Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

dissabte, 18 d’octubre de 2008

ELS VIATGES CIENTÍFICS I L'AMÈRICA COLONIAL [La cultura penínsular AII.2]

El 30 de juliol de 1789, salpen de Cadis les corbetes Atrevida i Des-cubierta, comandades pel navegant italià nacionalitzat espanyol Alejandro Malaspina. L'objectiu de l'expedició és visitar totes les possessions espanyoles a Amèrica i Àsia a fi d'augmentar el coneixement dels diversos territoris, tant a nivell polític (tractes amb les institucions colonials, estudi de les poblacions) com a nivell científic (aixecament de mapes, inventaris de fauna i flora, des-cripcions geològiques, observacions astronòmiques). Per dur-lo a terme, Malaspina embarca els millors astrònoms i hidrògrafs de la Marina, el botànic Luis Née, els naturalistes Antonio Pineda i Tadeo Haenke i els pintors i dibuixants José del Pozo, Fernando Brambila i José Guío, de qui reprodueixo un dels dibuixos. Née, Pineda i Haneke, ajudats per Guío, van descriure al llarg del viatge més de 14.000 noves espècies.
l
De Cadis es van dirigir a les Canàries i després a Montevideo, on arriben el 20 de setembre. L'expedició segueix fins a les Malvines, recala a la Patagònia, passa el cap d'Hornos i continua fins a l'illa de Chiloé, seguint fins a Valparaíso, Santiago de Chile, El Callao, Guayaquil, Panamà i Acapulco (abril de 1791). Allí van rebre l'encàr-rec de Carles IV de trobar el pas del Nordoest que suposadament unia l'Atlàntic amb el Pacífic. Malaspina va pujar doncs fins al fiord Prince William (Alaska), demostrant que el pas no existia. Va tornar a Acapulco passant per Nutka (Vancouver) i Monterrey (California).
l
Des d'allà, va enviar els oficials Alcalá Galiano i Cayetano Valdés, dos futurs herois de Trafalgar, a cartografiar l'estret de Juan de Fuca, prop de Nutka. La resta de l'expedició va seguir pel Pacífic fins a Manila, a les Filipines, on va arribar el març de 1792, passant prèviament per les Marshall i les Marianes. Després, l'Atrevida es va dirigir a Macao mentre la Descubierta recorria les Filipines. El novembre de 1792, juntes de nou, es van dirigir a les Cèlebes i les Moluques per acabar a l'Illa Sud de Nova Zelanda, on van cartografiar el fiord Doubtful Sound. La següent escala fou Sidney, la colònia anglesa d'Austràlia, des d'on van dirigir-se a l'illa de Tonga per finalment creuar el Pacífic cap a El Callao i tornar a Cadis, on van arribar el 21 de setembre de 1794, després de més de 5 anys d'absència, tancant l'expedició científica espanyola més brillant del segle XVIII.
l

William Hodges (1744-1797), Cascada a Dusky Bay, Nova Zelanda, 1775.

