Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

dimarts, 18 de març de 2008

HAYDN I ESPANYA [La cultura penínsular X.2]

Avui, de nou Goya, de nou Iriarte, de nou Haydn i (hauria de dir) de nou Boccherini. I sí, perquè Boccherini és el tercer personatge per la dreta del quadre. Un elegant i distingit italià que s'afirma important en aquesta petita "família" (entès, és clar, com a grup de parents, de pròxims, de servidors, a la vella manera llatina). L'Infant Lluís, que el 1783 tenia d'infant només el nom, és el vellet (de només 56 anys...) assegut davant del compositor. La del mig és la seva dona María Teresa de Vallabriga, 32 anys més jove que l'Infant. I el de l'es-querra, davant la tela, és Goya.
l
La petita cort de l'Infant Lluís, apartat del govern pel seu germà Carles III, va ser, en el seu moment d'esplendor (anys 1760-1785), un reduit però florent cenacle d'il·lustrats, freqüentat pels pintors Charles-Joseph Flipart i Luis Paret [cf.V i VI.2] i per l'arquitecte Ventura Rodríguez. Boccherini hi treballà de 1770 a 1785, dirigint un grup de sis o set músics.
ll
Ventura Rodríguez (1717-1785), Palau de l'Infant Lluís a Boadilla del Monte, 1776.
l
Ja vaig parlar de la relació d'Iriarte amb Haydn a l'entrada del 6 de febrer [cf.IV.2]. No pot deixar de sorprendre, però, l'actualitat de les paraules que li dedica i la data en què ho fa. El grandíssim pianista - i poeta - Alfred Brendel, en un llibre d'entrevistes publicat el 2006 comentava que "Haydn és la sorpresa de l'inesperat; Mozart, la sorpresa de l'esperat". Que, en vez del paso esperado / suele hallar el imprevisto...
l
I quina consciència de la teatralitat de la música del Classicisme! Haydn - com Mozart - és teatre fet música, "pantomima sin gestos". I tot això en una data tan primerenca com 1776, a l'única llum de les seves primeres simfonies i dels seus quartets op.20. L'admiració cap a Iriarte no deixa de créixer (és quasi tendresa) én veure que parla de Haydn com a amic. En té dos més, el poeta Horaci i el pintor Mengs [cf.XI].
l
La solidesa dels gustos i el sentit comú d'alguns espanyols del segle XVIII els relliga en el meu pensament amb les Generacions del 98 i del 27. Uns i altres desprenen aquest sentit profund de la humanitat i de la superació individual i col·lectiva que crec que ens hauria de servir de llum i de model. M'agradaria citar unes paraules de la carta de Jovellanos a Ángel d'Eymar, traductor al francès de la seva magní-fica obra de teatre El delincuente honrado (1773). La carta porta data de Sevilla, 13 de setembre de 1777.
l
Si no se clama abiertamente contra el mal gusto del vulgo, esto debe atribuirse a otras causas que, aunque remotas, no por eso influyen menos en la necesidad de tolerarle. Los que le defienden son más en número, estan bien hallados con él, se burlan de los que piensan de otro modo y los señalan con el dedo. En fin, entre ustedes [els francesos], quien combate las preocupaciones comunes es un hombre celoso; entre nosotros suele pasar por entusiasta [boig, exaltat]. Pero esto pasará. La Luz de la Ilustración no tiene un movimiento tan rápido como la del sol; pero cuando una vez ha rayado sobre algun hemisferio, se difunde, aunque lentamente, hasta llenar los más lejanos horizontes; y, o yo conozco mal mi nación, o este fenómeno va ya apareciendo en ella.
l
Però tornem a Haydn. L'encàrrec de Les set últimes paraules de Crist a la Creu és potser el fruit més sorprenent de l'admiració espanyola per Haydn. Cadis, el 1780, convertida des de principis de segle en seu del comerç espanyol amb Amèrica, era una de les ciutats més pròsperes i cosmopolites de la península. Valgui, a tall d'exemple, la intenció de traslladar-se a Cadis en busca d'ocupacions que Giovanni Gastone Boccherini (germà gran del d'aquí dalt i llibretista de Haydn) comunica a Antonio Salieri (el "rival" de Mozart) el 16 de maig de 1781.
