dels somnis
Joan Vinyoli
l
Començo per la vela. De la recta del pal parteixen un seguit de línies corbes, per naturalesa dinàmiques i que desitjo vertaderament vibrants. Abans de la línia simbòlica del mar i del gest estètic del buc, la vela imposa al dibuix el vent i el pur esforç de la matèria contra l’aigua. El vent és l’única força que fa viure i reviure.
Ara en fa, de vent, a fora, el sento. Però no el vent salvatge del mar, sinó el de París, ordenat pels ponts i les avingudes. Prop meu, a l’altra banda de la taula, sota la finestra grisa, seu Gaetano Brunetti, violinista i compositor de Carles IV a les acaballes del segle XVIII. L’ha portat el vent. El somnio mentre dibuixo.
No sé per què me l’imagino a l’època dels darrers quintets amb dues violes, entrada la cinquantena, corpulent, la testa quadrada, la mirada malalta, moderadament elegant, el cabell lligat senzillament amb un llaç negre, a la moda severa de 1790. Aquí present em recorda que la seva música, com les cases i palaus reials per als quals va ser escrita, dorm avui en silenci, oblidada sota els fluorescents d'algun vetust arxiu madrileny.
l
Mentre trenco un tros de xocolata negra (Lindt 85%) comença el pensament a bastir retorns.
l
No hi havia res d’estrany en això i no em va sorprendre ni tan sols quan em va dir:
M’hi vaig acostar. La tarda havia caigut i el món era tot ell una aquarel·la apagada moguda pel vent. Rere la porta entreoberta s’obria emperò un jardí de llum: un interior refinat regat per la resplendor daurada de centenars d’espelmes. Vaig entrar. Dret al mig de la sala, el rei ordenava en broma que tallessin el cap al meu personatge.
– ¡Que le corten la cabeza!
Carles IV era un empedreït aficionat als rellotges.
– ¿Qué te parece? – preguntava.
– Señor bien – responia darrera seu amb ironia el perfil sec del primer arquitecte Juan de Villanueva.
– Eres un bestia. Vamos a ver esos papeles.
Ara reconeixia en l’home que jo havia seguit, respectuós davant de Carles IV i que ara intercanviava un somriure còmplice amb Villanueva, la mirada profunda, la fermesa de caràcter i els cabells esborrifats de l’autoretrat de Goya de 1795.
El rei, figura plena i rica, perruca i llaçada impecables, mirada vaga, temperament orgullós, però mancat de malícia, es dirigí cap a una taula elegant al fons de la sala, rodejat per Villanueva, Goya i tres figures més amb vestit de cort. Mentre s’asseien en sendes butaques, a banda i banda de la llar de foc encesa, i omplien de tabac les llargues pipes de porcellana, vaig aprofitar per observar l’entorn: l’estança on ens trobàvem era una veritable joia per als ulls. L’espai respirava pels grans finestrals que s’obrien al jardí capvespral, il·luminat en fer-se fosc per les sumptuoses aranyes de cristall que penjaven del sostre. Un extraordinari recobriment de vellut chiné, sostingut per un sòcol blanc i daurat, ritmava els murs amb el seu refinadíssim entrellaçat de motius florals. A joc amb el sòcol, les portes i el mobiliari, una sèrie de cadires i dues taules murals de sobri disseny francès, consolaven la monotonia del buit. Al sostre, relativament alt, la grandiosa al·legoria al fresc del pintor Maella aportava al conjunt el moviment reposat de les immenses figures mitològiques i una harmonia delicada de núvols blancs, d’ocres, de verds i blaus, de draperies roses. Una rica catifa brodada de València donava a la sala la calidesa d’un espai habitat.
En el moment en què al fons s’iniciava una conversa tranquil·la i Villanueva treia d’una gran carpeta el feix de plànols que el rei demanava veure, es va obrir una porta i van entrar cinc músics de la Real Cámara que es van dirigir cap a mi. Duien uns instruments bellíssims, de vernís melós i irresistible, profusament decorats amb filigranes negres i marqueteria virtuosa: dos violins, dues violes i un violoncel. Es van instal·lar i van obrir les partitures. Molt a prop meu, ben elegant, va seure Gaetano Brunetti.
l
La primera viola va trencar el silenci amb un alegre doll de notes, reprès i amplificat després per l’altra viola, més fosca, pel violoncel profund i pel violí vibrant del propi Brunetti. Els passatges que seguien, de melodies ara regulars i delicadament esculpides, ara espurnejants i plenes de remolins, escampaven pertot l’art subtil d’una conversa galant. Al vol distret dels violins responien les certeses fonamentals del violoncel o els passejos lírics de les violes. De sobte, però, moment sublim de l’art del segle XVIII, pur humor i pura alquímia, enmig del discurs, en plena frase, tot s’interrompé.
l
Des del fons de la sala en silenci, deixant els plànols, Carles IV va mirar sorprès cap als músics.
l 
Però ja del no res sorgia de nou el doll de notes animat i vertaderament vibrant de la primera viola. La música tornava a començar des del principi!
L’enginy del compositor ho havia volgut així: pel gust de renovellar-se, de trobar noves sendes, noves formes, més sòlides, més llargues, més divertides… El rei va somriure, Brunetti també. Jo vaig somriure mentre, a fora, enllà dels finestrals grisos, s’apagava a poc a poc el pur esforç del vent contra la nit i el silenci.
l
Somric. He de començar a escriure i l’únic que faig és dibuixar barquets sobre el paper en blanc.
l
Brunetti l’a voulu ainsi, et c’est ainsi.*l
Lluís
l
l
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada