Abans d'abordar el text, crec que és important posar-se en situació. L'argument s'inspira en la gesta llegendària d'Alonso Pérez de Guzmán, defensor de la fortalesa de Tarifa l'any 1294. Els assetjants - el germà del rei de Castella i aliats musulmans - van fer presoner el seu fill i van exigir la rendició del pare a canvi de conservar-li la vida. Guzmán, per fidelitat al rei de Castella, s'hi va negar i, des de les muralles, va llançar el seu propi punyal als assassins del seu fill.
l
Iriarte recull els instants que precedeixen aquesta terrible decisió, retratant la situació desesperada de Guzmán, dividit entre l'amor del pare i l'orgull del guerrer. És d'aquesta situació que sorgeixen les expressions de patriotisme espanyol de l'obra, que poden xocar - i més a nosaltres, catalans -, però que cal situar en el temps d'Iriarte. El 1789, l'espanyolisme ranci dels segles XIX i XX no existia. Més aviat al contrari, l'espanyolisme era un signe de sana modernitat. Contraris a la poderosíssima invasió de la moda i de la cultura franceses, els il·lustrats espanyols van trobar en la tradició autòctona i en el sentiment patriòtic una arma defensiva i un element identitari. Cal oblidar, doncs, el sentiment patriòtic de la Falange. En una època en què els nacionalismes no existien com a tals, l'orgull espanyol no era contestat ni mal vist per ningú. Per un autor com Jovellanos, el fet de sentir-se molt lligat a la seva terra natal d'Astúries (la seva germana escrivia poesia en asturià, ell es autor d'un diccionari d'aquesta llengua i fundador del Real Instituto Asturiano el 1794) no està renyit amb el sentiment de la pàtria espanyola.
l
Com Iriarte, els altres autors dramàtics escrivien tragèdies sobre els grans herois nacionals. En el Guzmán, el protagonista rep el nom de "patricio" i la seva dona, de "matrona": apropar-los als models llatins és un mitjà de dignificació. A la biblioteca del poeta Meléndez Valdés, el 1780, els clàssics espanyols - Garcilaso, Herrera, Fray Luis de León - convivien amb l'avantguarda europea de l'època: Thomson, Condillac, Rousseau, Choderlos de Laclos... Resumint, que cal entendre l'espanyolisme d'aquesta obra com un fenòmen històric molt determinat, més literari que polític, i radicalment oposat al sentiment patriòtic de tall reaccionari que caracteritzerien el carlisme o el franquisme.
l
Pel que fa al sentiment religiós o als qualificatius que dedica als àrabs, que podrien semblar "políticament incorrectes", també cal situar-los en un context històric determinat. Cal tenir en compte que els "verds", el 1789, encara no havien aparegut en escena (tot i que els primers no tardarien: el 26 d'agost, a París, l'Assemblea Nacional proclamava la Declaració Universal dels drets de l'Home i del Ciutadà). A l'obra, els àrabs musulmans s'erigeixen en antagonistes dels espanyols cristians. Per tant, no cal esperar-ne molta simpatia. Però tampoc no s'ha de treure de mare. A les Cartas marruecas de Cadalso, amic d'Iriarte, escrites el 1774, és a través de dos marroquins, el jove Gazel i el sabi Ben-Beley, que l'autor exposa la seva crítica il·lustrada d'Espanya. Cap al 1800, el comte de Noroña, amic de Cadalso, tradueix al castellà una sèrie de poesies àrabs. En el text introductori, el traductor s'explica:
l
Los genios españoles que tanto han brillado por su fecunda y hermosa imaginación, deben abandonar esas gálicas [franceses] frialdades y no desdeñarse de leer los poetas del Oriente, en quienes todo es calor y entusiasmo, y entre los cuales suenan con honor algunos Hispanos cuyas obras yacen sepultadas en el Escorial.
l
Així doncs, necessitat, un cop més, de resituar tota la ideologia del text d'Iriarte en un marc ben precís i de considerar-la, en part, com un efecte literari afegit, evitant les generalitzacions fàcils. Iriarte creu en el patriotisme espanyol, però no es pot ni imaginar la "grande y libre" de Franco ni la obsessió per la "unidad nacional" d'un Jiménez Losantos. Creu en Déu sense conèixer el senyor Rouco Varela. De fet, va tenir problemes amb la Inquisició: dubto que s'hagués entès bé amb la Conferencia episcopal... Pel que fa a les altres cultures, el segle XVIII és ambigu. Lessing defensa una fraternitat universal més enllà de nacions i religions; Voltaire considera els negres inferiors, però exigeix la tolerància universal. La posició d'Iriarte no ha de sorprendre: pot tenir expressions "políticament incorrectes" sobre els musulmans, però el seu entorn llegeix traduccions de poesia àrab i posa la crítica il·lustrada en boca d'un venerable marroquí. El segle XVIII és modern, a la seva manera. O no. Però per acostar-nos-hi cal deixar de banda sensibilitats personals del 2008 i mirar d'entendre la història. Aquí està la gràcia i la utilitat de la cosa.
l
La música no planteja tants problemes. Haurem de reconèixer que Iriarte tenia molta raó, quan deia que: "...al fin, las dicciones / de los idiomas varios, / solamente unos signos arbitrarios / son de nuestras ideas y pasiones; / pero el compás y acentos musicales, / cual signos naturales, / tienen por sí virtud que no depende / de la interpretación de las naciones, / de un capricho, de un uso, de un convenio; / pues su valor se sabe y no se aprendre, / y hablan al corazón más que al ingenio."
l
Text del Guzmán:
l
