Escena

És l'hora del cafè, sona Ravel i fa un d'aquells increíbles solets de tardor que només les tardes de París saben fer. Són sols que vessen, vessen i reguen.

l

He volgut començar a escriure entre glop i glop de cafè per fer un homenatge al deliciós quartet de Ravel. Em topo però amb un doble problema, el de posar la música en paraules i el d'haver de celebrar, a més de Ravel, el cafè i el solet que han amplificat el delici i m'han donat ganes de parlar-ne. De fet, encara que sembli mentida, tinc un munt de coses a fer que m'esperen a l'ombra de les quatre en punt. Però és l'hora del cafè, sona Ravel i fa un d'aquests increíbles sols de tardor que només...

l

Arlequí, són les quatre.

1787: música brasilera i xocolata amb canyella

Dimarts 11 de desembre de 1787,
l

Després d'una plana monòtona, una altra plana monòtona; i malgrat tot cap indici de la proximitat de la capital. Sopat a Santa Cruz [Santa Cruz del Retamar, Castilla-La Mancha]; he cregut que seria escorxat viu per la rapacitat dels seus habitants. Arribat a la nit a Val de Carneiro [Navalcarneiro], allotjat a casa d'un tal Don Bernardo, melòman empedreït. La cambra que em van donar contenia fins a dos clavecins; un de bell cinturó daurat, ple de pompa i cerimònia, del qual a penes vaig poder aconseguir que les tecles funcionessin. Al costat hi havia una petita i modesta espineta, de sonoritat harmoniosa, que responia fàcilment als meus dits. Vaig tocar-hi unes cançonetes brasileres que Don Bernardo no havia sentit mai i que li van fer veure el cel. [...]

l

Dimecres 12 de desembre de 1787,

l

[...] Per primer cop a la vida, el meu amfitrió m'ha fet beure una veritable xocolata espanyola, perfumada amb espècies i canyella més enllà del que és tolerable. Aquest beuratge m'ha encès la boca; no faig més que tossir i escopir.

l

El temps era tan humit, tan boirós, que amb prou feines podíem veure deu metres davant nostre. [...] Cap a la una, la boira començà a dissipar-se. Una massa enorme d'edificis, una confusió de campanars, de cúpules, de torres sorgiren sobtadament de la broma. Aviat vaig reconèixer un gran edifici com el nou palau reial. El seu estil és molt pròxim del de Caserta però, plantat aquí sobre una elevació d'importància, produeix més efecte. Als seus peus flueix el lamentable Manzanares, les ribes del qual desapareixen sota una tremolor de robes esteses que floten al vent.

l

William Beckford, Diari íntim d’un viatge a Portugal i Espanya, 1787-1788. Traducció meva a partir de la traducció francesa (Roger Kann) de l'original anglès (Italy with sketches of Spain and Portugal).

l

Aquest fragment enllaça amb el que obria la sisena entrada del cicle, als comentaris de la qual hi trobareu algunes dades sobre l'autor.

A taula! (el 1764)

Luis Meléndez (1716-1780), Natura morta amb magranes, pomes i raïm en un paisatge, 1771.

Aquesta entrada està en relació amb la de "1764-1767", la qual, tot i estar acabada fa pocs dies, per raons que només coneix el bloc, es va publicar el 8 de febrer. Bé, la cosa era donar-vos una idea del que podia ser la nouvelle cuisine a l'època de la simfonia de Vanhal. Es tracta d'un fragment de la revista Il Caffè, fundada l'any 1764 a Milà (bressol de la simfonia) pel filòsof i economista Pietro Verri (1728-1797), una de les grans figures de la il·lustració italiana. Verri ens parla d'un gust "reformat", d'una cuina lleugera i racional que abandona l'herència viscosa i pesant de la "nit gòtica" dels segles anteriors. Cuina de l'esperit que triomfa sobre el cos, adreçada a individus que es volen esvelts i desperts, a dames delicades, noctàmbules, conversadores infatigables. La cuina dels moderns, pensada per a la nova filosofia, per acompanyar el gust de la xocolata...

l

La taula és tan delicada com es pugui desitjar; els aliments són tots sans i de digestió fàcil; no hi ha cap mena de fastuosa abundància, sinó tot el que és necessari per a satisfer: les carns pesants o apegaloses, l'all, les cebes, els condiments forts, les menges salades, les trufes i altres metzines de la naturalesa humana estan totalment prohibides en aquesta taula on troben el seu lloc les carns d'aus i de pollastres, les verdures lleugeres, les taronges i el seu suc. Les sabors són exquisides, però no fortes; cada aliment que afecta fortament el paladar l'insensibilitza més o menys i el priva d'un nombre infinit de plaers més delicats; a més, tot aliment que estimuli violentament el paladar afecta amb la mateixa força les túniques del ventricle i dels intestins, i d'aquí provenen mals infinits que paguen amb un interès ben gran el plaer de la sensació viscuda. Els vins recol·lectats a les muntanyes veïnes són molt gustosos i poc forts, de manera que, tallats amb una petita dosi d'aigua, s'assem-blen a les llimonades per la seva lleugera acidesa, i són una beguda deliciosa que ajuda a una digestió ràpida. Cap aliment amb una olor forta no s'admet a la nostra taula i hi està prohibit tot vegetal que, en podrir, deixés anar mala olor; és per això que els formatges i les cols de tota mena en són excloses. Aquest és el nostre àpat, que acabem amb una excel·lent tassa de cafè, satisfets, tips i no oprimits per una alimentació grollera que adormiria el nostre esperit, que escamparia l'avorriment entre la nostra companyia; allà on, al contrari, després de l'àpat, la hilaritat comuna sembla reanimar-se.

l

Pietro Verri, Il Caffè, 1764. Citat per Piero Camporesi a Le goût du chocolat. L'art de vivre au siècle des lumières (París, Grasset, 1992).

l

Plats lleugers i refinats, tan deliciosos per la vista com pel gust; l'esnobisme dels productes locals, especialment del vi. Tot un manifest de la "nova cuina"!

l

Bona tarda.

