De les veus

Si avui es plantegés la possibilitat de fer un enregistrament d'un oratori català del segle XVIII, és possible que, sota la bandera de l'"autenticitat", s'escollís una orquestra amb instruments originals. Ara bé, fins on aniria el pretext de l'autenticitat? S'esgrimiria amb el coratge suficient, més enllà de les resistències comercials més primàries i de les primeres dificultats logístiques? Es cantaria amb solistes femenines o es recorreria a nens i contralts masculins? S'utilitzaria un gran orgue d'església?

Un cop més, un oratori català del segle XVIII no es pot abordar de forma seriosa sense un esforç previ de recontextualització. Un determinat nacionalisme musical ha repetit amb massa facilitat que la música italiana va pervertir irremeiablement la música religiosa espanyola i, per tant, que no hi pot haver devoció musical sense polifonia ascètica. Tanmateix, des del moment en que fem abstracció d'aquests prejudicis, l'observació atenta de la realitat del segle XVIII ens obliga a matisar. Cert, hi ha l'autoritat intel·lectual de Feijoo, però Feijoo, en posicionar-se contra la música italiana, no ho fa de la mateixa manera que nosaltres. La prova és que ell condemna Durón i salva Literes, dos compositors que, des de la perspectiva actual, es poden considerar igualment "contaminats" per l'estètica italiana. Quins són doncs els mòbils de Feijoo? En tot cas és ben evident que la seva concepció de l'italianisme musical no es correspon sempre amb la nostra.

La lectura del baró de Maldà, devot entre els devots, o del marquès d'Ureña, intel·lectual il·lustrat, ens obliga a fer distincions més subtils. Els dos, amb personalitats que són com la nit i el dia, coincideixen en un punt: la condemna de determinats intèrprets i l'absolució de la música en sí (excepte quan és dolenta, és clar). El marquès d'Ureña sentencia: "destiérrense muy enhorabuena los Músicos inconsiderados, y déjese quieta a la música". Les crítiques del baró de Maldà van en la mateixa direcció. Els cantants del teatre de Barcelona, associats al col·lectiu tradicionalment mal vist dels "còmics", no poden cantar a l'església per una qüestió de principis: "no corresponent-los en altres [funcions] que en les Profanes dintre del teatre, sent son lloc aquell de cantar, i no altre d'est, en Iglesies". En els casos (rars) en què els "còmics" canten en esglésies, se'ls critica per la tendència a "refilar" (afegir ornamentacions de lluïment) i per les conseqüents llibertats amb la pulsació, però no per la música que canten, sovint escrita pels mestres de capella de les esglésies en qüestió.

Així, la diferència entre la música de teatre i d'església, que sobre la partitura sembla sovint la mateixa, es faria al nivell dels intèrprets, de les seves connotacions socials i morals i dels usos musicals d'aquests intèrprets. En el nostre cas, el d'un oratori català del segle XVIII, l'ajustament a les costums interpretatives de les esglésies de l'època requeriria comptar amb un nen per a les veus agudes (generalment escrites en clau de do en primera línia), incloses les àries. La part en clau de do en tercera l'hauria de cantar un contralt home, sens dubte l'equivalent de l'haute-contre francès, és a dir un tenor agut més que un contratenor, malgrat que en algunes ocasions correspon a un paper de dona! (com la Gerónima del Regreso de Joseph Oriol a Barcelona de Baguer). Tant el contralt home com el tenor, presents en totes les capelles musicals eclesiàstiques, eren generalment músics ben pagats i que devien ocupar un lloc important en la jerarquia més o menys explícita d'una capella musical. Subratllo, per exemple, el cas de Francisco Mas, contralt de la catedral de Barcelona al tombant del segle, però també violinista i clavecinista-continuista que participava en acadèmies privades. Els baixos vocals, en canvi, tenien menys relleu, potser per la presència habitual de l'orgue i de l'acompanyament de baixons i fagots, i les seves parts, als oratoris, corresponen generalment al registre de baríton, no al baix greu (buffo) que es podia sentir al teatre.

Inici d'un cor de solistes exclusiament masculí (amb un "Padre" contralt), a l'oratori El Regreso del Hijo Pródigo de Carles Baguer, 1807.

Les partitures ajuden a conformar aquest paisatge. De cinc oratoris escrits a Barcelona el 1807 (Queralt, Sampere, Viñals i dos de Baguer) l'atribució dels números per veus és la següent (Ti=Tiple; C=Contralt; T=Tenor; B=Bajo):

Viñals: Ti: 2 / C: 3 / T: 3 / B: 2
Sampere: Ti: 1 / C: 1? / T: 4 / B: 2.
Queralt: Ti: 2 / C: 4 / T: 4 / B: 2
Baguer: Ti: 1 + 1 / C: 3 / T: 4 / BI: 3 / BII: 1
Baguer: C: 3 / TI: 4 / TII: 2 / B: 2

TOTAL: Ti: 7 / C: 14 / T: 19 (+2) / B: 11 (+1)

Els números amb presència del tenor guanyen de llarg, seguits pels atribuïts al contralt. Subratllem la limitada presència de veus agudes, que en tots els casos tenen només una ària solista (generalment curta) i una limitada participació en els recitatius (que no entren en la suma). En els casos en que tenen dos números, el segon és per la participació en un conjunt de solistes (generalment el quartet final). Subratllem també la menor participació del baix, limitada en general a una ària i un grup de solistes (el quartet final, més rarament el duo central).

De tot això hem de concloure que la coloració particular de l'oratori català vindrà donada per la presència de la veu blanca, però sobretot pel timbre del contralt masculí i per la massiva presència del tenor, veu tradicionalment dominant en el repertori eclesiàstic. Inferim-ne també que, per oposició a la interpretació més lliure, ornamentada i efectista dels cantants d'òpera, la interpretació d'oratoris es devia fer des d'una perspectiva més continguda, menys pròpiament teatral. Partim del principi que els oratoris s'entenien com un exercici espiritual, al servei de la devoció dels fidels, no com un espectacle. Aquesta perspectiva podria donar un sentit a la relativa contenció en l'ornamentació i el virtuosisme que proposen les línies vocals dels oratoris catalans, malgrat els passagi que trobem, per exemple, en partitures de Francesc Queralt.

Potser si el primer (serà el primer) enregistrament d'un oratori català s'arrisca a anar més enllà de l'opció dels instruments originals i a revifar una tradició pròpia de veus blanques, contralts masculins i tenors i baixos lleugers, podrem fer justícia a aquest repertori, el podrem escoltar amb els colors per als quals va ser concebut. Reclamo també la utilització dels grans orgues històrics, que, pel que s'infereix de les partitures, doblaven el baix vocal en els cors dels oratoris. També en aquest cas la seva presència en una gravació canviaria radicalment la imatge mental que ens poguem fer d'aquest repertori segons els cànons actuals de les sales de concert.

Simfonisme català al segle XVIII

És curiós com la naturalitat amb que s'apliquen determinats prejudicis a la recerca acaba donant una visió completament esbiaixada d'alguns períodes de la història de la música. El cas del simfonisme català del segle XVIII és dels més cridaners.

L'existència de fonts, diguem-ne exemptes, de partitures simfòniques del segle XVIII català ha portat ràpidament a exalçar la lucidesa d'aquests catalans que van preveure l'emancipació de la música instrumental pura abans que ningú. En efecte, les dues simfonies de Josep Duran, les de Josep Fàbrega, les de Carles Baguer, Ferran Sor, Bernat Bertran o Carles Quilmetes, adoptades com a testimonis purificats i descontextualitats, proven que els compositors catalans del segle XVIII no desconeixien la pràctica simfònica. L'àmplia difusió de les simfonies de Haydn a partir de 1780, la influència decisiva que van tenir en la música orquestral catalana (com va demostrar Josep Maria Vilar) i l'atribució errònia (o voluntàriament errònia) de simfonies catalanes a mestres germànics són elements que semblarien confirmar-ho. També sabem, pel baró de Maldà, que la interpretació de simfonies era habitual en les acadèmies (concerts) de l'alta societat barcelonina.

Ara bé, ningú insisteix en la funció i en les filiacions "desagradables" d'aquesta música simfònica. El primer element que hauria de sorprendre és el lloc de conservació d'aquetes obres: en una terrible majoria provenen d'arxius eclesiàstics. En una data tardana, el 16 de maig de 1819, consta per la consueta de la catedral de Barcelona que es van interpretar "Sinfonias y Te Deum a la cathedral, per la Infanta", referint-se a l'estada a la ciutat de Lluïsa Carlota de Borbó. També el 1807, durant les festes de Beatificació de Josep Oriol, pel que diuen els cronistes podem suposar amb cert fonament que hi va haver simfonies abans del gran Te Deum del 6 de juny a l'església del Pi. La pràctica de música instrumental a les esglésies per les grans ocasions o en el marc de matinals i siestes musicals existia des de feia segles i sembla lògic imaginar que durant l'últim terç del segle XVIII s'hi tocava la música de l'últim terç del segle XVIII. Per tant, en primer lloc, subratllem la importància capital de l'execució més o menys habitual de música simfònica a les esglésies catalanes, pràctica que troba el seu reflex, entre d'altres, en moltes esglésies italianes de l'època.

Un altre element a subratllar és la centralitat del teatre, en particular de l'òpera, com a vehicle principal de la creació simfònica durant tot el segle XVIII. És sens dubte gràcies a les obertures d'òpera que les pràctiques, característiques i tics de la música simfònica italiana van entrar a Catalunya. Perquè, tot i que ningú ho vol reconèixer, la jove simfonia catalana deu tant, o més, a les obertures italianes que introduïen les òperes del teatre de la Santa Creu que a la música simfònica alemanya. Així, una terrible majoria de les simfonies catalanes del XVIII adopten la forma i el caràcter de les sinfonie italianes o italianitzants. Les de Duran i Fàbrega segueixen l'esquema en tres moviments (ràpid-lent-ràpid) típic de la regió central del XVIII, mentre que les de Baguer i Sor segueixen l'esquema en dos moviments (lent-ràpid) propi de l'òpera italiana de final de segle. Recordem que una majoria àmplia de les simfonies de Baguer són en dos moviments, no en quatre. És per això, per si algú s'ho preguntava, que d'ell sempre es graven les mateixes obres. Són les de quatre moviments. Les de dos moviments són indignes: és evident que Baguer encara no havia entès que la bona simfonia, la simfonia com cal, és en quatre moviments, i això, és clar, més val amagar-ho. Quina mania de fer simfonies de dos moviments quan ja en saps fer de quatre, home!

Aquestes dues consideracions, el lligam amb l'església i el lligam amb el teatre, que són, per definició, un deshonor per a la nostra incipient música simfònica (que, dit sigui de pas, mai va passar d'incipient), arrosseguen, en conseqüència, una sèrie de terribles conclusions. Malgrat que en alguns casos té implicacions interessants, la seva existència autònoma no pot impedir que relacionem algunes d'aquestes simfonies amb funcions no-autònomes. Per exemple, les simfonies de Duran podrien ser perfectament les obertures de les seves òperes Antígono i Temístocle, com ja s'ha dit en d'altres ocasions. Em costa de creure que poguem considerar-ho una aberració quan, en cas que siguin realment les obertures d'aquestes òperes, es tractaria dels únics fragments que ens han arribat de les primeres òperes escrites per un català. També podrien ser les obertures d'algun oratori de les desenes que va escriure Duran. Això ens faria passar del teatre a l'església, que és com sortir del foc per caure a les brases. I no obstant això, també en aquest cas es tractaria dels únics fragments conservats dels seus oratoris. En un o altre cas, és evident (i la música mateix sembla confirmar-ho) que aquestes obres no es van escriure pel gaudi pur de la pura música instrumental, sinó per introduir una obra vocal dramàtica, funció que (la música mateix sembla confirmar-ho) devien complir a la perfecció.

Ídem per les vuit simfonies i obertures de Josep Fàbrega, músic lligat alhora a Santa Maria del Mar i al teatre de la Santa Creu (sin comentarios), plena dels tics que caracteritzen l'obertura italiana. I el mateix hauríem de dir de la producció simfònica de Carles Baguer. Que en Carlets admirava Haydn, com tots a l'època, no cal dubtar-ho. Ara bé, que admirava tant o més els compositors italians del seu temps, Cimarosa, Paisiello o Guglielmi, no cal oblidar-ho. També Ferran Sor se situa en aquesta línia. Encara diria més, les simfonies teatrals de Sor són quasi més interessants que les seves simfonies "autònomes".

Carles Baguer (1768-1808), simfonia inicial d'El regreso del hijo pródigo (Biblioteca de Catalunya), 1807.

