CARTA OBERTA

Mentre el discurs polític celebra els mèrits de la recerca i la innovació per treure'ns de la crisi, els Pressupostos Generals de l'Estat previstos per aquest any consoliden una retallada del 30% (2000 milions d'euros) respecte al pressupost per a I+D del 2009. Com que la situació esdevé crítica, m'afegeixo als que demanen una signatura per AQUESTA CARTA acordada pels principals centres de recerca de l'estat. Gràcies.

Uns que es planten

Per aquí no passem.

D'un món a l'altre

Torno fascinat, un cop més, de l'altre món, el del segell Alpha, que és més que una discogràfica com el Barça és més que un club. L'Autre Monde és una petita i fabulosa botiga situada al cor bategant de París, en un carreró que puja cap a l'Odéon i que Woody Allen no hauria desestimat per la seva última pel·lícula. A la nit, mentre les velles parets dels hôtels es fonen amb la fuga de blaus del crespuscle, s'hi encenen espelmes en lloc de bombetes. Molt bona música i una escollida biblioteca de llibres de música, d'història i d'art (terrible- ment en venda) us acompanyaran quan entreu. Hi destaquen els bells llibres il·lustrats, els lloms i les pàgines (entrevistes) dels quals, desvetllen un somni fastuós de frescos, de cúpules i de galeries, de grans figures mitològiques i d'epifanies monacals.

Això podria ser una ressenya per una revista cultural on l'indret mereixeria quatre o cinc estrelles, però hauríem deixat de banda l'essencial. Vaig descobrir Alpha amb 13 o 14 anys. Erlebach va ser el primer disc i encara recordo l'estranya i irrepetible sensació que vaig tenir en treure el plàstic que l'embolicava. La d'un meteorit extrava- gant i fascinant, definitivament únic, amb aquella inefable, incomfusible senefa del cartró, entre les aigües de les pàgines de guarda dels llibres antics i els motius vagament ornitològics d'un pareo javanès. Era en aquell mesón del carrer Bailèn on feien faves amb pernil. Amb 15 anys, prop de la llar cremaven l'Andante de Barrière (no cal que digui quin, els que hagin sentit el disc sabran de què parlo) i les atmosferes de cordes pinçades que el Poème Harmonique o l'Arpeggiata han sabut recrear (i aquí crear és més important que el prefix) màgicament.

Alpha, i tot el que l'acompanya (un festival a Normandia, l'exaltació permanent de les altres arts, de la paraula declamada a la fotografia, els concerts a l'Île Saint-Louis, la llibreria, etc.), ha sabut fer oblidar que és un producte comercial. Va ser aventura en un principi, ara és filosofia i fe laica. En consultar el catàleg d'Alpha, com en visitar la llibreria, un té la sensació de descobrir les col·leccions d'un "homme de goût", un "honnête homme" cultivat, apassionat. En l'origen, el fundador, el discret Jean-Paul Combet.

D'una banda, comprant, un hi compra la il·lusió d'esdevenir part d'un cercle exclusiu i elevat de consumidors de cosa cultural. De l'altra, els acabats, la màgia dels detalls, l'amor de les coses ben fetes que traspua darrera de cada disc i cada moble i cada llibre, en definitiva, els testimonis d'una passió i el de la passió de la passió compartida, fan perdonar l'elitisme del conjunt. El propi Combet diu que ningú ha dit mai que els seus productes siguin barats, però tampoc no han dit mai que no valguin el que s'ha de pagar per ells. Deu ser un molt bon amfitrió.

Però sobretot, la música. Alpha ha significat una nova concepció de la música, avui és més clar que mai: més que la vivència de la música, el somni de la música. És el somni fet quotidianitat (precisament recuperar la quotidianitat de la música "museitzada" és el tema de festival d'Arques-la-Bataille d'enguany), guanyant, així, la possibilitat de seguir somniant. Alpha ha tingut el mèrit d'aglutinar en un projecte comú enormes artistes que, des de diferents provinències, han mogut muntanyes de rutina i de tradicions establertes i han gosat la música que somniaven. També tècnics de so (Hugues Deschaux és el primer i potser l'últim nom d'un tècnic de so que recordaré), actors molt més que actors (Eugène Green amb la seva personalitat capital, Benjamin Lazar), musicòlegs, historiadors de l'art, el fotògraf Robin Davies, etc. Junts han creat un fet, un fet nou, en un d'aquests tombants col·lectius que només s'esdevenen un cop de cada mil.

