Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

dimarts, 6 d’abril de 2010

Eco

Juan Gris, Guitarra ante el mar, 1925
l
Avui ens acostem al recull Manual de espumas (1924) del gran i mal conegut membre del 27 Gerardo Diego, poesia avantguardista (creaci-onista), plena d'ecos musicals ben dissonants i de "fresca y jugosa emoción" (Dámaso Alonso).
l
La vida es una torre
y el sol un palomar
Lancemos las camisas tendidas a volar
l
Por el piano arriba
subamos con los pies frescos de cada día
l
(fragment de "Paraíso")
l
D'aquest conjunt de poemes me'n quedo dos per la seva relació amb la música. "Recital" m'agrada molt, tot i que la seva "musicalitat" obeeix essencialment al principi de lliure associació que caracteritza la poesia primerenca de Gerardo Diego. El títol, "Recital", va certament lligat al moment de l'escena ("por las noches") i ens indica que el poema s'inscriu en un temps musical, idea confirmada per l'útilm vers ("y [...] cesa ya de cantar el caracol vacío"). Aquest temps musical és probablement el temps del record, encarnat pels paisatges marítims i fluvials de la Cantàbria natal del poeta. L'element "corazón de pianola" que apareix aïllat al centre del poema sembla confirmar aquesta interpretació on la música de la pianola, música de la infància i per tant del record s'uneix indissociablement a la nostàlgia sentida del poeta, lligada tradicionalment a la figura poètica del "cor".
l
El segon poema, "Eco", dedicat al compositor Rodolfo Halffter (1900-1987), podria formar un díptic amb "Recital" pel fet que associa de nou la metàfora musical a la visió marina. Als primers versos, que inventen un "recital del mar", hi trobem tots els elements descriptius que mancaven a "Recital" ("repertorio", "programa", "traje"). I curiosament l'assumpte evoluciona paral·lelament al del primer poema: de la presència pròxima i immediata del mar ("Por la noches el mar..." i "Repertorio del mar...") passem a l'absència o a una presència negativa o llunyana ("en la almohada marina / cesa ya de cantar el caracol vacío" i "se va alejando el mar [...] / mar exangüe [...] / está ya viejo el mar / [...] malestar"). En els dos casos la metàfora musical hi està estretament lligada: "cesa ya de cantar el caracol vacío" i "está ya viejo el mar / ya no puede cantar". "El último naufragio hoy a las seis" ens situa en una hora crepuscular i culmina la idea de finitud ("último/naufragio") anunciada pels versos anteriors. "Eco" acaba amb una visió nocturna que respon a la de "Recital": "Mi flauta y la luna / hacen la espuma". Aquests versos recorden el títol del recull, Manual de espumas, i evoquen el treball de creació del poeta amb una imatge digna de García Lorca, si no fos per l'acidesa de l'associació entre flauta y luna. Aquesta associació és l'eco de les correspondències afirmades just abans ("el color es ya aroma / y la música brisa"). La compleció del poema és així una imatge positiva, la de la plena confiança en la renovació de la poesia sobre el naufragi de l'art anterior. A part de la dedicatòria a Halffter, que es pot interpretar com un gest de complicitat en una aventura comuna, la del naixement d'una nova concepció de l'art, és significatiu que Diego parli de "mi flauta". Ens situem de nou en la ressonància infinita del mite d'Orfeu, el poeta-músic. Diego arriba a parlar de la seva poesia i de les paraules com de "mi música y mis músicos".

RECITAL
l
Por las noches el mar vuelve a mi alcoba
y en mis sábanas mueren las más jóvenes olas
l
No se puede dudar
del ángel volandero
ni del salto de agua________ corazón de pianola
l
La mariposa nace del espejo
y a la luz derivada del periódico
yo no me siento viejo
l
Debajo de mi lecho
_______________pasa el río
y en la almohada marina
cesa ya de cantar el caracol vacío
l
l
ECO
l
A Rodolfo Halffter
l
Repertorio del mar
Todos los días muda de programa y de traje
l
Cuánta música apócrifa
__________________Cuánto dolor teñido
Y cómo copia el cielo
________________su tela y su oleaje
l
Un velero naufraga
y canta y canta y canta mi pañuelo
l
Se va alejando el mar
A veces se inclina un poco a la derecha
Pero siempre son nuevos sus versos de romance
mar exangüe de tantos mástiles y flechas
l
Los peces laboriosos
trenzando y destrenzando estelas
l
Está ya viejo el mar
Ya no puede cantar
l
y los navíos que cruzan
se deshojan de malestar
l
El color es ya aroma
y la música brisa
l
El último naufragio hoy a las seis
l
Mi flauta y la luna
hacen la espuma
l
Gerardo Diego (1896-1987), Manual de espumas, 1924.
l
El poc que sé de Gerardo Diego ho dec a l'interessant introducció a Manual de Milagros Arizmendi (Cátedra), que he llegit una mica en diagonal. Els comentaris són responsabilitat meva.
l
Bona nit!

1 comentari:

Anònim ha dit...

Buena iniciativa. Lo leeré con atención.
Hace años asistí a un curso de verano en Santander sobre Gerardo Diego y la música. Lo dirigía Antonio Gallego que es un gran aficionado a las referencias musicales en la poesía española (creo que preparaba algo sobre el asunto que debió quedarse en el cajón).
Por cierto, ya colgué de mi blog el programa de la Europa Galante.
Fernando

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...