Una altra vista de L'Alguer
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lu tou dol:
més resplendenta del sol
la cara tua avui sia.
l
Monstra en la tua alegria
y en la tua consulació
quant t'és car lu preciós do
que piedós lu cel ta envia.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
Do sospirat, yo diria,
ma que, quand més sospirat,
maggior assai l'has lugrat
de lu que sa presumia.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
Do che solament pudia
dunar-lu qui ta lu ha dat,
y dan-ta-lu t'ha mustrat
quant amor per tu nudria.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
[...] Aquesta dicha, Alguer mia,
tu sola t'has merexiut,
axí crec en virtut
de tanta pregaduria.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
[...] A la gran Vèrgia Maria
no cessis, no, de pregar:
que te logri lu gusar
llongament tal compagnia.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
Versió modernitzada:
l
En tan ditxós i alegre dia
depon, Alguer, el teu dol:
més resplendent del sol
la cara teva avui sia.
l
Mostra en la teva alegria
i en la teva consolació
quant t'és car el preciós do
que piadós el cel t'envia.
En tan ditxós i alegre dia
depon, Alguer, el teu dol.
l
Do sospirat, jo diria,
mes que, com més sospirat,
molt major l'has lograt
del que es presumia.
En tan...
l
Do que solament podia
donar-lo qui te l'ha dat,
y dan-te-lo t'ha mostrat
quant amor per tu nodria.
En tan...
l
[...] Aquesta ditxa, Alguer mia,
tu sola t'has merescut,
així crec en virtut
de tanta pregaduria.
En tan...
l
[...] A la gran Verge Maria
no cessis, no, de pregar:
que te logri el gosar
llongament tal compagnia.
En tan...
l
Per la comprensió:
l
Un altre poema celebrant l'arribada d'un bisbe, aquest cop a L'Alguer. Agustí Sire, canonge de la catedral és, amb 7 poemes, l'autor més "prolífic" d'aquest Parnàs alguerès (que va arribar a rebre aquest nom a les reunions poètiques entorn de Joan Andreu Massala entre 1799 i 1803. Sire obre la segona etapa de l'Arcàdia algueresa el 1796 i la tanca amb aquest poema de 1806, l'últim poema culte escrit en català a L'Alguer fins a l'arribada de la Renaixença a Sardenya, a finals del segle XIX. Aquest poema es caracteritza per adoptar una forma de tall popular, amb versos curts i una tornada. És divertit el joc rítmic amb els pronoms de la quarta estrofa (com hauria gaudit en Pompeu amb aquest "dunar-lu qui ta lu ha dat y dan-ta-lu"!). Hi retrobem italianismes ("maggior assai") i castellanismes ("gusar", aquest cop escrit tal com sona, a diferència del poema de Pugioni), però la llengua és més natural i més fàcil que la dels sonets arcàdics. És una pena que, per oposició d'alguns ciutadans o de les autoritats piemonteses, el Parnàs alguerès acabés desapareixent i condemnant la represa de la literatura culta en català a L'Alguer en una il·lusió efímera.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lu tou dol:
més resplendenta del sol
la cara tua avui sia.
l
Monstra en la tua alegria
y en la tua consulació
quant t'és car lu preciós do
que piedós lu cel ta envia.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
Do sospirat, yo diria,
ma que, quand més sospirat,
maggior assai l'has lugrat
de lu que sa presumia.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
Do che solament pudia
dunar-lu qui ta lu ha dat,
y dan-ta-lu t'ha mustrat
quant amor per tu nudria.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
[...] Aquesta dicha, Alguer mia,
tu sola t'has merexiut,
axí crec en virtut
de tanta pregaduria.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
[...] A la gran Vèrgia Maria
no cessis, no, de pregar:
que te logri lu gusar
llongament tal compagnia.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
Agustí Sire (dins Gli algheresi nell'arrivo del loro vescovo D. Pietro Bianco, Càller, Reale Stamperia, 1806).
lVersió modernitzada:
l
En tan ditxós i alegre dia
depon, Alguer, el teu dol:
més resplendent del sol
la cara teva avui sia.
l
Mostra en la teva alegria
i en la teva consolació
quant t'és car el preciós do
que piadós el cel t'envia.
