Chocolate music & Co: DEVOCIÓ [La cultura penínsular IX.2]

[Catastra: postissada o espècie de creu damunt la qual eren turmentats els esclaus i els màrtirs cristians.]

És important tenir present, en parlar de la producció artística del Setcents penínsular, que, en quantitat, la de temàtica religiosa ocu-pa un clar primer lloc. Sobre el nombre de sermons editats durant la segona meitat del segle, per exemple, els mateixos historiadors no s'atreveixen a proposar xifres. En comparació, les publicacions dels il·lustrats representen un percentatge ridícul. Partint d'aquí, però, cal reconèixer que aquesta immensa producció pietosa, llevat d'excep-cions comptades, es manté generalment dins els límits de la més pura mediocritat
l
D'entre les excepcions, les tres obres d'avui. La celebració de la mort i de la resurecció de Crist ha ocupat des de sempre un lloc principal en el calendari litúrgic. És per això que he triat tres obres relaci-onades amb aquest tema. A més, estem a Pasqua...

D'Ignasi Ferreres sabem ben poca cosa, més enllà que l'any 1788 era metge a Camarasa i que, cap al 1779, havia presentat en una acadè-mia literària de Barcelona una apassionada Apologia de l'idioma cathalà. És a l'interior d'aquesta Apologia on trobem el Soliloqui de Caifàs. Escrit en romanç decasíl·lab, el poema presenta l'angoixat monòleg de Caifàs, sacerdot suprem dels jueus, davant la mort de Jesús. L'obra és notable per l'expressió d'una sensibilitat entre barroca i romàntica, mitjançant l'ús d'un lèxic ric i fins i tot violent inèdit fins aleshores en la poesia catalana.

El Crist de Goya, tot i continuar la tradició iconogràfica espanyola, s'allunya del patetisme barroc, eliminant la representació de la sang i suavitzant l'expressió del dolor. Alhora, amb la valorització de la sensulitat del cos nu, s'acosta al concepte clàssic de la bellesa. La raó n'és ben senzilla: es tracta de l'obra de concurs que li va permetre l'entrada a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, on dominava el gust neoclàssic introduit a la Península per Mengs. Us poso, perquè pogueu comparar, el cèlebre Crist de Velázquez.

Diego Velázquez (1599-1660), Crist crucificat, c.1632.
l

Eugène Green, cineasta, director de teatre i rapsode, analitzava en el seu llibre La parole baroque la relació entre retòrica i pintura a l'època barroca. La seva conclusió és que hi havia una tradició pictòrica de representar els personatges de la tela amb la gestualitat codificada pròpia teatre de l'època, de manera que l'espectador podia entendre ràpidament l'acció del quadre a partir de l'expressió i dels gestos dels figurants. Però en el cas una escena bíblica, per exemple, un bon coneixedor dels textos sagrats podia, fins i tot, deduir les frases de cada personatge. Si Velázquez va preferir representar un Crist inert, Goya prefereix un Crist suplicant. És fàcil imaginar el que està dient: l'única de les últimes set frases de Jesús que els traductors llatins de la Bíblia van deixar en dialecte hebreu de Galilea: Eli, eli, lamma sabactani?
l
"Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?" Raimon Panikkar, en comentar aquesta frase, diu: "[Jesús] no fa comèdia: parla el dialecte de la seva terra que els allà presents ni tan sols entenen: els de Jerusalem no entenen el dialecte de Galilea". És l'expressió de la "profunditat del cor humà". Mateu l'evangelista va deixar una descripció de l'escena: "des de migdia, les tenebres s'estengueren sobre tota la terra fins a les tres de la tarda. I cap allà les tres, Jesús va exclamar amb veu forta: Eli, eli, lamma sabactani?" (Mateu, XXVII, 45-46). La tria per part de Goya d'un fons nocturn, per tant, queda plenament justificada.
l
A l'entrada anterior del cicle [cf.VIII.2] vaig sobrevolar la història de la música religiosa espanyola del XVIII. No m'hi extendré més, però sí que voldria citar els noms d'alguns dels mestres de capella més destacats de la segona meitat del segle, representants excepcionals d'una riquíssima vida musical que s'extenia per totes les catedrals i esglésies importants del regne i que dorm, encara avui, anònima-ment, sota la pols, en desenes d'arxius eclesiàstics de tot el país. Alguns noms, doncs, dignes de ser salvats de l'oblit: Francisco Javier García Fajer (1731-1809), conegut com a "Españoleto", mestre de capella a Saragossa, Juan Antonio García de Carrasquedo (1734-1812), a Santander; Anselm Viola (1738-1798), a Montserrat; Fran-cesc Queralt (1740-1825), a Barcelona; Francesc Juncà (1742-1833), a Toledo; Narcís Casanoves (1747-1799), a Montserrat; Melchor López (1759-1822), a Santiago; Ramón Garay (1761-1823), a Jaén; Carles Baguer (1768-1808), a Barcelona.

