Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

dijous, 31 de gener de 2008

Últimes novetats sobre l'assaig del dia 9

Finalment, el matí del dissabte 9 de febrer podem ser entre 15 i 19, és a dir que val la pena fer un assaig conjunt. Com que, igualment, hi ha un petit grup que hem de trobar algun moment per assajar sols (Lluís, Bertran, Edu, Maria, Elena, Carla i Stefano), el que proposo és quedar d'hora al matí (cap a les 10h) i acabar d'hora (cap a les 13h), de manera que el grup petit poguem assajar una estona abans de dinar i una estona després. D'això se'n dedueix que el Bertran, l'Edu, la Maria, l'Elena, la Carla i el Stefano estan convidats a a dinar a casa meva.
l
L'assaig, en principi, serà a casa meva, però encara no és segur. També dir als clarinets que, en aquest assaig, no caldrà que vinguin i que ens veurem directament al següent, l'1 de març al matí (o tarda).
l
Pel dia 9 al matí, compto amb ENRIC, CARLES, LAIA CUADRAS, EDU, MARIA, ISABEL (tard), BERTRAN, CLÀUDIA, JÚLIA, IRENE, QUERALT, MERCÈ, MIQUEL, BEA, LAIA, CARLA (tard), STEFANO i un servidor.
l
Bon dia!

EL ROCOCÓ [La cultura penínsular II.1]

Francisco de Goya (1746-1828), El quitasol, 1776-1778.

DE MIS NIÑECES
l
Siendo yo niño tierno,
con la niña Dorila
me andaba por la selva
cogiendo florecillas,
l
de que alegres guirnaldas,
con gracia peregrina,
para ambos coronarnos
su mano disponía.
l
Así en niñeces tales
de juegos y delicias
pasábamos felices
las horas y los días.
l
Con ellos poco a poco
la edad corrió de prisa,
y fue de la inocencia
saltando la malicia.
l
Yo no sé; mas al verme
Dorila se reía,
y a mí de sólo hablarla
también me daba risa.
l
Luego al darle flores
el pecho me latía;
y al ella coronarme
quedábase embebida.
l
Una tarde, tras esto
vimos dos tortolitas,
que con trémulos picos
se halagaban amigas,
l
y de gozo y deleite,
cola y alas caídas,
centellantes sus ojos,
desmayadas gemían.
l
Alentónos su ejemplo,
y entre honestas caricias
nos contamos turbados
nuestras dulces fatigas;
l
y en un punto, cual sombra
voló de nuestra vista
la niñez; mas en torno
nos dió el Amor sus dichas.
l
Juan Meléndez Valdés (1754-1817), Odas anacreónticas, anys 1770.
l
Antoni Soler (1729-1783), Segon moviment (Minuetto) del Quintet amb clavecí nº6 en sol menor, 1776. Jean-Patrice Brosse & Concerto Rococo.
l
Àudio (abrir en una ventana nueva):

dimecres, 30 de gener de 2008

EL ROCOCÓ [La cultura penínsular II.2]

El 1759 mor Ferran VI i el succeeix el seu germà, Carles III, rei de Nàpols i de Sicília des de 1734. Amb Carles III s'obre realment una nova etapa per a la història espanyola. Les reformes es multipliquen: expulsió dels jesuites (1767), adopció de noves fòrmules fiscals, reorganització de l'exèrcit i de la marina, reforma de l'ensenyament (Estudios de San Isidro, 1770, Escoles d'Arts i Oficis), impuls de les Societats Econòmiques d'Amics del País (Bilbao, Càdis, Sevilla, Madrid, Barcelona...), creació dels primers assentaments industrials a Andalusia, liberalització del comerç amb Amèrica (1778), foment de grans obres públiques (embelliment de Madrid i d'altres capitals, carreteres, enllumenat públic, hospitals...) i suport a là ciència i a l'art (jardí botànic, Prado, Observatori astronòmic, residències reials...).
l
En aquest moment, gràcies a les llargues estades de Tiepolo (1761-1770) i Mengs (1761-1769 i 1774-1776) al Palacio Real, a l'impuls de la recent creada Academia de Bellas Artes de San Fernando (1752) i a les mostres de pintura francesa (Poussin, Van Loo, Watteau) d'alguns mecenes madrilenys, s'introdueixen al país els nous models del rococó i del neoclassicisme. D'altra banda, és el mateix Carles III, durant el seu regnat napolità, qui havia iniciat les excavacions arqueològiques de Pompeia (1748).
l
Tant en les obres de joventut de Meléndez Valdés, un dels grans poetes espanyols del segle, com en els cartrons que realitza Goya per a la Real Fábrica de Tapices de Santa Bárbara ("El Quitasol", "El Pelele", "La gallina ciega", etc.), es pot apreciar clarament la influència del rococó francès. La "fête galante", la lleugeresa, l'artificiositat, l'ambient bucòlic, el petit format, els colors clars, la sensualitat al límit de l'erotisme. En el camp musical, la influència arriba sobretot d'Itàlia, com vaig dir ahir, però ara suavitzada pel goût français, en un estètica pròxima a la de l'estil galant. Els deliciosos quintets amb clave d'Antoni Soler (nascut a Olot i format a Montserrat), el millor compositor català de la seva generació, en són un exemple excel·lent. Soler va entrar com a monjo jerònim al monestir d'El Escorial el 1752 i es va convertir en professor de clave de l'Infant Gabriel (1752-1788), el fill més brillant de Carles III, mort just abans que el seu pare, als 36 anys. Aquests quintets van ser escrits, sens dubte, per a la cambra de l'Infant.
l
Anton Raphael Mengs (1728-1779), Retrat de l'Infant Gabriel, 1761.
l
El poema de Meléndez Valdés, a part, em recorda molt "La chasse aux papillons" de Brassens, bon coneixedor de la poesia francesa picantona que havia inspirat el poeta espanyol al segle XVIII.
l
LA CHASSE AUX PAPILLONS
l
Un bon petit diable à la fleur de l'âge,
la jambe légère et l'œil polisson,
et la bouche pleine de joyeux ramages,
allait à la chasse aux papillons.

