Oh, mia patria, si bella e perduta?

El xoc de 1769, ossia Concessió a la musicologia romàntica

Era un dia de Quaresma de 1769. Al Teatro de los Caños del Peral, a Madrid, el públic, sorollós, s'asseia i es feia veure. S'engega la nova simfonia del Bocarini, o Boquerini, arribat fa poc de París. O sorpresa! Quin silenci de cop. Ningú no havia sentit mai una música així. Unes melodies que sembla que prenguin vida, com les paraules d'un orador poeta. Boccherini porta la nova sensibilitat de París, la de l'Empfindsamkeit afrancesat, la de Johann Schobert, i alhora l'esperit encantador de la simfonia concertant, de la conversa galant.

L'orquestra deixa caure el moviment lent, patètica. Assegut al mig de l'escena, Don Luis estira amb el seu arc una melodia estranyament plaent: la seva. De cop i volta s'interromp per iniciar la burla d'una dansa, acompanyat pel violí, abans de tornar a caure en una profunda melancolia. Al final de l'últim moviment es diria que se sent el riure acompassat del saló de Mme du Deffand. Res no serà com abans en la música espanyola després de la Quaresma de 1769.

Avall Espanya

Garzón és l'Olavide del segle XXI, una altra rebequeria de la nostra falta de maduresa.

Francisco de Goya, dibuix preparatori per al Capricho nº23,
"Aquellos polvos", ca. 1799.

Imaginem per un moment la possibilitat que a l'Alemanya d'avui un grup neonazi denunciï un jutge per investigar els crims del nazisme i aconsegueixi exiliar-lo.

De la exquisitez de nuestro entrenimiento, segons Blanco White

l
En 1813, escribe a sus padres [des de Londres] que "la música es el único entretenimiento que me ha quedado, y voy algunas veces a ver a amigos con quienes toco un cuarteto". Información que amplía en sus memorias [...]: "Sucedió por aquel tiempo que el coronel [don Juan] Murphy, español de origen irlandés, que había conocido ligeramente en Madrid, al enterarse de que estaba en Londres me invitó a su casa. Él era también buen aficionado a la música y al enterarse de que tocaba el violín aceptablemente me invitó a que me uniera a un cuarteto que se reunía todas las semanas en su casa en el ambiente más agradable y selecto que se podía esperar. Nuestro concertino era un profesor de música de Ginebra, Mr. Sheener, admirable intérprete de cuartetos. No admitíamos a ningún oyente en nuestros conciertos porque éramos incapaces de soportar el más leve murmullo. Sólo los iniciados en los misterios de la música pueden hacerse idea de la exquisitez de nuestro entretenimiento".
l
Tomás Garrido, Blanco White y la música.
l
A la foto, tocant Rameau i Brunetti en sextet, 2008.

D'ahir i d'avui

D'esquerra a dreta: Espérance (1952), Sant Elm (1911), Notre Dame de Consolation (1912) i Santa Espina (1928) sortint de Calella de Palafrugell (2009).

l

Fruïnt del lluminós horitzó que és Catalunya dins l'Espanya moderna de Pierre Vilar i admirant aquest formigueig de tartantes catalanes de vela llatina "solcant alegrement l'Atlàntic" en ple set-cents. Entenc ara que el nostre patrimoni marítim és així el veritable dipòsit d'una tradició marinera secular, modesta, sí, però també definitòria d'una determinada d'afrontar la vida i el món.
l
Si el mar fos un infinit pentagrama blau, de les proes d'aquestes barques amb noms de sants sorgirien les devocions "ab música" de Francesc Valls, de Pere Joan Llonell, de Carles Baguer.

Goyesca

INVITACIÓN DE CRISTO
l
____Dijo:
_____Comed, éste es mi cuerpo.
_____Bebed, ésta es mi sangre.
l
Y se llenó su entorno por millares
de hienas,
de vampiros.
l
Ángel González, Prosemas o menos, 1983.

El Parnàs alguerès IV

Una altra vista de L'Alguer

En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lu tou dol:
més resplendenta del sol
la cara tua avui sia.
l
Monstra en la tua alegria
y en la tua consulació
quant t'és car lu preciós do
que piedós lu cel ta envia.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
Do sospirat, yo diria,
ma que, quand més sospirat,
maggior assai l'has lugrat
de lu que sa presumia.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
Do che solament pudia
dunar-lu qui ta lu ha dat,
y dan-ta-lu t'ha mustrat
quant amor per tu nudria.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
[...] Aquesta dicha, Alguer mia,
tu sola t'has merexiut,
axí crec en virtut
de tanta pregaduria.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
[...] A la gran Vèrgia Maria
no cessis, no, de pregar:
que te logri lu gusar
llongament tal compagnia.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l

Agustí Sire (dins Gli algheresi nell'arrivo del loro vescovo D. Pietro Bianco, Càller, Reale Stamperia, 1806).