És en aquest marc que cal situar l'obra musical d'avui. De Juan Ezequiel Fernández es desconeixen les dates de naixement i de mort. Se sap que es va formar musicalment a la catedral de León i que el 1783 va guanyar la plaça de mestre de capella a la catedral de Santander, on no s'instal·là fins el 1785. Però aparentment les relacions amb el mestre de capella jubilat, García de Carrasquedo, eren difícils i, finalment, el 1794, es presentà amb èxit al concurs per a mestre de capella de la catedral de León, on suposem que va passar la resta de la seva vida. L'obra d'avui, conservada a l'arxiu catedralici de León, és d'una singularitat impressionant. Es presenta com una síntesi extraordinària i molt personal entre l'austera poli-fonia d'herència espanyola i el modern classicisme haydnià. D'una manera semblant a la de Goya, Ezequiel Fernández parteix del passat per realitzar una increíble projecció cap al futur (les dissonàncies no preparades, l'estil quasi declamatori del solista...). L'obra està escri-ta per a tenor (Jesús), cor (cor masculí: el bon lladre/cor mixt: narrador) i orquestra de corda. Us poso el text original perquè crec que val la pena seguir-lo amb la música (la cursiva és Jesús).

Pater, ignosce illis quia nesciunt quid faciunt.

Domine memento mei dum veneris in regnum tuum.

Amen dico tibi hodie mecum eris in paradiso.

Mulier, mulier, ecce filius tuus.

Deinde dicit discipulo:

Ecce mater tua.

Eli, eli, lamma sabactani?

Hoc est: Deus meus, eu quid dereliquisti me?

Sitio.

Consumatum est.

Et clamans voce magna, Jesus ait:

Pater, in manus tuas comendo spiritum meum.

Et hoc dicens spiravit.

Pare, perdona'ls perquè no saben el que fan.

Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne.

Et dic: Avui seràs amb mi al Paraís.

Dona, dona, aquí tens el teu fill.

Després digué al deixeble:

Aquí tens la teva mare.

Eli, eli, lamma sabactani?

Que significa: Déu meu, per què m'has abandonat?

Tinc set.

Tot s'ha acomplert.

I Jesús, clamant amb veu forta, digué:

Pare, a les teves mans encomano el meu esperit.

I dit això, expirà.

I aquí només falta el terratrèmol final, el que descriu Ferreres en el seu poema. El sentireu a l'entrada següent [X.1], escrit per Haydn...

D'entre aquest repertori que caldria salvar de l'oblit, m'agradaria posar-vos un exemple del que a França anomenen lliçons de tenebres i que aquí rebien el nom de lamentacions. Són obres escrites per als oficis de Dijous, Divendres i Dissabte Sants (és a dir, per dijous, divendres i dissabte d'aquesta setmana) i basades en els textos de les lamentacions del profeta Jeremies, que daten del moment de la caiguda de Jerusalem davant els assiris, el 586 a.C. L'ofici de tenebres és un dels més emocionants de la litúrgia catòlica. Cal imaginar-lo en un monestir com Montserrat, a finals del segle XVIII. Començaven tard durant la nit (matines). Es disposaven entre 13 i 15 ciris en triangle sobre l'altar i s'anaven apagant un per un després de cada salm excepte el del vèrtex superior, que s'amagava darrera l'altar. L'ofici acabava, doncs, en la més absoluta foscor, mentre, a fora, naixia l'aurora. En acabar l'ofici de laudes, que, en aquest cas, s'enllaçava amb el de matines, el ciri amagat reapareixia sobre l'altar, simbolitzant la resurecció de Crist.

De Narcís Casanoves (1747-1799), organista a Montserrat quan Anselm Viola n'era mestre de capella, us poso un fragment de la primera lamentació del Dissabte Sant. El més xocant és que els intèrprets són els mateixos que els del dia de l'estrena, o quasi... Malgrat tot, en matèria estilística, els d'aquesta gravació de 1971 són bastant terrorífics. Sembla que cantin Verdi.

Narcís Casanoves (1747-1799), "Jerusalem convertere", Lamentació primera del Dissabte Sant, 1788. Capella de música i Escolania de Montserrat, dir. Ireneu Segarra.

Àudio:

També el nostre Gaetano Brunetti és autor d'un cicle de tres Lamen-tacions i un Miserere, escrit per a Carles IV el 1794.

Bones vacances!