Comme il atteignait l'orée du village,
filant sa quenouille, il vit Cendrillon.
Il lui dit: "Bonjour, que Dieu te ménage,
j't'emmène à la chasse aux papillons".

Cendrillon, ravie de quitter sa cage,
met sa robe neuve et ses botillons
et bras d'ssus bras d'ssous vers les frais bocages
ils vont à la chasse aux papillons.

Ils ne savaient pas que sous les ombrages
se cachait l'amour et son aiguillon
et qu'il transperçait les cœurs de leur âge,
les cœurs des chasseurs de papillons.

Quand il se fit tendre, elle lui dit: "J'présage
qu'c'est pas dans les plis de mon cotillon
ni dans l'échancrure de mon corsage
qu'on va à la chasse aux papillons".

Sur sa bouche en feu qui criait: "Sois sage!",
il posa sa bouche en guise de bâillon
et c'fut l'plus charmant des remue-ménage
qu'on ait vu d'mémoir' de papillon.

Un volcan dans l'âme, ils r'vinrent au village
en se promettant d'aller des millions,
des milliards de fois et mêm' davantage
ensemble à la chasse aux papillons.

Mais tant qu'ils s'aim'ront, tant que les nuages
porteurs de chagrins les épargneront,
il f'ra bon voler dans les frais bocages;
ils f'ront pas la chasse aux papillons.

Georges Brassens, 1954.

Àudio Brassens:


Un buen diablillo en la flor de la vida,
ligero de piernas y los ojos traviesos,
y la boca llena de alegres palabras,
iba a la caza de las mariposas.
l
Cuando llegaba a los límites del pueblo,
hilando su rueca, vió a Cenicienta.
Le dijo: "Buenos días, que Dios esté contigo,
vente conmigo a cazar mariposas".

Cenicienta, encantada de dejar su jaula,
se puso su vestido nuevo y sus botines
y cogidos del brazo, hacía los frescos boscajes
se van a cazar mariposas.

Él no sabía que bajo la umbría
se ocultaba el amor y su aguijón
el cual atraviesa los corazones de su edad
los corazones de los cazadores de mariposas.

Cuando él se puso tierno, ella le dijo: “Presiento
que no es en los pliegues de mi refajo
ni en el escote de mi blusa
donde se cazan las mariposas”.

Sobre su boca ardiente que gritaba: “¡Sé prudente!”
él puso su boca como una mordaza
y este fue el más encantador de los trajines
de los que se acuerden las mariposas.

Con un volcán en el alma, volvieron al pueblo
prometiéndose ir millones
miles de millones de veces, e incluso más
juntos a la caza de las mariposas.

Pero mientras que ellos se amen,
mientras que las nubes portadoras de penas los dejen en paz,
ellas podrán volar en los frescos boscajes
porque ellos no cazarán mariposas.

La traducció no és gaire brillant, però suficient per entendre més o menys la cançó. Pel que fa als àudios, de moment són només fragmentaris. A mesura que els vagi tenint en disc, els substituiré per l'àudio complet.

dimarts, 29 de gener de 2008

Àudio alternatiu

En consonància amb el text de Feijoo, l'àudio alternatiu, una petita perla guitarrística. Es tracta d'unes sevillanas del segle XVIII recollides i transcites per Lorca.
l
Anònim, Sevillanas del segle XVIII, transc. Federico García Lorca. Paco de Lucía & Ricardo Modrego [Philips, 1995].

http://www.box.net/shared/ng38l4d1c0

Bon dia!

PRELUDI [La cultura penínsular I.1]

Corrado Giaquinto (1703-1766), Gloria de Santos, 1755.

No admito que la Música, por ser algo más simple, sea menos deliciosa, o patética. Reconozco que la variedad en ella, como en otras cosas, contribuye al deleite. Pero la variedad debe contenerse dentro de ciertos límites. […] Si la variedad es muy poca, da fastidio. Si excesiva, distrayendo al alma en las muchas partes del objeto, o arrebatándola de una a otra, no le permite aquella como estática suspensión del ánimo, en que consiste lo más intenso del deleite. Yo he visto a infinidad de sujetos recrearse mucho más oyendo una buena voz acompañada de una Guitarra rasgueada que oyendo el concierto de muchas voces y instrumentos. Vi también alguna vez a una persona de muy buenos talentos verter lágrimas de deleite, y ternura, oyendo tañer una Guitarra punteada; lo que nunca le sucedió oyendo la sinfonía de varios instrumentos, a que estuvo presente muchas veces.

Benito Jerónimo Feijoo (1676-1764), “Maravillas de la Música, y cotejo de la antigua con la moderna”, de Cartas eruditas o curiosas, 1742.

José de Nebra (1702-1768), Ària "Piedad, Señor" de la sarsuela Iphigenia en Tracia, 1747. Maria Bayo & Les Talens Lyriques, dir. Christophe Rousset.
l

PRELUDI [La cultura penínsular I.2]

Llançat! Avui obro un nou cicle sobre la cultura espanyola i catalana de la segona meitat del segle XVIII, tot i que ja sé que la majoria esteu selectius i estressats i que no tindreu temps de llegir. Estava previst que durés fins divendres que vé, però mig segle de cultura dona per tant que no crec que amb cinc dies n'hi hagi prou. De tota manera, només faré algunes pinzellades: les que cregui suficients per esbossar un retrat mínimament fidel d'aquests riquíssims, complexos i apassionants cinquanta anys de vida cultural penínsular.
l
Avui és el preludi. Em situo als anys 1740-1750, al centre del segle.
l
El 1746, mor Felip V i puja al tron Ferran VI, fill seu. A grans trets, Ferran VI inaugura el que es coneix com a absolutisme il·lustrat, amb el nomenament de ministres competents (el marquès de la Ensenada, Carvajal) que promouen les primeres reformes modernes per al país, sobretot de caràcter fiscal, militar, d'impuls al comerç americà i de control del clergat. Si bé a la cua d'Europa en molts aspectes, Espanya recupera una part del seu antic prestigi, retrobant el seu lloc en la diplomàcia europea.
l
A nivell cultural, a partir d'ara i de cara a tot el cicle, cal evitar els prejudicis. És veritat que el país manté la seva llarga i estricta tradició catòlica, que la Inquisició, tot i que de forma molt més relaxada que en èpoques anteriors, continua en acció i que els ambients culturals més tradicionals allarguen la brillant herència del Segle d'Or sense obrir-se a les noves tendències europees. Però a Madrid, seguit de prop per les capitals mediterrànies (Barcelona, València, Càdis, Bilbao...), l'arribada d'artistes de formació italiana o francesa que són cridats per treballar per a la monarquia en la construcció i decoració del nou Palacio Real (1738-1764) i d'altres residències reials obre un període d'intensa ebullició cultural.
l
D'entre els músics que arriben a Madrid entre 1730 i 1770, cal destacar el famós castrat Farinelli (1705-1782), que hi passa 22 anys, de 1737 a 1759, Domenico Scarlatti (1685-1757), 28 anys, de 1729 a 1757, Francesco Corselli (1705-1778), de 1733 a 1778, mestre de la Capella Reial des de 1738, Luigi Boccherini (1743-1805), de 1768 a la seva mort, i Gaetano Brunetti (1744-1798), de 1762 a la seva mort. D'entre els pintors, Louis-Michel van Loo (1707-1771), a Madrid de 1736 a 1753, Corrado Giaquinto (1703-1765), de 1753 a 1762, Giambattista Tiepolo (1696-1770), de 1761 a la seva mort, i Anton Raphael Mengs (1728-1779), de 1761 a 1769 i de 1774 a 1776. D'entre els arquitectes, Filippo Juvara (1678-1736), a Madrid el 1735, i Giovanni Battista Sacchetti (1690-1764), a la capital de 1736 a la seva mort.
l
Tots es poden comptar entre els millors artistes europeus del moment i van aportar a la creativitat espanyola una nova força. A nivell musical, per exemple, a mitjan segle XVIII es pot parlar d'una veritable escola espanyola de música per a tecla, que compta amb compositors excel·lents, com Sebastián de Albero (1722-1756), Antoni Soler (1729-1783) i Manuel Blasco de Nebra (1750-1784), nebot de José de Nebra (v. àudio). El que és interessant, però, és que la influència no es dona només en el sentit estrangers-autòctons, sinó també en el sentit autòctons-estrangers. Així doncs, la música per a clavecí escrita a Madrid per Domenico Scarlatti, bàsica per a la comprensió del llenguatge musical de tot el segle, és alhora italiana i espanyola, però en una síntesi, això sí, profundament personal.
l
Referint-me ara específicament a l'actualització d'avui, dir que he volgut situar-la al llindar alhora cronològic i estilístic de la segona meitat del segle. Feijoo (1676-1764) és el primer gran il·lustrat espanyol. El seu Teatro crítico universal (1724-1739), reeditat 17 vegades (!!!) al segle XVIII, i les Cartas eruditas o curiosas (1724-1760) són els primers èxits literaris de les "Llums" a Espanya, si bé, des de la seva condició de monjo benedictí, la religió i el sistema polític establert resten lliures de culpa.
l
José de Nebra (1702-1768), al seu torn, és el major representant espanyol de la música moderna, d'estil italià-napolità. En una ocasio s'enfrontà a Feijoo, que era partidari de mantenir la nova música fora del culte religiós, en contra dels usos de les grans catedrals i, especialment, de Nebra i de Francesco Corselli, respectivament vicemestre i mestre de la Capella Reial. Una part important de la producció de Nebra són les sarsueles escrites pels teatres de Madrid. L'àudio d'avui surt d'una d'aquestes obres. Nebra també realitza, a la seva manera, una bonica síntesi entre la tradició hispànica i la modernitat de l'òpera napolitana.
l
Volia posar un fragment de l'òpera "Bellerofonte", del compositor barceloní Domènec Terradelles (1713-1751), estrenada a Londres el 1747 (el mateix any que la sarsuela de Nebra), però no hi ha cap gravació.
l
Format a Barcelona i a Nàpols, Terradelles va tenir una brillant carrera internacional abans de morir misteriosament a Roma als 38 anys. És l'exemple de l'"espanyol exportat" i la prova de l'enriquidor intercanvi que van afavorir els "italians importats", com Scarlatti. Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), en la seva Lettre sur la musique française de 1753, per justificar el seu rebuig del contra-punt i de les formes estrictes, explica una anècdota interessant sobre Terradelles:
l
Je me souviens que Terradeglias, me parlant de plusieurs motets de sa composition où il avait mis des choeurs travaillés avec un grand soin, était honteux d'en avoir fait de si beaux, et s'en excusait sur sa jeunesse. Autrefois, disait-il, j'aimais à faire du bruit; à présent je tâche de faire de la musique.
l
Recordo que Terradeglias [Terradelles], parlant-me d'alguns motets que havia escrit on hi havia cors molt treballats, sentia vergonya d'haver-ne fet de tan bonics i els excusava per la joventut. Abans, em deia, m'agradava fer soroll; ara, intento fer música.
l
Pocs mesos després de la mort de Terradelles, Corrado Giaquinto (1703-1766), pintor de sòlida formació napolitana, sortia de Roma cap a Espanya, cridat per Ferran VI. El maig del 2005 vaig visitar a Madrid una exposició molt representativa de la seva obra. És d'un rococó original, lleuger, napolità, rosa i verd, que, si sonés, sonaria Pergolesi. Malgrat tot, sovint s'apropa a l'estil lluminós del venecià Tiepolo, amb qui coinidiria un any a Madrid. La imatge de sota també va ser pintada a Madrid. La pinzellada lleugera i ràpida de Giaquinto influiria sense dubte en Goya, que retrobarem sovint durant aquests dies.
l

Giambattista Tiepolo (1696-1770), La Immaculada Concepció, 1767-1769.

