EDUCACIÓ [La cultura penínsular VII.2]

Tots hem estudiat a l'escola que una de les prioritats principals de la Il·lustració era l'educació. Doncs bé, avui dues obres de dos grans pedagogs. Per una banda, Samaniego, que va escriure nou llibres de faules de contingut didàctic (1781-1784) per a la formació dels alumnes del Seminari de Vergara, pertanyent a la Sociedad Bascon-gada de Amigos del País (1765), molt important per al desen-volupament cultural i econòmic del País Basc. Meléndez Valdés, el poeta de l'altre dia, en formava part. Al Seminari s'ensenyaven les matèries clàssiques, però també llengües vives, geografia, ciències experimentals, metal·lúrgia, matemàtiques, etc. Hi van participar dos químics francesos de primera línia, Joseph-Louis Proust (1778-1780) i François Chavaneau (1778-1786), i va ser al laboratori de Vergara que els germans Elhuyar van aconseguir aïllar el wolframi, l'any 1783.

l
Per l'altra, Anselm Viola, nascut a Torroella de Montgrí el 1738, que, format a Montserrat, passà després a Madrid (1758-1767), on es va impregnar de música moderna, i tornà a Montserrat per ocupar el càrrec de mestre de capella (direcció de l'escolania). Al monestir, desenvoluparà una important tasca pedagògica, de la qual en són prova les sonates per a teclat i els 18 estudis per fagot que s'han conservat. Ferran Sors (1778-1839), guitarrista i compositor de gran renom a principis del segle XIX, va ser deixeble seu.
l

El concert per a fagot de Viola, junt amb el concert per a dos fagots de Carles Baguer (1768-1808), sembla testimoniar un interès especial per al fagot com a instrument solista a la Catalunya del canvi de segle*. Estilísticament es podria situar en el Classicisme, malgrat que encara conserva alguns trets del darrer barroc (les marxes harmòniques del darrer moviment, per exemple).

Pel que fa a Luis Meléndez (1716-1780), es tracta d'un altre dels grans pintors espanyols de la segona meitat del segle XVIII. Des dels anys 1760 es va especialitzar en la realització de natures mortes, d'entre les quals destaquen els de la llarga sèrie pintada per a Carles IV quan encara era príncep d’Asturies, "un divertido gabinete con toda especie de comestibles que el clima español produce". Els bodegons de Meléndez són d'una bellesa única. Les composicions són hàbils, sovint originals, el domini de la llum i la qualitat del dibuix extraordinaris, però el que més sorprèn és la precisió quasi obsessiva dels detalls. Es podria dir que les seves imatges són més boniques que la naturalesa mateixa. Veient Meléndez, penso que potser Oscar Wilde tenia raó quan deia que era la naturalesa qui imitava l'art, i no a l'inrevés. Jo, des que vaig veure els bells tomàquets de Meléndez, em miro els tomàquets d’una altra manera…

Bona tarda! Us deixo amb una altra faula de Samaniego.

CONGRESO DE LOS RATONES

l

Desde el gran Zapirón, el blanco y rubio,

que después de las aguas del diluvio

fue padre universal de todo gato,

ha sido Miauragato

quien más sangrientamente

persiguió a la infeliz ratona gente.

Lo cierto es que, obligada

de su persecución la desdichada,

en Ratópolis tuvo su congreso.

Propuso el elocuente Roequeso

echarle un cascabel, y de esa suerte

al ruido escaparían de la muerte.

El proyecto aprobaron uno a uno,

¿Quién lo ha de ejecutar? eso ninguno.

"Yo soy corto de vista. Yo muy viejo.

Yo gotoso", decían. El concejose

acabó como muchos en el mundo.

Proponen un proyecto sin segundo:

Lo aprueban: hacen otro. ¡Qué portento!

Pero ¿la ejecución? Ahí está el cuento.

l

Felix María Samaniego (1745-1801), Fábulas morales, 1781.

l

*Potser també a la resta d'Espanya. Em recolzo per dir-ho en els magnífics quintets amb fagot de Brunetti de 1775 i en la importància de les parts de fagot en les simfonies del mateix Brunetti o de Ramón Garay, mestre de capella a la catedral de Jaén. M'he preguntat el per què d'aquest protagonisme del fagot i tinc algunes idees no comprovades sobre el tema. A veure si aconsegueixo saber-ne alguna cosa més abans que acabi el cicle.