El Parnàs alguerès I

Passant aquesta setmana per la llibreria occitano-catalana de París, Pam de nas, a la bonica rue des Grands Augustins, he trobat una curiositat que mai no se m'hauria acudit que pogués existir. Carrer il·lustre per cert, el dels Grands Augustins: La Bruyère, Charles Gounod i el matemàtic Laplace hi van viure, Picasso hi va pintar el Guernica el 1937. Barrault i Prévert el freqüentaven, els Delaunay hi vivien. Balzac hi va fer viure l'extravagant pintor Frenhofer de Le chef-d'oeuvre inconnu. Molts artistes a la rue des Grands Augustins, i això que només té tres travessies...

l

Però tornant a la curiositat, es tracta d'un llibret editat per Joan Armangué i Herrero que porta per títol El Parnàs alguerès, poesia arcàdica a L'Alguer (1778-1806) i editat per Publiacions de l'Abadia de Montserrat el 1998.

l

Sardenya, sota domini catalano-aragonès des de 1297, no va passar a mans dels reis de Savoia-Piemont fins el 1720 (amb un breu parèntesi de dominació austríaca entre 1708 i 1720). Els piemon-tesos, amb la voluntat d'erradicar els usos castellans, van iniciar una política d'italianitzaió de l'illa que es va concretar sobretot a partir de 1759 amb l'ascens de Bogino al ministeri de la guerra de Carles Manuel III. Aquesta política passava essencialment per la reforma de l'educació primaria i univeristària i pel foment de l'italià com a llengua dominant, gest aquest últim que es va formalitzar amb la introducció de les acadèmies arcàdiques. Inspirades per la romana Accademia dell'Arcadia (1690) i per totes les que havien anat sorgint com bolets a la Itàlia continental durant el segle XVIII, aquestes acadèmies eren cenacles poètics que pretenien desterrar el "mal gust" barroc i potenciar el "bon gust" classicitzant amb composicions d'ambient bucòlic i de caràcter moralitzant, didàctic o laudatori - en definitiva, "útil". La poesia era per als àrcades, un "honest i enginyós entreteniment". Impulsades pel poeta venecià Angelo Berlendis, les acadèmies organitzades a la Universitat de Sàsser des de 1766 van obtenir un ampli ressó entre els illencs cultivats.

l

Els intel·lectuals algueresos, molts d'ells religiosos o dedicats a professions liberals, membres de la burgesia benestant i de la petita noblesa, van conèixer ben aviat les acadèmies arcàdiques a través del col·legi jesuïta de L'Alguer. Després de la supressió de l'orde el 1773 i de la conseqüent desaparició de tota infraestructura educativa a la ciutat, molts algueresos es veuen forçats a desplaçar-se a Sàsser o al Col·legi de Nobles de Càller, a la part meridional de l'illa, per completar la seva formació. En contacte amb el furor arcàdic de les ciutats més grans, els algueresos Domènec Simon, Mateu Lluís i Joan Francesc Simon Delitala i Lluís Soffí assoleixen ràpidament una certa notorietat. Una vegada consolidat l'italià com a llengua de cultura, en detriment del castellà, i coïncidint amb la instal·lació a Càller d'un modern taller tipogràfic, el 1778 alguns d'aquests poetes algueresos s'expressen per primera vegada en "catalano algherese", alhora que d'altres, provinents de la resta de l'illa, ho fan en sard.

l

Així, tot i que l'italià es manté com a llengua més habitual, entre 1778 i 1806 trobem impresos o manuscrits els 21 poemes en català recollits per Joan Armangué. Focalitzada exclusivament a L'Alguer, la poesia en català serà quasi sempre de temàtica religiosa o laudatòria i apareixerà sobretot en reculls dedicats a l'arribada de nous bisbes a L'Alguer o a d'altres seus de l'illa (9 poemes) o a la vinguda a Sardenya de Carles Manuel IV com a conseqüència de la invasió francesa del Piemont (5 poemes). Cronològicament es pot dividir en dos períodes. Un aniria de 1778 a 1790 i restaria lligat essencialment a la tradició del sonet. L'altre, després d'una interrupció deguda al malestar polític de l'illa durant el pitjor període dels fets revolucionaris a França, s'allarga de 1796 a 1806 i veu l'aparició de formes poètiques de tall popular. Mentre que els noms dominants durant el primer període són els dels Simon i Lluís Soffí, exiliats més tard per "jacobinisme" (és a dir, sospitosos de simpatia amb la Revolució), durant el segon el nom més freqüent és el d'Agustí Sire.

l

Us deixo amb alguns d'aquests poemes, un de la primera etapa i dos de la segona, però els poso al post següent per no allargar massa aquest.

l

Muralla marítima de L'Alguer