Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

divendres, 23 d’abril de 2010

Brunetti a la Real Academia de San Fernando

Dissabte passat vaig assistir, amb fornida representació de la musicologia madrilenya, al primer concert Brunetti en anys. A la palestra de la sala d'actes de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, sota els retrats superposats de Felip V i Ferran VI, va seure Europa Galante i En Fabio.
l
És una llàstima haver de dir el que es diu sempre en aquests casos, els casos ja de per si improbables de recuperació del patrimoni musical al nostre país. És una llàstima haver de començar amb malgrat.
l
Malgrat el mèrit de programar música de Brunetti, malgrat l'interès d'aquesta música (que En Fabio va reconèixer), malgrat... el concert no va resultar. En primer lloc i sobretot perquè no l'havien preparat bé: al primer dels dos quintets de Brunetti semblava que llegissin a vista. Fins i tot el quintet en do menor de Boccherini, que han tocat sovint i gravat recentment, va sonar molt pitjor que al concert de Caixa Fòrum de febrer del 2009.
l
D'altra banda, els dos quintets de Brunetti, l'op.10 nº1 en re major i l'op 10 nº6 en mi bemoll major, de 1795-1796, participen d'una estètica pulcra i serena més consonant amb Haydn o Pleyel que amb els accents dramàtics del quintet en do menor de Boccherini que els acompanyava. L'altre dia em deien que disposar els quadres en una exposició és una feina extremadament laboriosa. Segons quins colors i quines formes s'anul·len els uns als altres. Un quadre amb dominant grisa passarà desapercebut al costat d'un quadre ple de vermells però brillarà amb molta força flanquejat per un de dominant groga o per una imatge nocturna. El mateix passa en un concert. Un gran quintet amb dos violoncels en do menor ple d'efectes dramàtics anul·larà un petit quintet amb dues violes i d'efectes molt més dolços. Si en lloc d'un quintet curt de Brunetti n'haguessin triat un de llarg (un dels grans quintets de l'op.11, per exemple) i l'haguessin acompanyat amb un quintet amb violes de Pleyel o fins i tot de Mozart, la música de Brunetti hauria brillat amb una llum ben diferent.
l
La sala, a més a més, accentuava el desequilibri tot potenciant els greus. Quan és el primer violí qui dirigeix el discurs musical, com és el cas en aquesta música, és especialment desesperant no sentir-lo. Mentre clavàvem la mirada al violí d'En Fabio per seguir el que deia, l'únic so clar que rebíem eren els cops europagalantejosos dels violoncels i les violes.
l
Bref, esperarem una pròxima vegada i uns músics més inspirats! Però felicitats per la iniciativa.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...