Del temps perdut II

Barcelona, 1798

Barcelona, Muralla de mar des del moll d'Espanya, 1860.

Fragments del Voyage en Espagne (1797-1798) de Christian August Fischer, traducció francesa de Cramer (París, 1801).

Le premier aspect du Muelle de San Luis a quelque chose d'imposant et de solemnel [sic]. La plaine immense de l'Océan; le haut rocher Montjuich avec son château; le port avec une fôret de mâts; le phare et ses batteries; le rivage plat, tout garni de tavernes, dont les petites terrasses sont adossées au rempart, et les belles files de maisons qui sont à gauche, produisent un aspect superbe et vivant, que l'on ne retrouve pas même à Cadix.

Ici le plus beau moment est la soirée. Le soleil se couche derrière le Montjuich, et la mer s'embrase des feux du couchant. Des bâtiments de toute espèce entrent dans le port, et le rivage se vivifie. Les pêcheurs tirent avec de grands cris leurs bateaux sur le sable, et à la chute du jour on voit briller par-tout les feux et les lumières. La lune s'élève pompeusement au dessus du rivage de la mer, le bruit des vagues brillantes se renforce, les promeneurs se multiplient, et, de l'intérieur des maisons éclairées et ouvertes de toutes parts, vous entendez retentir la musique, les chants et le bruit de la danse. Ce tumulte, et le calme de la mer, qui balance tranquillement ses flots, donne à l'âme un sentiment sublime et énergique, que j'essaierais en vain de vous décrire.

"La primera vista del moll de Sant Lluís té quelcom d’imposant i de solemne. La plana immensa de l’oceà; l’alt rocam de Montjuïc amb el seu castell; el port amb un bosc de màstils; el far amb les bateries; la riba plana, plena de tavernes amb les petites terrasses adossades a la muralla, i les boniques files de cases que queden a l’esquerra [la Barceloneta] formen una vista superba i animada, que no es troba ni tan sols a Cadis.

Aquí el moment més bonic és el vespre. El sol s’amaga darrera de Montjuïc i la mar s'incendia amb les llums de la posta. Vaixells de tot tipus entren al port i la riba s’anima. Els pescadors estiren amb gran cridòria les barques sobre la sorra i, a la caiguda del dia, es veuen brillar arreu els focs i les llums. La lluna s’eleva pomposament per sobre l’horitzó de la mar, la remor de les ones brillants es reforça, els passejants es multipliquen i, des de l’interior de les cases il·luminades i obertes de bat a bat, se sent ressonar la música, els cants i els sorolls de la dansa. Aquesta animació, i la calma del mar, que es balanceja tranquil·lament, dóna a l’ànima un sentiment sublim i enèrgic que no podria descriure per molt que ho intentés."

Port de Barcelona, 1896. A l'esquerra es pot veure la bateria del far de la qual parla Fischer.

Fischer parla, a mes, de l'animat laberint de carrers estrets, ple de botigues obertes, que li recorda Marsella, de l'activitat econòmica (paralitzada per la guerra amb Anglaterra), de l'agradable paisatge que envolta Barcelona, dels diumenges a Montjuïc, de la costum de menjar cargols amb oli i pebre, de la indumentària dels barcelonins, del caràcter de les dones, de les institucions acadèmiques de la ciutat, del domini del català (excepte dins l'administració i les classes superiors).

D'ahir i d'avui

D'esquerra a dreta: Espérance (1952), Sant Elm (1911), Notre Dame de Consolation (1912) i Santa Espina (1928) sortint de Calella de Palafrugell (2009).

l

Fruïnt del lluminós horitzó que és Catalunya dins l'Espanya moderna de Pierre Vilar i admirant aquest formigueig de tartantes catalanes de vela llatina "solcant alegrement l'Atlàntic" en ple set-cents. Entenc ara que el nostre patrimoni marítim és així el veritable dipòsit d'una tradició marinera secular, modesta, sí, però també definitòria d'una determinada d'afrontar la vida i el món.
l
Si el mar fos un infinit pentagrama blau, de les proes d'aquestes barques amb noms de sants sorgirien les devocions "ab música" de Francesc Valls, de Pere Joan Llonell, de Carles Baguer.

