LA REVOLUCIÓ I ESPANYA [La cultura penínsular XVIII.2]

Fa pocs dies parlàvem d’idees il·lustrades de llibertat, de Rousseau, de Lucrècia. Avui també, però del moment en què les idees van esdevenir fets i de com els fets van canviar les idees. Avui el dedico a les reaccions espanyoles davant de la Revolució francesa.
l

Per simpatia per la causa, he escollit les obres de tres autors posicionats a favor de la Revolució o del que aquesta representava ideològicament. No cal dir, però, que l'opinió general del país era radicalment contrària als fets revolucionaris. Jovellanos mateix no va creure mai en la sobirania popular - tot i que les seves cartes sobre el tema són interessantíssimes - i Floridablanca, ministre il·lustrat dels primers anys del regnat de Carles IV, davant les notícies inquietants que arribaven del país veí, escrivia a l'ambaixador espa-nyol a París: "Aquí no necesitamos tanta Ilustración".
l
La reacció, malgrat tot, és comprensible. Penseu que França es trobava en un estat caòtic. Després d'un any de canvis, l'estiu del 1790 arribaven a Espanya els primers rumors d'una gran festa oficial i multitudinària (la Fête de la Fédération, 14 de juliol de 1790) en què el rei i la reina de França havien jurat una Constitució popular, aclamats per la gentada. N'hi havia, sens dubte, per espantar tot el gabinet d'un monarca absolut com Carles IV.
l
I després vindrien les històries que explicaven els nobles emigrats i els capellans expulsats que es van escampar per la Penínsul·la: la mort de Lluís XVI, els horrors del Gran Terror, les campanyes de repressió a les províncies, les victòries dels exèrcits revolucionaris sobre austríacs i prussians...
l
Eren una minoria els espanyols que creien que tot això havia de passar i que l'únic futur possible era el dels canvis a gran escala. Entre ells, el lúcid León de Arroyal (1755-1813), autor d'unes interessants Cartas económico-políticas (1785-1795), Valentín de Foronda (1751-1821), un dels impulsors del Seminario de Vergara del qual parlava l'altre dia, Francisco Cabarrús (1752-1810), conseller de Carles III, i José Márchena. Aquest últim, notable "afrancesat", va ser testimoni presencial d'una part del procés revolucionari, havent-se traslladat a París des de 1792. Amb el temps es va convertir en secretari de Murat, un dels principals generals de Napoleó.
l
Els seus versos "La libertad del cielo / desciende, y la virtud dura y severa" em fan pensar en la Lucrècia recreada per Ramis, en la seva virtut romana, que és també la que canten les grans teles de David dels anys 1780, com Els lictors portant a Brutus el cos dels seus fills (1789).
l

Jacques-Louis David (1748-1825), Els lictors portant a Brutus el cos dels seus fills, 1789.

És curiós, a més, perquè Brutus és un dels personatges de la tragèdia de Ramis i el tema del quadre de David està directament relacionat amb el de Lucrècia, però me n'estic anant per les branques...
l
També el gran Goya, és clar, que acabaria els seus dies exiliat a França, simpatitzava amb la Revolució. L'amabilitat del retrat del jove ambaixador del Directori a Madrid ho confirma. Només cal veure l'orgull amb què retratat i retratista exposen els tres colors de la jove República francesa.
l
El cas de Boccherini és encara més curiós. Després dels seus quintets amb piano op.56, de 1797, últim dels seus encàrrecs per al rei de Prússia, que mor poc després; el 1799 publica a París els Quintets amb piano op.57. Els acompanya aquesta soprenent dedicatòria dirigida al representant del poble Marie-Joseph Chénier: "A la Nació Francesa, [...] aquesta gran nació que, més que qualsevol altra, ha sentit, honorat i també exaltat les meves pobres composicions".
l
Marie-Joseph Chénier (1764-1811) és un personatge impotant de la Revolució Francesa i un dels seus grans poetes. És molt possible que Márchena hagués llegit el seu poema "à la Liberté" abans d'escriure el seu propi poema sobre la Revolució. Cito Chénier:

Descends, ô liberté! fille de la nature:
Le peuple a reconquis son pouvoir immortel;
Sur les pompeux débris de l'antique imposture
ses mains relèvent ton autel.

Venez, vainqueurs des rois: l'Europe vous contemple;
Venez; sur les faux dieux étendez vos succès;
Toi, sainte liberté, viens habiter ce temple;
sois la déesse des Français.

Marie-Joseph Chénier (1764-1811), Hymne à la liberté, pour l'inauguration de son temple dans la commune de Paris, 20 brumari de l'any II (10 de novembre de 1793). Nota per als atysos: La musicació de l’himne va córrer a càrrec de Gossec.

Traducció (tradueixo en castellà per fer més patent la proximitat amb Márchena):

Desciende, O libertad! Hija de la naturaleza:
El pueblo ha recuperado su poder inmortal;
Sobre los ostentosos restos de la antigua impostura
Sus manos levantan tu altar.

Venid, vencedores de los reyes: Europa os contempla;
Venid; sobre los falsos dioses extended vuestros éxitos;
Tú, santa libertad, ven a vivir en este templo;
Sé la diosa de los Franceses.
l
Márchena: "La libertad del cielo desciende, y la virtud dura y severa... Hesperia, rompe los pesados grillos, y que en el templo de Libertad de hoy...”
l
Continuant amb Boccherini, la veritat és que la seva relació amb la França revolucionària no s'acaba amb els seus quintets op.57. Quan el successor del Guillemardet que retratà Goya, Lucien Bonaparte, el germà del primer cònsul (en aquell moment Napoleó encara no era emperador), arribi com a ambaixador a Madrid, Boccherini tocarà i escriurà per a ell els dos reculls de 6 quintets amb dues violes op.60 i op.62 (1801-1802). Vell i sense feina, morirà abans d'acabar el segon quartet de l'op.64. Qui sap si també era per a Lucien Bonaparte...
l
Bona nit, i fins aviadíssim!