En tan ditxós i alegre dia
depon, Alguer, el teu dol.
l
Do sospirat, jo diria,
mes que, com més sospirat,
molt major l'has lograt
del que es presumia.
En tan...
l
Do que solament podia
donar-lo qui te l'ha dat,
y dan-te-lo t'ha mostrat
quant amor per tu nodria.
En tan...
l
[...] Aquesta ditxa, Alguer mia,
tu sola t'has merescut,
així crec en virtut
de tanta pregaduria.
En tan...
l
[...] A la gran Verge Maria
no cessis, no, de pregar:
que te logri el gosar
llongament tal compagnia.
En tan...
l
Per la comprensió:
l
Un altre poema celebrant l'arribada d'un bisbe, aquest cop a L'Alguer. Agustí Sire, canonge de la catedral és, amb 7 poemes, l'autor més "prolífic" d'aquest Parnàs alguerès (que va arribar a rebre aquest nom a les reunions poètiques entorn de Joan Andreu Massala entre 1799 i 1803. Sire obre la segona etapa de l'Arcàdia algueresa el 1796 i la tanca amb aquest poema de 1806, l'últim poema culte escrit en català a L'Alguer fins a l'arribada de la Renaixença a Sardenya, a finals del segle XIX. Aquest poema es caracteritza per adoptar una forma de tall popular, amb versos curts i una tornada. És divertit el joc rítmic amb els pronoms de la quarta estrofa (com hauria gaudit en Pompeu amb aquest "dunar-lu qui ta lu ha dat y dan-ta-lu"!). Hi retrobem italianismes ("maggior assai") i castellanismes ("gusar", aquest cop escrit tal com sona, a diferència del poema de Pugioni), però la llengua és més natural i més fàcil que la dels sonets arcàdics. És una pena que, per oposició d'alguns ciutadans o de les autoritats piemonteses, el Parnàs alguerès acabés desapareixent i condemnant la represa de la literatura culta en català a L'Alguer en una il·lusió efímera.
l
Dos segles més tard, un poeta alguerès, Antoni Canu, ha pogut escriure aquests dos poemes que semblen recollir l'eco llunyà d'Agustí Sire. Somni l'eco irisat de la bella crida a L'Alguer perquè abandoni el dol i "més resplendenta del sol / la cara tua avui sia"; Minyonia, el de les pregàries i els bisbes: "axí crec en virtut / de tanta pregaduria".
l
SOMNI
l
Obr les grans portes
que condueixen a les fonts de la llum,
al sol que no coneix repòs,
als jardins
on broten i floreixen les paraules.
Càrrec de anys
camin entre canyars alts i verds
amb les puntes que punxen núvols
unflats de versos.
Mira la mar del pa viu.
Àgils caminen les ondes de les espigues,
lliure el xaloc les acompanya
i me porta el perfum perdut del forment.
Se fa més gran la conquilla del cor,
més gran l'ànima
perquè contengui tota aquesta llum,
on no viu la mort.
Obr les grans portes
que condueixen a les fonts de la llum,
al sol que no coneix repòs,
als jardins
on broten i floreixen les paraules.
Càrrec de anys
camin entre canyars alts i verds
amb les puntes que punxen núvols
unflats de versos.
Mira la mar del pa viu.
Àgils caminen les ondes de les espigues,
lliure el xaloc les acompanya
i me porta el perfum perdut del forment.
Se fa més gran la conquilla del cor,
més gran l'ànima
perquè contengui tota aquesta llum,
on no viu la mort.
l
MINYONIA
MINYONIA
l
Só creixit
al dolorós resar
de les avemaries;
que anaven i veniven
com los solcs nous
oberts amb l'arado.
Les pregàries
són estades lo meu pa,
ompliven l'espai
on viviva
i la casa de l'ànima,
on agafava
els pecats per la cua
fent-los voletejar
com estels.
Só creixit
al dolorós resar
de les avemaries;
que anaven i veniven
com los solcs nous
oberts amb l'arado.
Les pregàries
són estades lo meu pa,
ompliven l'espai
on viviva
i la casa de l'ànima,
on agafava
els pecats per la cua
fent-los voletejar
com estels.
l
Antoni Canu, En l'arc dels dies, L'Alguer, 2000.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada