D'un món a l'altre

Torno fascinat, un cop més, de l'altre món, el del segell Alpha, que és més que una discogràfica com el Barça és més que un club. L'Autre Monde és una petita i fabulosa botiga situada al cor bategant de París, en un carreró que puja cap a l'Odéon i que Woody Allen no hauria desestimat per la seva última pel·lícula. A la nit, mentre les velles parets dels hôtels es fonen amb la fuga de blaus del crespuscle, s'hi encenen espelmes en lloc de bombetes. Molt bona música i una escollida biblioteca de llibres de música, d'història i d'art (terrible- ment en venda) us acompanyaran quan entreu. Hi destaquen els bells llibres il·lustrats, els lloms i les pàgines (entrevistes) dels quals, desvetllen un somni fastuós de frescos, de cúpules i de galeries, de grans figures mitològiques i d'epifanies monacals.

Això podria ser una ressenya per una revista cultural on l'indret mereixeria quatre o cinc estrelles, però hauríem deixat de banda l'essencial. Vaig descobrir Alpha amb 13 o 14 anys. Erlebach va ser el primer disc i encara recordo l'estranya i irrepetible sensació que vaig tenir en treure el plàstic que l'embolicava. La d'un meteorit extrava- gant i fascinant, definitivament únic, amb aquella inefable, incomfusible senefa del cartró, entre les aigües de les pàgines de guarda dels llibres antics i els motius vagament ornitològics d'un pareo javanès. Era en aquell mesón del carrer Bailèn on feien faves amb pernil. Amb 15 anys, prop de la llar cremaven l'Andante de Barrière (no cal que digui quin, els que hagin sentit el disc sabran de què parlo) i les atmosferes de cordes pinçades que el Poème Harmonique o l'Arpeggiata han sabut recrear (i aquí crear és més important que el prefix) màgicament.

Alpha, i tot el que l'acompanya (un festival a Normandia, l'exaltació permanent de les altres arts, de la paraula declamada a la fotografia, els concerts a l'Île Saint-Louis, la llibreria, etc.), ha sabut fer oblidar que és un producte comercial. Va ser aventura en un principi, ara és filosofia i fe laica. En consultar el catàleg d'Alpha, com en visitar la llibreria, un té la sensació de descobrir les col·leccions d'un "homme de goût", un "honnête homme" cultivat, apassionat. En l'origen, el fundador, el discret Jean-Paul Combet.

D'una banda, comprant, un hi compra la il·lusió d'esdevenir part d'un cercle exclusiu i elevat de consumidors de cosa cultural. De l'altra, els acabats, la màgia dels detalls, l'amor de les coses ben fetes que traspua darrera de cada disc i cada moble i cada llibre, en definitiva, els testimonis d'una passió i el de la passió de la passió compartida, fan perdonar l'elitisme del conjunt. El propi Combet diu que ningú ha dit mai que els seus productes siguin barats, però tampoc no han dit mai que no valguin el que s'ha de pagar per ells. Deu ser un molt bon amfitrió.

Però sobretot, la música. Alpha ha significat una nova concepció de la música, avui és més clar que mai: més que la vivència de la música, el somni de la música. És el somni fet quotidianitat (precisament recuperar la quotidianitat de la música "museitzada" és el tema de festival d'Arques-la-Bataille d'enguany), guanyant, així, la possibilitat de seguir somniant. Alpha ha tingut el mèrit d'aglutinar en un projecte comú enormes artistes que, des de diferents provinències, han mogut muntanyes de rutina i de tradicions establertes i han gosat la música que somniaven. També tècnics de so (Hugues Deschaux és el primer i potser l'últim nom d'un tècnic de so que recordaré), actors molt més que actors (Eugène Green amb la seva personalitat capital, Benjamin Lazar), musicòlegs, historiadors de l'art, el fotògraf Robin Davies, etc. Junts han creat un fet, un fet nou, en un d'aquests tombants col·lectius que només s'esdevenen un cop de cada mil.

Per mi, Alpha ha sigut una nova identitat musical, un heroic desplaçament de la base de la feixuga columna de la música "culta". A veure si arribo a formular el que vull: hi ha nascut una nova concepció de la mal anomenada "obra menor". Cap obra no és menor si els músics que la toquen la fan major. Els músics no són només "passadors" de memòria, són creadors de memòria, assumint així la seva condició d'artistes del i pel present sense perdre mai el compromís més pur amb el passat. D'aquesta manera han sortit de l'ombra, embolcallats per un veritable treball de recreació, una sèrie inacabable de fabulosos fantasmes (Belli, Avison o Barrière) o d'estàtues ben conegudes però retocades fins a fer-se irreconeixibles (Bach, Monteverdi, Dufay). En un gir copernicà respecte al museu musical habitual, amb aquesta idea, plenament assumida, que Jean-Jacques Nattiez, parafrasejant Molino, anunciava simplement així: "les obres que emergeixen en una cultura i una societat donades i que se succeeixen cronològicament en la història de la música, són primer i abans que res el resultat de processos complexos propis a cada compositor considerat individualment en el context d'un espai socio-cultural particular". S'estableix així la base des de la qual tota producció musical és digne d'interès. L'interès artístic pel músic geni, passant per l'antropologia, esdevé l'interès artístic per l'home músic. La darrera descoberta és que, com més ens submergim en aquest context que ha passat de ser marge a ser centre, més brillen els antics genis: amb una llum nova revifada i acompanyada per la llum pròpia (sovint sorprenentment poderosa i suggestiva) dels un-cop-més-mal-anomenats "mestres menors".

El meu desig, el meu somni d'anys és que aquesta reflexió arribi a la música que conec i que defenso. Difícilment podria concebre una il·lusió millor que veure Gaetano Brunetti o Pere Joan Llonell, amb les característiques lletres grogues o roges sobre negre, i, a sota, les bromes a l'horitzó d'un paisatge de Luis Paret, les qualitats de verd d'una cassaca pintada per Goya o l'aura singular i intrigant de la taula plena de pastanagues en una escena de gènere de Flaugier. Amb l'acompanyament, obviament, d'una música ben servida: els colors particulars de la música d'església de la Barcelona industriosa de 1770, els quintets tardans de Brunetti amb l'atreviment dels arranjaments amb oboè i diversos instruments per part, una ornamentació temerària... i més i més i més. Pedrell ho formulava, a la manera romàntica, fa 110 anys: servir "a eixos altres grans, als anònims, als infinitament petits, excelsos custodis de l'ànima de la pàtria" (llibre d'or de l'Orfeó Català, 6-I-1902).

