Avui poso punt i final al cos del cicle dedicat a la cultura espanyola i catalana de la segona meitat del segle XVIII, tot i que encara hi haurà quatre annexos i alguns complements.
l
Ho faig amb una visita al primer segle XIX (després de la Guerra de la Independència). He escollit, en primer lloc, una obra del darrer Goya. Perquè ens ha acompanyat durant tot el cicle i perquè les obres dels seus últims anys (penso en les pintures de la “Quinta del sordo”, en els Desastres, en aquell misteriós cap de gos de 1822…), pel seu compromís ideològic i per la seva profunda originalitat, s’avancen a l’art del futur d’una manera semblant a com ho fa la música del seu contemporani Beethoven (penso en els darrers quartets, en l’última sonata per a piano, en la Novena, en la Missa Solemnis…). I potser s’avancen és un terme massa senzill. Són obres úniques, insupe-rables, que parlen d’un abans i d’un després en la història de la humanitat.
Ho faig amb una visita al primer segle XIX (després de la Guerra de la Independència). He escollit, en primer lloc, una obra del darrer Goya. Perquè ens ha acompanyat durant tot el cicle i perquè les obres dels seus últims anys (penso en les pintures de la “Quinta del sordo”, en els Desastres, en aquell misteriós cap de gos de 1822…), pel seu compromís ideològic i per la seva profunda originalitat, s’avancen a l’art del futur d’una manera semblant a com ho fa la música del seu contemporani Beethoven (penso en els darrers quartets, en l’última sonata per a piano, en la Novena, en la Missa Solemnis…). I potser s’avancen és un terme massa senzill. Són obres úniques, insupe-rables, que parlen d’un abans i d’un després en la història de la humanitat.
l
Els Afusellaments del 3 de maig, com els Desastres de la guerra, parla desesperançadament dels horrors de la Guerra del Francès (1808-1814), un conflicte que va traumatitzar profundament les joves generacions d’espanyols, alhora que feia esclatar una nova maduritat intel·lectual amb la tempestuosa introducció al país dels ideals de la Revolució Francesa. El primer exemple n’és potser la sorprenent Constitució de Cadis de 1812 (en la qual va participar activament Jovellanos), si bé els seus fills més brillants van ser sens dubte els joves artistes de principis de segle. Arriaga, Cabanyes i Larra, van morir, respectivament, als 19, als 25 i als 27 anys, però les seves obres resten referències obligades i un desesperant anunci del que hauria pogut ser la cultura espanyola del segle XIX sense les malalties (del cos i de l’ànima) que els van matar i sense la trista evolució històrica que els va sobreviure.
l
Francisco de Goya, No hay remedio, de la sèrie Desastres de la guerra, c.1815.
Parlar bé d’un d’ells seria molt llarg. Parlar bé dels tres, quasi impossible. Us haureu de conformar amb algunes pinzellades sobre Arriaga i Cabanyes. A Larra ja el coneixem de l'escola.
l
Manuel de Cabanyes (1808-1833) va néixer i va morir a Vilanova i la Geltrú. Amic d’importants intel·lectuals de la Universitat de Cervera (a Barcelona no n’hi havia des del Decret de Nova Planta de 1716), va reunir amb el seu germà una rica biblioteca on Horaci i Plutarc convivien amb Byron (“el primer poeta del segle”, segons Cabanyes), Cervantes, Alfieri i Thomson, entre d’altres. La Il·lustració espanyola hi estava representada per Lista i pels nostres vells coneguts, Mora-tín, Iriarte i Meléndez Valdés.
l
De Cabanyes es coneixen a penes 23 poesies, 12 de les quals són les publicades el 1833 com a Preludios de mi lira. A l’Advertència al lector del recull, el poeta feia una confessió curiosa: “No encareceré […] las dificultades que un catalán ha de vencer para escribir en una lengua cuyo estudio le es tan costoso como el de cualquier idioma extranjero; pues con razón podrían contestarme que nadie me obligaba a escribir, y testarme que sin mis poesías poco perdiera la literatura española”. El comentari va motivar un elegant poema de les Horacianes (1906) a Costa i Llobera, del qual reprodueixo uns fragments.
Manuel de Cabanyes (1808-1833) va néixer i va morir a Vilanova i la Geltrú. Amic d’importants intel·lectuals de la Universitat de Cervera (a Barcelona no n’hi havia des del Decret de Nova Planta de 1716), va reunir amb el seu germà una rica biblioteca on Horaci i Plutarc convivien amb Byron (“el primer poeta del segle”, segons Cabanyes), Cervantes, Alfieri i Thomson, entre d’altres. La Il·lustració espanyola hi estava representada per Lista i pels nostres vells coneguts, Mora-tín, Iriarte i Meléndez Valdés.
l
De Cabanyes es coneixen a penes 23 poesies, 12 de les quals són les publicades el 1833 com a Preludios de mi lira. A l’Advertència al lector del recull, el poeta feia una confessió curiosa: “No encareceré […] las dificultades que un catalán ha de vencer para escribir en una lengua cuyo estudio le es tan costoso como el de cualquier idioma extranjero; pues con razón podrían contestarme que nadie me obligaba a escribir, y testarme que sin mis poesías poco perdiera la literatura española”. El comentari va motivar un elegant poema de les Horacianes (1906) a Costa i Llobera, del qual reprodueixo uns fragments.
l
Ardit, auster i vigorós ton geni,
Ardit, auster i vigorós ton geni,
era bé el geni de ta pàtria dura
que amb sa lira de bronze s'adquiria
del vers la independència. [...]
l
Ah! la llengua materna te calia
per abocar-hi el cor... Mes eixa parla
desdenyada, envilida, corrompuda,
ja l'art la creia morta.
per abocar-hi el cor... Mes eixa parla
desdenyada, envilida, corrompuda,
ja l'art la creia morta.
l
Oh cantor sense llengua! Així passares,
obscur i pensatiu, en curta vida...