l
Versió modernitzada:
l
En tan ditxós i alegre dia
depon, Alguer, el teu dol:
més resplendent del sol
la cara teva avui sia.
l
Mostra en la teva alegria
i en la teva consolació
quant t'és car el preciós do
que piadós el cel t'envia.
En tan ditxós i alegre dia
depon, Alguer, el teu dol.
l
Do sospirat, jo diria,
mes que, com més sospirat,
molt major l'has lograt
del que es presumia.
En tan...
l
Do que solament podia
donar-lo qui te l'ha dat,
y dan-te-lo t'ha mostrat
quant amor per tu nodria.
En tan...
l
[...] Aquesta ditxa, Alguer mia,
tu sola t'has merescut,
així crec en virtut
de tanta pregaduria.
En tan...
l
[...] A la gran Verge Maria
no cessis, no, de pregar:
que te logri el gosar
llongament tal compagnia.
En tan...
l
Per la comprensió:
l
Un altre poema celebrant l'arribada d'un bisbe, aquest cop a L'Alguer. Agustí Sire, canonge de la catedral és, amb 7 poemes, l'autor més "prolífic" d'aquest Parnàs alguerès (que va arribar a rebre aquest nom a les reunions poètiques entorn de Joan Andreu Massala entre 1799 i 1803. Sire obre la segona etapa de l'Arcàdia algueresa el 1796 i la tanca amb aquest poema de 1806, l'últim poema culte escrit en català a L'Alguer fins a l'arribada de la Renaixença a Sardenya, a finals del segle XIX. Aquest poema es caracteritza per adoptar una forma de tall popular, amb versos curts i una tornada. És divertit el joc rítmic amb els pronoms de la quarta estrofa (com hauria gaudit en Pompeu amb aquest "dunar-lu qui ta lu ha dat y dan-ta-lu"!). Hi retrobem italianismes ("maggior assai") i castellanismes ("gusar", aquest cop escrit tal com sona, a diferència del poema de Pugioni), però la llengua és més natural i més fàcil que la dels sonets arcàdics. És una pena que, per oposició d'alguns ciutadans o de les autoritats piemonteses, el Parnàs alguerès acabés desapareixent i condemnant la represa de la literatura culta en català a L'Alguer en una il·lusió efímera.

l

Dos segles més tard, un poeta alguerès, Antoni Canu, ha pogut escriure aquests dos poemes que semblen recollir l'eco llunyà d'Agustí Sire. Somni l'eco irisat de la bella crida a L'Alguer perquè abandoni el dol i "més resplendenta del sol / la cara tua avui sia"; Minyonia, el de les pregàries i els bisbes: "axí crec en virtut / de tanta pregaduria".

l

SOMNI

l
Obr les grans portes
que condueixen a les fonts de la llum,
al sol que no coneix repòs,
als jardins
on broten i floreixen les paraules.
Càrrec de anys
camin entre canyars alts i verds
amb les puntes que punxen núvols
unflats de versos.
Mira la mar del pa viu.
Àgils caminen les ondes de les espigues,
lliure el xaloc les acompanya
i me porta el perfum perdut del forment.
Se fa més gran la conquilla del cor,
més gran l'ànima
perquè contengui tota aquesta llum,
on no viu la mort.

l
MINYONIA

l
Só creixit
al dolorós resar
de les avemaries;
que anaven i veniven
com los solcs nous
oberts amb l'arado.
Les pregàries
són estades lo meu pa,
ompliven l'espai
on viviva
i la casa de l'ànima,
on agafava
els pecats per la cua
fent-los voletejar
com estels.

l

Antoni Canu, En l'arc dels dies, L'Alguer, 2000.

A peu per Aranjuez. Un somni

Parar migdialment la taula
dels somnis

Joan Vinyoli

l

He de començar a escriure i l’únic que faig és dibuixar barquets sobre el paper en blanc.
l

Començo per la vela. De la recta del pal parteixen un seguit de línies corbes, per naturalesa dinàmiques i que desitjo vertaderament vibrants. Abans de la línia simbòlica del mar i del gest estètic del buc, la vela imposa al dibuix el vent i el pur esforç de la matèria contra l’aigua. El vent és l’única força que fa viure i reviure.

l
Ara en fa, de vent, a fora, el sento. Però no el vent salvatge del mar, sinó el de París, ordenat pels ponts i les avingudes. Prop meu, a l’altra banda de la taula, sota la finestra grisa, seu Gaetano Brunetti, violinista i compositor de Carles IV a les acaballes del segle XVIII. L’ha portat el vent. El somnio mentre dibuixo.

l

No sé per què me l’imagino a l’època dels darrers quintets amb dues violes, entrada la cinquantena, corpulent, la testa quadrada, la mirada malalta, moderadament elegant, el cabell lligat senzillament amb un llaç negre, a la moda severa de 1790. Aquí present em recorda que la seva música, com les cases i palaus reials per als quals va ser escrita, dorm avui en silenci, oblidada sota els fluorescents d'algun vetust arxiu madrileny.
l
Mentre trenco un tros de xocolata negra (Lindt 85%) comença el pensament a bastir retorns.
l

*****

l

Vaig arribar a Aranjuez una ventosa tarda de maig. Par un soir bleu de printemps, diria en francès. És un palau petit i s’hi accedeix per darrera: per un cop no va caldre pensar en Versalles. Vaig recórrer lentament els camins poc fressats i em van absorbir la densa lluminositat dels seus jardins centenaris i l’harmonia entrellucada entre els arbres dels murs, essencial equilibri d’argila i pedra blanca. Perdut, escoltava distretament els lents acords d’una guitarra i el cant d’un oboè quan, de sobte, un home amb alguns cabells al vent i un abric fosc es creuà davant meu.

l
No hi havia res d’estrany en això i no em va sorprendre ni tan sols quan em va dir:

l

– ¡Dios mío, Dios mío, voy a llegar tarde!

l

Fou aleshores, en treure un rellotge de butxaca de la seva armilla per consultar l’hora, abans d’arrencar a córrer de nou com un conill perseguit, que em vaig adonar de la raresa d’un home amb armilla i rellotge de butxaca. Mort de curiositat, vaig seguir-lo fins que va arribar a una imponent casa de camp i va desaparèixer per una porta lateral.

l
M’hi vaig acostar. La tarda havia caigut i el món era tot ell una aquarel·la apagada moguda pel vent. Rere la porta entreoberta s’obria emperò un jardí de llum: un interior refinat regat per la resplendor daurada de centenars d’espelmes. Vaig entrar. Dret al mig de la sala, el rei ordenava en broma que tallessin el cap al meu personatge.

l
– ¡Que le corten la cabeza!

l
Carles IV era un empedreït aficionat als rellotges.

l
– ¿Qué te parece? – preguntava.
– Señor bien – responia darrera seu amb ironia el perfil sec del primer arquitecte Juan de Villanueva.
– Eres un bestia. Vamos a ver esos papeles.

l
Ara reconeixia en l’home que jo havia seguit, respectuós davant de Carles IV i que ara intercanviava un somriure còmplice amb Villanueva, la mirada profunda, la fermesa de caràcter i els cabells esborrifats de l’autoretrat de Goya de 1795.

l
El rei, figura plena i rica, perruca i llaçada impecables, mirada vaga, temperament orgullós, però mancat de malícia, es dirigí cap a una taula elegant al fons de la sala, rodejat per Villanueva, Goya i tres figures més amb vestit de cort. Mentre s’asseien en sendes butaques, a banda i banda de la llar de foc encesa, i omplien de tabac les llargues pipes de porcellana, vaig aprofitar per observar l’entorn: l’estança on ens trobàvem era una veritable joia per als ulls. L’espai respirava pels grans finestrals que s’obrien al jardí capvespral, il·luminat en fer-se fosc per les sumptuoses aranyes de cristall que penjaven del sostre. Un extraordinari recobriment de vellut chiné, sostingut per un sòcol blanc i daurat, ritmava els murs amb el seu refinadíssim entrellaçat de motius florals. A joc amb el sòcol, les portes i el mobiliari, una sèrie de cadires i dues taules murals de sobri disseny francès, consolaven la monotonia del buit. Al sostre, relativament alt, la grandiosa al·legoria al fresc del pintor Maella aportava al conjunt el moviment reposat de les immenses figures mitològiques i una harmonia delicada de núvols blancs, d’ocres, de verds i blaus, de draperies roses. Una rica catifa brodada de València donava a la sala la calidesa d’un espai habitat.

l
En el moment en què al fons s’iniciava una conversa tranquil·la i Villanueva treia d’una gran carpeta el feix de plànols que el rei demanava veure, es va obrir una porta i van entrar cinc músics de la Real Cámara que es van dirigir cap a mi. Duien uns instruments bellíssims, de vernís melós i irresistible, profusament decorats amb filigranes negres i marqueteria virtuosa: dos violins, dues violes i un violoncel. Es van instal·lar i van obrir les partitures. Molt a prop meu, ben elegant, va seure Gaetano Brunetti.
l

La primera viola va trencar el silenci amb un alegre doll de notes, reprès i amplificat després per l’altra viola, més fosca, pel violoncel profund i pel violí vibrant del propi Brunetti. Els passatges que seguien, de melodies ara regulars i delicadament esculpides, ara espurnejants i plenes de remolins, escampaven pertot l’art subtil d’una conversa galant. Al vol distret dels violins responien les certeses fonamentals del violoncel o els passejos lírics de les violes. De sobte, però, moment sublim de l’art del segle XVIII, pur humor i pura alquímia, enmig del discurs, en plena frase, tot s’interrompé.
l
Des del fons de la sala en silenci, deixant els plànols, Carles IV va mirar sorprès cap als músics.
l
Però ja del no res sorgia de nou el doll de notes animat i vertaderament vibrant de la primera viola. La música tornava a començar des del principi!