I aquesta consideració ens porta a la part més positiva d'aquest post (que tot ell ja ho és, per qui no ho hagi entès). Si, virtualment, la totalitat del simfonisme català del XVIII va néixer i créixer subordinat als veritables gèneres majors del seu temps (l'òpera i l'oratori en particular), com és que se n'ha fet un món a part, separat de tota contingència, i un espai de llibertat creadora per a uns artistes que, siguem francs, no tenien cap interès en la llibertat creadora? Per què les fonts simfòniques "exemptes" tenen articles, catàlegs, belles numeracions i discussions científiques al seu servei i les fonts "no exemptes" no tenen res de tot això? És tant absurd i ridícul que fa vergonya dir-ho però és així: l'existència d'una simfonia major de la música catalana o, al contrari, d'un fragment orquestral que no val la pena ni mirar depèn de la crema, erosió, ingestió (les rates tenen gana però salven les simfonies), per dir-ho amb una paraula, desaparició de la resta de l'obra mare, de la magnífica òpera o oratori que era l'orgull del seu autor.

D'aquesta manera les simfonies incials dels oratoris de Baguer, que no tenen res que les diferenciï de les seves simfonies en dos moviments que ens han arribat soles, no tenen número ni ningú sap que existeixen, ningú les toca i ningú les edita. I això que n'hi ha unes quantes, a quina més bonica. Sense pensar gaire tinc sis oratoris al cap, cadascun amb la seva magnífica simfonia que ningú coneix. Sor ha tingut més sort (jeje): en l'enregistrament de les seves simfonies "exemptes", per omplir els ràcanos 50 mintus de disc va caldre anar a buscar les seves obertures de ballets i melòlegs. Que pels que el van fer Sant Pere no s'equivoqui de clau!

Josep Pujol, simfonia inicial de l'oratori El juicio particular (Biblioteca de l'Orfeó Català), 1770.

Però el que és més greu (i més excitant) en el nostre afer és que els que acabo de citar encara han tingut la sort (jeje) que les rates s'hagin menjat un o dos oratoris i que alguna de les seves obertures ens hagi arribat en forma pura i exempta. El pitjor és que n'hi ha que no han produit cap indigestió i, per tant, no tenen cap simfonia independent. Així, per vergonya de la nostra musicologia, alguns dels "simfonistes" catalans, alguns dels millors, han passat completament desapercebuts fins avui. Penso en Josep Pujol i les desenes d'obertures dels seus oratoris, en Francesc Queralt i les desenes d'obertures dels seus (altres) oratoris, en Josep Cau, en Manuel Gònima, en Francesc Juncà, en Vicenç Alzina, en Esteve Viñals(*), en Antoni Guiu, en Mateu Ferrer, etc. I fins i tot en Josep Picanyol, Bernat Tria, Pau Montserrat, Antoni Jordi o el mateix Pujol, que en cas d'haver escrit obertures pels seus oratoris d'abans de 1760 serien els primers catalans en haver compost números tancats de música "orquestral".

Em sembla absurd separar amb una boira impenetrable dos repertoris que es toquen, es barregen i són, al cap i a la fi, un de sol: les simfonies que ens han arribat soles i les que no. Amb això no vull dir que la Barcelona de l'últim terç del segle XVIII no hagi vist emergir una certa consideració per la música instrumental. Però, per ara, tenim testimonis molt més clars d'afició a la música instrumental germànica a Madrid, al grup de la Real Sociedad Bascongada o fins i tot en cercles valencians. Tenint en compte la importància econòmica de Barcelona a l'època, no tinc cap dubte que hi trobarem casos anàlegs amb una recerca més aprofundida. Sé, per exemple, que el 1807 s'hi venia música de cambra de Pleyel i de Hänsel, que devia tenir un públic suficient com per què valgués la pena anunciar-la al Diario de Barcelona. Malgrat tot, testimonis com el del baró de Maldà ens informen que fins i tot en l'àmbit privat, la simfonia continua fent, en la majoria dels casos, una funció articulatòria, de frontissa per a programes dominats pel repertori vocal. Amb això no estic traient cap mèrit a ningú, sinó simplement presentant un punt de vista que em sembla necessari per aproximar-se a la realitat d'un temps, d'un país.

Com a colofó, afegiré que, si de ser diferents es tracta, tranquils: malgrat aquest post ho continuem sent. Donada la relativa limitació del cultiu de l'oratori i de l'òpera a l'Espanya del XVIII, poques ciutats de la Península es beneficien d'una producció simfònica com la dels fabricants d'oratoris barcelonins, gironins o vigatans. Segons com, és precisament en aquesta tradició de l'obertura orquestral, tenint-la en compte i no amagant-la, que trobarem una explicació pels primers casos d'obres simfòniques més treballades, com les grans simfonies de Baguer o la de Bernat Bertran.

(*) El cas d'Esteve Viñals és segurament el més curiós, ja que es conserven en un mateix indret la simfonia que l'ha fet conegut pels musicòlegs, de la qual només queda un trist paper de l'acom- panyament, i un oratori sencer amb una simfonia completa a la qual ningú ha fet el més mínim cas.

El regreso a Barcelona su patria de... Carlets Baguer

Carles Baguer, El regreso a Barcelona su patria del Dr. Joseph Oriol, 1807 (manuscrit, f. 157r).

l

L'edició del Baguer va agafant forma. Hem progressat en l'establiment d'un text literari definitiu, la transcripció de les notes està pràcti- cament acabada i avancem regularment en la introducció de les dinàmiques, articulacions i indicacions diverses, amb alguns números ja llestos per a la revisió crítica definitiva.
l
M'anima veure que anem superant les dificultats i les moltes preguntes que van sorgint. Yihaa!

Sobre Baguer

Monogràfic sobre Carles Baguer al programa Vistes al Mar de Catalunya Música (28 de novembre del 2008).

Instantànies d'un estiu

Tres imatges d'un dia de feina amb l'Elena i el Bertran a l'arxiu del Pi, petita cova de la Lilí vadà.

l
La Vanguardia del 15 novembre de 1977, concert de Joan Báez a Barcelona, exemple dels diaris que emboliquen bona part dels documents de l'església del Pi.

l Dues vistes del magnífic palau Requesens, seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, a dues passes de Sant Just i Pastor.

l

Parroquianes vestint la Verge a l'església de Sant Jaume (C/Ferran), com feia fa dos segles la filla del baró de Maldà.

l
El Baguer avança!