Sí, Alpha m'ha donat el bell somni, el seguir somniant, i sobretot, sobretot, el seguir lluitant.

Crisi

Sense temps per a més, mencionar dos tristos esdeveniments que posen sobre la taula amb tota la cruesa, a crits, la lamentable problemàtica del patrimoni musical en aquest(a merda de) país.

La desaparició de la Mona Lisa de la història de la música de la Catedral de Santiago, el Codex Calixtinus, (es van deixar la clau al pany) i la posada en venta del manuscrit autògraf de Recuerdos de la Alhambra, primer pas per a la dispersió de l'extraordinària col·lecció Miquel Llobet, essencial per a la història de la guitarra. L'actual propietari, que ja la va salvar d'una mort segura, es veu obligat a condemnar-la definitivament a mort davant la frígida passivitat de les institucions nacionals i autonomiques, públiques i privades. Entre les joies que guarda hi ha un manuscrit amb música del Padre Basilio (de finals del XVIII, no de finals del XIX, com diu La Vanguardia d'avui), compositor essencial de la història de la guitarra espanyola, sobre la música del qual, fins avui 8 de juliol, no sabíem res. I això que només és notícia de rebot...

A crits ens diuen avui els diaris que la reflexió sobre l'estat de les fonts musicals a Espanya és d'una urgència que supera tots els límits. Per desgràcia, les alarmes silencioses (absents) d'aquests arxius eclesiàstics que es deixen les claus als panys i tenen goteres són una bona metàfora de l'efecte que tindrà el tema a partir de demà. Si no us ho creieu, llegiu demà els diaris.

Brunetti sota els focus

Saludo amb molta alegria la publicació per Ars Hispana dels quartets L. 190 i 185-189 de Brunetti, escrits entre 1785 i 1788. A la introduc- ció, el Raúl Angulo, que ha tingut el detall de citar aquest bloc i des d'aquí li agraeixo, aclareix de forma definitiva una confusió referent a les fonts manuscrites d'aquestes obres, deguda a un error de la Biblioteca Nacional de França i del catàleg publicat de Brunetti.

El pròxim 17 de maig, la presentació de la publicació a Ovideo comptarà amb la interpretació de dos dels quartets per professors de corda del Conservatori Superior de Música de la capital asturiana. A la web de l'editorial en podeu sentir un tast electrònic.

Sense temps per més (Brunetti em crida, per d'altres temes, des de la finestra oberta del Word), envio molta sort i un gran agraïment a la feina impagable del Raúl i el Toni i el seu projecte d'Ars Hispana.
l

De les veus

Si avui es plantegés la possibilitat de fer un enregistrament d'un oratori català del segle XVIII, és possible que, sota la bandera de l'"autenticitat", s'escollís una orquestra amb instruments originals. Ara bé, fins on aniria el pretext de l'autenticitat? S'esgrimiria amb el coratge suficient, més enllà de les resistències comercials més primàries i de les primeres dificultats logístiques? Es cantaria amb solistes femenines o es recorreria a nens i contralts masculins? S'utilitzaria un gran orgue d'església?

Un cop més, un oratori català del segle XVIII no es pot abordar de forma seriosa sense un esforç previ de recontextualització. Un determinat nacionalisme musical ha repetit amb massa facilitat que la música italiana va pervertir irremeiablement la música religiosa espanyola i, per tant, que no hi pot haver devoció musical sense polifonia ascètica. Tanmateix, des del moment en que fem abstracció d'aquests prejudicis, l'observació atenta de la realitat del segle XVIII ens obliga a matisar. Cert, hi ha l'autoritat intel·lectual de Feijoo, però Feijoo, en posicionar-se contra la música italiana, no ho fa de la mateixa manera que nosaltres. La prova és que ell condemna Durón i salva Literes, dos compositors que, des de la perspectiva actual, es poden considerar igualment "contaminats" per l'estètica italiana. Quins són doncs els mòbils de Feijoo? En tot cas és ben evident que la seva concepció de l'italianisme musical no es correspon sempre amb la nostra.

La lectura del baró de Maldà, devot entre els devots, o del marquès d'Ureña, intel·lectual il·lustrat, ens obliga a fer distincions més subtils. Els dos, amb personalitats que són com la nit i el dia, coincideixen en un punt: la condemna de determinats intèrprets i l'absolució de la música en sí (excepte quan és dolenta, és clar). El marquès d'Ureña sentencia: "destiérrense muy enhorabuena los Músicos inconsiderados, y déjese quieta a la música". Les crítiques del baró de Maldà van en la mateixa direcció. Els cantants del teatre de Barcelona, associats al col·lectiu tradicionalment mal vist dels "còmics", no poden cantar a l'església per una qüestió de principis: "no corresponent-los en altres [funcions] que en les Profanes dintre del teatre, sent son lloc aquell de cantar, i no altre d'est, en Iglesies". En els casos (rars) en què els "còmics" canten en esglésies, se'ls critica per la tendència a "refilar" (afegir ornamentacions de lluïment) i per les conseqüents llibertats amb la pulsació, però no per la música que canten, sovint escrita pels mestres de capella de les esglésies en qüestió.