l
L’enginy del compositor ho havia volgut així: pel gust de renovellar-se, de trobar noves sendes, noves formes, més sòlides, més llargues, més divertides… El rei va somriure, Brunetti també. Jo vaig somriure mentre, a fora, enllà dels finestrals grisos, s’apagava a poc a poc el pur esforç del vent contra la nit i el silenci.
l
Somric. He de començar a escriure i l’únic que faig és dibuixar barquets sobre el paper en blanc.
l

Brunetti l’a voulu ainsi, et c’est ainsi.*
l
Lluís
l
l

* “Brunetti ho ha volgut/ho va voler així, i és així”, paràfrasi de les paraules que P. Beaussant va dedicar a Lluís XIV (Louis XIV artiste, Paris, Payot, 1996). Entre d’altres coses, voldria que aquest text servís de carta de presentació per al riquíssim patrimoni artístic sorgit entorn de Carles IV a les darreries del segle XVIII i avui massa oblidat. La “imponent casa de camp” és la Real Casa del Labrador d’Aranjuez (Villanueva, 1790-1803), però la descripció de l’interior correspon al Salón de Terciopelos de la Casita del Príncipe del Pardo (Villanueva, 1784, decoració del període 1788-1795). L’obra musical descrita és un quintet inèdit de Gaetano Brunetti, l’op.11 nº3 (1796), i els instruments els del quintet de Stradivari parcialment conservat al Palau Reial de Madrid. Aquest text va aparèixer a la revista estudiant Hac d'hac de l'UPF l'any passat i m'ha fet gràcia tornar-lo a penjar aquí per la relació que té amb el que hem fet i amb el contingut del bloc.

Un fil a través dels segles: "tú que no puedes"

Musa, pues eres
de edad tan tierna,
tú, que no puedes,
llévame a cuestas.
Si un sabio estudia
jurisprudencia,
gasta siete años
en aprenderla;
y en siete días
la Violeta
le embute a un tonto
todas las ciencias;
tú, que no puedes,
llévame a cuestas. [...]
Goza el caballo
cuadra muy buena,
regalo eterno,
siempre de huelga;
y el pobre burro
anda diez leguas
lleno de hambre,
palos y leña;
tú, que no puedes,
llévame a cuestas.
Vemos a un grande
que le molesta
que le estén dando
siempre excelencia;
y si a la esposa
de un vendeesteras
su mercé omito,
no da respuesta;
tú, que no puedes,
llévame a cuestas.
l

José Iglesias de la Casa (1748-1791), Poesías, 1793 [pòstum].
l

Francisco de Goya (1746-1828), Tú que no puedes, de la sèrie Caprichos, 1799.
l

Comentaris sobre el gravat: ¿Quién no dirá que estos caballeros son caballerías? [Manuscrit del Prado]. Las clases útiles de la sociedad llevan todo el peso de ella, ó los verdaderos burros a cuestas [Manus-crit de López de Ayala].

l

La filiació entre la letrilla d'Iglesias de la Casa i el capricho de Goya és pràcticament indubtable. Els dos eren amics de Meléndez Valdés i els temes de les dues obres, tot i no ser idèntics, s'assemblen molt. Però de la imatge del "tú que no puedes, llévame a cuestas" hi ha una tercera versió, ben coneguda, tot i que la relació amb les anteriors no està clara. Parlo de Baudelaire, que admirava l'art de Goya de forma lúcida. El 1858, parlant dels Caprichos, el poeta veia en l'artista aragonès el creador del "monstruós versemblant". Chacun sa chimère es va publicar per primera vegada el 1862. Us poso el text i... chacun ses conclusions!

l

CHACUN SA CHIMÈRE

l

Sous un grand ciel gris, dans une grande plaine poundreuse, sans chemins, sans gazon, sans un chardon, sans une ortie, je rencontrai plusieurs hommes qui marchaient courbés.

l

Chacun d'eux portait sur son dos une énorme Chimère, aussi lourde qu'un sac de farine ou de charbon, ou le fourniment d'un fantassin romain.

l

Mais la monstrueuse bête n'était pas un poids inerte; au contraire, elle enveloppait et opprimait l'homme de ses muscles élastiques et puissants; elle s'agrafait avec ses deux vastes griffes à la poitrine de sa monture; et sa tête fabuleuse surmontait le front de l'homme, comme un de ces casques horribles par lesquels les anciens guerriers espéraient ajouter à la terreur de l'ennemi.

l

Je questionnai l'un de ces hommes, et je lui demandai où ils allaient ainsi. Il me répondit qu'il n'en savait rien, ni lui, ni les autres; mais qu'évidemment ils allaient quelque part, puisqu'ils étaient poussés par un invincible besoin de marcher.

l

Chose curieuse à noter: aucun de ces voyageurs n'avait l'air irrité contre la bête féroce suspendue à son cou et collée à son dos; on eût dit qu'il la considérait comme faisant partie de lui-même. Tous ces visages fatigués et sérieux ne témoignaient d'aucun désespoir; sous la coupole spleenétique du ciel, les pieds plongés dans la poussière d'un sol aussi désolé que ce ciel, ils cheminaient avec la physionomie résignée de ceux qui sonst condamnés à espérer toujours.