Per mi, Alpha ha sigut una nova identitat musical, un heroic desplaçament de la base de la feixuga columna de la música "culta". A veure si arribo a formular el que vull: hi ha nascut una nova concepció de la mal anomenada "obra menor". Cap obra no és menor si els músics que la toquen la fan major. Els músics no són només "passadors" de memòria, són creadors de memòria, assumint així la seva condició d'artistes del i pel present sense perdre mai el compromís més pur amb el passat. D'aquesta manera han sortit de l'ombra, embolcallats per un veritable treball de recreació, una sèrie inacabable de fabulosos fantasmes (Belli, Avison o Barrière) o d'estàtues ben conegudes però retocades fins a fer-se irreconeixibles (Bach, Monteverdi, Dufay). En un gir copernicà respecte al museu musical habitual, amb aquesta idea, plenament assumida, que Jean-Jacques Nattiez, parafrasejant Molino, anunciava simplement així: "les obres que emergeixen en una cultura i una societat donades i que se succeeixen cronològicament en la història de la música, són primer i abans que res el resultat de processos complexos propis a cada compositor considerat individualment en el context d'un espai socio-cultural particular". S'estableix així la base des de la qual tota producció musical és digne d'interès. L'interès artístic pel músic geni, passant per l'antropologia, esdevé l'interès artístic per l'home músic. La darrera descoberta és que, com més ens submergim en aquest context que ha passat de ser marge a ser centre, més brillen els antics genis: amb una llum nova revifada i acompanyada per la llum pròpia (sovint sorprenentment poderosa i suggestiva) dels un-cop-més-mal-anomenats "mestres menors".

El meu desig, el meu somni d'anys és que aquesta reflexió arribi a la música que conec i que defenso. Difícilment podria concebre una il·lusió millor que veure Gaetano Brunetti o Pere Joan Llonell, amb les característiques lletres grogues o roges sobre negre, i, a sota, les bromes a l'horitzó d'un paisatge de Luis Paret, les qualitats de verd d'una cassaca pintada per Goya o l'aura singular i intrigant de la taula plena de pastanagues en una escena de gènere de Flaugier. Amb l'acompanyament, obviament, d'una música ben servida: els colors particulars de la música d'església de la Barcelona industriosa de 1770, els quintets tardans de Brunetti amb l'atreviment dels arranjaments amb oboè i diversos instruments per part, una ornamentació temerària... i més i més i més. Pedrell ho formulava, a la manera romàntica, fa 110 anys: servir "a eixos altres grans, als anònims, als infinitament petits, excelsos custodis de l'ànima de la pàtria" (llibre d'or de l'Orfeó Català, 6-I-1902).

Sí, Alpha m'ha donat el bell somni, el seguir somniant, i sobretot, sobretot, el seguir lluitant.

Crisi

Sense temps per a més, mencionar dos tristos esdeveniments que posen sobre la taula amb tota la cruesa, a crits, la lamentable problemàtica del patrimoni musical en aquest(a merda de) país.

La desaparició de la Mona Lisa de la història de la música de la Catedral de Santiago, el Codex Calixtinus, (es van deixar la clau al pany) i la posada en venta del manuscrit autògraf de Recuerdos de la Alhambra, primer pas per a la dispersió de l'extraordinària col·lecció Miquel Llobet, essencial per a la història de la guitarra. L'actual propietari, que ja la va salvar d'una mort segura, es veu obligat a condemnar-la definitivament a mort davant la frígida passivitat de les institucions nacionals i autonomiques, públiques i privades. Entre les joies que guarda hi ha un manuscrit amb música del Padre Basilio (de finals del XVIII, no de finals del XIX, com diu La Vanguardia d'avui), compositor essencial de la història de la guitarra espanyola, sobre la música del qual, fins avui 8 de juliol, no sabíem res. I això que només és notícia de rebot...

A crits ens diuen avui els diaris que la reflexió sobre l'estat de les fonts musicals a Espanya és d'una urgència que supera tots els límits. Per desgràcia, les alarmes silencioses (absents) d'aquests arxius eclesiàstics que es deixen les claus als panys i tenen goteres són una bona metàfora de l'efecte que tindrà el tema a partir de demà. Si no us ho creieu, llegiu demà els diaris.

Oh, mia patria, si bella e perduta?

Faula

THE CITIZEN AND THE TRAVELLER

'Look round you,' said the citizen. 'This is the largest market in the world.'
'Oh, surely not,' said the traveller.
'Well, perhaps not the largest,' said the citizen, 'but much the best.'
'You are certainly wrong there,' said the traveller. 'I can tell you . . .'
They buried the stranger at the dusk.

EL CIUTADÀ I EL VIATGER

'Mireu al vostre voltant', digué el ciutadà, 've-t'ho aquí el mercat més gran del món'.
'Oh, de ben segur que no', digué el viatger.
'Potser el més gran no', digué el ciutadà, 'però el millor sí, això segur'.
'Aquí us equivoqueu', digué el viatger. 'Us podria mencionar...'
Van enterrar l'estranger en fer-se fosc.