Així, la diferència entre la música de teatre i d'església, que sobre la partitura sembla sovint la mateixa, es faria al nivell dels intèrprets, de les seves connotacions socials i morals i dels usos musicals d'aquests intèrprets. En el nostre cas, el d'un oratori català del segle XVIII, l'ajustament a les costums interpretatives de les esglésies de l'època requeriria comptar amb un nen per a les veus agudes (generalment escrites en clau de do en primera línia), incloses les àries. La part en clau de do en tercera l'hauria de cantar un contralt home, sens dubte l'equivalent de l'haute-contre francès, és a dir un tenor agut més que un contratenor, malgrat que en algunes ocasions correspon a un paper de dona! (com la Gerónima del Regreso de Joseph Oriol a Barcelona de Baguer). Tant el contralt home com el tenor, presents en totes les capelles musicals eclesiàstiques, eren generalment músics ben pagats i que devien ocupar un lloc important en la jerarquia més o menys explícita d'una capella musical. Subratllo, per exemple, el cas de Francisco Mas, contralt de la catedral de Barcelona al tombant del segle, però també violinista i clavecinista-continuista que participava en acadèmies privades. Els baixos vocals, en canvi, tenien menys relleu, potser per la presència habitual de l'orgue i de l'acompanyament de baixons i fagots, i les seves parts, als oratoris, corresponen generalment al registre de baríton, no al baix greu (buffo) que es podia sentir al teatre.

Inici d'un cor de solistes exclusiament masculí (amb un "Padre" contralt), a l'oratori El Regreso del Hijo Pródigo de Carles Baguer, 1807.

Les partitures ajuden a conformar aquest paisatge. De cinc oratoris escrits a Barcelona el 1807 (Queralt, Sampere, Viñals i dos de Baguer) l'atribució dels números per veus és la següent (Ti=Tiple; C=Contralt; T=Tenor; B=Bajo):

Viñals: Ti: 2 / C: 3 / T: 3 / B: 2
Sampere: Ti: 1 / C: 1? / T: 4 / B: 2.
Queralt: Ti: 2 / C: 4 / T: 4 / B: 2
Baguer: Ti: 1 + 1 / C: 3 / T: 4 / BI: 3 / BII: 1
Baguer: C: 3 / TI: 4 / TII: 2 / B: 2

TOTAL: Ti: 7 / C: 14 / T: 19 (+2) / B: 11 (+1)

Els números amb presència del tenor guanyen de llarg, seguits pels atribuïts al contralt. Subratllem la limitada presència de veus agudes, que en tots els casos tenen només una ària solista (generalment curta) i una limitada participació en els recitatius (que no entren en la suma). En els casos en que tenen dos números, el segon és per la participació en un conjunt de solistes (generalment el quartet final). Subratllem també la menor participació del baix, limitada en general a una ària i un grup de solistes (el quartet final, més rarament el duo central).

De tot això hem de concloure que la coloració particular de l'oratori català vindrà donada per la presència de la veu blanca, però sobretot pel timbre del contralt masculí i per la massiva presència del tenor, veu tradicionalment dominant en el repertori eclesiàstic. Inferim-ne també que, per oposició a la interpretació més lliure, ornamentada i efectista dels cantants d'òpera, la interpretació d'oratoris es devia fer des d'una perspectiva més continguda, menys pròpiament teatral. Partim del principi que els oratoris s'entenien com un exercici espiritual, al servei de la devoció dels fidels, no com un espectacle. Aquesta perspectiva podria donar un sentit a la relativa contenció en l'ornamentació i el virtuosisme que proposen les línies vocals dels oratoris catalans, malgrat els passagi que trobem, per exemple, en partitures de Francesc Queralt.

Potser si el primer (serà el primer) enregistrament d'un oratori català s'arrisca a anar més enllà de l'opció dels instruments originals i a revifar una tradició pròpia de veus blanques, contralts masculins i tenors i baixos lleugers, podrem fer justícia a aquest repertori, el podrem escoltar amb els colors per als quals va ser concebut. Reclamo també la utilització dels grans orgues històrics, que, pel que s'infereix de les partitures, doblaven el baix vocal en els cors dels oratoris. També en aquest cas la seva presència en una gravació canviaria radicalment la imatge mental que ens poguem fer d'aquest repertori segons els cànons actuals de les sales de concert.

Construir el patrimoni

El patrimoni musical no existeix, es fa. No es fa, el fem. I no és bo ni dolent, es fa bo fent-lo. És una qüestió de màrqueting. Convertim el patrimoni musical català o espanyol en un producte de luxe, de qualitat, anunciable per la tele, i tindrem patrimoni musical. Cotinuem arrossegant-nos per la precarietat com fins ara: no en tindrem.

El llançament de qualsevol producte demana un capital previ, un bon laboratori (la musicologia) i un bon proveïdor (els arxius a petar, el món de la música professional). Cal una empenteta, i si el producte és bo, ell sol anirà fent la bola més gran. Evidentment, si l'empenteta no té prou força per engegar el primer moviment, ens fondrem, un cop més, en la mediocritat.

Penso en paraules que vaig citar fa uns mesos: "Si nosaltres guardem pel gust de guardar, no hem fet res culturalment. Purament ho tenim allà, tancat. Si nosaltres ho estudiem, fem un gran pas. Però n'hi ha un de fonamental que és el de la difusió".

La prova actual: el projecte de la Real Compañía de Ópera de Cámara. A la RCOC tot és nou i alhora conegut. És un projecte innovador, cert, però quants projectes semblants han fracassat o no han arribat a veure la llum? Hi ha bons músics, cert, però quants bons músics espanyols estan servint, fins i tot més brillantment que els de la RCOC, repertoris estrangers? Però amb la RCOC hi ha el luxe (les seves edicions, la seva pàgina web), hi ha el risc assumit amb luxe. I el risc ric sedueix: són orquestra resident a L'auditori de Barcelona i distribueixen amb Harmonia Mundi. El luxe, que no cal que vingui dels diners, pot venir de l'exigència, converteix el que fan en sinònim de qualitat, encara que de vegades només sigui il·lusòria. I això podria fer que d'altres se sentissin amb força per segui-los la pista. Perquè la construcció del patrimoni acaba de començar. L'empenta no es pot aturar aquí.

[Vicent Martín i Soler (1754-1806), Il Sogno (Viena, 1789), "Mira il giorno oscurarsi", RCOC, primer enregistrament mundial (Barcelona, 2010).]


Contemplo el cas francès. Fa a penes vint anys ningú escoltava música francesa del segle XVII. Avui les revistes musicals en parlen, hi ha un amplíssim públic internacional que en segueix les novetats. El patrimoni musical del segle XVII s'ha integrat en el grup d'elements selectes que fan el prestigi del país a l'exterior i que atreuen el turisme cultural (no ben bé el de la cervesa barata). També ha modificat els esquemes auditius del públic. Étienne Moulinié, compositor pel qual ningú hauria donat un duro fa deu anys, s'ha convertit gràcies al grup Le Poème Harmonique, en carta de presentació del que, avui, França pot produir de més selecte. I no només això: amb la seva intervenció en la vida teatral parisina, Le Poème Harmonique ha contribuït a canviar radicalment la percepció del patrimoni nacional més summament intocable: el teatre clàssic del segle XVII. Doneu un cop d'ull a la seva màgica versió del Bourgeois gentilhomme.

Només ens cal afegir-nos al carro. La reactualització, la relectura, la vivència de la pròpia herència és una altra forma de sortir de la crisi. El meu anhel és que no triguem massa. Més que una pena, seria una pèrdua. Seria continuar perdent.

Ojectiu: Liceu

LA UAB ESTUDIARÀ I DIGITALITZARÀ L'ARXIU HISTÒRIC DEL LICEU

Ana Ripoll, rectora de la UAB, i Manuel Bertrand, president de la Societat del Gran Teatre del Liceu, formada pels hereus dels antics propietaris, els quals van impulsar fa més de 150 anys la construcció del Teatre, han signat el 13 de gener un acord de col·laboració a través del qual investigadors del Grup de Recerca “Les músiques en les societats contemporànies” (MUSC) del Departament d’Art i de Musicologia de la Universitat s’encarregaran d’investigar, de catalogar, de digitalitzar i de preservar l’arxiu històric de la Societat del Gran Teatre del Liceu. En l’acte han participat també Bonaventura Bassegoda, vicerector de Transferència Social i Cultural de la UAB, i Manuel Busquet, vicepresident de la Societat del Gran Teatre del Liceu. El fons inventariat fins ara comprèn més de 5.000 documents i objectes historicoartístics, des dels orígens del Teatre, el 1847, fins al 1982, quan el Teatre va començar a ser regit pel Consorci del Gran Teatre del Liceu. Els investigadors consideren que el nombre total de documents de l’arxiu estarà al voltant dels 50.000.

L’arxiu de la Societat del Gran Teatre del Liceu és un dels arxius de teatre d’Europa més importants que s’han conservat i que en reflexa l’activitat, des de la seva fundació fins a pràcticament l’actualitat de manera continuada. La seva importància com a mostra d’una part de les cultures catalana i espanyola és inqüestionable i la documentació que conté ha estat qualificada com a documentació patrimonial de caràcter excepcional per la Biblioteca de Catalunya.

Es tracta d’un arxiu d’òpera atípic, per la naturalesa d’institució privada del seu propietari, la Societat del Gran Teatre del Liceu, que l’ha preservat al llarg dels anys i va evitar-ne la dispersió i destrucció durant la Guerra Civil. El material inventariat comprèn un total de 4.917 documents i 357 contenidors (caixes i penjadors, principalment), material de tipologia molt diversa, que recull les diferents vessants d’un teatre d’òpera. Hi ha més de 600 partitures, 700 fotografies d’època, 600 plaques fotogràfiques en vidre, 500 programes de mà i 80 dissenys escenogràfics. S’hi troben també uns 600 documents administratius, entre els quals hi ha contractes dels cantants, plànols del Teatre i la documentació tècnica de les diferents obres que s’hi van fer durant els 134 anys en què la Societat de Propietaris en va vetllar directament per la gestió. Un dels documents administratius més singulars de l’arxiu és el Llibre del conserge, que recull en 26 volums el dia al dia del Teatre, un manuscrit dels diferents conserges que hi van habitar.

En el procés d’inventari inicial s’hi ha localitzat la documentació completa de l’arxiu del Teatre durant la Guerra Civil, que es considerava perduda, ja que el Teatre va ser expropiat en aquells anys.

Alguns documents de l’arxiu tenen molt de valor. És el cas de dos manuscrits: les notes sobre les arts escenogràfiques dels teatres alemanys, de Soler i Rovirosa, un dels escenògrafs més importants dels modernisme, del 1899; i una memòria d’Adrià Gual, fundador de l’Institut del Teatre, sobre el que un director d’escena ha de fer en l’òpera del 1902, que es creia perduda.

El Liceu i la Rambla el 1870.

La riquesa musicològica dels documents del Liceu és palesa. Hi ha partitures des dels inicis del Teatre —algunes de les quals són òperes catalanes i peces de ball del segle XIX, manuscrits únics—i còpies d’òperes que contenen les notes de les interpretacions que es feien el segle XIX, informació que és cabdal per als investigadors per saber exactament com es representava la música a Catalunya en aquella època. S’hi conserven també les partitures dels balls de Carnestoltes que eren habituals al Teatre durant el segle XIX. Segons Francesc Cortès, director del MUSC i de la recerca del fons documental de la Societat del Gran Teatre del Liceu, només es disposa d’un arxiu semblant a l’Òpera de París, al Covent Garden de Londres, a la Scala de Milà o al San Carlo de Nàpols. Un estudi com el que es farà al Liceu només s’ha fet a París, a Londres i, en menor mesura, a Nàpols.

El Grup de Recerca “Les músiques en les societats contemporànies” del Departament d’Art i de Musicologia de la UAB durà a terme la investigació musicològica, la classificació i preservació, la catalogació i la digitalització dels materials del Liceu a instal·lacions de la Universitat condicionades per al seu estudi i conservació. El procés de recerca es farà per parts, de manera progressiva, i acomplirà un protocol de seguretat per al trasllat de la documentació que, un cop estudiada i digitalitzada, tornarà a la seu de la Societat. L’objectiu dels investigadors és que tot el procés tingui una durada aproximada de dos anys.

La singularitat i diversitat de l’arxiu exigeix un estudi interdisciplinari per part d’investigadors de diferents àmbits de la UAB. ha Un cop enllestits els treballs, la Universitat farà accessible via Internet la documentació perquè la comunitat científica la pugui consultar a través del dipòsit digital.

A Espanya, el Gran Teatre del Liceu és l’únic que ha conservat, durant tots els anys en què ha funcionat, l’arxiu complet dels documents administratius i de funcionament musical. L’altre fons important, el del Teatre Real de Madrid, va romandre tancat durant un llarg període i part de la seva documentació es va vendre a antiquaris d’arreu d’Europa. Investigadors del MUSC hi participen també actualment en diversos projectes de recerca.

L’arxiu de la Societat del Liceu es va salvar sortosament de l’incendi que va patir el Teatre el 31 de gener de 1994, tot i que la intensitat del sinistre va afectar la documentació, sense arribar a destruir-la. Des de llavors, la Societat del Gran Teatre del Liceu ha anat restaurant els documents que en van resultar més afectats.

La Societat va cedir gratuïtament la propietat del Teatre al Consorci del Gran Teatre del Liceu (Generalitat de Catalunya, Ajuntament i Diputació de Barcelona i Ministeri de Cultura), després de l’incendi de 1994, per facilitar la reconstrucció de l’actual.

Bona notícia

L'Ajuntament de Madrid ha posat en marxa Memoria de Madrid, una sòlida col·lecció digital del "patrimoni històric de Madrid", amb material molt variat. Per felicitat de músics i musicòlegs, l'impressionant fons musical dels teatres de Madrid conservat a la Biblioteca Histórica Municipal també en forma part.
l
Això potser animarà algun músic a recuperar els centenars de tonadillas i sainets que dormien fins ara a les prestatgeries de la Biblioteca Histórica Municipal. És un repertori divertidíssim, d'efectiu reduït i de llenguatge (musical i literari) planer, molt fàcil i atractiu per a grups musicals petits amb ganes de novetats.

Per la Brunettologia: amb aquesta col·lecció s'ha digitalitzat per primera vegada una partitura de Brunetti! A mi em servirà molt, tot i que no és precisament l'obra que calia digitalitzar de forma més urgent... Es tracta d'una sarsuela de la qual s'han perdut les parts vocals, Jasón o la conquista del vellocino, de 1768. Però sobretot no la busqueu pel compositor ni per l'any perquè a la web no hi ha cap atribució a Brunetti i han datat la partitura el 1880!! La maledicció continua.

...und es ward Licht!

Tractat de composició en català i castellà, ca. 1730.

Tot just acabat l'article de l'altre dia, que furgava en les falles del sistema de protecció del patrimoni musical a Catalunya, em trobo per pura casualitat amb això. És una estrella que acaba de néixer. Té dies.

Descobreixo que la Biblioteca de l'Orfeó Català té un fons antic magnífic, si no en quantitat, en qualitat. Descobreixo la primera iniciativa seriosa de digitalització d'un fons musical a Espanya. Descobreixo que som capaços de fer les coses bé.

La selecció de documents digitalitzats, que en alguns casos (súmmum del luxe) es poden sentir, és precisament un exemple immillorable del que té de més seductor el nostre patrimoni musical. Un manuscrit de primera importància per al repertori de l'Ars antiqua a la península (copiat a Santes Creus durant la segona meitat del segle XIII); una edició internacional (Praga!) de 1571 amb les Ensaladas de Mateu Fletxa i d'altres compositors; un altre manuscrit amb les passions segons Sant Mateu, Sant Joan, Sant Marc i Sant Lluc de Joan Pau Pujol, un oblidat amb un enorme potencial (catedral de Barcelona, segle XVII); un quadern amb sonates per a teclat d'Antoni Soler i Carles Baguer, copiat a Barcelona el 1802; un manuscrit hològraf d'Iberia d'Albéniz, entre moltes altres joies.

En resum, felicitats a l'Orfeó Català, al Palau de la Música i als qui han fet possible aquest excel·lent projecte. A hores d'ara l'adreça electrònica ja circula entre tots els medievalistes de França... La prova que val la pena posar-s'hi.

Patrimoni musical: crònica d'una mort possible

Destino aquesta entrada a fer conèixer un petit llibre que aporta una visió única del patrimoni musical a Catalunya. Es tracta de les actes d'unes Jornades sobre el Patrimoni Musical Català organitzades l'any 2000 pel Cercle del Liceu i recollides sota el títol En torno al patrimonio musical en Cataluña: archivos familiares (coordinat per Jorge de PERSIA, Madrid, Biblioteca Nueva, 2000).

La presentació, de Josep Maria Ainaud de Lasarte, es plena de frases lluminoses. "Nosaltres ens hem acostumat durant molts anys a oposar el que és la iniciativa privada a la pública, i això és un error. El que és important és l'efecte sinèrgic. [...] Ens movem en un món limitat de l'espai, [...] el de la cultura catalana: [...] no podem oblidar mai que és obert a tot el món. [...] Si nosaltres guardem pel gust de guardar, no hem fet res culturalment. Purament ho tenim allà, tancat. Si nosaltres ho estudiem, fem un gran pas. Però n'hi ha un de fonamental que és el de la difusió. [...] Què ens limita en un projecte tan esplèndid com aquest? Ens limiten les possibilitats humanes i econòmiques". I finalment: "si nosaltres som capaços de transmetre el missatge que entusiasmi a recordar la música, el patrimoni, no a la conservació mirant només el passat, sinó de la conservació mirant el futur".

Fins aquí les belles paraules. Després arriba la realitat. Hi ha d'entrada dos articles sobre els fons de la Biblioteca de Catalunya. En podríem dir comunicats institucionals. Radicalment diferent, el que toca el museu de la música ens fa sentir de seguida la fredor de la cova: Romà Escalàs, que sembla una persona amb empenta i idees clares, ens diu en primer lloc que ni la legislació catalana ni l'estatal no contemplen la noció de "patrimoni musical". Primer calfred, primera llàgrima. Cap protocol no està previst davant d'un cas de perill del patrimoni musical (i en coneixem uns quants).

Unes pàgines més endavant, Josep Pavia, com a respresentant de la secció de musicologia del CSIC, anima els presents (l'any 2000!) que participin en el RISM (Repertori Internacional de Fonts Musicals), que funciona des de 1952.

Seguidament hi ha una sèrie de textos presenats per familiars de músics de primera línia (Granados, Albéniz, Lamote de Grignon, Miquel Llobet). Tots em van transmetre la mateixa sensació, física, real: alleujament, alliberació. Aquests familiars que han lluitat durant dues generacions, sense cap tipus de recolzament, per la supervi- vència de les col·leccions dels seus il·lustres pares o avis, necessitaven poder-ho dir, necessitaven que algú els anés a buscar. És evident. I perquè quedi clar, tots supliquen el mateix: orientació, solidaritat i centralització de la informació. Ni tan sols demanen ajuda.

Valentina Granados, néta d'Enric Granados, documentalista musical: "creo que es importante una iniciativa como ésta, saber qué archivos existen y qué procesos se siguen, pero lo que es fundamental es establecer alguna línea de trabajo [...] sobre todos estos pequeños archivos y relacionarlos". El terme "pequeños" s'ha d'entendre en comparació amb una arxiu estatal. Que quedi clar que estem parlant d'arxius familiars, certament, però de primera importància històrica.

Fernando Alonso, un alumne d'una alumna de Miquel Llobet, explica com va aconseguir salvar un fons EXCEPCIONAL per a la història de la guitarra d'una mort segura: en part en un garatge inundat per la pluja i en part en un local miserable del Raval de Barcelona.

Un nét dels Lamote de Grignon: "Jo, que em dedico al màrqueting, sé que és més difícil recuperar una marca que ha caigut en desús que fer-la nova". Parla del patrimoni musical català. El que pregona és unir-se i centralitzar.

Hi ha d'altres articles interessants (un del propi Mestres-Quadreny, diversos sobre entitats catalanes on ningú diria que hi ha fons musicals importants), però els més plens de significat i d'urgència són els dels familiars. Si el fons Miquel Llobet, un dels millors guitarristes del segle XX, es va salvar miraculosament del desastre, quants hauran desaparegut? I sobretot, molt més important: quants hauran de desaparèixer?

The answer, my friend, is blowin' in the wind.

Partitura manuscrita catalana de 1782 afectada per la humitat. Res no és més fràgil que la tinta i el paper.

Anatomia musicològica: reflexions sobre l'entrada anterior [IV]

Em sembla útil de treure algunes conclusions improvisades a partir de l'entrada anterior. La més evident és que 21 (el 42%) de les 49 entitats citades es concentren a Madrid (11) i Barcelona (10). Lluny darrera seu hi ha Granada i València, amb 3 entitats cadascuna. No hi ha res de sorprenent en això si considerem que Madrid és la capital i que és a Barcelona on va sorgir la musicologia espanyola moderna. D'altra banda, la concentració del 49% de la inversió global de l'estat en I+D entre aquestes dues ciutats indica que la situació de la musicologia, en aquest aspecte, és comparable a la d'altres àmbits de recerca.

No obstant això, l'emergència recent d'iniciatives autonòmiques per a la recuperació del patrimoni musical regional no es pot negligir. Entre els casos més visibles hi ha el d'Andalusia (a través del Centro de Documentación Musical de Andalucía, amb una col·lecció discogràfica de difusió internacional) o, més recentment, el de la Comunitat Valenciana (a través de l'Institut Valencià de la Música, amb una focalització sobre la figura mediàtica de Martín i Soler). A Navarra, per exemple, en lloc de crear un centre de recerca i documentació, el departament de cultura financia encàrrecs puntuals a títol personal o empresarial (grups musicals, editorials). A Castella i Lleó la tasca ha recaigut en les universitats (Salamanca, Valladolid) i en la iniciativa d'entitats autònomes (la Fundación Juan March, per exemple, ha financiat la magna catàlogació dels arxius catedralicis realitzada pel P. López-Calo). A Aragó sembla que hi ha tingut un paper fonamental la Institución Fernando el Católico, adscrita al CSIC i que es presenta a la seva web com una de les principals editorials científiques del país.

Així doncs, tot i que les estrategies han estat variades, el conjunt permet de constatar que des de fa una desena d'anys hi ha per part dels governs autonòmics un interès creixent pel patrimoni musical. Aquest s'ha convertit en una part no negligible de l'herència regional, susceptible de contribuir a la bona imatge exterior de la comunitat, amb un important potencial econòmic i mediàtic i una relació qualitat-preu temptadora (resultats rimbobants per subvencions reduïdes). La tendència és, doncs, positiva. Ara, això no vol dir, ni de lluny, que la inversió i els resultats siguin suficients.

Entraríem aquí en una sèrie de consideracions que partirien de les males condicions de l'ensenyament i de la pràctica de la musicologia a Espanya per endinsar-nos seguidament en la feblesa crònica del teixit de l'educació musical (tan a nivell elemental, com amateur o superior), etc., però abans voldria fer una visita als casos de Madrid i Barcelona. És tradicionalment en aquestes dues ciutats on les possibilitats de desenvolupament de la disciplina són majors i on se'n capta millor l'esperit general.

La situació musicològica de les dues capitals és ben diferent. A Madrid hi destaca l'ICCMU, que reuneix sota el prestigi (i la disciplina, segons diuen) d'Emilio Casares el potencial científic del personal de la Universitat Complutense (investigadors i estudiants), les publicacions (llibres i partitures) i la promoció de concerts (en particular l'estrena de sarsueles novament editades). Al costat hi ha l'equip de recerca de la Universitat Autònoma (de Madrid). La Villa y Corte també és la seu de la Societat Espanyola de Musicologia, focus de publicacions de tot tipus i en especial de la Revista de Musicología.

A Barcelona, com tan sovint al nostre país, el problema és el de les institucions parcials: un trosset per aquí, un trosset per allà. Hi tenim la secció de musicologia del CSIC, d'àmbit estatal; l'Institut Ricart i Matas, lligat alhora a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi; l'afeblida Societat Catalana de Musicologia, depenent de l'Institut d'Estudis Catalans. Entre les tres publiquen tres revistes, una en castellà i de projecció internacional, Anuario Musical (CSIC), la més antiga d'Espanya en el seu àmbit, i dues en català, més "de la ceba", Recerca musicològica (UAB) i la Revista Catalana de Musicologia (IEC). El servei de publicacions de la Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya, una quarta entitat, exerceix, d'alguna manera, d'editora musical del CSIC i de la UAB.

A part, com a illes autònomes enmig del mar...asme, hi ha l'editorial Tritó, que dóna lloc a una activitat de recerca limitada però activa (en particular la de Josep Dolcet), el Museu de la Música, recentment reobert i que aporta molta esperança, tot i dedicar-se en particular a l'organologia, o el nou Centre Robert Gerhard, dedicat sobretot a la difusió i promoció del patrimoni musical català. La pregunta és: en lloc de multiplicar entitats que coixegen per una banda o per l'altra, no podria ser interessant de concentrar totes les funcions (recerca, formació, publicació, difusió) en una institució única?

La prova de l'èxit d'aquest tipus d'iniciatives totals és el Centre de Musique Baroque de Versailles que reuneix un equip de recerca autònom i dedicat full-time a la investigació (sense compaginar-la amb classes universitàries o tasques administratives), un taller d'edició amb col·lecció pròpia en una editorial prestigiosa, una escolania que treballa en contacte permanent amb els científics i editors i, finalment, una temporada de concerts de ressó internacional on es toquen les obres que es van editant amb col·laboració estreta entre músics i musicòlegs . I la col·laboració pot anar des de com resoldre tal o qual passatge musical fins a la reconstrucció completa d'instruments perduts (penso en l'èxit recent de les quintes de violon). Resultat: entrada de finançament privat i prestigi internacional. O, diguem-ho a l'inrevés: prestigi internacional i entrada de finançament privat.

El mateix que es pot dir per Catalunya es pot dir pel conjunt d'Espanya. L'estat no hauria d'intervenir decididament en la promoció del patrimoni musical en col·laboració amb els governs autonòmics, com faria per la restauració d'una capella romànica o d'un quadre de Velázquez? No seria interessant, en aquesta mateixa línia, centralitzar o coordinar la gestió dels diversos centres de recerca i evitar la proliferació de petites entitats regionals disfuncionals i de perfils tan diversos?

La resposta la podem tenir avui, demà. No caldria esperar 100 anys.

Recerca musicològica: centres de recerca i de documentació [III]

Pensant ja en la utilitat directa, he decidit fer una llista sobre els espais de recerca i de documentació musicològiques que existeixen avui a Espanya. Voldria que fos exhaustiva, així que qualsevol aportació serà benvinguda.
l
Queden ordenats per Recerca (d'àmbit estatal o autonòmic), Docu- mentació, Societats, Empreses privades, Edicions i Universitats (amb estudis de musicologia o sense), amb una coda final sobre els projectes d'investigació. Evidentment aquestes divisions són en molts casos fictícies: un centre de recerca com l'ICCMU té una producció editorial molt més important que la de la Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya, classificada en l'apartat Edicions. D'altra banda, la major part de "centres de recerca" autonòmics fan fonamentalment una funció de centres de documentació, sense dedicar-se realment a la investigació. En tots els casos els he intentat ordenar en un ordre d'importància més o menys intuïtiu.
l
Cada entitat inclou l'enllaç a la seva pàgina web (en cas que en tingui), informació sobre l'entitat que l'engloba o sobre la seva localització geogràfica (entre parèntesi), una breu descripció de la seva funció i objectius amb les paraules de la seva pàgina web i una menció de les activitats que du a terme (publicacions, concerts, etc.), completada amb els títols de les publicacions periòdiques de caràcter científic.

RECERCA (àmbit estatal):

Institució Milà i Fontanals (Centro Superior de Investigaciones Científicas, Ministeri de Ciència i Innovació, Barcelona). Publicacions (llibres); Anuario Musical.

Instituto Complutense de Ciencias Musicales (ICCMU, Universidad Complutense, Madrid). "Centro de investigación y promoción de la música". Publicacions (partitures i llibres) i promoció de concerts; Cuadernos de música iberoamericana.

DOCUMENTACIÓ (àmbit estatal):

Centro de documentación sobre Música y Danza (Instituto Nacional de Artes Escénicas y Música, INAEM, Ministeri de Cultura). "Recopilar, sistematizar y difundir la información relativa a estas dos manifestaciones artísticas, [...] se traduce [...] en la elaboración de bases de datos permanentemente actualizadas".

Asociación Española de Documentación Musical (AEDOM, patrocini del Ministeri de Cultura): branca espanyola de la Intenational Association of Music Libraries (IAML). "Encourages and promotes the activities of music libraries, archives and documentation centres to support and facilitate the realization of projects in music bibliography, music documentation and music library and information science at national and international levels"; col·laboració amb AMA (Access to Music Archives), RIdIM, RILM, RIPM i RISM (Repertoris Internacionals d'Iconografia, Literatura, Premsa i Fonts Musicals).

Gabinete de Documentación Musical (Universidad Complutense, Madrid). Encara funciona?

RECERCA i DOCUMENTACIÓ (àmbit autonòmic):

Centro de documentación musical de Andalucía (Granada). Recupe- ració, custòdia i adquisició de patrimoni musical andalús, elaboració de programes d'investigació i difusió, englobant música culta i tradicional. Publicacions (llibres, partitures i discs).

Institut de Documentació i d'Investigació Musical Ricart i Matas (UAB i Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi). "Centre d'investigació musicològica i de formació d'investigadors", les "línies prioritàries de recerca són el Barroc musical hispànic i la música catalana i espanyola entre 1875 i 1936"; Recerca Musicològica.

Institución Fernando el Católico (adscrit al CSIC, Saragossa). Publicacions (llibres i partitures); Nassarre, Revista Aragonesa de Musicología.

Institut Valencià de la Música (IVM). Protecció i difusió del patrimoni musical valencià, promoció dels músics professionals de la Comunitat, estímul a la composició de nova música. Inclou un Centre de Documentació. Publicacions (llibres, partitures i discs).

Eresbil (Errenteria). "Institución documental al servicio de la música vasca, [...] recopilación, conservación y difusión del Patrimonio musical". Publicacions (llibres i partitures).

Museu de la Música (Barcelona). Exposicions, tallers de recerca organològica i restauració d'instruments històrics.

Centre Robert Gerhard per a la promoció i difusió del Patrimoni Musical Català (CRG). "Promoció i difusió del patrimoni musical català". Impulsió de projectes editorials, discogràfics i concertístics.

Archivo Manuel de Falla (Granada). La pàgina web no és accessible en aquest moment però crec que l'Archivo té un rol molt important en la recerca sobre Falla i el seu context.

Museo Canario (Las Palmas de Gran Canaria). El departament de musicologia impulsa el projecte RALS (Repertorio Audiovisual de Lectura y Sonido).

Sección de Investigación Musical de la Fundación Juan de Borbón (Segovia). Escolania, grup musical Capilla Jerónimo de Carrión, publicacions (partitures i discs).

Nuestra música (Extremadura). Projecte online de la Universitat d'Extremadura.

Centro de Documentación e Investigación de la Música en Cantabria (CDIMC) (Fundación Marcelino Botín). Es tracta fonamentalment d'un centre de documentació.

Archivo de Música de Asturias. Sobretot centre de documentació.

Centro Iberoamericano del Órgano Barroco (CIOBA) (Medina de Rioseco). "Centro docente de investigación y de difusión del patrimonio organístico".

A Mallorca hi ha tres centres de recerca que semblen molt poc actius: el Centre de Recerca Històrico-Musical de Mallorca, l'Institut de Musicologia Pau Vilallonga (Palma), Centre d'Investigació Musical de la Seu de Mallorca (Palma).

SOCIETATS:

Sociedad Española de Musicología (SEDEM). Organització regular de congressos; servei de publicacions (llibres, partitures i discs); Revista de Musicología.

Sociedad de Etnomusicología (SIBE). "Reúne a [...] interesados en la música entendida como hecho cultural y en las relaciones de la música con sus contextos sociales". Tot i que no preveia incloure l'etnomusicologia, la SIBE té el seu lloc aquí pel seu plantejament integrador amb tots els tipus d'estudis musicals. Entre les publicacions periòdiques destaca Trans: Revista Transcultural de Música.

Societat Catalana de Musicologia (Institut d'Estudis Catalans). "Té per finalitat tant la investigació científica musical com la seva aplicació pràctica". Organització molt esporàdica de congressos; publicacions irregulars (llibres i partitures); Revista Catalana de Musicologia.

EMPRESES PRIVADES:

Incloc en aquest capítol les iniciatives privades que comprenen gestió de grups musicals, recerca musicològica i publicacions (en particular partitures i discs):

TEMPUS (Harmonia del Parnàs, València). "Desenvolupament de projectes de recerca i recuperació de patrimoni (principalment de música hispànica), ensenyament especialitzat, organització de concerts i enregistraments, col·laboració en congressos i simposis, elaboració de treballs específics (estudis i partitures) per a la seua publicació, organització de conferències i taules rodones".

Lauda Música (La Grande Chapelle, Stilo Antico, Huelgas Ensemble, Cuarteto Kuijken, etc., Madrid-Cambrils). "Empresa especializada en la recuperación e interpretación de obras de música antigua, así como en la organización de conciertos, [...] en su seno se realiza todo el proceso de restitución de repertorios desconocidos, desde la investigación básica hasta la grabación discográfica". Management i discogràfica.

Real Compañía de Ópera de Cámara (RCOC, Barcelona). Orquestra (actualment en residència a l'Auditòri de Barcelona), discogràfica i editorial.

EDICIONS:

Tritó (Barcelona). Editorial (partitures i discs) i botiga online.

Alpuerto (Madrid). Editorial (partitures i llibres).

Ars Hispana (Fundación Gustavo Bueno). "Proyecto dedicado a la recuperación del patrimonio musical español a través de la publicación de estudios y ediciones de obras". Partitures online.

Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya (Barcelona). Partitures.

UNIVERSITATS (que oferten el grau de musicologia):

Oviedo, Salamanca, Granada, Valladolid, Autònoma de Barcelona, La Rioja, Complutense de Madrid, Autònoma de Madrid i Sant Vicent màrtir de València. Conservatoris Superiors de Música de Madrid, Salamanca, Múrcia, Saragossa, Sevilla i ESMUC de Barcelona.

UNIVERSITATS (amb projectes d'investigació musicologògica):

Universidad de Castilla-La Mancha ("Patrimonio musical de Castilla-La Mancha"), Universitat d'Extremadura (Nuestra música).

PROJECTES D'INVESTIGACIÓ:

I + D: No he aconseguit saber quins són els projectes de recerca musicològica financiats pel Ministeri de Ciència i Innovació. Només una dada global sorprenent: el 49% del pressupost total en aquest tipus de projectes es concentra a Madrid i Catalunya.

Projecte Orfeo Hispánico. Música i poesia al Segle d'Or espanyol.

L'enorme patrimoni musical sudamericà, estudiat sobretot des dels EUA i, més recentment, des dels propis països d'Amèrica Llatina i Espanya, està destinat a ocupar un lloc fonamental en el desenvolupament de la musicologia espanyola (són tres segles d'intercanvis musicals intensíssims entre la metròpoli i les colònies). Malgrat tot la musicologia llatinoamenricana és sovint una gran desconeguda a la Península i la veritat és que sóc incapaç de dir quines institucions capitalitzen la investigació sobre el tema.

En tot aquest marc mereixen una menció a part els principals agents en la difusió del patrimoni musical hispànic, com poden ser la Fundación Juan March (amb contingut online sobre el tema) i els concerts i publicacions de la Fundación Caja Madrid.