l

Et le cortège passa à côté de moi et s'enfonça dans l'atmosphère de l'horizon, à l'endroit où la surface arrondie de la planète se dérobe à la curiosité du regard humain.

l

Et pendant quelques instants je m'obstinai à vouloir comprendre ce mystère; mais bientôt l'irrésistible Indifférence s'abbatit sur moi, et j'en fus plus lourdement accablé qu'ils ne l'étaient eux-mêmes par leurs écrasantes Chimères.

l

Charles Baudelaire (1821-1867), Le Spleen de Paris, 1869 [pòstum].

l

CADA CUAL, CON SU QUIMERA

l

Bajo un amplio cielo gris, en una vasta llanura polvorienta, sin sendas, ni césped, sin un cardo, sin una ortiga, tropecé con muchos hombres que caminaban encorvados.

l
Llevaba cada cual, a cuestas, una quimera enorme, tan pesada como un saco de harina o de carbón, o la mochila de un soldado de infantería romana.

l
Pero el monstruoso animal no era un peso inerte; envolvía y oprimía, por el contrario, al hombre, con sus músculos elásticos y poderosos; prendíase con sus dos vastas garras al pecho de su montura, y su cabeza fabulosa dominaba la frente del hombre, como uno de aquellos cascos horribles con que los guerreros antiguos pretendían aumentar el terror de sus enemigos.

l
Interrogué a uno de aquellos hombres preguntándole adónde iban de aquel modo. Me contestó que ni él ni los demás lo sabían; pero que, sin duda, iban a alguna parte, ya que les impulsaba una necesidad invencible de andar.

l
Observación curiosa: ninguno de aquellos viajeros parecía irritado contra el furioso animal, colgado de su cuello y pegado a su espalda; hubiérase dicho que lo consideraban como parte de sí mismos. Tantos rostros fatigados y serios, ninguna desesperación mostraban; bajo la capa esplenética del cielo, hundidos los pies en el polvo de un suelo tan desolado como el cielo mismo, caminaban con la faz resignada de los condenados a esperar siempre.

l
Y el cortejo pasó junto a mí, y se hundió en la atmósfera del horizon-te, por el lugar donde la superficie redondeada del planeta se esquiva a la curiosidad del mirar humano.

l
Me obstiné unos instantes en querer penetrar el misterio; mas pronto la irresistible indiferencia se dejó caer sobre mí, y me quedó más profundamente agobiado que los otros con sus abrumadoras quime-ras.

l

Traducció d'Enrique Díez-Canedo, 1935.

Un concert a Aranjuez i el concert d'Aranjuez

Santiago Bonavia (1705-1758) i Francesco Sabatini (1722-1797), Pati d'armes del Palau d'Aranjuez, c.1750 i 1765-1770.

l

Molt de tant en tant, entusiasmat per unes paraules de Jovellanos o per la dolça harmonia de Boccherini, em faig alegrement la següent pregunta: d'on, de quan, com m'ha vingut aquesta passió pel segle XVIII ibèric?

l

Diria que la resposta només té interès per mi, però per ser un dis-sabte de tardor ple de sol, d'un sol que acarícia i arrodoneix les grans perspectives parisines, amb cel blau i nuvolets blancs, amb famílies que passegen per les Tuileries... Per tot això, he decidit posar-la per escrit.

l

De fet la resposta exacta no la sé del cert. Tot deu venir d'una disposició de caràcter, d'alguna inesperada coincidència, d'un gust infantil per les pel·lícules de pirates. D'haver après a defugir la fredor del laboratori i a mirar els segles a l'aire lliure, amb llum d'estiu, per sentir-ne de nou els colors, els acords, les olors i els vents. Però després hi ha un dia, el dia, en què tot això es condensa i esdevé present, efectiu, tàctil. Aquest dia va ser per a mi una tarda de maig del 2005 al Palau d'Aranjuez.

l

Va ser la descoberta del càlid i senzill equilibri de l'argila i la pedra blanca, dels jocs lluminosos dels seus jardins centenaris, del recolli-ment de la petita Capella Reial i dels seus quadres, que em miraven en silenci des dels altars; que m'esperaven, potser.

l

I va ser la perfecta i deliciosa alquímia dels instruments de l'Ensem-ble 415 i de la veu càlida de Maria Cristina Kiehr, dirigida per Chiara Banchini. Va ser un quintet de corda i una veu. I Boccherini.

l

Luigi Boccherini (1743-1805), Stabat Mater, 1781. Angès Mellon & Ensemble 415, dir. Chiara Banchini.

l

IX. Virgo virginem praeclara: http://www.box.net/shared/5mguclbzr2

l

I del maig del 2005 als quintets de Boccherini, a l'exposició de Gia-quinto al Palacio Real, a Nebra, a les Noches lúgubres de Cadalso, al baró de Maldà, al món fascinant de Goya, a Brunetti, a La Música d'Iriarte, al Guzmán. Fins avui.