Robert Louis Stevenson, Faules, 1896.

Pronto

No vé a cuento, però dedico un post al desgraciat record del terrorista del Jiménez Losantos, que ha plantat l'odi en una generació, la nova, que ja no sap ni per què odia.

De la necessitat de la cultura pública

Pietro Fabris (ca. 1740-1792), Concert a casa de Kenneth Mackenzie, ambaixador anglès a Nàpols, 1770.

Ahir al Petit Palau quatre grans artistes van deixar un pòsit d'excel·lència, els quatre músics de l'Arcanto Quartett. Escoltant-los en un quartet dedicat a un comte rus, pensava en el fet que el quartet de corda hagi passat del saló particular a la sala de concerts, de ser privilegi d'una petita minoria a producte per al gran públic, de la caixa forta del terratinent a la butxaca d'una classe mitjana en crisi econòmica. Avui podem gaudir de la cultura per 15 euros (i ja comença a ser car). L'art antany aristocràtic, el volem al carrer i al tombant d'un dijous per la tarda.

Absents els terratinents amb fortuna que exercien de mecenes, presents nosaltres amb 15 euros (o cinc, o un, o cap) a la butxaca, euros que no cobreixen ni el sou d'uns artistes d'aquest nivell, ni el de l'autor del programa, ni la construcció de la sala de concerts, ni la tinta daurada de les entrades, el mecenatge públic esdevé una necessitat. Amb el nostre petit egoisme i la nostra aspiració a convertir-nos en l'aristocràcia del barri per la durada d'un quartet de corda, erigim el sistema públic. Si el capitalisme salvatge és una necessitat, el sistema públic ho és en la mateixa mesura. D'aquí, potser, totes les contradiccions de l'actualitat. Podríem dir que l'estat públic ha nascut per satisfer la suma dels nostres egoismes o, el que és el mateix, el creixement del públic de l'art?

Arcanto Quartett

Política

Ens queixem dels joves, de l'escola, de la incultura i dels adoradors de Telecinco. Res de sorprenent quan la principal característica de la nostra política és la manca d'entusiasme intel·lectual. En lloc de democratitzar la cultura hem desculturitzat la democràcia.

D'amenitat

Em pregunto si els americans del Nord no són avui els depositaris de tota la tradició retòrica europea. Estic convençut que la beuen quotidianament en aquests discursos tan fabulosament aplaudits de les pel·lícules americanes (l'orador que ens ha demostrat que la vida continua sent bella acaba emocionat; n'hi ha un que s'aixeca, comença a picar lentament de mans, després un altre, un altre, i un altre; l'aplaudiment s'accelera, tota la sala esclata i jo tinc una llàgrima a l'ull dret i un calfred).

Jean-Antoine Houdon (1741-1828), Thomas Jefferson, 1789.

Sigui com sigui, el cas és que llegint últimament llibres de musicologia anglosaxons (l'altre dia parlava de Gjerdingen), hi retrobo sempre un poder de persuasió que depèn quasi més del com que del què. Hi ha una flaire comuna, un estil brillant, seductor, quasi publicitari, de vegades agressiu, en la presentació de les idees (si bé més o menys escolar segons les capacitats de l'autor).

Posem que hi hagi dos investigadors, un americà i un europeu (no és un acudit del Jaimito), i que fan la mateixa feina i la publiquen en un llibre. Resulta que el d'aquí passa desaperecebut per la majoria de lectors potencials perquè ha fet un llibre feixuc que només renova el contingut però no la forma de comunicar-lo (la qual cosa, en última instància, afecta el contingut). I l'altre es converteix en una referència perquè ha fet un llibre seductor, fàcil de llegir i, per tant, convincent. El fons del contingut és el mateix, canvia (i el canvia) la forma de presentar-lo.

Partint de la base que la recerca, en si, no serveix absolutament per a res fins que algú no la llegeix i que, per tant, com més lectors tingui més útil serà, per què no recuperem la retòrica com el que és, una eina de comunicació? Per què no fem una recerca seductora? La recerca no hi perd res i la resta hi guanyem el plaer d'entendre-la!

Afegit el 30 de març: tot i que orientat de forma una mica diferent (l'ús de les noves teconologies), em sembla que el que planteja avui el Dani Cortijo a Altres Barcelones vé a completar molt oportunament aquest post.

Avall Espanya

Garzón és l'Olavide del segle XXI, una altra rebequeria de la nostra falta de maduresa.

Francisco de Goya, dibuix preparatori per al Capricho nº23,
"Aquellos polvos", ca. 1799.