No em puc allargar més, però us deixo amb el Stabat Mater (1736) de Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736), un dels "grandes hits" europeus del segle XVIII, que va contribuir al naixement del llenguatge musical internacional del classicisme. Es podria dir que Nàpols, a nivell musical, però també pictòric i arquitectònic, va marcar profundament l'art del segle XVIII i especialment l'espanyol.
l
Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736), "O quam tristis" del Stabat Mater, 1736. Barbara Bonney, Andreas Scholl & Les Talens Lyriques, dir.Christophe Rousset.
l
Àudio 2 (abrir en una ventana nueva):

De nova vita blogui (sobre la nova vida del bloc)

De nou a Barcelona, retrobant-vos a tots, m'adono (com alguns ja devíeu preveure) que la meva frustració de l'altre dia estava condemnada a no durar gaire. Intentaré, doncs, trobar un terme mig entre passar-me el dia escrivint i deixar de fer-ho. He decidit de reeditar "revu, corrigé et augmenté", com resen les edicions franceses - és a dir, revisat, corregit i [lleugerament] augmentat -, el cicle sobre la cultura espanyola del segle XVIII que vaig penjar al fotolog de juny a octubre del 2007.
l
Les raons en són senzilles. En primer lloc, perquè ja està escrit. En segon, perquè tracta del context històric i cultural de tres de les simfonies que tocarem (Baguer, Brunetti i Garay) i, en tercer i últim, perquè s'apropa a una època de la història d'Espanya i de Catalunya molt menystinguda pel pla educatiu actual.
l
Per no trencar amb la forma del fotolog, posaré l'actualització en una entrada i els comentaris a la següent, de manera que qui no tingui temps de llegir tots els comentaris pugui trobar ràpidament l'actualització. Entenc per actualització el trio imatge-text-música que estructura el cicle i per comentaris els textos explicatius que l'acompanyen. Per marcar la diferència amb la resta de coses del bloc, posaré primer els comentaris i després l'actualització, de manera que aquesta última quedi sempre a sobre.
l
També he pensat que estaria bé fer una tria dels articles més interessants, útils i/o curiosos per als que no tingueu temps de llegir-ho tot. D'altra banda, esteu tots convidats a participar amb el que sigui, sempre i quan tingui una lleugera relació amb el que toquem.
l
Bon dia!

dissabte, 26 de gener de 2008

P.S. De vita blogui (sobre la vida del bloc)

P.S. Feu-me el favor de llegir les últimes entrades i de dir-me, com a mínim, que us heu avorrit com una ostra.
l
Informo, amb la serenitat d'un birmà, que, d'altra forma, em limitaré a penjar les partitures i la música. Confio en què enteneu que, si no sé si algú ho llegeix (a part de l'Elena i el Bertran), les ganes s'aturen, la inspiració es buida i la feina cansa. I dedicar tantes hores a explicar coses que jo, en general, ja conec, perquè finalment ho llegeixin dues persones, francament, em sembla absurd.
l
La pena pel bloc serà superable, l'únic que em sabrà greu és que perdeu la oportunitat de gaudir d'un munt de coses que no trobareu a cada cantonada (regalo un sugus al que em trobi una edició en castellà o en català de les Estacions de Thomson). Si us fa mandra, no teniu temps, etc., magnífic, però jo deixaré de dedicar-hi el meu. No és una amenaça, és més aviat una proposta d'armistici.
l
La cosa està en que aquest bloc està pensat per enriquir el seu públic lector, no per exaltar les opinions, els gustos o la creativitat del seu(s) creador(s). No cal dir que de gustos en tenim de més variats, i sovint fora del segle XVIII. Vamos, que si no ha de servir per a res, adéu a la literatura i a la pintura i als tès i a les xocolates. Que a mi no em paguen, i treballar, com es queixava Mozart, "per les cadires, les taules i les parets", no és el meu objectiu a la vida. A més, al bloc, ni tan sols hi ha cadires, taules i parets. Quan no comenteu és el buit total.
l
Gràcies als que hagueu arribat fins aquí i feliç diumenge.

Victòria!

Franz Xaver Hornböck, Retrat de Michael Haydn, c.1805.
l
Ahir vaig anar a la Biblioteca del Conservatori Nacional Superior de París i vaig aconseguir consultar i FOTOCOPIAR la simfonia de Michael Haydn que havia projectat de tocar amb vosaltres. L'alegria és doble en veure que és tècnicament accessible (Michael Haydn és rematadament difícil, quan vol) i que té tota la pinta de ser magnífica. Al segon moviment hi ha un deliciós (i poc habitual) solo de fagot.
l
Victòria, doncs! Ara "només" falta passar les parts, o bé demanar-les a Viena. Bé, ja veurem, de moment ja tenim les notes.
l
Feliç dissabte!

divendres, 25 de gener de 2008

Thomson i Haydn

John Hoppner (1758-1810), Retrat de Franz Joseph Haydn, 1791.

El 1799, després de l'èxit universal de La Creació, Haydn es posa a treballar en un llibret escrit pel baró van Sweiten a partir del poema de Thomson. El resultat en serà un altre magnífic oratori, Die Jahreszeiten (Les Estacions), estrenat a Viena el 24 d'abril de 1801. L'afluència de gent era tal que el concert es va haver de repetir dues vegades més. Us poso el passatge que correspon al fragment de poema que he posat a dalt, un dels més espectaculars de l'obra. Aprofiteu, és realment deliciós.
l
Franz Joseph Haydn (1732-1809), Fragment de L'Estiu, Les Estacions, 1799-1801. Marlis Petersen, Werner Güra, Dietrich Henschel, RIAS-Kammerchor & Freiburger Barockorchester, dir. René Jacobs [Harmo-nia Mundi, 2004].
l
XII. Trio i cor:

HANNE, LUKAS, SIMON
l
Sie steigt herauf, die Sonne, sie steigt.
Sie naht, sie kommt.
Sie strahlt, sie scheint.
l
COR
l
Sie scheint in herrlicher Pracht
In flammender Majestät.
Heil, o Sonne, Heil!
Des Lichts und Lebens Quelle, Heil!
O du, des Weltalls Sell' und Aug',
Der Gottsheit schönstes Bild,
Dich grüssen dankbar wir!
etc.