l

Per aquelles coincidències de la vida, per l'emergència imprevista d'aquell trosset de la immensa xarxa de relacions subterrànies, resul-ta que aquella música que sentia de petit, els dissabtes, a l'hora d'esmorzar, amb el nom aleshores buit i incomprensible de concert d'Aranjuez, havia sorgit, com la meva passió, de l'harmonia senzilla de l'argila i de la pedra blanca, dels acords lluminosos dels jardins centenaris, de la remor suau de l'aigua domesticada, de les danses silencioses dels quadres de palau. De "la fragancia de magnolias, el canto de los pájaros y el chorro de las fuentes", deia Rodrigo. Visió nostàlgica, des de París, d'un país dividit, acabat de sortir de la guerra. Lents records, lents retorns...

l

Joaquín Rodrigo (1901-1999), Concert d'Aranjuez, 1939. Paco de Lucía & Orquestra de Cadaqués, dir. Edmon Colomer.

l

I. Allegro con spirito: http://www.box.net/shared/qgitrz5tr9

l

Són les correspondències de Baudelaire, que van amunt i avall... Com si em sentís, Luis Gómez de Tapia, des del segle XVII, parla d'Aran-juez.

l

En lo mejor de la Feliz España,

do río Tajo tercia su corrido,

y con sus cristalinas aguas baña

la tierra entre tierras escogida

está una vega de belleza extrema

todo verde yerba entretexida

donde natura y arte en competencia...

l

I em diu:

l

...no se conoce aquí desnudo Octubre;

perpetuamente en Mayo deleytoso.

l

Com un altre eco, l'octubre de 1911, el pinzell de Rusiñol ho demostra.

l

Santiago Rusiñol (1861-1931), Aranjuez, octubre 1911.

l

En definitiva, a Aranjuez, aquell dia de maig, naixia la passió que em fa passar el "desnudo octubre" en "mayo deleytoso"...

l

Ens veiem l'1 de novembre!

Un fil a través dels segles: els camins de la tonadilla

Com si fos un eco a través dels segles, els desitjos dels dos enamo-rats camperols de la tonadilla de Laserna...
l
Blas de Laserna (1751-1816), Ya que mi mala fortuna, 1774. Cecilia Lavilla Berganza, Salvador Parrón & Ensemble Elyma, dir. Gabriel Garrido.
l

III. Seguidillas:

l
Cuando dos voluntades
están unidas
todo es gusto y contento,
todo gozo y delicia.
Y dicen uno a otro
con alegría
más quiero yo pan solo
con Casimiro,
que pollos y pichones
con un endino.
l
...es fan realitat amb el moliner i la molinera d'El Sombrero de tres picos, escrit exactament un segle més tard però ambientat en el regnat de Carles IV.
l
Serían las nueve de aquella misma noche, cuando el tío Lucas y la señá Frasquita, terminadas todas las haciendas del molino y de la casa, se cenaron una fuente de ensalada de escarola, una libreja de carne guisada con tomate, y algunas uvas de las que quedaban en la consabida cesta; todo ello rociado con un poco de vino y con grandes risotadas a costa del Corregidor: después de lo cual miráronse afablemente los dos esposos, como muy contentos de Dios y de sí mismos, y se dijeron, entre un par de bostezos que revelaban toda la paz y tranquilidad de sus corazones:
l

- Pues, señor, vamos a acostarnos, y mañana será otro día.
l
Pedro Antonio de Alarcón (1833-1891), El sombrero de tres picos, 1874.
l
Fascinat per l'esplèndida prosa d'Alarcón i inspirant-se en la música tonadillesca del segle XVIII, Manuel de Falla, en plena eclosió de la modernitat, converteix la novel·leta en pantomima musical.
l
Manuel de Falla (1876-1946), El Corregidor y la Molinera, 1917. Orquestra de Cambra Teatre Lliure, dir. Josep Pons.

l

II, 1. La cena. Seguidillas:

l
És però en forma de ballet i amb el nom d'El sombrero de tres picos que s'estrena a Londres el 22 de juliol de 1919. A la direcció musical, Ernest Ansermet, a la coreografia, Léonide Massine i als decorats...

l

Pablo Picasso (1881-1973), Projecte de teló curt per al ballet El sombrero de tres picos, 1918-1919.

Un fil a través dels segles: de Goya a Granados

Francisco de Goya (1746-1828), El amor y la muerte, de la sèrie Caprichos, c.1799.
l

Enric Granados (1867-1916), Goyescas, 1911. Albert Guinovart.
l
V. El amor y la muerte:

Un fil a través dels segles: de Goya a Picasso

Francisco de Goya (1746-1828), Els afusellaments del 3 de maig de 1808, 1814.

l

Pablo Ruiz Picasso (1881-1973), Massacre a Corea, 1951.