Del temps perdut

A peu per Aranjuez. Un somni

Parar migdialment la taula
dels somnis

Joan Vinyoli

l

He de començar a escriure i l’únic que faig és dibuixar barquets sobre el paper en blanc.
l

Començo per la vela. De la recta del pal parteixen un seguit de línies corbes, per naturalesa dinàmiques i que desitjo vertaderament vibrants. Abans de la línia simbòlica del mar i del gest estètic del buc, la vela imposa al dibuix el vent i el pur esforç de la matèria contra l’aigua. El vent és l’única força que fa viure i reviure.

l
Ara en fa, de vent, a fora, el sento. Però no el vent salvatge del mar, sinó el de París, ordenat pels ponts i les avingudes. Prop meu, a l’altra banda de la taula, sota la finestra grisa, seu Gaetano Brunetti, violinista i compositor de Carles IV a les acaballes del segle XVIII. L’ha portat el vent. El somnio mentre dibuixo.

l

No sé per què me l’imagino a l’època dels darrers quintets amb dues violes, entrada la cinquantena, corpulent, la testa quadrada, la mirada malalta, moderadament elegant, el cabell lligat senzillament amb un llaç negre, a la moda severa de 1790. Aquí present em recorda que la seva música, com les cases i palaus reials per als quals va ser escrita, dorm avui en silenci, oblidada sota els fluorescents d'algun vetust arxiu madrileny.
l
Mentre trenco un tros de xocolata negra (Lindt 85%) comença el pensament a bastir retorns.
l

*****

l

Vaig arribar a Aranjuez una ventosa tarda de maig. Par un soir bleu de printemps, diria en francès. És un palau petit i s’hi accedeix per darrera: per un cop no va caldre pensar en Versalles. Vaig recórrer lentament els camins poc fressats i em van absorbir la densa lluminositat dels seus jardins centenaris i l’harmonia entrellucada entre els arbres dels murs, essencial equilibri d’argila i pedra blanca. Perdut, escoltava distretament els lents acords d’una guitarra i el cant d’un oboè quan, de sobte, un home amb alguns cabells al vent i un abric fosc es creuà davant meu.

l
No hi havia res d’estrany en això i no em va sorprendre ni tan sols quan em va dir:

l

– ¡Dios mío, Dios mío, voy a llegar tarde!

l

Fou aleshores, en treure un rellotge de butxaca de la seva armilla per consultar l’hora, abans d’arrencar a córrer de nou com un conill perseguit, que em vaig adonar de la raresa d’un home amb armilla i rellotge de butxaca. Mort de curiositat, vaig seguir-lo fins que va arribar a una imponent casa de camp i va desaparèixer per una porta lateral.

l
M’hi vaig acostar. La tarda havia caigut i el món era tot ell una aquarel·la apagada moguda pel vent. Rere la porta entreoberta s’obria emperò un jardí de llum: un interior refinat regat per la resplendor daurada de centenars d’espelmes. Vaig entrar. Dret al mig de la sala, el rei ordenava en broma que tallessin el cap al meu personatge.

l
– ¡Que le corten la cabeza!

l
Carles IV era un empedreït aficionat als rellotges.

l
– ¿Qué te parece? – preguntava.
– Señor bien – responia darrera seu amb ironia el perfil sec del primer arquitecte Juan de Villanueva.
– Eres un bestia. Vamos a ver esos papeles.

l
Ara reconeixia en l’home que jo havia seguit, respectuós davant de Carles IV i que ara intercanviava un somriure còmplice amb Villanueva, la mirada profunda, la fermesa de caràcter i els cabells esborrifats de l’autoretrat de Goya de 1795.

l
El rei, figura plena i rica, perruca i llaçada impecables, mirada vaga, temperament orgullós, però mancat de malícia, es dirigí cap a una taula elegant al fons de la sala, rodejat per Villanueva, Goya i tres figures més amb vestit de cort. Mentre s’asseien en sendes butaques, a banda i banda de la llar de foc encesa, i omplien de tabac les llargues pipes de porcellana, vaig aprofitar per observar l’entorn: l’estança on ens trobàvem era una veritable joia per als ulls. L’espai respirava pels grans finestrals que s’obrien al jardí capvespral, il·luminat en fer-se fosc per les sumptuoses aranyes de cristall que penjaven del sostre. Un extraordinari recobriment de vellut chiné, sostingut per un sòcol blanc i daurat, ritmava els murs amb el seu refinadíssim entrellaçat de motius florals. A joc amb el sòcol, les portes i el mobiliari, una sèrie de cadires i dues taules murals de sobri disseny francès, consolaven la monotonia del buit. Al sostre, relativament alt, la grandiosa al·legoria al fresc del pintor Maella aportava al conjunt el moviment reposat de les immenses figures mitològiques i una harmonia delicada de núvols blancs, d’ocres, de verds i blaus, de draperies roses. Una rica catifa brodada de València donava a la sala la calidesa d’un espai habitat.