HANNE, LUKAS, SIMON
l
El sol es lleva, s'aixeca a l'horitzó.
ja s'acosta, ja vé.
Ja resplendeix, ja brilla.
l
COR
l
Ja brilla en la seva esplendor radiant,
En flamejant majestat!

Ave, sol, ave!
Font de llum i de vida, ave!
O tu, ànima i ull de l'univers,
la més bella imatge de la divinitat,
et saludem amb gratitud!
etc.
l
Ara sí, bon dia!

"The Seasons" by James Thomson [II]

Joseph Wright (1734-1797), Paisatge italià amb riu en la llunyania, 1790.

Us poso un fragment de Summer (L'estiu, 1727). La primera és la versió anglesa original; la segona és la primera traducció francesa de 1759, feta en prosa, i la tercera és la meva versió catalana. M'he basat sobretot en la francesa però mirant d'acostar-me més a l'ori-ginal.

But yonder comes the powerful King of Day,
Rejoicing in the east. The lessening cloud,
The kindling azure, and the mountain’s brow
Illumed with fluid gold, his near approach
Betoken glad. Lo! now, apparent all,
Aslant the dew-bright earth and coloured air,
He looks in boundless majesty abroad,
And sheds the shining day, that burnished plays
On rocks, and hills, and towers, and wandering streams,
High-gleaming from afar. Prime cheerer, Light!
Of all material beings first, and best!
Efflux devine! Nature’s resplendent robe,
Without whose vesting beauty all were wrapt
In unessential gloom; and thou, O Sun!
Soul of surrounding worlds! in whom best seen
Shines out thy Maker! may I sing of thee?

James Thomson (1700-1748), Summer, dins The Seasons, 1730 (rev.1746). Ed. James Sambrook, Oxford University Press, 1972.

Mais le puissant Roi du jour paroît dans l’Orient. Les nuages se dissipent; l’azur des cieux enflammé, & les torrens dorés qui éclairent les montagnes, marquent la joie de son approche. Tout reprend l’être & sa forme naturelle sur la terre brillante de rosée, & dans l’air coloré. L’astre puissant regarde sur toute la Nature avec une majesté sans bornes, & verse le jour brillant qui joue avec éclat sur les rochers, les collines, les tours, & les ruisseaux errans qui étincellent dans le lointain. O lumière, source de joie, le premier & le plus précieux des êtres matériels; émanation divine, robe éclatante de la Nature, sans le vêtement de ta beauté tout seroit enseveli dans une obscurité languissante: et toi, Soleil, ame des mondes qui nous environnent, miroir fidèle & transparent de ton Créateur, puisse ma foible voix apprendre à te chanter.

Trad. de Marie-Jeanne Bontems. Les Saisons, Berlin/Amsterdam, 1760.

Però ja vé el poderós Rei del dia, alegrant l’Orient. Els núvols es dissipen; l’atzur encès dels cels i els torrents daurats que il·luminen els cims de les muntanyes, assenyalen la seva proximitat. Ara tot reapareix sobre la terra brillant de rosada i en l’aire acolorit. L’astre poderós mira sobre tota la Natura amb una majestat sense límits, i vessa el dia brillant, que juga amb foc sobre les roques, els turons, les torres i els rierols errants que s'il·luminen en la llunyania. O llum, font d'alegria! El primer i el més preciós dels éssers materials. Emanació divina! Abric resplendent de la natura, sense el vestit de la teva beutat tot estaria enterrat en una obscuritat moribunda: i tu, O Sol!, ànima dels móns que ens envolten, mirall fidel i transparent del teu Creador, podré cantar-te?
l
Bon dia (i mai millor dit)!

"The Seasons" by James Thomson [I]

Segon capítol de la tria literària que, ara sí, comença pel principi. Bé, és difícil d'assenyalar un principi en el riu continu de la història, perquè hauríem de començar sempre amb el primer australopitecus; però diguem que, de tant en tant, al llarg del riu, hi ha alguna cosa que ens indica un canvi en el paisatge. Aquella roca més fosca, la primera onadeta, o el primer repós de l'aigua, aquella canya, l'ombra inesperada d'un arbre, o la mirada penetrant del sol…

James Thomson (1700-1748) és sens dubte una roca (o una canya, o una onada, o l'ombra d'un arbre... o potser un sol!) en el riu de la història literària. Escocès, com la deliciosa cançó de l'altre dia, i fill d'un pastor anglicà, és al camp on passa la seva infància, abans d'entrar a la Universitat d'Edimburg (1715). El 1725, però, com molts joves escocesos de l'època, marxa a Londres. El 1726 publica el seu primer poema important, Winter, el primer dels quatre que formaran el recull The Seasons (1730).

En aquesta obra, Thomson s'allunya, per primer cop, de convencions i d'ornaments mitològics per privilegiar l'expressió d'un sentiment profundament autèntic de la naturalesa, reeixint a transformar la fredor delicada de la poesia bucòlica tradicional en càlida abraçada d'una naturalesa real i vibrant, extraordinàriament bella. Per la seva sensibilitat renovada, sincera, humana, el nostre escocès és considerat el primer dels poetes prerromàntics. De Saint-Lambert (amic dels enciclopedistes, autor el 1769 d'unes Saisons en francès) a Franz Joseph Haydn, de Salomon Gessner als grans romàntics anglesos, Coleridge, Wordsworth, la poesia de Thomson il·luminarà tota la segona meitat del segle XVIII.

Les Saisons, POËME traduit de l’Anglois, de THOMPSON, Berlín i Amsterdam, 1760. Es tracta de la primera edició estrangera de la traducció francesa de 1759.

dijous, 24 de gener de 2008

Brunetti: VIOLÍ II

Tot celebrant la segona participació no-meva del flog (sona una marxa circense!!)...
l
(abrir en una ventana nueva)
l
...us faig arribar el segon violí del Brunetti. Com en el cas del primer, he acabat de posar els arcs del primer moviment (basant-me en el que hi havia escrit i en el que fem els primers). El segon i el tercer encara no en tenen i el quart encara no està escrit.
l

Vaig a esmorzar... Bon dia!
l

Fischerlied

Per als cantants del grup transcriuré ara el Fischerlied. És el Lied de Schubert que volíem cantar pel concert del juny.

