Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

divendres, 3 d’octubre de 2008

CULTURA CATALANA II [La cultura penínsular XVII.2]

"Enrotllant tots al Fernando Sorts, sentats en cadires, oírem sa gui-tarra – luego de ben trempada – que ens tocà un de sos entusiasmes de música, ab aquella dolçura i destresa de dits, que ens paregué oir un pianofort, en la varietat de punts, ja desmaiats i ja forts, ab certes carretilles que feia, sens discrepar en punt algun de sa ben trempada guitarra en la tocata que ens tocà al principi, ab moltes varietats i estranyeses de música; de seguida cantà algun bolero – que d’estos ne puc ser catedràtic."
l
És així com Rafael d'Amat i de Cortada, el baró de Maldà, recordava la sobretaula d'un berenar-sopar a casa Castellbell, el 7 de maig de 1802. El senyor d'Amat s'oblida tanmateix de precisar-nos quins van ser els boleros que hi va sentir. Qui sap si, sota la nit primaveral de Barcelona, aquell Ferran Sors de 24 anys no va cantar Muchacha, y la vergüenza... La meravellosa lletra d'aquest bolero és tot un petit haiku castellà:
l
"Muchacha, y la vergüenza,
¿dónde se ha ido?
-Las cucarachas, madre,
se la han comido.
-Muchacha mientes,
porque las cucarachas
no tienen dientes."
l
Ferran Sors havia estudiat amb Viola i Casanoves a l'escolania de Montserrat entre 1790 i 1795. Exiliat a París, a Londres, a Moscú i de nou a París des de la fi de la Guerra de la Independència (1814), la història el recordarà com el gran renovador de la tècnica guitarrís-tica, autor de ballets d'èxit (Hercule et Omphale, 1826) i d'un magní-fic corpus de música per a guitarra. Malgrat que no tornà mai al seu país, el _ rebé a París la visita... [Consultar i acabar].
l
Lluny en el temps, però ben lligat a aquesta infància catalana, l'empordanès Baldiri Reixac fou sens dubte un dels pedagogs més notables del segle XVIII. Les Instruccions per a l'ensenyança dels minyons, lliure adaptació catalana del Traité des études de Rollin (1726), reeditades sis vegades, més enllà del seu inestimable valor pedagògic, són el testimoni d'una modernitat ideològica sorprenent per a un rector rural com Reixac. L'autor hi defensa la llengua materna en detriment del llatí com a vehicle de l'educació i l'ensenyament de la ciència moderna.
l
La reedició del 1923, impulsada per l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana en un moment difícil per al nacionalisme català, dona fe de la vigència d'aquesta obreta extraordinària. El fragment que he triat forma part d'una segona part de l'obra no editada a l'època i redescoberta recentment, on Reixac fa referència, entre d'altres ciències, a la música. Tot i ser breu, em sembla un bon exemple de la frescor en les idees i de la franquesa en l'estil pròpies de l'autor.
l
Francesc Pla, originari de Vic, per la qual cosa sempre se'l va conèixer com a Vigatà, és la personalitat més singular de la pintura catalana de l'últim Setcents. A Barcelona, des de 1756, va ser alumne de Manuel Tremulles. A partir dels anys 1770 es va especialitzar en la decoració interior i exterior de les noves cases de la noblesa barce-lonina i de la burgesia emergent, amb una temàtica de dominant bíblica o mitològica. El seu estil, deutor de la tradició rococó, va evolucionar tanmateix cap a una llibertat en el traç i en el tractament del color i de la llum que alguns han qualificat de preromàntica. En tot cas, en les seves millors obres es mostra sempre elegant i original. D'entre tota la seva producció cal destacar especialment la decoració del Palau Episcopal (1784) i els magnífics interiors del Palau Moja (1791), a la Rambla. L'obra que he triat, actualment al Palau de Pedralbes, formava part de la decoració interior de la casa Bulbena, propietat d'una família de comerciants.
l
La Barcelona de finals del XVIII, tal i com va quedar dit a l'última entrada, viu un intens període d'expansió, de prosperitat i de canvis, sovint envejats. El baró Jean-François de Bourgoing, ambaixador francès a Madrid des de 1791, en el seu Tableau de l'Espagne moderne (1789, rev.1793-1806), testimoni de la ignorància de la resta d'Europa respecte d'Espanya, en referir-s'hi, parlava de "ce pays si intéressant à connoître et si peu connu" [aquest país tan interessant a conèixer i tan poc conegut]. La seva admiració per l'aspecte de Barcelona mereix un forat en aquesta entrada:
l
"S'hi troben alhora un bell paisatge, una agricultura molt variada, l'activitat de la indústria, tots els símptomes de l'abundància. Afegiu, a l'encant d'aquest entorn, l'avantatge d'un aire molt pur, d'un sòl fèrtil i d'un clima que, sense ser ardent, fa prosperar tots els productes dels països càlids; l'ajuda dels molts estrangers que hi viuen, una guarnició nombrosa, els mitjans d'instrucció que asseguren diversos cenacles literaris, un teatre d'anatomia, algunes biblioteques públiques, un gabinet d'història natural que [...] per la varietat i la tria de les curiositats dels tres regnes, pot fer enveja a més d'un petit sobirà; bells passejos, societats nombroses i es-collides, aquesta varietat d'ocupacions que presenten el comerç i la indústria, etc. i convindreu que hi ha poques ciutats d'Europa on l'estada ofereixi més encants i recursos que Barcelona."
l
Bon week-end!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...