l
Un parèntesi: el 1781, el món, JA era un mocador.
l
No sorprèn, doncs, que el 1785, el ric canonge de Veracruz (Mèxic) afincat a Cadis José Sáenz de Santamaría, en el marc d'un projecte d'embelliment de la Capella de la Santa Cova de Cadis (en el qual també participava Goya), encarregués a Haydn una obra per al Divendres Sant, dia de la Passió, que havia de ser una transcripció instrumental de les set últimes frases de Crist a la Creu. El resultat és una obra tremendament singular, un oratori sense paraules. Haydn va aconseguir enllaçar sense caure en la monotonia 7 moviments lents en què els instruments declamaven (i el mot és el correcte, ja que les melodies resulten de la musicació de les set paraules) les últimes frases de Jesús. L'obra s'acaba amb el terratrèmol que he posat d'àudio [cf.IX.2]. Referint-se a Les Set paraules, Falla exclamava: “¡Qué equilibrio! Ni una sola nota de más ni de menos que las necesarias. ¡Perfección absoluta! ¡Maravillosa!” L'enregistrament que he triat es va realitzar, a més, a la mateixa Santa Cova de Cadis, on es va estrenar l'obra el 1787.
l
Haydn sempre va mostrar per Les Set paraules una clara preferència. El mateix any de la seva exitosa estrena a Cadis, el 1787, Artaria (editor tant de Haydn com de Boccherini com de Mozart) va publicar a Viena la versió orquestral, un arranjament per a quartet de corda del propi compositor i un arranjament aliè però aprovat per Haydn per a piano. I el 1796, després de sentir un desafortunat arranjament de Joseph Frieberth per a cor i orquestra, va decidir fer-ne un ell mateix, convertint l'oratori sense paraules en oratori amb paraules.
l
Us deixo amb un singular testimoni de la rica vida musical del Madrid d'Iriarte. És la descripció que fa el poeta de les vetllades musicals que organitzava a casa seva en la seva Epítola VII. L'ortografia és l'original:
l
Noches hai en que se hallan congregados
veinte, y acaso más, Aficionados,
que su parte executan de repente.
Mi manejo ni es mucho ni muy poco;
y entre ellos logra así lugar decente,
pues quando nó violín; la viola toco.
[...] Gozamos un depósito abundante
de la moderna Música Alemana,
que en la parte sinfónica es constante
y arrebató la palma á la Italiana.
Si alguno al contrapunto se dedica,
y cualquier obra suya manifiesta,
la aficionada orquesta
se la prueba, examina y califica;
y aun con benignidad los circunstantes
oyen mis sinfonías concertantes.
l
Tomás de Iriarte, Epístola VII. Describe el Poeta á un Amigo su vida semifilosófica, 8 de gener de 1776.
l
Aquestes vetllades me'n recorden unes altres, menys llunyanes en el temps...
l
Iriarte també és l'autor d'un llarg poema en cinc cants titulat La Música (1779), del qual us vaig posar un fragment a la tapa del disc del grup de l'any passat i que a l'època va tenir un ressò inter-nacional, essent traduït a l'italià (1789), al francès (1799), a l'anglès i a l'alemany (1807) i rebent els elogis del llibretista més important del segle, Pietro Metastasio.
l
Porque, al fin, las dicciones
de los idiomas varios,
solamente unos signos arbitrarios
son de nuestras ideas y pasiones;
pero el compás y acentos musicales,
cual signos naturales,
tienen por sí virtud que no depende
de la interpretación de las naciones,
de un capricho, de un uso, de un convenio;
pues su valor se sabe y no se aprendre,
y hablan al corazón más que al ingenio.
l
Tomás de Iriarte, La Música, poema, Canto quinto, 1779.
l
Bon dia!

1 comentari:

Natalia ha dit...

1)reafirmo: és summmmament...

2)El breu parèntesi per afirmar que el món JA era un mocador re-confirma el punt 1. (xd).

3)"l'expansió" de la il·lustració, com si a poc a poc anés impregnant-nos.

4)Les pinzellades llargues de Goya parlen.

:)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...