De la Història al Teatre

Poc menys de 200 anys després, en el marc de la postguerra espanyola, el gran dramaturg Antonio Buero Vallejo es feia seva la venjança amb Un soñador para un pueblo, en una exaltació dels ideals il·lustrats convertida en velada crítica del règim franquista. La crítica oficial convenia sobre l'obra que, si el reformisme il·lus-trat "ha tenido durante muchos años muy mala prensa", "ahora parece que la va teniendo demasiado buena". La defensa de les Llums era "más incondicional y absoluta de lo que sería deseable", fins al punt que "pueden entrar en ella las luces de la Enciclopedia" (Oh pecat!!). Estem parlant de 1958, no de 1758. La majoria dels nostres pares ja havien nascut*.

l

El punt de vista de Buero Vallejo és, naturalment, l'oposat del de la noblesa castellana del segle XVIII. Les paraules que posa en boca d'Esquilache sembla que responguin directament a les pretensions aristocràtiques que proclamava Hernán García a la Raquel de García de la Huerta. Són les dues Espanyes que s'oposen, a través dels segles...

l

ESQUILACHE:

l

[...] ¡Ya, ya sé que eran títulos de dos o tres siglos! ¡Los famosos tres siglos! Yo he remediado en el breve término de tres años los abusos en España y en América de esos tres siglos, muy gloriosos pero muy mal administrados. Es así como se ganan los títulos, ¿no? Usía debe saberlo por la historia de sus abuelos. Los gobernantes de esta hora no solemos tener abuelos tan linajudos. Somos unos advenedizos que saben trabajar y eso es imperdonable para la antigua nobleza, que ya no sabe hacerlo. (Ríe.) Usía es muy agradable, de veras: le cuesta trabajo disimular sus sentimientos y a mí me ocurre lo mismo.

l

[...] El hipócrita Esquilache tiene que mentir, pero miente mal y es detestado. No es uno de esos hombres encantadores que tienen una cara para cada persona; él sólo tiene dos y se le transparenta la verdadera... (Grave.) La verdadera es la de un hombre austero que, si entra en el juego de las dádivas y de los halagos, nada quiere para sí. La de un hombre capaz de enemistarse con toda la nobleza española si tiene que defender cualquier medida que pueda aliviar la postración de un país que agonizaba.

l

Antonio Buero Vallejo (1916-2000), Un soñador para un pueblo, 1958.

l

* José María García Escudero, "Un soñador para un pueblo", Ya, 27 de desembre de 1958.

Del Teatre a la Història

La Pasqua de 1766, el poble de Madrid, impulsat de forma encoberta per sectors destacats de la noblesa i del clergat, s'amotina contra la pujada del preu del pa i les reformes dels ministres italians de Carles III, Esquilache i Grimaldi. És per això que es coneix com a Motí d'Esquilache. El Diumenge de Rams, aprofitant que el rei ha marxat a caçar, un grup de revoltats assalta la casa d'Esquilache. Els disturbis duren tres dies. Finalment, Carles III accepta les exigències dels amotinats (exili dels ministres estrangers, baixada del preu del pa) i desterra, a contracor, el marquès d'Esquilache.

l

Poc temps abans, el poeta i dramaturg García de la Huerta havia anticipat de forma sorprenent els esdeveniments del Motí amb la tragèdia Raquel, estrenada probablement en el teatre privat dels ducs d'Alba. Utilitzant l'antiga història de l'amor cec d'Alfons VIII de Castella per la jueva Raquel, per culpa del qual havia oblidat els deures del govern, García de la Huerta estableix un paral·lelisme subtil amb la situació contemporània. L'antiga noblesa castellana (simbolitzada a l'obra per Hernán García i Álvar Fáñez), lleial al rei (Alfons VIII-Carles III) però no a la despòtica Raquel i al seu conseller Rubén (que encarnen el poder malèfic d'Esquilache), es considera en obligació d'avisar el rei "cuando se aparta de lo que es jus-to", "cuando declina del decoro que debe a su persona". I en tal cas, "lealtad serà advertirle, no osadía". És així com el públic pro-aristocràtic que assistia a les representacions de l'obra veia exaltada la utilitat política de la noblesa i la possibilitat eventual d'un enfron-tament violent amb el rei, justificat per la necessitat de fer-li veure la "divina luz" i de reconèixer el poderós engany del seu "amor" per Raquel-Esquilache.

l

De forma sorprenent, el Motí acabaria com la tragèdia, amb la desaparició del poder "malèfic" (la mort de Raquel, l'exili d'Esqui-lache) i el reconeixement per part del rei de la seva ceguesa (amb convenciment al teatre, a contracor en la realitat).

l

HERNÁN GARCÍA (al rei):

[...] Repara en tus Vasallos: sus semblantes
te pintarán con infelices rasgos
la situación en que se hallan
sus altivos epíritus gallardos.
¿Pero cómo han de estar sino marchitos
campos a quienes niega el Sol sus rayos,
jardines que descuida el jardinero,
flor que no riega diligente mano?
Los campos del imperio de Castilla,
del valeroso Alfonso abandonados,
sólo espinas producen y venenos,
que ofenden y atosigan sus vasallos.
Raquel... Permite, Alfonso, que la nombre,
y si te pareciere desacato
que quejas de Raquel se te repitan,
pague mi cuello culpas de mi labio.
Raquel (vuelvo a decir) no solamente
el Reino tiraniza Castellano,
no sólo de los Ricos-Hombres triunfa,
no sólo el pueblo tiene esclavizado,
no sólo ensalza viles Idumeos,
no sólo menoscaba tus erarios,
no sólo con tributos nos aqueja,
sino que (lo que es más) de Alfonso Octavo
el alma y los sentidos de tal suerte
domina y avasalla, que postrado
obscuramente yace en su ignominia,
siendo mofa de propios y de extraños.

