D'un món a l'altre

Torno fascinat, un cop més, de l'altre món, el del segell Alpha, que és més que una discogràfica com el Barça és més que un club. L'Autre Monde és una petita i fabulosa botiga situada al cor bategant de París, en un carreró que puja cap a l'Odéon i que Woody Allen no hauria desestimat per la seva última pel·lícula. A la nit, mentre les velles parets dels hôtels es fonen amb la fuga de blaus del crespuscle, s'hi encenen espelmes en lloc de bombetes. Molt bona música i una escollida biblioteca de llibres de música, d'història i d'art (terrible- ment en venda) us acompanyaran quan entreu. Hi destaquen els bells llibres il·lustrats, els lloms i les pàgines (entrevistes) dels quals, desvetllen un somni fastuós de frescos, de cúpules i de galeries, de grans figures mitològiques i d'epifanies monacals.

Això podria ser una ressenya per una revista cultural on l'indret mereixeria quatre o cinc estrelles, però hauríem deixat de banda l'essencial. Vaig descobrir Alpha amb 13 o 14 anys. Erlebach va ser el primer disc i encara recordo l'estranya i irrepetible sensació que vaig tenir en treure el plàstic que l'embolicava. La d'un meteorit extrava- gant i fascinant, definitivament únic, amb aquella inefable, incomfusible senefa del cartró, entre les aigües de les pàgines de guarda dels llibres antics i els motius vagament ornitològics d'un pareo javanès. Era en aquell mesón del carrer Bailèn on feien faves amb pernil. Amb 15 anys, prop de la llar cremaven l'Andante de Barrière (no cal que digui quin, els que hagin sentit el disc sabran de què parlo) i les atmosferes de cordes pinçades que el Poème Harmonique o l'Arpeggiata han sabut recrear (i aquí crear és més important que el prefix) màgicament.

Alpha, i tot el que l'acompanya (un festival a Normandia, l'exaltació permanent de les altres arts, de la paraula declamada a la fotografia, els concerts a l'Île Saint-Louis, la llibreria, etc.), ha sabut fer oblidar que és un producte comercial. Va ser aventura en un principi, ara és filosofia i fe laica. En consultar el catàleg d'Alpha, com en visitar la llibreria, un té la sensació de descobrir les col·leccions d'un "homme de goût", un "honnête homme" cultivat, apassionat. En l'origen, el fundador, el discret Jean-Paul Combet.

D'una banda, comprant, un hi compra la il·lusió d'esdevenir part d'un cercle exclusiu i elevat de consumidors de cosa cultural. De l'altra, els acabats, la màgia dels detalls, l'amor de les coses ben fetes que traspua darrera de cada disc i cada moble i cada llibre, en definitiva, els testimonis d'una passió i el de la passió de la passió compartida, fan perdonar l'elitisme del conjunt. El propi Combet diu que ningú ha dit mai que els seus productes siguin barats, però tampoc no han dit mai que no valguin el que s'ha de pagar per ells. Deu ser un molt bon amfitrió.

Però sobretot, la música. Alpha ha significat una nova concepció de la música, avui és més clar que mai: més que la vivència de la música, el somni de la música. És el somni fet quotidianitat (precisament recuperar la quotidianitat de la música "museitzada" és el tema de festival d'Arques-la-Bataille d'enguany), guanyant, així, la possibilitat de seguir somniant. Alpha ha tingut el mèrit d'aglutinar en un projecte comú enormes artistes que, des de diferents provinències, han mogut muntanyes de rutina i de tradicions establertes i han gosat la música que somniaven. També tècnics de so (Hugues Deschaux és el primer i potser l'últim nom d'un tècnic de so que recordaré), actors molt més que actors (Eugène Green amb la seva personalitat capital, Benjamin Lazar), musicòlegs, historiadors de l'art, el fotògraf Robin Davies, etc. Junts han creat un fet, un fet nou, en un d'aquests tombants col·lectius que només s'esdevenen un cop de cada mil.

Per mi, Alpha ha sigut una nova identitat musical, un heroic desplaçament de la base de la feixuga columna de la música "culta". A veure si arribo a formular el que vull: hi ha nascut una nova concepció de la mal anomenada "obra menor". Cap obra no és menor si els músics que la toquen la fan major. Els músics no són només "passadors" de memòria, són creadors de memòria, assumint així la seva condició d'artistes del i pel present sense perdre mai el compromís més pur amb el passat. D'aquesta manera han sortit de l'ombra, embolcallats per un veritable treball de recreació, una sèrie inacabable de fabulosos fantasmes (Belli, Avison o Barrière) o d'estàtues ben conegudes però retocades fins a fer-se irreconeixibles (Bach, Monteverdi, Dufay). En un gir copernicà respecte al museu musical habitual, amb aquesta idea, plenament assumida, que Jean-Jacques Nattiez, parafrasejant Molino, anunciava simplement així: "les obres que emergeixen en una cultura i una societat donades i que se succeeixen cronològicament en la història de la música, són primer i abans que res el resultat de processos complexos propis a cada compositor considerat individualment en el context d'un espai socio-cultural particular". S'estableix així la base des de la qual tota producció musical és digne d'interès. L'interès artístic pel músic geni, passant per l'antropologia, esdevé l'interès artístic per l'home músic. La darrera descoberta és que, com més ens submergim en aquest context que ha passat de ser marge a ser centre, més brillen els antics genis: amb una llum nova revifada i acompanyada per la llum pròpia (sovint sorprenentment poderosa i suggestiva) dels un-cop-més-mal-anomenats "mestres menors".

El meu desig, el meu somni d'anys és que aquesta reflexió arribi a la música que conec i que defenso. Difícilment podria concebre una il·lusió millor que veure Gaetano Brunetti o Pere Joan Llonell, amb les característiques lletres grogues o roges sobre negre, i, a sota, les bromes a l'horitzó d'un paisatge de Luis Paret, les qualitats de verd d'una cassaca pintada per Goya o l'aura singular i intrigant de la taula plena de pastanagues en una escena de gènere de Flaugier. Amb l'acompanyament, obviament, d'una música ben servida: els colors particulars de la música d'església de la Barcelona industriosa de 1770, els quintets tardans de Brunetti amb l'atreviment dels arranjaments amb oboè i diversos instruments per part, una ornamentació temerària... i més i més i més. Pedrell ho formulava, a la manera romàntica, fa 110 anys: servir "a eixos altres grans, als anònims, als infinitament petits, excelsos custodis de l'ànima de la pàtria" (llibre d'or de l'Orfeó Català, 6-I-1902).

Sí, Alpha m'ha donat el bell somni, el seguir somniant, i sobretot, sobretot, el seguir lluitant.