Un altre dia al Pi

Un altre matí de recerca i una visita als catàlegs universitaris de Catalunya han donat de nou resultats sorprenents.

l

Ja hem localitzat tots els llibrets impresos dels sis oratoris cantats en diverses ocasions a Barcelona durant les festes de beatificació de Josep Oriol l'estiu de 1807. Els llibrets confirmen moltes de les dades que ja havíem deduït gràcies al baró de Maldà, al Diario de Barcelona i a recerques anteriors. De partitures n'hem trobat quatre, una de les quals incompleta. D'una d'aquestes quatre hi ha una altra versió del mateix any 1807 amb un text diferent i petites variants en la música, conservada al seu torn en dues còpies diferents. Tres partitures d'aquest conjunt de sis eren anònimes i les hem pogut atribuir a Carles Baguer, organista de la catedral, Francesc Queralt, mestre de capella de la catedral, i Francesc Sampere, mestre de capella del Pi.

l

També hem "descobert" una obra interssant, un lament "per les ànimes del Purgatori" de Pere Joan Llonell, mestre de capella del Pi durant els anys 1780. És una obra religiosa en molt mal estat de conservació però amb text català, cosa relativament poc habitual a l'època.

l

Continuarà, segur que continuarà.

Ehpectaculá!

Intensíssim dia de recerca amb l'Elena, en què hem definitivament localitzat, posat títol, autor, data, hora, intèrprets i més coses a sis (!!) oratoris escrits el juny de 1807 per a la beatificació de Josep Oriol i interpretats en disset ocasions (!!!) en menys de dos mesos entre juny i juliol de 1807. A més del nostre Baguer, tres dels cinc restants es conserven en partitura: un incomplet i dos complets. Novetat total i inesperada.

l

També hem descobert el dibuix d'un escolanet en una de les partitures: a sobre del dibuix d'un home amb barret havia escrit "Roger [?] Bargatano bonoma sensa dines ni bosa", és a dir, "Roger [?] berguedà [de Berga], bon home sense diners ni bossa".

Josep Oriol per Teresa Pauner

Teresa Pauner, Josep Oriol, c.1807.

l
El bloc & piscolabis librorum comença a ser una font molt interessant de detalls sobre les arts del llibre a la Barcelona dels segles XVIII i XIX. Avui un retrat a l'aiguafort del beat Josep Oriol, per Teresa Pauner, una dona, membre d'una nissaga de gravadors establerts a Barcelona a les acaballes del segle XVII.

Oratori... ORATORIS

Divendres vaig anar a la Biblioteca de Catalunya per intentar completar les informacions del baró de Maldà referents a l'oratori del 8 de juny de 1807. A falta de l'original del baró, que no deu ser fàcil de consultar i que encara no he localitzat amb precisió (sembla que es troba en alguna de les seus de l'Arxiu Històric Municipal de Barcelona), vaig tenir accés a una altra selecció de fragments. Es tracta del llibret Festas celebradas á Barcelona en los anys 1806 y 1807 per la beatificació del V. Dr. Joseph Oriol, Pvre., una tria de textos del baró de Maldà operada pel religiós Emmanuel de Ros y de Cárcer (Barcelona, Subirana, 1908).

l

Malhauradament un dels pocs fragments absents d'aquesta selecció és el que ja estava incomplet en la meva pròpia selecció, amb la qual cosa hauré de consultar igualment l'original del baró si vull saber tot el que diu després de "l'oratori, per ma predilecta música de la catedral, en la parroquial iglésia del Pi", el 8 de juny de 1807. Ara, quina va ser la meva sorpresa en descobrir l'extraordinària extensió de la descripció de les festes que fa Maldà, omesa quasi totalment en la selecció publicada per Curial que tinc a casa (molt per sobre del 25% que l'editor reconeix haver eliminat). Per començar les festes no van durar tres dies, com sembla indicar la meva edició, sinó almenys un mes el 1806 i tres mesos, de forma intermitent, el 1807 (entre mitjans d'abril i finals de juliol). L'altra immensa sorpresa és que els oficis solemnes amb música i els oratoris no es limiten de cap manera al que ja vaig dir a l'anterior entrada. Els oficis solemnes no els he ni comptat, però les mencions a oratoris les vaig anar anotant, cada vegada més al·lucinat:

l

El dia 16 D'ABRIL de 1807, quan comencen els preparatius, el queixós baró (de 61 anys, ja) anticipa els esdeveniments del 7 i 8 de juny (normalitzo lleugerament l'ortografia):

l

No ens hi entendrem; espentats a trampons dintre Barcelona, per veure i seguir estes grans festes en carrers i places, tots tan ben adornats. La major confusió serà en el Pi, en la tarde del Te Deum i dia següent de la professó de les sagrades relíquies de nostre Beato, com els següents dies d'oficis solemnes, oratoris amb música i sermons.

l

El 8 DE JUNY es menciona que a les 18h "la capella de música de la catedral ha cantar oratori, dedicada sa poesia i també la música al gloriós beato Oriol", però la selecció de 1908 omet els paràgrafs següents, que podrien donar més precisions, com queda dit a l'entrada anterior.

l

Però aleshores, pocs dies després, el 20 DE JUNY, a la continuació de les festivitats a Sant Pere de les Puel·les, hi ha ofici solemne amb la capella de música de la catedral i després:

l

L'oratori de la tarde amb la música del Palau, obra de Mossèn Anton Casañas [i.e. Casanyes], mestre d'aquella capella, i com la música del Palau és de casa, no l'han volguda desairar per l'altra [la capella de música de la catedral].

l

La capella de música del Palau vol dir del Palau de la Comtessa, antic palau reial (Palau reial menor) situat a l'actual Pla de Palau i enderrocat el 1859. Amb uns minuts no he aconseguit saber qui gestionava aquesta capella durant el segle XVIII* però el cas és que les seves prestacions eren de certa qualitat i als anys centrals del segle havia tingut com a mestre de capella el cadaquesenc Josep Duran (1730-1802), notable compositor (en especial d'oratoris per al Palau, precisament, des de 1757). El Palau devia tenir una relació estreta amb Sant Pere de les Puel·les, la qual cosa motivaria el comentari del baró considerant la seva capella musical com "de casa", estant a Sant Pere, i el gest de deferència de la capella de música de la catedral (sovint enfrontada a la del Palau en plets judicials). Veure per alguna informació l'article de Jordi Rifé sobre la capella del Palau i l'arxiduc.