En tornar a Espanya, Malaspina va redactar un informe confidencial titulat Viaje político-científico alrededor del mundo on criticava les organitzacions polítiques de l'imperi espanyol i es mostrava favorable a la concessió d'una àmplia autonomia a les possessions d'ultramar, en el marc d'una confederació de caràcter econòmico-comercial. L'informe en qüestió li va costar 6 anys de presó i es va mantenir en absolut secret durant molt de temps.
l
L'Espanya oberta dels primers mesos del regnat de Carles IV que l'havia despedit el juliol de 1789, ignorant que els francesos feia 15 dies que havien pres la Bastilla, no tenia res a veure amb l'Espanya indecisa i tancada de Godoy que el va rebre a la tornada, cinc mesos després de la caiguda de Robespierre i de la fi del Gran Terror. Eren pocs els espanyols que davant del que passava a França encara gosaven parlar de la Llibertat en majúscules.
l
El viatge científic és la moda de la segona meitat del segle i les marines reials europees es converteixen en pous d'il·lustres il·lustrats (valgui la redundància, que no és tal). Byron, avi del poeta, Cook, Wallis, Bougainville, La Pérouse, Churruca, Baudin, el mateix Malaspina, etc.
l
Antonio de Ulloa (1716-1795) és un dels primers espanyols que es pot situar entre aquest il·lustre grup de navegants cultivats. El 1735, amb només 19 anys, s'embarca amb l'expedició francesa de Charles de la Condamine que va a Quito a mesurar un grau del meridià terrestre i que confirmarà que la Terra no és perfectament esfèrica, establint el seu grau d'aplatiment. Als 40 anys era membre de la Royal Society de Londres, de la Reial Acadèmia sueca, de l'Acadèmia de Berlín i membre corresponent de l'Académie des Sciences de París. Va fundar el Museu d'Història Natural de Madrid i l'Observatori Astronòmic de Cadis.
l
Company seu a l'Acadèmia de Guardiamarines de Cadis i a l'expedició a Quito, Jorge Juan (1713-1773) és un altre d'aquests il·lustres personatges. Va fundar el Reial Observatori Astronòmic de Madrid (1757) i va ser un dels grans renovadors de la construcció naval espanyola de la segona meitat del segle XVIII. En col·laboració amb el seu amic Antonio de Ulloa, va escriure unes Noticias Secretas de América, sobre el estado naval, militar y político del Perú (1748), que mai va poder publicar. El seu cas no deixa de recordar el de l'informe de Malaspina.
l
A l'època en què va ser Capità de l'Acadèmia de Guardiamarines de Cadis, de 1755 a 1758, Jorge Juan reunia a casa seva una "Asamblea Amistosa Literaria" on es tractaven temes de matemàtiques, física, geografia, navegació, història i medicina. Els membres que la freqüentaven eren majoritàriament professors de l'Acadèmia de Guardiamarines i del Col·legi de Cirurgia de l'Armada. Casualitats de la vida, també Bocage s'havia format a la Marina Reial del seu país. Sens dubte, les persones que veien més món al segle XVIII eren els mariners de les armades, i no és de sorprendre que el contacte amb altres cultures combinat amb les "llums" de la nova filosofia donés com a resultat alguns dels personatges més brillants i més lúcids del segle.
l
Antonio de Ulloa, en les Noticias americanas (1772) de les quals ha sortit el text d'avui, es mostra interessat en fer conèixer "lo que se registra en [Amèrica] de mas particular". Parla de moltes coses (de les balenes, dels tatuatges dels indis, de les seves llengües, de les qualitats de la terra...), però també n'oblida moltes, tot i que es preocupa de justificar-ho: "No ha sido el intento formar una descripcion general y completa que lo abrace todo, porque á tanto empeño sería necesario componer una Obra que correspondiese á lo vasto del objeto". Malhauradament, la música és un dels temes que oblida.
l
I la veritat és que la història de la música de l'Amèrica espanyola i portuguesa del segle XVIII és absolutament apassionant. M'ha costat molt escollir, i això que la conec molt poc. Ignacio de Jerusalem, nascut a Lecce, Itàlia, el 1707, acabà treballant al teatre de Cadis, on fou contractat per treballar a la catedral de Mèxic. Des de 1750, hi ocupa el càrrec de mestre de capella i es converteix en un dels compositors més respectats de l'Amèrica espanyola. La seva música per l'ofici de Matines de la Verge de Guadalupe, tot i datar dels últims anys de la seva vida, per la seva escriptura preclàssica, galant i lleugera, es mostra plenament al dia de l'última moda musical europea.
l
A Cuba, un altre gran compositor, molt estimat per les seves qualitats personals, Esteban Salas, ha deixat un altre monument de la música colonial americana. Nascut a l'illa, Salas fou mestre de capella de la catedral de Santiago des de 1769 fins a la seva mort. La seva obra, essencialment reliogiosa, presenta una extraordinària heterogeneitat estilística: de l'austera polifonia d'herència espanyola al llenguatge clàssic, de la música concertant italiana al floklorisme espanyol o local. N'és un bon exemple l'obra que us presento, un dels villancicos per a la nit de Nadal pertanyent a la seva darrera etapa creativa. Després de la sòbria polifonia de la introducció, de forma inhabitual per un villancico, Salas, escriu un moviment fugat. Les coplas que posteriors són més aviat pròpies de l'òpera italiana, mentre que el final de l'obra, amb un llarg pedal de dominant, traeix la influència de Haydn - la música del qual Salas coneixia.
l
Esteban Salas (1725-1803), Como la luz ha nacido, 1798. Ensemble Ars Longa La Havana, dir. Teresa Paz & Josep Cabré.
l
Àudio:
l
A l'Amèrica portuguesa, destaca el compositor mulat José Mauricio Nunes Garcia (1767-1830), afincat a Rio de Janeiro. Home, com Salas, d'immensa cultura, amb Nunes Garcia ens trobem davant d'un creador vertaderament excepcional. El període més esplendorós i productiu de la seva vida es dona a partir del 1808, amb l'arribada a Rio de la cort portuguesa - fugint de la invasió napoleònica - i el seu nomenament com a mestre de la Capella Reial a l'exili. La presència a la ciutat de bona part de la Real Cámara i d'estrangers com el salzburguès Neukomm, veí dels Mozart i alumne de Haydn, que li fa conèixer la música més moderna del vell continent, donen un gran impuls a la seva obra. Malgrat tot, el 1811, l'arribada del gran compositor Marcos Portugal allunyarà Nunes Garcia de la cort, on alguns el consideraven inferior pel seu color de pell. L'obra que he triat data d'aquest mateix any. Es tracta de la Missa Patoril para Noite de Natal, d'un llenguatge clàssic impecable que destil·la emperò un aire... no sé, exòtic?
l
José Mauricio Nunes Garcia (1767-1830), Missa Pastoril para Noite de Natal, 1811. Ensemble Turicum, dir. Luiz Alves da Silva & Mathias Weibel.
l
I. Kyrie:
l
A principis del segle XIX, els intel·lectuals espanyols s'adonen que Amèrica també existeix i comencen a ser sensibles a la problemàtica colonial i a la discriminació dels indis. Manuel José Quintana (1772-1857) l'anomena "¡Virgen del mundo, América inocente!" en el magnífic poema titulat A la expedición española para propagar la vacuna en América, de 1806. Manuel de Cabanyes en parla sovint en els seus Preludios. La seva posició és clara:
l
No; que en mi quilla corruptora plata
no he de traer de las peruanas costas;
ni he de llevar al México rebelde
domeñadoras armas.
l
Y solmente al querer de mi destino
sin ansia alguna de cambiar la suerte,
lanzó joven piloto mi barquilla
al piélago espumoso.
l
Manuel de Cabanyes (1808-1833), Mi navegación, c.1829-1833.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...