’un fill i la derrota d’un poble. Marcat per un destí tràgic, Guzmán és lúcidament conscient que no hi ha possible solució sense sofriment i mort. En boca seva, tota sortida es nega en un únic i fatal nus de paraules: Determino / excusar a mi honor una vileza – rendir el castell o perdre el fill? – / y con una maldad – perdre el fill o rendir el castell – ese honor mismo / a envilecerse va.
Determino
Excusar a mi honor una vileza;
Y con una maldad ese honor mismo
A envilecerse va.
(pausa)
D’una manera molt pròpia del segle de les Llums, el desenvolupament de l’obra es converteix en un brillant exercici de pensament sotmès al pes dramàtic de la situació. L’exaltació estètica de la raó, el viatge guiat per la consciència del personatge, conviuen però amb el patetisme creixent del discurs, d’accents ja preromàntics.
Echada está la suerte. – ¿Ahora tiemblo? –
Con razón (pero tarde) me horrorizo. –
¡Cómo!... un pavor... (no lo creyera...) un pasmo...
No soy dueño de mi. – ¿Quién me da auxilio?
(pausa)
L’obra d’organitza de la manera següent:
l
A partir d'aquí hi haurà el resum de l'obra. Poso una adreça on podreu trobar el document de Word en cas que volgueu proposar correccions directament sobre el text.
l
l
Bon dia!
1 comentari:
Molt ben estructurat i entenedor!
Publica un comentari a l'entrada