Imaginem per un moment la possibilitat que a l'Alemanya d'avui un grup neonazi denunciï un jutge per investigar els crims del nazisme i aconsegueixi exiliar-lo.

Ojectiu: Liceu

LA UAB ESTUDIARÀ I DIGITALITZARÀ L'ARXIU HISTÒRIC DEL LICEU

Ana Ripoll, rectora de la UAB, i Manuel Bertrand, president de la Societat del Gran Teatre del Liceu, formada pels hereus dels antics propietaris, els quals van impulsar fa més de 150 anys la construcció del Teatre, han signat el 13 de gener un acord de col·laboració a través del qual investigadors del Grup de Recerca “Les músiques en les societats contemporànies” (MUSC) del Departament d’Art i de Musicologia de la Universitat s’encarregaran d’investigar, de catalogar, de digitalitzar i de preservar l’arxiu històric de la Societat del Gran Teatre del Liceu. En l’acte han participat també Bonaventura Bassegoda, vicerector de Transferència Social i Cultural de la UAB, i Manuel Busquet, vicepresident de la Societat del Gran Teatre del Liceu. El fons inventariat fins ara comprèn més de 5.000 documents i objectes historicoartístics, des dels orígens del Teatre, el 1847, fins al 1982, quan el Teatre va començar a ser regit pel Consorci del Gran Teatre del Liceu. Els investigadors consideren que el nombre total de documents de l’arxiu estarà al voltant dels 50.000.

L’arxiu de la Societat del Gran Teatre del Liceu és un dels arxius de teatre d’Europa més importants que s’han conservat i que en reflexa l’activitat, des de la seva fundació fins a pràcticament l’actualitat de manera continuada. La seva importància com a mostra d’una part de les cultures catalana i espanyola és inqüestionable i la documentació que conté ha estat qualificada com a documentació patrimonial de caràcter excepcional per la Biblioteca de Catalunya.

Es tracta d’un arxiu d’òpera atípic, per la naturalesa d’institució privada del seu propietari, la Societat del Gran Teatre del Liceu, que l’ha preservat al llarg dels anys i va evitar-ne la dispersió i destrucció durant la Guerra Civil. El material inventariat comprèn un total de 4.917 documents i 357 contenidors (caixes i penjadors, principalment), material de tipologia molt diversa, que recull les diferents vessants d’un teatre d’òpera. Hi ha més de 600 partitures, 700 fotografies d’època, 600 plaques fotogràfiques en vidre, 500 programes de mà i 80 dissenys escenogràfics. S’hi troben també uns 600 documents administratius, entre els quals hi ha contractes dels cantants, plànols del Teatre i la documentació tècnica de les diferents obres que s’hi van fer durant els 134 anys en què la Societat de Propietaris en va vetllar directament per la gestió. Un dels documents administratius més singulars de l’arxiu és el Llibre del conserge, que recull en 26 volums el dia al dia del Teatre, un manuscrit dels diferents conserges que hi van habitar.

En el procés d’inventari inicial s’hi ha localitzat la documentació completa de l’arxiu del Teatre durant la Guerra Civil, que es considerava perduda, ja que el Teatre va ser expropiat en aquells anys.

Alguns documents de l’arxiu tenen molt de valor. És el cas de dos manuscrits: les notes sobre les arts escenogràfiques dels teatres alemanys, de Soler i Rovirosa, un dels escenògrafs més importants dels modernisme, del 1899; i una memòria d’Adrià Gual, fundador de l’Institut del Teatre, sobre el que un director d’escena ha de fer en l’òpera del 1902, que es creia perduda.

El Liceu i la Rambla el 1870.

La riquesa musicològica dels documents del Liceu és palesa. Hi ha partitures des dels inicis del Teatre —algunes de les quals són òperes catalanes i peces de ball del segle XIX, manuscrits únics—i còpies d’òperes que contenen les notes de les interpretacions que es feien el segle XIX, informació que és cabdal per als investigadors per saber exactament com es representava la música a Catalunya en aquella època. S’hi conserven també les partitures dels balls de Carnestoltes que eren habituals al Teatre durant el segle XIX. Segons Francesc Cortès, director del MUSC i de la recerca del fons documental de la Societat del Gran Teatre del Liceu, només es disposa d’un arxiu semblant a l’Òpera de París, al Covent Garden de Londres, a la Scala de Milà o al San Carlo de Nàpols. Un estudi com el que es farà al Liceu només s’ha fet a París, a Londres i, en menor mesura, a Nàpols.

El Grup de Recerca “Les músiques en les societats contemporànies” del Departament d’Art i de Musicologia de la UAB durà a terme la investigació musicològica, la classificació i preservació, la catalogació i la digitalització dels materials del Liceu a instal·lacions de la Universitat condicionades per al seu estudi i conservació. El procés de recerca es farà per parts, de manera progressiva, i acomplirà un protocol de seguretat per al trasllat de la documentació que, un cop estudiada i digitalitzada, tornarà a la seu de la Societat. L’objectiu dels investigadors és que tot el procés tingui una durada aproximada de dos anys.

La singularitat i diversitat de l’arxiu exigeix un estudi interdisciplinari per part d’investigadors de diferents àmbits de la UAB. ha Un cop enllestits els treballs, la Universitat farà accessible via Internet la documentació perquè la comunitat científica la pugui consultar a través del dipòsit digital.

A Espanya, el Gran Teatre del Liceu és l’únic que ha conservat, durant tots els anys en què ha funcionat, l’arxiu complet dels documents administratius i de funcionament musical. L’altre fons important, el del Teatre Real de Madrid, va romandre tancat durant un llarg període i part de la seva documentació es va vendre a antiquaris d’arreu d’Europa. Investigadors del MUSC hi participen també actualment en diversos projectes de recerca.

L’arxiu de la Societat del Liceu es va salvar sortosament de l’incendi que va patir el Teatre el 31 de gener de 1994, tot i que la intensitat del sinistre va afectar la documentació, sense arribar a destruir-la. Des de llavors, la Societat del Gran Teatre del Liceu ha anat restaurant els documents que en van resultar més afectats.

La Societat va cedir gratuïtament la propietat del Teatre al Consorci del Gran Teatre del Liceu (Generalitat de Catalunya, Ajuntament i Diputació de Barcelona i Ministeri de Cultura), després de l’incendi de 1994, per facilitar la reconstrucció de l’actual.

Sèries

La moda de les sèries m'ha atrapat tard, però ja em té. Mirant Mad men, aquesta setmana, em va sorprendre la complexitat de cada personatge, l'ambigüitat que els fa més pròxims, més reals. No hi ha bons i dolents, tots són bons i dolents, com aquí, a l'altra banda de la pantalla. Que lluny que estan del maniqueisme de les repetitives, depriments sèries de TV3, on es respira l'amenaça permanent d'Àngel Guimerà. Per quan el canvi? Porca misèria va ser obrir la porta a l'esperança i tornar-la a ajustar.

L'Antiguitat somniada, Louvre

Magnífica gran exposició al Louvre, "L'Antiquité rêvée", com sempre amb un contingut delectant i un altíssim grau d'excel·lència en la presentació. És un fabulós i sinuós viatge per l'amor (i desamor) del segle XVIII per una Antiguitat ideal, font principal de l'intens renovellament de les arts plàstiques al tombant dels segles XVIII i XIX.

No en faré una crònica, no era l'objectiu. Sí que voldria destacar un accident curiós: la presència, junt amb d'altres rares meravelles, del Diógenes (1780) de Luis Paret, peça de recepció del pintor a la Real Academia de San Fernando. Que dramàtica la notícia explicativa, un límpid retrat de la sequera de la recerca humanística espanyola (admeto que la lectura és personal). Tot és un potser: potser Paret va ser a París, potser va pintar aquesta obra per tal o tal raó. Com pot ser que sapiguem tan poc d'un pintor d'aquesta rellevància? Com pot ser que faci anys i panys que ningú li dedica una exposició? Que no circuli fluidament pels llibres d'història?

Luis Paret (1746-1799), Diógens, 1780.

Què me'n dieu de la misteriosa qualitat metàl·lica d'aquests marbres blaus, d'aquestes fulles grogues, d'aquestes mans verdes, d'aquests cossos, gossos, roses? (S'ha de veure!) Del plaer refrescant d'aquest desplegament d'erudició decorativa, intel·ligent, irònica, única? Diógenes és tan bonic com un vespre trepitjant el Palais Royal amb els finestrals il·luminats... de neó!

Captar els millors per ensenyar

De l'Ara, escrit per Joan Badia:

Als EUA hi ha, de fa uns mesos, una interessant polèmica sobre la formació inicial dels mestres i professors de secundària. D'una banda, es qüestiona l'actual model de formació i se'n propugna un de més basat en el dels metges (model clínic ), que combini teoria i pràctica. De l'altra, es remarca la necessitat d'atreure el millor talent: aconseguir que els millors estudiants (de secundària o graduats universitaris) vulguin dedicar-se a ensenyar, a fer de mestres o de professors.

