Joan Margarit al metro de Madri(t)

Afegeixo amb molta alegria un fragment de poema en català que m'acaba d'enviar el Fernando Delgado des de Madrid (l'ha vist al metro!).

l

SONET

l

Mentre estic escoltant-la, cau la pluja.

Penso en el gos que, solitari, anava

rere el taüt de Mozart: puc seguir-lo

alhora en els compassos del piano

i en els camins que fa l'aigua en els vidres.

Misteriosament feliç, segueixo un gos

fet de música i de pluja.

l

Joan Margarit (1938), Misteriosament feliç, 2008.

l

l

N'afegeixo un altre, d'un recull anterior, que pot agradar als violoncel·listes.

l

LLUÍS CLARET: TRES SUITES (2-IV-1992)

l

Crispada mà en les cordes, solitari

ocell de presa, com damunt d'un clítoris,

plaer de l'arc fent entreobrir aquests llavis

de fosca veu de Bach. Penombra al límit

solemne de la fusta. Ell és pàl·lid,

de cabells grisos: sembla que somrigui

vora el ressò lluent de vell armari

que fa que l'ombra de Casals s'inclini

aturant-se a escoltar el jove d'antany.

Sap que, just ara que no és ningú,

podria fer la seva millor música.

Llavors ell, el nou mestre, mira al públic

i estén la mà oferint l'aplaudiment

alhora a l'ombra i a la partitura.

l

Joan Margarit, Els motius del llop, 1993.