El Lied té la lletra d’un poema de Johann Gaudenz von Salis-Seewis escrit al 1791. Pel que he pogut llegir, von Salis-Seewis (1762-1834) va ser un poeta austríac que treballà com a oficial a la guàrdia suïssa de Paris fins l’inici de la Revolució Francesa. Va ser en aquells anys quan va fer un viatge per Holanda i Alemanya i va conèixer Herder, Göthe, Schiller, Wieland i Matthisson amb els quals va fer amistat.

Aquí escric el poema. Normalment només es canten algunes estrofes perquè és molt llarg. No volia penjar-lo sense tenir un link amb el Lied, però he vist que no serà tan fàcil com esperava i per tant de moment us escric la lletra:

Das Fischergewerbe
Gibt rüstigen Mut!
Wir haben zum Erbe
Die Güter der Flut.
Wir graben nicht Schätze,
Wir pflügen kein Feld;
Wir ernten im Netze,
Wi angeln uns Geld.

Wir heben die Reusen
Den Schilfach entlang
Und ruhn bri den Schleusen,
Zu sondern den Fang.
Goldweiden beschatten
Das moosige Dach;
Wir schlummern auf Matten
Im kühlen Gemach.

Mit roten Korallen
Prang Spiegel und Wand
Den Estrich der Hallen
Deckt silberner Sand
Das Gärtchen daneben
Grünt ländlich umzäunt
Von kreuzenden Stäben
Mit Baste vereint.

In Antliz der Buben
Lach mutiger Sinn,
Sie meiden die Stuben
Bei Tagesbeginn;
Sie tauchen und schwimmen
Im eisigen See,
Und barfuβ erklimmen
Sie Klippen von Schnee.

Oft rudern wir ferne
Im wiegenden Kahn;
Dann blinken Sie Sterne
So freundlich uns an,
Der Mond aus den Höhen,
Der Mond aus dem Bach.
So schnell wir entflöhen,
Sie gleiten uns nach.

Wir trotzen den Wetter,
Das finster uns droht.
Wann shöpfende Bretter
Kaum hemmen den Tod.
Wir trotzen auch Wogen
Auf krachendem Schiff,
In Tiefen gezogen,
Gescleudert ans Riff!

Der Herr, der in Stürmen
Der Mitternacht blitzt,
Vermag uns zu schirmen,
Und kennt, was uns nützt.
Gleich unter den Flügeln
Des Ewigen ruht
Der Rasengruft Hügel
Das Grab in der Flut.

¡El oficio de pescador
da un sólido coraje!
Nosotros tenemos en la heredad
los bienes de las aguas.
No cavamos en busca de tesoros
ni labramos ningún campo;
nosotros cosechamos con las redes,
pescamos dinero.

Izamos las nasas
a lo largo de los cañares de los riachuelos,
y nos detenemos en las esclusas
para separar las capturas.
La mimbrera dorada da sombra
al musgoso techo.
Dormimos sobre esteras
en una fresca habiación.

Con el rojo coral
resplandece el espejo y la pared.
Al suelo de las habitaciones
lo cubre una arena plateada.
Al jardincillo florido de al lado
lo cierra una rústica cerca
de estacas atadas
con cortezas.

En el rostro de los chiquillos
ríe un gran espíritu;
abandonan sus cuartos
al amanecer.
Se zambullen y nadan
en el lago helado,
y descalzos se encaraman
a las rocas nevadas.

A veces bogamos lejos
en la balanceante barca.
Entonces brillan las estrellas
agradablemente sobre nosotros,
la luna sobre las alturas,
la luna sobre el arroyo.
Por rápido que escapemos,
luce sobre nosotros.

Luchamos contra el temporal
que siniestramente nos zarandea.
Cuando achicamos agua del tablazón
apenas detenemos la muerte.
Porfiamos sobre las olas
en el crujiente esquife,
atraídos por el abismo,
arrastrados hacia los arrecifes.

El Señor, que en la tempestad
de medianoche fulgura,
nos protege y ampara
y sabe lo que nos conviene.
igual es bajo las alas
del Eterno descansar
en la fosa, bajo el césped de la colina,
que en la tumba en el agua.

Los Lieder de Schubert [II], traducció de Fernando Pérez Cárceles, Hiperión, 2005.

Brunetti: VIOLÍ I

La idea inicial era de penjar les partitures de corda amb els arcs ja posats per estalviar-nos el temps de posar-los a l'assaig. Doncs bé, aquí arriba el primer èxit d'aquesta filosofia. És la part de primer violí del Brunetti. He acabat de posar arcs al primer moviment (excepte pels cc.24-30, que s'haurien de discutir). També hi teniu el segon i el tercer (sense arcs). El quart està en procès de convertir-se en part separada.



Buon giorno!

dimarts, 22 de gener de 2008

hola!

primer missatge de l'Ehlena

El Bückeburg de J.C.F. Bach i de Herder

Façana principal del palau de Bückeburg (s.XVII), on van treballar Bach i Herder.

Tria literària: Herder i la poesia popular

Us ofereixo el primer capítol d'un recorregut literari pel Setcents. M'agradaria que fos un viatge per l'ànima d'un segle. No el vull exhaustiu, només representatiu d'aquest instant de la història de la humanitat, el mateix instant que va veure néixer les nostres simfonies: l'únic que em guia és el meu gust literari.
l
Volia començar per un fragment de The Seasons de Thomson (1727), per coherència cronològica, però potser és millor començar per un autor directament relacionat amb un dels nostres compositors. En vaig parlar fa uns mesos en un mail i a l'entrada del bloc del 20 de gener. Es tracta de Johann Gottfried Herder (1744-1803).
l
Fill d'un aprenent de draper convertit en mestre d'una escola de noies de Mohrungen, Herder va aconseguir, tanmateix, entrar a la uni-versitat de Königsberg, on va ser alumne de Kant i de Johann Georg Hamann, el primer impulsor de la contrail·lustració, conegut com "el Mag del Nord", que el va influir profundament. Des del punt de vista literari, Herder es posicionarà en contra de les normes neoclàssiques preconitzades per la Il·lustració i defensarà una aproximació íntima i màgica de la natura, amb la convicció que és en la poesia popular on es troben les arrels de l'autèntica literatura. La idea de nació esdevé fonamental: la tradició folclòrica és l'arxiu, el principi i l'ànima d'un poble. Admirador de Shakespeare, Herder empeny la primera de les grans portes que conduiran al Romanticisme, convertint-se en un dels fundadors del Sturm und Drang (tempesta i ímpetu). És sota la influència de Herder que Goethe escriurà l'obra més representativa d'aquest moviment preromàntic, Les desventures del jove Werther (1774).
l
Doncs bé, resulta que, de 1771 a 1776, Herder va ser bibliotecari del comte de Schaumburg-Lippe a Bückeburg. I, com alguns ja deveu saber, el compositor de la cort de Bückeburg era el nostre Johann Christoph Friedrich Bach. Aparentment, van mantenir una relació excel·lent, ja que Johann Christoph va musicar sis llargs poemes de l'autor.
l
L'etapa de Bückeburg és decisiva per a Herder. Ja ha conegut a Goethe i és en aquests anys que escriu l'Assaig sobre l'orígen de la llengua (1770-1772) i Una altra filosofia de la història (1774) i que comença a recollir cants populars d'arreu d'Europa (publicats com a Volkslieder a partir de 1778). Un d'aquests cants, Edward, inspirador de Schubert, de Brahms i de Tchaikovski, em va sorprendre molt. Es tracta d'una cançó anglesa traduïda a l'alemany per Herder.
l
Tinc una cosina llunyana, la Clara Sanabras, que es dedica al cant a Londres i que fa uns anys va enregistrar un disc magnífic de cançons tradicionals angleses. Una de les cançons, Lord Rendal, una antiga balada escocesa recollida per primera vegada el 1787, té més que paral·lelismes amb Edward. Per la profunditat psicològica de la tragèdia de Rendal i la seva mare, per la bellesa d'aquesta música cèltica que evoca la puresa verda i grisa de les costes d'Escòcia, Lord Rendal s'ha convertit en una de les meves cançons preferides; i ha passat a formar part de les nits d'estiu passades a Cadaqués.
l
Us poso els dos cants, Edward i Lord Rendal.
l
EDWARD
l
El teu coltell, per què està tan vermell de sang?
Edward, Edward!
El teu coltell, per què està tan vermell de sang,
I per què vens tan tristament? - Oh,
Oh, és que he matat el meu falcó,
Mare, mare!
Oh, és que he matat el meu falcó,
i no en tinc cap altre com ell. - Oh!
l
La sang del teu falcó no és tan vermella,
Edward, Edward!
La sang del teu falcó no és tan vermella,
Fill meu, parla'm sincerament. - Oh,
Oh, és que he matat el meu bell cavall ros,
Mare, mare!
Oh, és que he matat el meu bell cavall ros,
I era tan fidel i tan orgullós! - Oh!
l
El teu cavall era vell, i no hi estaves obligat,
Edward, Edward!
El teu cavall era vell, i no hi estaves obligat.
És una altra pena la que t'angoixa. - Oh,
Oh, és que he matat el meu pare,
Mare, mare!
Oh, és que he matat el meu pare,
i el cor em fa mal, molt mal. - Oh!
l
I com faràs penitència?
Edward, Edward!
I com faràs penitència?
Fill meu, digues-m'ho tot. -Oh!
El meu peu no ha de trepitjar mai més la terra,
Mare, mare!
El meu peu no ha de trepitjar mai més la terra;
marxaré lluny a través dels mars. - Oh!
l
I què passarà amb la teva dona i el teu fill?
Edward, Edward!
I què passarà amb la teva dona i el teu fill?
si marxes a través dels mars? - Oh!
El món és gran, que hi visquin de la caritat,
Mare, mare!
El món és gran, qui hi visquin de la caritat,
mai més no els veuré. - Oh!
l
I què vols deixar a la teva estimada mare?
Edward, Edward!
I què vols deixar a la teva estimada mare?
Fill meu, digues-m'ho. - Oh!
La meva maledicció i el foc de l'Infern,
Mare, mare!
La meva maledicció i el foc de l'Infern,
perquè sou vós que m'heu aconsellat tot això! - Oh!
l
Johann Gottfierd Herder, Edward, dins de Volkslieder, 1778. Traducció meva a partir de l'alemany i del francès [Anthologie bilingue de la poésie allemande, Gallimard, "La Pléiade", París, 1993].
l
LORD RENDAL
l
Lord Rendal, Clara Sanabras & William Carter [Linn, 2002].
l
Àudio: http://www.box.net/shared/uu3dd7ts08
l
Where have you been all the day,
Rendal, my son?
Where have you been all the day,
My pretty one?
I've been to my sweetheart, mother.
I've been to my sweetheart, mother.
l
Make my bed soon,
For I'm sick to my heart
And I fain would lie down.
l
What have you been eating,
Rendal, my son?
What have you been eating,
My pretty one?
O eels and eel broth, mother.
O eels and eel broth, mother.
l
Make my bed soon...
l
Where did she get them from,
Rendal, my son?
Where did she get them from,
My pretty one?
From hedges and ditches, mother.
From hedges and ditches, mother.
l
Make my bed soon...
l
What was the colour on their skin,
Rendal, my son?
What was the colour on their skin,
My pretty one?
O spickit and sparkit, mother.
O spickit and sparkit, mother.
l
Make my bed soon...
l
What will you leave your mother,
Rendal my son?
What will you leave your mother,
My pretty one?
My gold and silver, mother.
My gold and silver, mother.
l
Make my bed soon...
l
What will you leave your lover,
Rendal my son?
What will you leave your lover,
My pretty one?
A rope to hang her, mother.
A rope to hang her, mother.
l
Make my bed soon
For I'm sick to my heart
And I fain would lie down.
l
LORD RENDAL
l
On has estat tot el dia,
Rendal, fill meu?
On has estat tot el dia,
Rei meu?
He estat amb la meva promesa, mare.
He estat amb la meva promesa, mare.