l
En el moment en què al fons s’iniciava una conversa tranquil·la i Villanueva treia d’una gran carpeta el feix de plànols que el rei demanava veure, es va obrir una porta i van entrar cinc músics de la Real Cámara que es van dirigir cap a mi. Duien uns instruments bellíssims, de vernís melós i irresistible, profusament decorats amb filigranes negres i marqueteria virtuosa: dos violins, dues violes i un violoncel. Es van instal·lar i van obrir les partitures. Molt a prop meu, ben elegant, va seure Gaetano Brunetti.
l

La primera viola va trencar el silenci amb un alegre doll de notes, reprès i amplificat després per l’altra viola, més fosca, pel violoncel profund i pel violí vibrant del propi Brunetti. Els passatges que seguien, de melodies ara regulars i delicadament esculpides, ara espurnejants i plenes de remolins, escampaven pertot l’art subtil d’una conversa galant. Al vol distret dels violins responien les certeses fonamentals del violoncel o els passejos lírics de les violes. De sobte, però, moment sublim de l’art del segle XVIII, pur humor i pura alquímia, enmig del discurs, en plena frase, tot s’interrompé.
l
Des del fons de la sala en silenci, deixant els plànols, Carles IV va mirar sorprès cap als músics.
l
Però ja del no res sorgia de nou el doll de notes animat i vertaderament vibrant de la primera viola. La música tornava a començar des del principi!

l
L’enginy del compositor ho havia volgut així: pel gust de renovellar-se, de trobar noves sendes, noves formes, més sòlides, més llargues, més divertides… El rei va somriure, Brunetti també. Jo vaig somriure mentre, a fora, enllà dels finestrals grisos, s’apagava a poc a poc el pur esforç del vent contra la nit i el silenci.
l
Somric. He de començar a escriure i l’únic que faig és dibuixar barquets sobre el paper en blanc.
l

Brunetti l’a voulu ainsi, et c’est ainsi.*
l
Lluís
l
l

* “Brunetti ho ha volgut/ho va voler així, i és així”, paràfrasi de les paraules que P. Beaussant va dedicar a Lluís XIV (Louis XIV artiste, Paris, Payot, 1996). Entre d’altres coses, voldria que aquest text servís de carta de presentació per al riquíssim patrimoni artístic sorgit entorn de Carles IV a les darreries del segle XVIII i avui massa oblidat. La “imponent casa de camp” és la Real Casa del Labrador d’Aranjuez (Villanueva, 1790-1803), però la descripció de l’interior correspon al Salón de Terciopelos de la Casita del Príncipe del Pardo (Villanueva, 1784, decoració del període 1788-1795). L’obra musical descrita és un quintet inèdit de Gaetano Brunetti, l’op.11 nº3 (1796), i els instruments els del quintet de Stradivari parcialment conservat al Palau Reial de Madrid. Aquest text va aparèixer a la revista estudiant Hac d'hac de l'UPF l'any passat i m'ha fet gràcia tornar-lo a penjar aquí per la relació que té amb el que hem fet i amb el contingut del bloc.

Als Miguel Delibes

No he llegit mai res de Miguel Delibes. O més ben dit sí, vaig començar El hereje durant un vol cap a París, però acabava de llegir amb gust L'oeuvre au noir de Yourcenar, i les primeres pàgines em van semblar molt mal escrites. Mai no l'he continuat, tot i que potser ha arribat el moment de fer-ho.

l

Però no volia parlar malament dels absents, tot el contrari. A l'article de la néta de Delibes que va aparèixer ahir a El País, "Mi abuelo Miguel", hi vaig trobar dues frases que em van despertar el matí.

l

"Era ganador del Nadal, catedrático de Derecho Mercantil...". Tiens, vaig pensar, com el meu avi.

l

"Y me vienen a la cabeza mis paseos interminables mirando al suelo porque mi abuelo, cariñosamente, me agarraba de la nuca con tal fuerza que me quedaba inmovilizada". Tiens, vaig pensar, com el meu avi.

l

De fet el meu avi no va ser mai catedràtic de Dret Mercantil, sinó enginyer industrial, com el Joaquim Homs. Tampoc no va guanyar mai el Nadal, però l'avi del Bertran sí. El meu tampoc no m'immovilitzava la nuca, sinó tota la cara, amb la mà extesa i fent força, però l'essència és més o menys la mateixa. L'anunci d'aquest moment era una mena de crit de guerra, "Txu ku fú!". Era una manera particular de ser carinyós, la del meu avi, i la de Miguel Delibes.

l

L'endemà de rebre la notícica de la mort d'aquest avi estava sol a Cadaqués, a la sala de dalt, sol a la punta de la taula, rodejat pel mar, com a l'interior d'un caleïdoscopi. Mentre esperava no sé ben bé què, crec que una trucada del Bertran, vaig escriure a la llibreta dels mals endreços.

l

"Quina admiració per aquesta gent normal que eren cultivats tot treballant d'enginyer industrial."

l

El text continuava més líric, "gent d'interior, els vespres a Cada-qués...", però va quedar incomplet perquè va sonar el telèfon.

l

Qui diu enginyer industrial diu catedràtic de dret mercantil o qualse-vol altra feina per l'estil. Són gent, la de la generació que va donar els nostres avis, que no va estudiar mai el que va voler, sinó el que calia. Tampoc en societat ni en família no van ser mai exactament el que van voler, sinó el que calia, el que tocava. Havien viscut la guerra (o les guerres) i l'odi de la guerra, i la por, i fins i tot la fam. S'havien format a cop de pic (la mà que immovilitza la nuca) i demanaven una llar. Nosaltres ens hem format en un coixí i demanem l'aire lliure.

l

No obstant això, havien adquirit el gust de la cultura, la practicaven (Joaquim Homs, l'escriptor Romero, els meus avis cantant Bach al piano del living, Miguel Delibes) i és allà on buscaven la raó de les coses. Era per a ells el bé més preuat: el fruit d'un temps tret dels racons d'oci que deixaven buits la fiena i els fills. La meva mare recorda com de petita escoltava amb atenció les històries que explicava un amic de la família, el Luis Romero, l'avi del Bertran. Jo recordo el meu avi dient que sempre havia intentat llegir la més àmplia varietat de llibres per no equivocar-se en els judicis. També el recordo insultant als assassins de García Lorca. Els llibres diuen que Joaquim Homs, les tardes lliures, organitzava audicions comen-tades de música contemporània durant els anys "de rutina, d'indife-rència i misèria artística" de la postguerra. Miguel Delibes escrivia El camino mentre exercia censurat de professor i dirigia un diari censurat. Les dones: la d'Homs era pintora; la meva àvia era pianista i dibuixant; la del Bertran, pel que en diuen era una mica de tot, una petita fada; la néta de Delibes deixa ben clara la importància de l'àvia en la vida de l'escriptor.

l

Ve-t'ho aquí quatre exemples. N'hi ha segurament molts altres. Em sembla que devem (en el sentit propi de deure) a aquests avis que ara desapareixen la supervivència de la flama de la cultura a casa nostra i potser hem d'aprendre d'ells el valor del que es guanya amb esforç.

l

A Cadaqués, o en tot cas entre els amics dels meus avis, hi havia l'extranya costum de fer visites a casa de l'un o de l'altre amb un "passarem després de sopar". A casa, però, com que sopàvem a les 22h, les visites sempre arribaven durant el sopar, especialment tots els francesos i altres nòrdics que s'havien aixecat de taula dues hores abans. A casa nostra es fa vida a dalt de tot i mai sabem qui entra per la porta del carrer fins que ja ha arribat a les escales del segon pis. Per tant, no sabíem que les visites eren a casa fins que les sentíem cridar "Hola?!", "Bonjour?!", "Albert, Pilín!" quan ja iniciaven l'escalada definitiva, a pocs metres de les nostres forquilles. Mai no hi havia temps per fer veure que ja havíem acabat, responíem a les salutacions eixugant-nos la boca i girant el cap des dels nostres llocs a taula. Tot seguit es deixava tot tal qual i s'improvitzaven reunions als sofàs, entorn d'un cafè o d'un vaset de licor.