Vicente García de la Huerta (1734-1787), Raquel, c.1766.

De Mozart als Swingle Singers

Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791), Sonata nº16 en do major, 1788 [KV 545]. Ronald Brautigan, pianoforte.

l

II. Andante: http://www.box.net/shared/rssv2l2rog

l

Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791), Sonata nº16 en do major, 1788 [KV 545]. Arranjament de Ward Swingle, 1965. Swingle Singers.

l

II. Andante: http://www.box.net/shared/089hop0cgw

l

Rebona nit!

Un fil a través dels segles: de Goya a Otto Dix

Francisco de Goya (1746-1828), Nada. Ella dirá, de la sèrie Desastres de la Guerra, c.1810-1814.

Otto Dix (1891-1969), Soldat ferit, de la sèrie La Guerra, 1916.

Un fil a través dels segles: de Fragonard a Renoir

Un fil a través del segles: la projecció de l'art del Setcents en l'època contemporània. Avui, de Fragonard a Renoir. Personalment, he de dir que Renoir no m'agrada gaire, però no deixa de ser un pintor important. Els paral·lelismes amb l'art lleuger i voluptuós de Fragonard són increíbles. El gust de la corba, la riquesa cromàtica, la fusió dels cossos nus amb la natura, tot arriba fins a Renoir via Fragonard (que ho heredava, al seu torn, de Rubens), malgrat que cadascun ho adapta a la sensibilitat de la seva època.

Pierre-Auguste Renoir (1841-1919), Les banyistes, 1918.

Jean-Honoré Fragonard (1732-1806), Les banyistes, 1765.

Jean-Honoré Fragonard, La lliçó de música, c.1760-1765.

Pierre-Auguste Renoir, Dues noies tocant el piano, 1892.

l

Bon dia!

Barcelona 1799, per Maria Alonso i Jaume Cabré

Amb molta il·lusió, la primera contribució no-meva del bloc! Es tracta d'un fragment de Senyoria de Jaume Cabré, novel·la ambientada a la Barcelona de 1799. La Maria en va parlar en un comentari fa uns dies: li he demanat si volia transcriure'l i ha volgut.

l

"El marquès de Dosrius somreia per dos motius: perquè la senyoreta de Foixà s'expressava amb força elegància al pianoforte i perquè, tal com estava asseguda, insinuava unes anques amb espai per anar-hi a parar. Va fer un gest cap endarrere i en Mateu va fer avançar la cadira de rodes quasi fins a tocar el pianoforte. Haydn. Una sonata molt inspirada. I al marquès li van brillar els ulls en veure com li brillaven a la senyoreta de Foixà. L'Allegro assai finale, impecable i inspirat.

Quan la música es va extingir, el marquès va compondre el gest i apagà la brillantor de la mirada.

-Molt bé, nena -va dir-. Tens un gran futur, si et dediques a aquest instrument.

Els pares de la senyoreta es van mirar furtivament satisfets. La mare sospirà i el pare s'adreçà alhora al marques i a don Rafel.

-Pensem demanar-li a don Carles Baguer que se'n faci càrrec.

-Tota una garantia. I tu, nena, estàs contenta de dedicar-te a la música?

-Sí, senyor marquès -reverència graciosa de la senyoreta de Foixà.

El marquès va picar amb el bastó a terra, i en Mateu el portà una altra vegada a la vora del foc.

-Una altra sonata de Haydn, senyoreta -va manar, sense possibilitat de resposta, el marquès. La noia llambregà desconcertada cap a son pare i aquest li va fer beeethoooveeen amb els llavis. La noia es va concentrar mentre el seu progenitor feia esgrima amb el marquès.

-Estimat marquès. La Clara interpretarà ara una sonata de Beethoven.

-Ah. I per què no Haydn?

-És que... A ella, li fa molta il·lusió de mostrar-vos totes les seves habilitats amb altres autors: Beethoven, Salieri, Vicent Martín i Soler...

-Ah. Endavant, endavant.

El cas era sentir música. El cas era fer passar les avorridíssimes tardes de cada dia. [...] Clara de Foixà va interpretar una sonata primerenca, àgil i alegre, descaradament mozartiana, del primer Beethoven. I ho feia bé, la noia. El seu gran problema, pensava el marquès, és que fos noia; no se la imaginava anant per aquests mons de Déu de sales de concert a sales de concert. Però ho feia prou rebé."

l

Jaume Cabré, Senyoria, Barcelona, Proa, 1991.

l

Gràcies Maria!