l

Després se segueixen, un darrere l'altre, a un ritme sorprenent. El 22 DE JUNY, dos dies després, a Santa Maria del Mar.

l

S'ha cantat lo famós oratori de música del mestre de capella, Mossèn Jaume Cau. Orquestra plena amb els músics del Teatro. Que bufats estarien de tot això los Srs. parroquians de S. Maria del Mar, a poder guanyar als del Pi!

l

El baró ja diu que a Santa Maria del Mar, eterna rival del Pi, s'han organitzat unes festes per superar les del Pi i està molt picat, com es pot veure, perquè els músics del Teatre de la Santa Creu (de la companyia d'òpera) venen a reforçar la capella de l'església. I més, el 29 DE JUNY, aquest cop a Sant Felip Neri i per un conegut nostre...

l

A la iglesia de S. Felip Neri igual funció que ahir amb il·luminació fins a la cornisa del presbiteri, palmatòries, etc., tot magnífic, serio i alegre. En l'oratori, la música d'en Carlets, organista de la Catedral; el drama, la paciència de Job, ben aplicada al Beato, est anava de sotana i manteu. El Beato confessava en aquesta iglesia.

l

El nostre Carles Baguer doncs, vestit amb "sotana i manteu", la qual cosa sembla ser símbol d'autoritat (probablement feia de director). L'oratori, però, no és el nostre, és sobre el tema de la paciència de Job. Hi ha un oratori de Baguer conservat a la BC titulat Drama sacro / El santo Job / Primera parte / Para cantarse en la iglesia del Oratorio / de San Felipe Neri / de Barcelona, datat del 15 de desembre de 1805 i de 1804 en una altra font. El 29 de juny de 1807 es podria tractar doncs d'aquest o d'una segona part avui perduda. El més increíble, en relació al ritme de producció d'oratoris de l'època, és que a més d'aquestes possibles recuperacions d'obres anteriors, Baguer escriu només aquest 1807 almenys tres oratoris: el nostre (El regreso a Barcelona su patria del Dr. Joseph Oriol) i les dos parts de l'Hijo pródigo.

l

I més: el dia següent, 30 DE JUNY, aquest cop a la catedral, davant d'un "numerós auditori" i després d'un dels oficis més solemnes de tot el cicle de celebracions:

l

Tota la capella de música de la catedral. A sis hores de la tarde s'ha començat l'oratori d'escollida música d'en Carlets, adequat al Beato Joseph Oriol.

l

Aquest podria molt bé correspondre al nostre, la instrumentació del qual, com ja vaig dir, indica unes circumstàncies especials. Per identificar el nostre, estaríem doncs entre aquest i el que es va oferir al Pi a l'inici de les festes, el 8 de juny, amb la música de la catedral. De fet també podria ser la mateixa obra en els dos casos, tenint en compte que els intèrprets van ser els mateixos i amb només unes setmanes de diferència. Consultant els manuscrits de Maldà potser podrem aclarir-nos una mica més i no descarto que hi hagi encara més mencions a d'altres interpretacions d'oratoris. De fet el 25 DE JULIOL, a l'església del Pi, el baró encara comenta:

l

En la tarde no hi ha hagut funció, com antes s'havia dit, amb la mateixa il·luminació i que se cantaria l'oratori nou del Beato compost per lo mestre de capella del Palau i notari esclesiàstic de la Curia, Mossèn Anton Casañas.

l

Devia ser doncs el mateix que el 20 de juny, tot i que amb el qualificatiu de "nou" el baró potser vol indicar precisament que es tracta d'una primera audició. Cap d'aquestes obres de Casanyes i Cau, a part de la nostra, no ha estat catalogada per Daufí, tot i que a la BC hi ha un Oratorio del Beato José Oriol de 1807 que té moltes probabilitats de correspondre a un o altre.

l

El Diario de Barcelona d'aquests dies (que potser conté encara més informació de la que he trobat per ara), encara dóna més precisions i de vegades completa el que diu Maldà. Per exemple, el 21 DE JUNY, el Diario explica:

l

A las seis de la tarde se cantará el oratorio nuevo, titulado Mardoqueo premiado por el rey Asuero, que estaba impreso [vol dir el llibret] y debía cantarse el día 10 del corriente [aquest dia Maldà no diu res] en la Iglesia de N. S. de los Reyes, llamada comúnmente del Pino (lo que no se pudo verificar por una indisposición sobrevenida al maestro de capilla D. Joseph Cau) y se concluirá con los gozos del beato.

l

No vaig trobar en quina església s'executa aquest oratori el 21 de juny, però la interpretació correspon sens dubte a la que assenyala el baró el 22 de juny. El baró comet un error, no és Jaume Cau, sinó Josep Cau. Pel Diario sabem així el títol d'aquest oratori "nou" que el baró qualifica de "famós" (potser perquè s'havia de cantar el 10 de juny i no va poder ser). Ve-t'ho aquí, però, un compositor, Josep Cau, mestre de capella de Santa Maria del Mar, que destacava a l'època i del qual només conservem dos oratoris, un de 1791 i un altre de 1799 (que vaig citar a la primera entrada sobre Baguer en relació amb els clarinets).

l

I el mateix dia, a Sant Pere de les Puel·les, a les 18h (hora fixa!):

l

Cantará la misma capilla [de la catedral] un Drama sacro, propio de la exaltación del Beato.

l

Serà un altre cop el nostre? M'inclino a pensar que sí, perquè el d'Anton Casanyes, també dedicat al Beat, és interpretat el dia 20 per la capella del Palau, amb la retirada de la de la catedral. No hi hauria raó perquè la situació s'hagués invertit l'endemà. Però no hi ha res concloent en tot això. També podria ser el de Casanyes o un altre. Un avís del Diario del dia següent, 22 de juny, dóna més informació:

l

[A les 18h] un distinto oratorio, también propio, la misma capilla.

l

Així doncs, probablement el del 21 o el del 22 és el de Baguer, tenint en compte que es tracta de la música de la catedral i l'altre (diferent però també adequat al Beat) podria ser el de Casanyes o un altre.

l

Resumint: entre el 8 de juny i el 30 de juny de 1807, en tres setmanes, entre el baró de Maldà i el Diario es registren entre 7 i 9 interpretacions d'oratoris, una de les quals frustrada (el 10 de juny) i una altra frustrada més tard, el 25 de juliol. Algunes no coincideixen d'una font a l'altre i sembla existir la possiblitat d'haver-n'hi dues alhora o més d'una en dies successius, amb la qual cosa hi ha lloc per suposar que n'hi hagués hagut alguna més a part de les que ja sabem, ja que ni el Diario hi diu tot ni el baró podia estar a més d'un lloc alhora. L'esquema quedaria així, per ara:

l

8-VI: Pi, oratori "dedicada sa poesia al Beato", capella catedral.