La polèmica va arrencar d'una recerca de la consultora McKinsey, publicada el setembre passat sota el títol Closing the talent gap: Attracting and retaining top-third graduates to careers in teaching . S'hi demostrava amb evidències que tres països amb sistemes educatius excel·lents (Singapur, Finlàndia i Corea del Sud) tenien una estratègia molt decidida per atreure els millors talents cap a la docència als nivells d'educació infantil, primària o secundària. (Una bona prova que aquests sistemes són excel·lents són els resultats de les proves PISA, publicats posteriorment: tots tres països estan situats entre els cinc primers de l'OCDE, juntament amb Xangai i Hong-Kong, quant a comprensió lectora. I amb un baix índex de fracàs escolar.) L'estratègia passa per una combinació de factors difícilment reproduïbles a tots els països: gran prestigi social del professorat, forta exigència a l'ingrés als estudis per a la docència (i sempre amb una via específica i diferenciada, entenent que no tothom pot ser mestre o professor), carrera també dura i amb una clara incorporació dels resultats de la recerca (ensenyament centrat en l'alumne i la millora de l'aprenentatge) als plans d'estudis, pràctiques molt ben planificades, etc. En cap cas, però, no hi ha mi- llor salari o millors condicions de treball quant a hores o nombre d'alumnes per aula del professorat d'aquests països, en relació, per exemple, amb els del professorat del nostre país.

L'informe estableix una correlació entre mestres i professors excel·lents i resultats escolars excel·lents i conclou que si es vol tenir un sistema educatiu de primera, cal atreure cap a l'ensenyament els millors estudiants (de secundària o graduats). Exactament es proposa l'atracció d'estudiants del primer terç de qualificacions (el que els americans en diuen the top-third+) .

Podríem traslladar la polèmica i la reflexió a casa nostra? Ben segur que sí. Algunes veus ja han assenyalat que cal millorar la qualitat de la formació inicial del nostre professorat. Sense anar més lluny, tant l'actual consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, com l'anterior conseller d'Educació, Ernest Maragall, s'han expressat en aquest mateix sentit.

Dit sigui amb tot el respecte pels actuals mestres i professors, així com pels estudiants del grau de mestre o del màster de professor de secundària, és una evidència que els estudiants més destacats a casa nostra (com als Estats Units i altres països, d'altra banda) no s'inclinen per la docència. Al contrari que a Finlàndia, on estudiar la carrera d'educació per exercir la docència gaudeix d'un prestigi tan alt, com podria ser aquí estudiar medicina o enginyeria civil; i on l'accés als estudis inicials de professor demana unes notes altíssimes (més de 9,5 sobre 10) i unes aptituds personals que en la literatura científica estan ben descrites.

Entre les raons que se solen adduir per explicar aquesta diferència hi ha l'exigència dels estudis, les possibilitats de trobar feina, les oportunitats de promoció, el prestigi social, etc. Segurament que aquesta darrera diferenciaria més que cap altra uns països dels altres. Tanmateix, també seria hora de pensar a revisar altres variables, com ara l'exigència per entrar als estudis de mestre o de professor de secundària (no tothom serveix per ensenyar i fa anys que se sap com detectar un bon docent). O una més gran exigència en els estudis de grau i de màster per a la docència, passant per una més gran atenció a la recerca en aquest àmbit.

És molt el que ens hi juguem. Per això val la pena que ens ho plantegem com a país. Cal ser conscients que apostar per la captació i la retenció d'estudiants excel·lents per a la docència té repercussions, a mitjà i llarg termini, sobre tots els altres camps. És a dir, si volem tenir excel·lència en camps com la recerca científica o la gestió empresarial, l'economia, les enginyeries o les arts, difícilment ho aconseguirem sense un esforç molt més gran en la formació inicial dels futurs mestres i professors. Atracció dels millors en l'accés, però també rigor i esforç en els estudis.

Es tracta d'una aposta estratègica nacional: la que pretén situar tot un país (en els seus diversos àmbits) en un determinat posicionament. Aquesta va ser, per exemple, l'aposta de Finlàndia arran dels canvis esdevinguts a l'Europa de l'Est. I ara en recullen els fruits.

Quan ens hi posarem nosaltres?

Per d'altres reflexions sobre el tema, en una línia pròxima, recomano el llibre de Gregorio Luri, L'escola contra el món, i especialment el seguiment del seu bloc.

Patrimoni musical: crònica d'una mort possible

Destino aquesta entrada a fer conèixer un petit llibre que aporta una visió única del patrimoni musical a Catalunya. Es tracta de les actes d'unes Jornades sobre el Patrimoni Musical Català organitzades l'any 2000 pel Cercle del Liceu i recollides sota el títol En torno al patrimonio musical en Cataluña: archivos familiares (coordinat per Jorge de PERSIA, Madrid, Biblioteca Nueva, 2000).

