Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

dimarts, 30 de setembre de 2008

CULTURA CATALANA I [La cultura penínsular XVI.2]

Als anys 1770, Catalunya viu els primers passos de la revolució industrial (aturats malhauradament per la Guerra del Francès) i es converteix per un temps en un dels principals exportadors de tèxtil (indianes) d'Europa. Hi ajuden la recuperació demogràfica que s'extén al llarg de tot el segle i la liberalització del comerç amb Amèrica (1778). Barcelona compta amb enllumenat públic des de 1757, abans que Madrid; hi creix l'activitat editorial (Diario de Barcelona, 1798) i cultural (Acadèmia de Bones Lletres, 1752, de Medecina, 1754, de Ciències i Arts, 1764), es comença a construir la Barceloneta i la ciutat s'embelleix amb nous edificis (Església de Betlem, Palau de la Virreina, Palau Moja, Llotja de comerç). Quan Cadalso, a les Cartas marruecas (1774), parla de Catalunya, ho fa en aquests termes:
l
"Los catalanes son los pueblos más industriosos de España. Manufacturas, pescas, navegación, comercio y asientos son cosas apenas conocidas por los demás pueblos de la Península respecto de los de Cataluña. No sólo son útiles en la paz, sino del mayor uso en la guerra. Fundición de cañones, fábrica de armas, vestuario y montura para ejército, conducción de artillería, municiones y víveres, formación de tropas ligeras y de excelente calidad, todo esto sale de Cataluña. Los campos se cultivan, la población aumenta, los caudales crecen y, en suma, parece estar aquella nación a mil leguas de la gallega, andaluza y castellana." (Carta XXVI)
l
"Acabo de llegar a Barcelona. Lo poco que he visto de ella me asegura ser verdadero el informe de Nuño, el juicio que formé por instrucción suya del genio de los catalanes y utilidad de este principado. Por un par de provincias semejantes podría el rey de los cristianos trocar sus dos Américas. Más provecho redunda a su corona de la industria de estos pueblos que de la pobreza de tantos millones de indios. Si yo fuera señor de toda España, y me precisaran a escoger los diferentes pueblos de ella por criados míos, haría a los catalanes mis mayordomos." (Carta XLV)
l
La Lucrècia moribunda de Damià Campeny, el principal representant del neoclassicisme escultòric a la Penínsul·la, és un clar exemple del lligam entre prosperitat econòmica i prosperitat cultural que viu Catalunya en aquest moment. Es tracta d'un encàrrec de la Reial Junta de Comerç del Principat de Catalunya passat a Campeny, que estudiava a Roma, el 1803. La Junta de Comerç, a més de l'activitat econòmica, també exercia de mecenes i mantenia l'Escola de Llotja, on es formaven els millors artistes del país (inclòs el propi Campeny, abans de 1797). La Llotja és l'actual Cambra de Comerç de Barcelona, al Port vell, un elegant edifici neoclàssic construït entre 1774 i 1802.
l
La Lucrècia de Campeny és potser l'obra mestra del neoclassicisme espanyol. Per l'acurat treball del marbre, per la puresa del gest, per aquesta mòrbida sensualitat clàssica heretada de Canova. I també, sens dubte, per la temàtica. Lucrècia, model de virtut romana, se suïcida després de ser violada pel tirà Tarquini (rei de Roma), però el seu marit jura venjança eterna i ajudat pel poble de Roma, expulsa el rei i instaura la República. Per al segle XVIII, doncs, el mite de Lucrècia és també el dels que aboguen per la llibertat, per la raó, per la virtut, per la igualtat i, per què no, per la fraternitat. Virtut i sacrifici per a la felicitat de la humanitat. Llegiu La Nouvelle Héloïse (1761) de Rousseau i hi trobareu una Lucrècia suïssa del segle XVIII.
l
No deixa de sorprendre que dos de les joies culturals de la Catalunya il·lustrada s'inspirin en el mateix tema. No voldria anar més enllà, però us convido a llegir la tragèdia de Ramis i a preguntar-vos per què.
l
Joan Ramis i Ramis (1746-1819) és menorquí i Menorca, de 1713 a 1783, anglesa. I, molt sincerament, glòria a Menorca i els anglesos!
l
El català va continuar sent la llengua oficial, fins al punt que el governador, Richard Kane, el parlava correntment. Quatre dels membres de la Societat Maonesa de Cultura que es va reunir regularment a casa de Joan Ramis de 1778 a 1792, eren anglesos. Sota l'administració anglesa, la prosperitat econòmica de l'illa es va disparar i Maó va veure néixer una florent burgesia mercantil que enviava els fills a estudiar a les universitats franceses. La influència creuada de París i Londres, doncs, afavoria l'aparició d'un focus cultural important. La modernitat intel·lectual i la bellesa formal de Lucrècia deixa de sorprendre en donar un cop d'ull a la biblioteca del seu autor: d'una banda els clàssics, Homer, Horaci, Virgili, Sèneca; i, de l'altra, la literatura més moderna, Voltaire, Racine, Thomson (que Haydn musicaria en el seu oratori Les Estacions) i Young. Ramis és realment el perfecte il·lustrat, escrivint alhora teatre i poesia, obres erudites d'història de Menorca i un interessant Dietari.
l
I parlant de dietaris, tornem cap a Barcelona. El monumental Calaix de sastre, títol de l'apassionant i simpatiquíssim dietari de Rafael Amat i de Cortada, baró de Maldà (1746-1819)*, un viu retrat de l'animada vida barcelonina de finals de segle (s'extén de 1769 a 1816...), ens diu, pel 26 de març de 1797:
l
"En la nit, en casa del Sr. Torrodà, davant de la iglésia de la Mercè, hi hagué una escollida aca-dèmia de música, obres del famós Carlets Veguer, organista de la catedral, en punt a àries, duetos, concerts, etc., convidant a vàries persones aficionades a musica, est i Manuel Camps, o en Vilafranca, son company, per quants gustassen anar-les a oir. I, en efecte, sabí que era confusió, tanta gent, que no cabia en casa d’en Torrodà, marxant."
l
El "famós Carlets Veguer" no és sinó Carles Baguer (1768-1808). Mestre de capella de la catedral de Barcelona des de 1789, Baguer és autor d'un magnífic corpus de 19 simfonies que el converteixen en el millor compositor simfònic espanyol del moment. Hi és evident la influència de Haydn i de les escoles vienesa i italiana en general.
l
El baró de Maldà explica com eren les "acadèmies de música” on se sentien aquestes simfonies. N'hi havia moltes, però les més importants eren les de casa Comelles i casa Rocafort, amb els músics de la catedral, i la de casa Soler, amb els músics de Santa Maria del Mar. El 17 de març de 1798, l'efectiu instrumental registrat per Maldà i el fet que els músics vinguin de la catedral de Barcelona fa quasi obligatòria la presència en el programa d'una simfonia de Baguer... Callo, i deixo parlar el segle XVIII:
l
"17 de març de 1798. [...] En casa Rocafort s’han començades en esta nit, dissabte, a dos quarts de nou, les acadèmies de música, i així en dissabtes de quaresma, ab los instruments de clave, contrabaix, viola, violins, trompes, flautes o oboesos i fugot, per alguns indivíduos de la música de la catedral que van a nostres acadèmies a casa del Sr. Manuel Comelles, notari en lo carrer dels Banys, al costat de casa del Sr. Martí, candeler."
l
Gaudiu de la música!
l
Carles Baguer (1768-1808), Simfonia nº16 en sol major, c.1790-1800. London Mozart Players, dir. Matthias Bamert.
l
I. Allegro assai: http://www.box.net/shared/yi54hy1y9a
l
Manuel Tremulles, membre d'una destacada família de pintors del segle XVIII, també va deixar, en els seus dibuixos, un viu testimoni de la Barcelona del seu temps.
l

Manuel Tremulles (1715-1791), Ball en una casa de Barcelona, c.1770.

*Divertida descoberta. Resulta que el baró de Maldà i Joan Ramis són exactament contemporanis: 1746-1819.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...