10-VI: (frustrada) Pi, oratori de J. Cau, Mardoqueo premiado por el rey Asuero.

20-VI: St. Pere, oratori d'A. Casanyes, capella Palau.

21(20?)-VI: St. Pere, oratori "propio de la exaltación del Beato", capella catedral (confusió amb l'anterior?).

22 (21?)-VI: Sta. Maria del Mar, oratori de J. Cau, Mardoqueo premiado por el rey Asuero, capella de Sta. Maria i músics del Teatre.

29-VI: St. Felip Neri, oratori de C. Baguer, Job.

30-VI: Catedral, oratori de C. Baguer "adequat al Beato", capella catedral (tota).

25-VII: (frustrada) Pi, oratori d'A. Casanyes, "oratori nou del Beato", capella Palau?

l

El nostre oratori de Baguer podria coïncidir, com ja he dit, amb el del 8-VI o amb el del 30-VI, que podria ser el mateix. En cas de no coïncidir les interpretacions registrades pel baró i pel Diario els dies 20 a 22-VI voldria dir que hi va haver entre 3 i 4 execucions d'oratoris en només dos dies. Respecte a les obres conservades, les dues a la BC, una és la nostra de Baguer i l'altra podria correspondre a l'"oratori nou del Beato" de Casanyes, ja que el de Josep Cau es titula Mardoqueo. Això és només una atribució hipotètica, però pot ser útil.

l

Tot i l'excepcionalitat de la situació, marcada per unes festivitats singulars, aquest mapa - potser incomplet - de les "funcions" d'oratoris de l'estiu de 1807 és extremadament interessant perquè il·lumina un àmbit poc conegut de la vida musical catalana corresponent al boom industrial de 1770-1808 i en revela una insospitada riquesa: una riquesa mantinguda malgrat la dura crisi econòmica i la guerra permanent que caracteritzen aquests primers anys del segle XIX però que no resistirà el tornado de la Guerra de la Independència (1808-1814).

l

* Afegit el 4 de maig: la capella del Palau depenia dels ducs d'Alba durant els anys 1780 (v. Martín Moreno, Historia mús. esp. s.XVIII) i probablement va ser així fins a la mort el 1802 de la famosa duquessa d'Alba pintada per Goya. Després devia passar, com tot el patrimoni dels Alba, als Berwick i Liria, però per ara no en sé res més.

Baguerejant

Acabo d'arribar a casa amb un CD farcit amb les fotos del manuscrit M 327 de la Biblioteca de Catalunya. Fa un mes i escaig vaig dedicar una entrada a presentar l'oratori de Baguer que ens ocuparà a partir de l'estiu.

l

Avui us ofereixo la fotografia d'una de les 318 pàgines del manuscrit i algunes notícies sobre les circumstàncies de la creació de l'oratori que vaig descobrir ahir. Provenen del sempre entranyable baró de Maldà, que amb la seva mania d'escriure va enregistrar hora per hora cinquanta anys de vida barcelonina (1769-1819).

l

l

Ve-t'ho aquí el que explica el baró de Maldà:

l

Dia 8 de juny de 1807. [...] Ha amanescut lo cel no ben seré, i ab la novedat d'entrar los senyors canonges de la Seu a matines a set hores, [...] per lo que estarien cansats de la professó d'ahir, i així prendre un xiquet la matinada. Dia, est, que té destinat en est matí lo molt il·lustre Capítol, acompanyat del molt il·lustre Ajuntament, com a primer dia de festes del Beato Josep Oriol, d'anar a cantar lo solemne ofici del beato, ab tota sa capella de música, a la parroquial iglésia de Nostra Senyora del Pi.

l

El dia ja comença núvol, i així quedarà fins a la nit. El dia abans hi va haver processó [professó] en honor del beat fins tard i els canonges de la catedral [la Seu] han fet el ronso [prendre un xiquet la matinada!] i han començat l'ofici de matines més tard que de costum. També començaran més tard les vespres, per fer la "siesta"! Barcelona s'ha despertat engalanada, com sabrem més tard pel baró, i aquest 8 de juny comença oficialment la veritable celebració de la beatificació de Josep Oriol. De fet ja el dia 6 de juny hi va haver un ofici solemne a Santa Maria del Pi, "que cantá en lo cor i l'orgue gran la capella de música de sa parroquial iglésia de Nostra Senyora del Pi", i focs d'artifici per la nit, descrits amb gràcia pel baró: "Después isqueren tres o quatre resplendors allí dalt, com clara lluna, veient-nos d'allò bé les cares, sentats en la galeria".

l

En la tarda s'ha entrat a vespres en la catedral [...] a quatre hores, també per major descans del molt il·lustre Capítol, i així, después d'haver dinat, tenir un rato més per dormir la siesta.

l

A sis hores d'esta tarda [...] la capella de música de la catedral ha cantar oratori, dedicada sa poesia i també la música al gloriós beato Oriol, que han avisat la festa, ab los mateixos repics i tocs, les campanes del Pi. Per major xirinola en estes festes, han arribat aquí les danses de valencians i de bastons, los valencians amb música de gralles, ben desapacibles als oídos; tots ballant pels carrers i fent castells sobre els musclos, uns ab los altres, de quatre i cinc estants, com que els valencians són lleugers en tot; i a la música de gralles tocant com un tambor, i los de bastons ab sa mateixa música, menos tambor, fent cric-crac ab los bastons, ballant uns ab altres; que, d'estos, anys atrás ja havíem vist a Barcelona, per Corpus i en altres funcions d'alegria, com en esta pel beato Oriol. [...]

l

El baró s'asseu a escriure cap a les cinc de la tarda, després de vespres, dient que a les sis la capella de música de la catedral (dirigida per Baguer o per Queralt) ha de cantar un oratori, "dedicada sa poesia i també la música al gloriós beato Oriol". També retrata de forma gràfica i divertida la música i la dansa dels carrers.