La presentació, de Josep Maria Ainaud de Lasarte, es plena de frases lluminoses. "Nosaltres ens hem acostumat durant molts anys a oposar el que és la iniciativa privada a la pública, i això és un error. El que és important és l'efecte sinèrgic. [...] Ens movem en un món limitat de l'espai, [...] el de la cultura catalana: [...] no podem oblidar mai que és obert a tot el món. [...] Si nosaltres guardem pel gust de guardar, no hem fet res culturalment. Purament ho tenim allà, tancat. Si nosaltres ho estudiem, fem un gran pas. Però n'hi ha un de fonamental que és el de la difusió. [...] Què ens limita en un projecte tan esplèndid com aquest? Ens limiten les possibilitats humanes i econòmiques". I finalment: "si nosaltres som capaços de transmetre el missatge que entusiasmi a recordar la música, el patrimoni, no a la conservació mirant només el passat, sinó de la conservació mirant el futur".

Fins aquí les belles paraules. Després arriba la realitat. Hi ha d'entrada dos articles sobre els fons de la Biblioteca de Catalunya. En podríem dir comunicats institucionals. Radicalment diferent, el que toca el museu de la música ens fa sentir de seguida la fredor de la cova: Romà Escalàs, que sembla una persona amb empenta i idees clares, ens diu en primer lloc que ni la legislació catalana ni l'estatal no contemplen la noció de "patrimoni musical". Primer calfred, primera llàgrima. Cap protocol no està previst davant d'un cas de perill del patrimoni musical (i en coneixem uns quants).

Unes pàgines més endavant, Josep Pavia, com a respresentant de la secció de musicologia del CSIC, anima els presents (l'any 2000!) que participin en el RISM (Repertori Internacional de Fonts Musicals), que funciona des de 1952.

Seguidament hi ha una sèrie de textos presenats per familiars de músics de primera línia (Granados, Albéniz, Lamote de Grignon, Miquel Llobet). Tots em van transmetre la mateixa sensació, física, real: alleujament, alliberació. Aquests familiars que han lluitat durant dues generacions, sense cap tipus de recolzament, per la supervi- vència de les col·leccions dels seus il·lustres pares o avis, necessitaven poder-ho dir, necessitaven que algú els anés a buscar. És evident. I perquè quedi clar, tots supliquen el mateix: orientació, solidaritat i centralització de la informació. Ni tan sols demanen ajuda.

Valentina Granados, néta d'Enric Granados, documentalista musical: "creo que es importante una iniciativa como ésta, saber qué archivos existen y qué procesos se siguen, pero lo que es fundamental es establecer alguna línea de trabajo [...] sobre todos estos pequeños archivos y relacionarlos". El terme "pequeños" s'ha d'entendre en comparació amb una arxiu estatal. Que quedi clar que estem parlant d'arxius familiars, certament, però de primera importància històrica.

Fernando Alonso, un alumne d'una alumna de Miquel Llobet, explica com va aconseguir salvar un fons EXCEPCIONAL per a la història de la guitarra d'una mort segura: en part en un garatge inundat per la pluja i en part en un local miserable del Raval de Barcelona.

Un nét dels Lamote de Grignon: "Jo, que em dedico al màrqueting, sé que és més difícil recuperar una marca que ha caigut en desús que fer-la nova". Parla del patrimoni musical català. El que pregona és unir-se i centralitzar.

Hi ha d'altres articles interessants (un del propi Mestres-Quadreny, diversos sobre entitats catalanes on ningú diria que hi ha fons musicals importants), però els més plens de significat i d'urgència són els dels familiars. Si el fons Miquel Llobet, un dels millors guitarristes del segle XX, es va salvar miraculosament del desastre, quants hauran desaparegut? I sobretot, molt més important: quants hauran de desaparèixer?

The answer, my friend, is blowin' in the wind.

Partitura manuscrita catalana de 1782 afectada per la humitat. Res no és més fràgil que la tinta i el paper.

Internacional

Els mitjans estrangers no paren d'insistir en una Espanya caòtica, descontrolada, desfeta, perduda, desesperada. Tot, és clar, és la introducció per a la locució morbosa: rescat financer. Com si ja fos un tema tancat. Ja n'hi ha prou d'enfonsar el personal en el fangar! Que parlin de les papallones de les illes Fiji i deixin de tocar els collons.

L'actualitat de la música de cambra

Em faig eco d'aquest article de La Vanguardia que recomana el Fernando sobre les esperances de la música de cambra espanyola.
l
"Queda mucho por hacer, pero la música de cámara ha dejado de vivir en Catalunya una travesía en el desierto. Abrieron camino siendo muy jóvenes los ya consagrados Quartet Casals, que a su vez se han convertido en referencia para quienes dudan hoy si tirarse a esta piscina."

Sobre la recerca musicològica [II]

Sobre la recerca catalana, aquesta carta del pare del Bertran a La Vanguardia ja diu moltes coses.