Oh cantor sense llengua! Així passares,
obscur i pensatiu, en curta vida...
Després, l'oblit d'immerescut silenci
cobrí la teva tomba.
l
Tot i la seva modèstia, la poesia de Cabanyes, d’arrel, en part, horaciana (rima blanca, versificació clàssica) i neoclàssica, però de temàtica ja romàntica, “suposa la major renovació mètrica des de Garcilaso” (Julián Bravo Vega, Universidad de la Rioja). La independencia de la Poesía, el poema que obre els Preludios, tota una declaració d’intencions, proclama:
l
Sobre sus cantos la expresión del alma
Sobre sus cantos la expresión del alma
vuela sin arte; números sonoros
desdeña y rima acorde; son sus versos
cual su espíritu, libres.
l
S’ha parlat de Manuel de Cabanyes com del “poeta oblidat”. I sens dubte cal considerar-lo així, ja que parlem d’una de les grans veus poètiques del primer XIX espanyol.
S’ha parlat de Manuel de Cabanyes com del “poeta oblidat”. I sens dubte cal considerar-lo així, ja que parlem d’una de les grans veus poètiques del primer XIX espanyol.
l
Juan Crisóstomo de Arriaga (1806-1826) neix a Bilbao en una família molt amant de la música. La seva precocitat musical és comparable a la de Mozart o a la del seu coetani Mendelssohn (1809-1847). Als 10-11 anys comença a escriure música i als 13 escriu la seva única òpera, Los esclavos felices. El 26 de setembre de 1821, amb 15 anys, marxa a estudiar al Conservatori de París. A l’època, la vida musical de la capital francesa és intenssíssima: Cherubini (director del Conservatori), Berlioz, visites de Rossini, de Mendelssohn, primeres audicions de simfonies de Beethoven, etc. Els progressos del compositor són fulgurants i els anys 1824-1825 escriu tres extraor-dinaris quartets de corda i la seva única simfonia.
Juan Crisóstomo de Arriaga (1806-1826) neix a Bilbao en una família molt amant de la música. La seva precocitat musical és comparable a la de Mozart o a la del seu coetani Mendelssohn (1809-1847). Als 10-11 anys comença a escriure música i als 13 escriu la seva única òpera, Los esclavos felices. El 26 de setembre de 1821, amb 15 anys, marxa a estudiar al Conservatori de París. A l’època, la vida musical de la capital francesa és intenssíssima: Cherubini (director del Conservatori), Berlioz, visites de Rossini, de Mendelssohn, primeres audicions de simfonies de Beethoven, etc. Els progressos del compositor són fulgurants i els anys 1824-1825 escriu tres extraor-dinaris quartets de corda i la seva única simfonia.
l
Moriria poc després, 11 dies abans de fer 20 anys, al 314 de la Rue Saint-Honoré (a dues travessies de casa meva). Sobre els seus quartets, el gran musicòleg Fétis, que havia estat professor seu de composició, escrigué: “És impossible imaginar res de més original, de més elegant, de més purament escrit que aquests quartets, que no són suficientment coneguts”. I Pedro Albéniz escrivia al pare d’Arriaga poc després de la mort del compositor: “El concepto que yo formé de él era el que tenían formado los señores Fétis, Reicha, Catel, Boieldieu, Baillot, Berton y Cherubini [els millors músics francesos del moment], de que, siguiendo una aplicación propor-cionada a los adelantos que había manifestado, a la vuelta de ocho años [amb 28 anys!!] debía ser uno de los jefes principales del conservatorio”.
Moriria poc després, 11 dies abans de fer 20 anys, al 314 de la Rue Saint-Honoré (a dues travessies de casa meva). Sobre els seus quartets, el gran musicòleg Fétis, que havia estat professor seu de composició, escrigué: “És impossible imaginar res de més original, de més elegant, de més purament escrit que aquests quartets, que no són suficientment coneguts”. I Pedro Albéniz escrivia al pare d’Arriaga poc després de la mort del compositor: “El concepto que yo formé de él era el que tenían formado los señores Fétis, Reicha, Catel, Boieldieu, Baillot, Berton y Cherubini [els millors músics francesos del moment], de que, siguiendo una aplicación propor-cionada a los adelantos que había manifestado, a la vuelta de ocho años [amb 28 anys!!] debía ser uno de los jefes principales del conservatorio”.
l
Malgrat la seva excel·lent factura clàssica, els quartets del compositor bilbaí respiren per moments els vents inmensos del primer Romanticisme i el confirmen com un dels millors compositors espanyols de tots els temps. Amb els seus acords meravellosos, tanco aquest llarguíssim cicle i em despedeixo de moltes hores d'il·lusió i de feina, tot i que la conclusió definitiva vindrà després dels annexos.
l
Gaudiu del cap de setmana!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada