Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

diumenge, 28 de març del 2010

El Parnàs alguerès IV

Una altra vista de L'Alguer

En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lu tou dol:
més resplendenta del sol
la cara tua avui sia.
l
Monstra en la tua alegria
y en la tua consulació
quant t'és car lu preciós do
que piedós lu cel ta envia.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
Do sospirat, yo diria,
ma que, quand més sospirat,
maggior assai l'has lugrat
de lu que sa presumia.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.

l
Do che solament pudia
dunar-lu qui ta lu ha dat,
y dan-ta-lu t'ha mustrat
quant amor per tu nudria.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
[...] Aquesta dicha, Alguer mia,
tu sola t'has merexiut,
axí crec en virtut
de tanta pregaduria.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
[...] A la gran Vèrgia Maria
no cessis, no, de pregar:
que te logri lu gusar
llongament tal compagnia.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
Agustí Sire (dins Gli algheresi nell'arrivo del loro vescovo D. Pietro Bianco, Càller, Reale Stamperia, 1806).
l
Versió modernitzada:
l
En tan ditxós i alegre dia
depon, Alguer, el teu dol:
més resplendent del sol
la cara teva avui sia.
l
Mostra en la teva alegria
i en la teva consolació
quant t'és car el preciós do
que piadós el cel t'envia.
En tan ditxós i alegre dia
depon, Alguer, el teu dol.
l
Do sospirat, jo diria,
mes que, com més sospirat,
molt major l'has lograt
del que es presumia.
En tan...
l
Do que solament podia
donar-lo qui te l'ha dat,
y dan-te-lo t'ha mostrat
quant amor per tu nodria.
En tan...
l
[...] Aquesta ditxa, Alguer mia,
tu sola t'has merescut,
així crec en virtut
de tanta pregaduria.
En tan...
l
[...] A la gran Verge Maria
no cessis, no, de pregar:
que te logri el gosar
llongament tal compagnia.
En tan...
l
Per la comprensió:
l
Un altre poema celebrant l'arribada d'un bisbe, aquest cop a L'Alguer. Agustí Sire, canonge de la catedral és, amb 7 poemes, l'autor més "prolífic" d'aquest Parnàs alguerès (que va arribar a rebre aquest nom a les reunions poètiques entorn de Joan Andreu Massala entre 1799 i 1803. Sire obre la segona etapa de l'Arcàdia algueresa el 1796 i la tanca amb aquest poema de 1806, l'últim poema culte escrit en català a L'Alguer fins a l'arribada de la Renaixença a Sardenya, a finals del segle XIX. Aquest poema es caracteritza per adoptar una forma de tall popular, amb versos curts i una tornada. És divertit el joc rítmic amb els pronoms de la quarta estrofa (com hauria gaudit en Pompeu amb aquest "dunar-lu qui ta lu ha dat y dan-ta-lu"!). Hi retrobem italianismes ("maggior assai") i castellanismes ("gusar", aquest cop escrit tal com sona, a diferència del poema de Pugioni), però la llengua és més natural i més fàcil que la dels sonets arcàdics. És una pena que, per oposició d'alguns ciutadans o de les autoritats piemonteses, el Parnàs alguerès acabés desapareixent i condemnant la represa de la literatura culta en català a L'Alguer en una il·lusió efímera.
l
Dos segles més tard, un poeta alguerès, Antoni Canu, ha pogut escriure aquests dos poemes que semblen recollir l'eco llunyà d'Agustí Sire. Somni l'eco irisat de la bella crida a L'Alguer perquè abandoni el dol i "més resplendenta del sol / la cara tua avui sia"; Minyonia, el de les pregàries i els bisbes: "axí crec en virtut / de tanta pregaduria".
l
SOMNI
l
Obr les grans portes
que condueixen a les fonts de la llum,
al sol que no coneix repòs,
als jardins
on broten i floreixen les paraules.
Càrrec de anys
camin entre canyars alts i verds
amb les puntes que punxen núvols
unflats de versos.
Mira la mar del pa viu.
Àgils caminen les ondes de les espigues,
lliure el xaloc les acompanya
i me porta el perfum perdut del forment.
Se fa més gran la conquilla del cor,
més gran l'ànima
perquè contengui tota aquesta llum,
on no viu la mort.
l
MINYONIA
l
Só creixit
al dolorós resar
de les avemaries;
que anaven i veniven
com los solcs nous
oberts amb l'arado.
Les pregàries
són estades lo meu pa,
ompliven l'espai
on viviva
i la casa de l'ànima,
on agafava
els pecats per la cua
fent-los voletejar
com estels.
l
Antoni Canu, En l'arc dels dies, L'Alguer, 2000.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...