l

En la tarda, a sis hores tocades, començat que s'hagué l'oratori, per ma predilecta música de la catedral, en la parroquial iglésia del Pi, [...] estiguí un rato indecís, si entraràs o no, tement-me d'espentes; per lo tant, deixí a quants i quantes entraven i eixien i me n'aní xano-xano pel carrer de la Riereta del Pi, adornat igual de perspectives i balaüstrades pintades, a la Rambla i cap al carrer de l'Hospital, adornat fins a prop de Sant Agustí de teles bollades, ab alguns quardros i miralls.

l

O sigui que el baró no va assistir a l'oratori, per por de les empentes [espentes] i se n'anà xino-xano pels carrers deserts del barri del Pi, fins a la Rambla i el carrer Hospital, observant les decoracions dels carrers. La descripció que segueix és molt llarga però molt bonica. Si algun dia m'inspiro l'acabaré de copiar. Hi explica la "xacolata ab bescuits" que es va oferir a casa seva (o del seu fill, no ho tinc clar) un cop acabat l'oratori i el posterior passeig nocturn per una festiva Barcelona: "la gent se passejava, com nosaltres tres, per la Rambla, ab molta alegria i gatzara, mes no encara espentes". Les empentes arriben però prop del Pi, davant de "casa d'en Veguer" (Carles Baguer??!!!) i al baró i els seus acompanyants els costa molt sortir de la plaça del Pi. Quan ho aconsegueixen, "prou suats de les espentes", se'n van cap a casa a dormir, "necessitant los tres bé descansar".

l

La crònica del baró és interessantíssima i molt entretinguda. De fet el que jo tinc només és una selecció i pot ser que als manuscrits originals del Calaix de sastre hi hagi més informació. Per exemple, a la meva edició, just després de "l'oratori, per ma predilecta música de la catedral, en la parroquial iglésia del Pi", hi ha els punts suspensius que indiquen una omissió. Potser allí hi ha més dades sobre l'oratori. En tot cas el baró confirma el que ja vaig proposar a l'entrada anterior, és a dir, que la capella de música de la catedral de Barcelona, amb més instrumentistes que la del Pi la va venir a reforçar o a substituir per la interpretació de l'oratori. D'altra banda, com que Veguer és la ortografia que utilitza habitualment el baró per referir-se a Carles Baguer, si es confirmés que Baguer vivia al carrer de la Riereta del Pi hi hauria encara més indicis per considerar que aquest oratori del 8 de juny de 1807 és el nostre.

l

Fins aquí per avui.

Barcelona 1807: auques i papers de rengles

Com deia l'altre dia, les festes de beatificació de Josep Oriol, en el marc de les quals cal situar l'oratori de Baguer, van donar lloc a manifestacions molt variades. Un cas molt particular, que he trobat recentment en el bloc d'un bibliòfil, és aquest exemple de "paper de rengles". És una forma rudimentària del que el bloguista en qüestió anomena "precinema". En efecte, és una manera de reviure en moviment la llarga i pintoresca processó que es va organitzar en honor del beat. Si seguiu l'enllaç del bloc hi trobareu un article molt complet sobre el tema.

l

Us deixo amb aquest video que reconstrueix el joc d'aquest interessant paper de rengles. Noteu-hi la presència cap al final d'un grup de músics que una auca editada a la mateixa època etiqueta com a "capilla". És molt probable que es tracti dels mateixos músics que van participar a la interpretació de l'oratori de Baguer, membres de les capelles de música del Pi o de la catedral. Apareixen en dos grups: primer els vents amb timbals i després, precedint les relíquies del beat, la veritable capella, amb violins, cantants, violoncel i baixó. Fixeu-vos també en tota la tropa de gegants i en els animals de cartró que encara avui es treuen durant les festes majors. A l'època això dels animals era un tema polèmic perquè, tot i que s'havien prohibit a finals del XVIII, els barcelonins no estaven disposats a renunciar a aquests personatges tan estimats. La prova és que encara el 1807 continuaven apareixent a les processons, per molt que els il·lustrats posessin el crit al cel i maleïssin la ignorància i la superstició del poble.

l

L'auca en dos folis, molt pròxima al paper de rengles i impresa a la mateixa època per Josep Rubió i Lluch, pot servir per identificar els diferents personatges de la "prepel·lícula". A baix de tot hi ha una fotografia del paper de rengles retallat i enganxat, tal i com passa pel video.

Anònim, auca representant la processó en honor del beat Josep Oriol, 1807.

Processó de la beatificació de Josep Oriol (1807) impresa en papers de rengles, un cop enganxats i amb el rotlle desplegat (& Piscolabis librorum)

El regreso. Carles Baguer i l'oratori català

Torno al bloc, després de mesos de pausa. I després d'un cafè postapàtic que m'ha regalat la positiva sensació de poder fer absolu-tament el que vulgui amb la tarda que comença ara, torno al bloc.

l

Volia parlar de Carles Baguer i d'aquest oratori que ens ocuparà, vull dir que ens habitarà, fins d'aquí ben bé un any i mig. El regreso a Barcelona su patria del Dr. Josef Oriol, con motivo de celebrarse las fiestas de su beatificación, añyo 1807. Puesto en música por D. Carlos Baguer. Aquest és el títol que encapçala el manuscrit M 327 de la Biblioteca de Catalunya. Absent del catàleg electrònic de la BnC, l'única referència a la seva existència prové del Catàlech de la Biblioteca Musical de la Diputació de Barcelona, publicat per Felip Pedrell el 1909.

l

El manuscrit, enquadernat amb cuir i cartró, conté la partitura general de l'oratori en uns 160 folis (320 pàgines). Per la quantitat de correccions en el text i en la música, cal suposar que es tracta probablement del manuscrit autògraf del compositor. Aquí dalt podeu veure la primera pàgina de l'obertura, amb les indicacions dels instruments. La mala qualitat vé de la fotocòpia, però d'aquí poc temps tindrem tot el manuscrit fotografiat en un CD, de manera que serà molt més fàcil de desxifrar.

l

Per ara tot el que sabem d'aquesta obra és el que ens diu la partitura:

l

1. Els efectius orquestrals, a més d'una secció de corda i el baix d'acompanyament implícit (només hi ha xifratges en els passatges en recitatiu), probablement un orgue positiu, inclouen una rica secció de vents amb una flauta, dos oboès, dues trompes, un fagot sol, dos clarinets i trompetes. Els clarinets, presents en parella per primera vegada en una partitura catalana (l'oratori Las dos sillas reales de Josep Cau ja n'incloïa un de sol el 1799) i les trompetes ens fan saber que estem davant d'una obra excepcional. La riquesa de l'escriptura pels vents, amb freqüents passatges solistes de tots els instruments, ho confirma.

l

2. La menció al "Templo del Pino" en un dels números i el tema de l'obra (Josep Oriol havia estat beneficiat de l'església del Pi de Bcn des de 1686 i hi està enterrat), fan pensar que es tracta d'un encàrrec de Santa Maria del Pi. També aquesta dada subratlla la singularitat de l'obra, ja que l'església del Pi no sembla haver estat un focus especialment actiu per a l'oratori català, contràriament a Santa Maria del Mar o la catedral de Barcelona. Cal tenir en compte, a més, que Baguer era organista de la catedral i que habitualment la seva relació amb d'altres esglésies de Barcelona es limitava, fins on sabem avui, a Sant Felip Neri.

l

3. El títol ens dóna un tercer element: "con motivo de las fiestas de [la] beatificación" de Josep Oriol i l'any de 1807. Efectivament, el 1807 Barcelona rep amb "molta impensada alegria" la notícia de la beatifiació del sacerdot barceloní Josep Oriol, mort un segle abans, el 1702. Aquesta joia ciutadana (potser comparable a la dels Jocs del 92...), es tradueix en grans festivitats: processons, certàmens poètics en honor del nou beat, publicacions diverses (algunes en català), etc. Hi ha alguns estudis sobre la vessant literària o festiva d'aquests manifestacions (cap, és clar, sobre la part musical).

l

Sabent tot això, sembla natural que l'Església del Pi, indret on havia treballat i reposava Josep Oriol, encarregués al compositor de moda de la ciutat, l'organista de la catedral, un oratori excepcional que respongués a l'excepcionalitat de les circumstàncies. Cal pensar, com passava en d'altres casos, que en ocasió de l'estrena es van sol·licitar els serveis de les capelles de música de la catedral i/o de Santa Maria del Mar per sumar-se a la petita capella del Pi. Podríem suposar, fins i tot, que les trompetes i els clarinets eren tocats per militars cedits pel capità general de Catalunya, comte de Santa Clara.

l

Així, la singularitat de les circumstàncies de la creació de l'obra explicaria la singularitat del tema i del tractament que se li dóna. Des del naixement de l'oratori a principis del segle XVII, els argu-ments s'anaven a buscar a les històries de l'Antic o del Nou Testament. L'oratori català del segle XVIII es manté globalment dins aquesta tradició. Per tant, la història de Josep Oriol, molt local i de relativa actualitat (molts barcelonins de 1807 devien tenir avis o besavis que havien conegut el beat), es presenta també en aquest aspecte com una excepció. A l'obra sona diverses vegades el nom de Barcelona i els personatges que hi apareixen sorgeixen del poble de Barcelona. Els "cojos, ciegos, tullidos y estropeados", la Gerónima i el criat han agafat forma a imatge dels barcelonins del carrer. De fet només són dalt de l'escenari perquè parlen en vers castellà...

l

Les últimes "cobplas", cantades per tot el cor i l'orquestra sobre un 6/8 de tall popular, diuen:

l

Dichosa Barcelona

goza con regocijo

la elevación de tu hijo

en el sagrado altar.

l
Tot i l'absolut oblit en què es manté encara avui, l'oratori català del segle XVIII és una font d'insospitada riquesa. Xavier Daufí ha cata-logat entorn de 350 llibrets i més de 70 partitures conservades completes o fragmentàriament. Gènere quasi exclusivament català i camp d'excel·lència per definició dels compositors locals que tenien vedat l'accés a un teatre musical dominat per l'òpera italiana, és en l'àmbit de l'oratori que es van escriure algunes de les obres majors de mestres de capella com Francesc Valls, Jaume Casellas, Francesc Queralt o el mateix Baguer. No obstant això, molt poques d'aquestes obres han estat publicades, si exceptuem l'heroica edició de 10 oratoris de Queralt que va realitzar Daufí en la seva tesi doctoral (Estudi dels oratoris de Francesc Queralt, UAB, 2001). La recuperació d'aquest patrimoni és avui un dels reptes de la música-logia catalana... i aquí estem nosaltres per fer-hi alguna cosa!

l

Per acabar, quatre pinzellades sobre Carles Baguer, de qui ja havia parlat en altres ocasions (v. La cultura penínsular XVI.1 i XVI.2, VIII.1 i VIII.2 i els primers articles del bloc sobre Maldà i el centenari de Baguer). Carles Baguer neix el 1768 i es forma amb el seu oncle matern, Francesc Mariner, a qui succeirà com a organista de la catedral de Barcelona. Compositor i mestre de compositors com Ramon Carnicer o Mateu Ferrer, la seva música (especialment les simfonies de tall haydnià) va gaudir d'una àmplia difusió a tot Catalunya i de l'apreci dels aficionats a la música de Barcelona. Junt amb Ferran Sor i Francesc Queralt, Baguer dona vida, entre 1790 i 1808, a una fugaç etapa daurada de la música catalana, dramàtica-ment interrompuda per la Guerra del Francès. Pel que fa als oratoris, sabem que n'escriu almenys des de 1796, data d'una cèlebre disputa amb el seu superior a la catedral, el mestre de capella Francesc Queralt, però no és fins a 1802 que coneixem els noms de les obres. De 1805 o abans fins a la seva mort el 1808, Baguer escrigué oratoris anualment per a Sant Felip Neri. Són aquestes obres per a Sant Felip Neri les úniques que he pogut localitzar en partitura fins ara: La adoración del Niño Dios por los Ángeles y Pastores (1805), La resurección de Lázaro (1806), La partida i El regreso del hijo pródigo (1807). En aquest marc, com ja he dit, El regreso a Barcelona del Dr. Josef Oriol és l'excepció i es va escriure molt probablement per a l'església del Pi. Escrit el 1807, es tracta d'una de les últimes obres de Baguer i, sens dubte, d'una de les més ambicioses que mai va escriure.

l

Fins aquí per avui, quan hagi consultat la bibliografia especialitzada aniré completant. Fins aviat!