Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

diumenge, 1 de febrer de 2009

"El mérito de Boqueniny"

Boccherini. Boccherini. Boccherini. Conegut, però poc, però mal conegut. I després de l'energètic "chute" boccherinià que vem rebre ahir de mans de Fabio Biondi & Co, la millor manera de conèxier-lo més i millor és tornar a parlar d'ell, Boccherini, "compositor extra-ordinario".
l
Per mi - vull dir per la meva feble orelleta -, el que chez Boccherini és font constant de plaer és la continua variació. Però no variació com a desenvolupament d'una idea mínima i única, com amb Haydn, sinó variació des de la sobreabundància d'idees. En l'absolut, el material de base és certament mínim: un llenguatge tonal senzill on regnen, totalitàries, dominants i tòniques. La sobreabundància prové d'un pensament rítmic i melòdic desbordant que dona lloc a una infinitat de textures sempre conegudes (pel denominador comú del llenguatge i d'un pensament coherent) i alhora sempre noves.
l
L'artesanat vienès és pacient, la seva claror prové de la perfecció formal; la seva dignitat, del treball subjacent. L'artesanat bocche-rinià - tant se val dir llatí o mediterrani - és essencialment generós. La seva força prové d'alguna remota dansa italo-espanyola, sempre igual i sempre renovellada; la seva dignitat, d'una creativitat que renuncia a l'artesanat vienès per incompatibilitat, no per ineptitud. L'humor de Haydn és l'humor de la forma burlada. L'humor de Boccherini no és humor, és l'alegria que passa.
l
En alguna entrada pretèrita, vaig evocar aquella carta del febrer de 1781 en què l'italià va demanar a l'editor vienès Artaria que transmetés els seus compiments al "Sgr. Giuseppe Haidn, compositor que admiro en grado sumo junto al resto del mundo". I continu-ava "soy uno de los que aprecia y admira más ardientemente tanto su genio como sus obras musicales, las que han sido recibidas aquí con toda la estima a que son acreedoras en estricta justicia". La prova d'un geni generós. Haydn responia el 27 de maig, expressant-li les seves "respectuoses salutacions".
l
Pocs anys després, el 27 d'octubre de 1785 - molt poc després que, des de Madrid, el nostre Tomás de Iriarte negociés un contracte entre Haydn i la comtessa de Benavente, patrona de Boccherini -, Francisco Miranda, veneçolà de cultura europea, viatger incansable i curiós... i melòman, visitava Haydn a Esterháza. El compositor el rebé molt amablement i li ensenyà el palau i el jardins. En una carta, Miranda recorda que, mentre passejaven... "hablé mucho de música con Hayden y convino conmigo en el mérito que tiene Boqueniny".
l
Boccherini, és clar.
l
Haydn i Boccherini. El refinament i l'elegància de l'Europa neoclàs-sica, de l'Europa rococó. El primer és potser hereu de Mengs, com ja intuïa Iriarte, l'altre, potser de Tiepolo. Què faríem sense l'un? Què faríem sense l'altre? Dir que Mozart és la reunió dels dos és massa temptador, o sigui que no ho diré.
l
En fi, un record d'ahir i d'antany:
http://www.box.net/shared/8lp15vpwok
l
Bon dia!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...