l

Així havien passat tantes vegades per casa els Agustí, els Zendrera, els Utes i una munió de francesos i suïssos dels quals he oblidat els noms. Hi havia una Claudine i un marit, una Catherine i un marit, i també els cosins Lombard. El meu record d'aquests moments, jo que era lent menjant i encara escurava les postres, és el d'una vista d'ocell des de la taula del menjador, que es troba a un nivell lleugerament superior al dels sofàs on es parlava i separat d'aquests per l'escala que puja del primer pis. M'envoltava el mar nocturn i la seva remor llunyana i m'arribaven els aromes anisats dels licors de poma i pera, l'esperit greu de les converses adultes.

l

És en aquest lloc, assegut a taula, mirant la sala buida, on aquest setembre vaig escriure "gent d'interior, els vespres a Cadaqués...". Aquestes nits d'estiu són ara el símbol d'una conservació cultural covada per molts vasets de licor de poma sobre la veu Bernard Pivot. Sembla però que la transmissió ha funcionat. Vull més vespres d'estiu a Cadaqués. És clar que nosaltres preferim la terrassa...

l

Gràcies avis!

Bufeu!

Amb 9 dies de retard (però 9 és número màgic), celebro el primer any i, de passada, les quasi 200 entrades del bloc (aquesta és la 195). He volgut celebrar-ho amb un primer tastet de la pel·lícula. Alguns talls són una mica "chapuceros", però m'ho perdonareu. El meu portàtil no dona per més. I evidentment la música no és definitiva, era només per matar el silenci.

l

Sembla mentida el que aquest any ha donat de sí. He pensat en fer una tria de les entrades que em semblin més interessants i editar-ne els enllaços, perquè no es perdin en el no res. I, ja que no ho vaig fer pel canvi d'any natural, afegeixo alguns desitjos pel segon any de bloc. Primer, que reunim força i ganes per fer un concert el més perfecte possible el 25 d'abril i per estrenar la pel·lícula abans de l'estiu. Segon, que el bloc sigui més participatiu. Qualsevol cosa serà benvinguda i una mica de varietat no anirà malament. I també obrir el bloc als visitants de fora, ampliant el registre de temes que es tracten (i aquí és on la participació de tothom s'agrairà) i fent-lo més accessible. També és una manera de fer conèixer el que fem i de dir la nostra.

l

Dit això, us deixo amb la pel·lícula i un tros de pastís virtual.

l

Charles Brooking, the best "painter of sea pieces"

Charles Brooking (1723-1759), Navilis amb brisa lleugera, c.1755.
l

Ve-t'ho aquí un quadre de l’anglès Charles Brooking (1723-1759), el millor “painter of sea pieces” de mitjan segle XVIII.

l

L’obra mostra un “74” amb un cúter a popa per la dreta i un altre “74” i un sloop amb aparell de quetx o una canonera per l’esquerra. “74” és el nom que rep el navili de dos ponts amb 74 canons, que era el tipus de vaixell més abundant entre els anomenats navilis de línia (perquè combatien formant una línia). Els navilis de línia es dividien en 4 classes segons el nombre de canons que muntaven. Els de primera classe estaven entre els 100 i els 120 canons (l’espanyol Santíssima Trinidad, el vaixell més gran del món, construït el 1769, en portava 140), els de segona en portaven, generalment, 90 o 98, els de tercera, 64, 74 o 80 i els de quarta 50. El 1800, l’armada anglesa comptava amb 11 navilis de primera classe, 21 de segona, 148 de tercera (la major part dels quals eren “74”) i 20 de quarta, si bé aquests últims (els de quarta) rarament participaven a les grans batalles.

l

El “74” que es troba a la dreta de la tela és, molt probablement, un dels de la “Dublin class”, construïts a partir de 1755, per la qual cosa podem datar aquesta obra entre 1755 i 1759, any de la mort del pintor. El dissenyador dels “74” de la Dublin class, Thomas Slade, és el mateix que poc després projectaria el Victory (1759-65), nau insígnia de Nelson a Trafalgar (1805) i que actualment es pot visitar a Portsmouth, després d'haver patit una llarga restauració.

l

http://www.hms-victory.com/

l

La posició i la distribució de les veles indica que les embarcacions naveguen amb una brisa lleugera. Aquest fet demostra fins a quin punt l’autor es preocupa per donar una imatge fidel a la realitat de l’escena que vol representar. Cal tenir en compte que, sovint, el client era un particular o una institució relacionats amb l’armada i podia ser molt crític amb els detalls referents a la navegació.