Tcha, el plaer de l'exotisme i l'anglomania

Jean-Étienne Liotard (1702-1789), Servei de te de porcellana xinesa, 1783.

El setembre de 1658, el Mercurius Politicus de Londres informava que "l'excel·lent beguda xinesa aprovada per tots els metges, el te, es ven al Sultaness Head, un establiment de cafè de Sweetings Rents, prop del Royal Exchange, Londres". Era la primera vegada que la majoria dels londinencs sentien el nom de la seva futura beguda nacional. Em pregunto què feien fins aleshores els anglesos a les cinc de la tarda!

Els primers passos, però, no són mai fàcils. I el cas del te no és l'excepció. El 1685, la viuda del duc de Monmouth va enviar mig quilo de te als seus familiars d'Escòcia. Els receptors, encuriosits, el van bullir, van llençar el líquid i es van menjar les fulles. Després es devien preguntar què hi veien, els seus parents del sud, en aquells espinacs marrons...

Fora d'Anglaterra, el te no gaudia d'un gran prestigi. Els holandesos, de fet, en deien "aigua de farratge". Però al segle XVIII, amb l'arribada de la filosofia il·lustrada, el model d'estat anglès s'ha convertit en el gran referent per als philosophes de París i, el 1760, tot el que vé d'Anglaterra està de moda. És en aquest moment, el de les nostres simfonies, que l'aristocràcia europea comença a beure te. Als anys 1780, a París, el te de l'après-midi (a les cinc, ja?) s'haurà convertit en una institució. El 1765, un anglès, Horace Walpole, es lamentava del canvi que havien experimentat en pocs anys els salons de París: s'havia perdut l'alegria, la lleugeresa, l'amabilitat. Tot estava "anglificat", tot era greu, seriós i filosòfic.

"Laughing is as much out of fashion as pantins or bilboquets. Good folks, they have no time to laugh. There is God and the King to be pulled down first; and men and women, one and all, are devoutly employed in the demolition. [...] I have told them [...] that they have taken from us to admire the two dullest things we had, whist and Richardson."

"Riure està tan passat de moda com les marionetes o els jocs de botxes. Pobra gent! No tenen temps per riure. Primer s'ha de pensar en tirar a terra Déu i el Rei; i homes i dones, del primer a l'últim, treballen devotament en la demolició. [...] Els he dit [...] que ens havien pres per admirar-les les dues coses més avorrides que tenim: el whist i Richardson."

Horace Walpole a Thomas Brand, 19 d'octubre de 1765. [La versió anglesa original surt del projecte Gutenberg. La meva traducció al català ha comptat amb l'ajuda de la versió francesa provinent de L'Esprit de société de Jacqueline Hellegouarc'h, París, Garnier, 2000.]

l

El whist, Richardson (el novel·lista més famós del moment)... i el te, és clar. La ingestió d'aquesta beguda aromàtica, lleugera i lleuge-rament amarga, de color fosc, era com beure glop a glop l'ànima dels anglesos. I les conseqüències es noten: el 1783, els oficials que tornaven de combatre els anglesos als Estats Units es queixaven de trobar, a París, "les modes angleses més en voga que mai" (Comte Louis-Philippe de Ségur, Souvenirs et Anecdotes sur le règne de Louis XVI).

Ara no trobo el passatge exacte, però recordo que Ghislain de Dies-bach, en la seva Història de l'emigració, explicava com, enmig del desastre de l'exili i de la persecució revolucionària, entaforada a Coblença o fugint en columnes pels camps d'Europa, l'aristocràcia pa-risina mantenia, immutable, les seves reunions al voltant del te.

l

Bona nit!

Esmorzar amb xocolata el 1739

François Boucher (1703-1770), L'esmorzar, 1739.

El rellotge marca un quart menys cinc de nou: és l'hora de l'esmorzar per a la família de François Boucher, primer pintor del rei Lluís XV de França. L'elegant Mme Boucher, model de moltes de les deesses pintades pel seu marit, es gira cap al fill gran, més ocupat en el seu cavall de cartró que en seure a taula. M. Boucher, vestit d'estar per casa, es prepara per servir la xocolata calenta, que ocupa orgullosament el centre de la composició.

La decoració del salonet obeeix al nou gust rococó, lleuger, refinat, lluminós. L'estatueta de Buda que reposa entre el cap de Boucher i la xocolata és allà per recordar-nos la fascinació de l'Orient i la màgia de les Mil i una nits, traduides per primera vegada al francès el 1704. I també per dir-nos que ens trobem al segle del primer cosmopolitisme, al del Citizen of the World de Goldsmith, al segle de l'Encyclopédie, al del chevalier de Saint-George. En definitiva, per qui ho hagi oblidat, al segle de les Llums.

l

En fi, per no oblidar la música, dir que Boucher va ser durant una època l'autor dels decorats de les òperes de Rameau.

l

Gaudiu de l'esmorzar! Bon dia!