Sobre la recerca musicològica: França [I]

Concert a la Capella Reial de Versalles, organitzat pel Centre de Musique Baroque de Versailles.

l

Després de cinc anys a París hi ha algunes característiques del sistema universitari i de recerca francès en musicologia que em criden l'atenció. Penso que podria ser interessant, de cara sobretot a comparar-lo amb el cas espanyol, de desgranar-les i de treure'n algunes conclusions.
l
La més impressionant, en un primer moment, és el volum de la inversió pública en recerca, no tant per a les universitats en si, sinó per a fer viure una àmplia xarxa de centres de recerca. Alguns d'aquests centres especialitzats en recerca i edició, difusió, documen- tació i/o formació (Centre de Musique Baroque de Versailles, Institut de recherche sur le patrimoine musical en France, Centre d'études supérieures de la Renaissance, Observatoire de la Cité de la musique, Ircam, Centre de documentation de la musique contemporaine, etc., sense comptar els grups de recerca de les universitats i de les "grandes écoles"), són suficientment atractius com per atreure, a més, el mecenatge d'entitats privades ben conegudes.
l
Tot això evidencia l'enormitat de l'espai, del temps i del personal que mobilitza la recerca francesa en musicologia, almenys en comparació amb Espanya. En alguns aspectes l'èxit del conjunt és innegable (edicions modèliques, rigor de la recerca, desenvolupament d'amplís- simes bases documentals, formacions punteres, col·laboracions interdisciplinàries, etc.). Ara bé, una mirada crítica permet de detectar o d'intuir (estic en el camp de la impressió, no de la dada) alguns elements que coixegen.
l
En primer lloc la dispersió d'esforços que comporta el manteniment d'un nombre tan gran de centres de recerca, cadascun dels quals reclama un tren de vida a l'alçada de les seves "missions" (edificis històrics, pàgines webs impecables, publicacions de luxe, temporades de concerts, seminaris internacionals, etc.). Em pregunto fins a quin punt els resultats compensen, en tots els casos, els diners invertits. La fusió de centres de recerca (el personal dels quals, sovint, ja és compartit) no permetria de rentabilitzar millor l'esforç econòmic?
l
L'altra sorpresa, en negatiu, és la manca de projecció internacional de tot aquest volum de recerca. Constato amb certa sorpresa que, a Espanya, en general, els propis musicòlegs no saben què es fa al país veí en la seva especialitat. Hi ha en això una part d'injustícia, perquè per a mi és evident que la musicologia francesa es troba en un bon moment de la seva història. Però el funcionament del sistema de recerca francès no és aliè a aquest fenòmen. Té tendència a considerar-se autosuficient i, en conseqüència, pateix tant un coneixement deficient de la producció científica en altres llengües com una certa despreocupació per la difusió internacional dels seus productes. En el mateix sentit, l'auto-anàlisi de les institucions públiques, al qual els francesos tenen tanta afició, en fer-se generalment des d'un punt de vista nacional i no internacional, dins d'un circuit tancat, no incita a millorar el sistema de forma substancial. Tal o tal centre de recerca és el millor de França, d'acord. I si el millor de França no fos el millor de la resta del món? La pregunta no té resposta.
l
Malgrat tot, com deia, em sembla que el moment és bo, que hi ha tendència a fer un gir cap a la "internacionalització" i que cada vegada es parla més de les aportacions estrangeres. Caldria ara que la recerca musicològica francesa trobés la manera d'extendre la seva repercussió en els circuits internacionals.
l
Una altra pega de la multiplicitat de centres de recerca, cadascun d'ells lligat i ben lligat per tot un embolcall legal, és la seva dificultat per transformar-se, fusionar-se, desaparèixer i renèixer. No sé si és un problema només francès, però constato que els nostres veïns tenen tendència a crear entitats que es converteixen ràpidament en històriques i intocables, la supressió de les quals implicaria tal allau de protestes (justificades o no) que a ningú se li acudiria proposar-la. La conseqüència és que qualsevol entitat està tan ben "encadrée" (emmarcada dins una detallada parafernàlia legal) que el "cadre" es converteix de manera fulminant en fòssil i aleshores ja no hi ha res a fer, l'exterminació només pot ser nuclear. Tot centre de recerca és des d'aquest moment difícilment permeable a la innovació i exclou per naturalesa la iniciativa individual, l'entusiasme, l'aventura. No és d'estranyar, aleshores, que la combinació "mirar-se el melic" i fossilització converteixi la continuïtat en la principal característica de la recerca francesa.
l
D'acord, tot això és ben cruel, però potser pot donar idees per evitar determinades derives en la recerca musicològica al nostre país.