l

És interessant veure com Brooking abandona les llums contrastades, els mars barrocs i les composicions desordenades de la pintura holandesa del segle anterior per buscar la simetria i la serenitat, l’equilibri entre la massa del mar i la del cel, una llum subtil de capvespre, un mar més realista i un gust refinat pels detalls que donen lloc a una composició clara i elegant, d’acord amb les noves corrents il·lustrades que omplen Europa i amb la tendència a la recuperació pura de l’antiguitat clàssica que les acompanya. Cal recordar que l’inici de les excavacions a Pompeia data de 1748, patriocinades pel futur Carles III d'Espanya durant el seu regnat napolità (1735-1759) [cf.Els reis, 20-III-08].

l

Bona nit!

L'Hermione, fragata de la llibertat

L'Hermione en construcció, a les drassanes antigues de Rochefort.
l

El juliol de 1997 es posava la primera pedra, al port de Rochefort, al sud de la Bretanya francesa, d'un somni fet realitat: la construcció artesanal d'una rèplica de la fragata Hermione, construïda a la mateixa ciutat el 1779. L'esforç econòmic i humà que requereix un projecte d'aquest tipus és inimaginable, però la cosa ha tirat endavant i actualment hi ha més de 4000 associats que li donen suport, a més dels 2 milions de persones que han visitat les dras-sanes. Es preveu acabar-la el 2011.

l

Tot i que l'actual comportarà un total de 15 anys de feina, a l'època es va construir en sis mesos, en el marc d'una administració es-peronada per la recent entrada en guerra de França al costat dels naixents Estats Units. El 2 de novembre de 1778 surt de Versalles l'ordre de construcció i el 19 d'abril de 1779, el buc, dissenyat per Chevillard l'aîné, ja està acabat. Els retards vindran després, deguts a la lentitud en els abastiments. Quan finalment el comandant Louis de la Touche pren possessió del vaixell, l'Hermione és una moderna i estilitzada fragata de 26 canons. Mesura més de 44 metres d'eslora i aparella uns 1500 metres quadrats de veles. Dir, però, entre pa-rèntesis, que l'Hermione és una fragata petita, al límit amb la classe inferior de la corbeta. Les grans fragates podien armar fins a més de 45 canons i els veritables vaixells de combat, els grandiosos navilis de línia, portaven fins a 120 canons*.

l

El 10 de març de 1780, el marquès de Lafayette, un jove de 23 anys, il·lustrat, emprenedor i defensor acèrrim de la causa americana, s'embarca a l'Hermione per anunciar als americans l'arribada im-minent de les tropes franceses del comte de Rochambeau. Per als insurgents americans, l'arribada de Lafayette va significar l'es-perança i la possibilitat d'una victòria sobre el Regne Unit que esdevindrà real amb la Pau de París de 1783. L'Hermione adquireix, doncs, amb aquest viatge, una dimensió simbòlica, i es converteix en nexe d'unió entre la França prerevolucionària (Lafayette serà l'any 1789 el primer comandant de la Garde Nationale) i els Estats Units.

l

El 20 de setembre de 1793, després d'una carrera honorable, l'Hermione embarranca prop de la desembocadura del Loira. L'endemà al matí, la tripulació l'abandona i la fragata s'enfonsa definitivament. El 1992, quan es va començar a parlar del projecte de reconstrucció de l'Hermione, les restes de l'embarcació van ser identificades per un equip d'arqueologia submarina.

l

* Per més informació, vegeu l'article següent [Charles Brooking, the best "painter of sea pieces"].

l

L'única representació que es coneix de la fragata. Detall de La batalla de Louisbourg (1781) d'Auguste-Louis Rossel de Cercy (1736-1824).

Un homenatge llarg...

La musique souvent me prend comme une mer!

BAUDELAIRE

En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. –Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.–

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit en la platja,
jo somnio –perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.

Màrius Torres (1910-1942), 18 de març de 1937.

l

l

Gaetano Donizetti (1797-1848), L'Addio, Les demoiselles de... & Serge Cyferstein

l

http://www.box.net/shared/6pz8fuvk9l

(abrir en una ventana nueva)

Un homenatge

Un homenatge al lloc i a les hores que van veure néixer la idea d'una música compartida. Suposo que no cal justificar-ho. Hem compartit Cadaqués amb la majoria de vosaltres. Hi tocarem algun dia?