Fes-me aviat el llit,
perquè estic malalt fins al cor,
i tinc ganes d'estirar-me.

Què has estat menjant,
Rendal, fill meu?
Què has estat menjant,
Rei meu?
Anguiles i brou d'anguiles, mare.
Anguiles i brou d'anguiles, mare.

Fes-me aviat el llit...

D'on les ha agafat, ella,
Rendal, fill meu?
D'on les ha agafat, ella,
Rei meu?
De les tanques i els recs, mare.
De les tanques i els recs, mare.

Fes-me aviat el llit...

De quin color era la seva pell,
Rendal, fill meu?
De quin color era la seva pell,
Rei meu?
Tacada i rogenca, mare.
Tacada i rogenca, mare.

Fes-me aviat el llit...

Què deixaràs a la teva mare,
Rendal, fill meu?
Que deixaràs a la teva mare,
Rei meu?
El meu or i la meva plata, mare.
El meu or i la meva plata, mare.

Fes-me aviat el llit...

Què deixaràs a la teva estimada,
Rendal, fill meu?
Què deixaràs a la teva estimada,
Rei meu?
Una corda perquè la pengin, mare.
Una corda perquè la pengin, mare.

Fes-me aviat el llit,
perquè estic malalt fins al cor,
i tinc ganes d'estirar-me.

l
Lord Rendal, tradicional escocesa, The Scots Musical Museum, 1787. El text data probablement dels segles XIII o XIV. La música podria ser del segle XVII.
l
La primera balada de l'op.10 de Brahms s'inspira d'Edward. És fàcilment reconeixible la veu de la mare, que repeteix la pregunta, i després la veu del fill, que repeteix la resposta. La repetició, com en el text, sempre apareix més carregada de singnificat, més dramàtica.
l
Johannes Brahms (1833-1897), Balada a partir d'Edward, op.10 nº1, 1854. Arturo Benedetti Michelangeli [Deutsche Grammophon, 1981].
l
Andante - Allegro - Andante: http://www.box.net/shared/qj71ndvs4k
l
Comenteu que això dona molta feina, xd. Bon dia!

dilluns, 21 de gener de 2008

Enquesta

Pel dissabte 9 de febrer:

Matí: 6 (30%)
Tarda: 7 (35%)
M'és igual: 4 (20%)
No puc venir: 3 (15%)

Tcha, el plaer de l'exotisme i l'anglomania

Jean-Étienne Liotard (1702-1789), Servei de te de porcellana xinesa, 1783.

El setembre de 1658, el Mercurius Politicus de Londres informava que "l'excel·lent beguda xinesa aprovada per tots els metges, el te, es ven al Sultaness Head, un establiment de cafè de Sweetings Rents, prop del Royal Exchange, Londres". Era la primera vegada que la majoria dels londinencs sentien el nom de la seva futura beguda nacional. Em pregunto què feien fins aleshores els anglesos a les cinc de la tarda!

Els primers passos, però, no són mai fàcils. I el cas del te no és l'excepció. El 1685, la viuda del duc de Monmouth va enviar mig quilo de te als seus familiars d'Escòcia. Els receptors, encuriosits, el van bullir, van llençar el líquid i es van menjar les fulles. Després es devien preguntar què hi veien, els seus parents del sud, en aquells espinacs marrons...

Fora d'Anglaterra, el te no gaudia d'un gran prestigi. Els holandesos, de fet, en deien "aigua de farratge". Però al segle XVIII, amb l'arribada de la filosofia il·lustrada, el model d'estat anglès s'ha convertit en el gran referent per als philosophes de París i, el 1760, tot el que vé d'Anglaterra està de moda. És en aquest moment, el de les nostres simfonies, que l'aristocràcia europea comença a beure te. Als anys 1780, a París, el te de l'après-midi (a les cinc, ja?) s'haurà convertit en una institució. El 1765, un anglès, Horace Walpole, es lamentava del canvi que havien experimentat en pocs anys els salons de París: s'havia perdut l'alegria, la lleugeresa, l'amabilitat. Tot estava "anglificat", tot era greu, seriós i filosòfic.

"Laughing is as much out of fashion as pantins or bilboquets. Good folks, they have no time to laugh. There is God and the King to be pulled down first; and men and women, one and all, are devoutly employed in the demolition. [...] I have told them [...] that they have taken from us to admire the two dullest things we had, whist and Richardson."

"Riure està tan passat de moda com les marionetes o els jocs de botxes. Pobra gent! No tenen temps per riure. Primer s'ha de pensar en tirar a terra Déu i el Rei; i homes i dones, del primer a l'últim, treballen devotament en la demolició. [...] Els he dit [...] que ens havien pres per admirar-les les dues coses més avorrides que tenim: el whist i Richardson."

Horace Walpole a Thomas Brand, 19 d'octubre de 1765. [La versió anglesa original surt del projecte Gutenberg. La meva traducció al català ha comptat amb l'ajuda de la versió francesa provinent de L'Esprit de société de Jacqueline Hellegouarc'h, París, Garnier, 2000.]
l
El whist, Richardson (el novel·lista més famós del moment)... i el te, és clar. La ingestió d'aquesta beguda aromàtica, lleugera i lleuge-rament amarga, de color fosc, era com beure glop a glop l'ànima dels anglesos. I les conseqüències es noten: el 1783, els oficials que tornaven de combatre els anglesos als Estats Units es queixaven de trobar, a París, "les modes angleses més en voga que mai" (Comte Louis-Philippe de Ségur, Souvenirs et Anecdotes sur le règne de Louis XVI).

Ara no trobo el passatge exacte, però recordo que Ghislain de Dies-bach, en la seva Història de l'emigració, explicava com, enmig del desastre de l'exili i de la persecució revolucionària, entaforada a Coblença o fugint en columnes pels camps d'Europa, l'aristocràcia pa-risina mantenia, immutable, les seves reunions al voltant del te.
l
Bona nit!

Nosaltres som

Flautes: Elena i Enric
Oboès: Gemma i Carles
Clarinets (J.C.F. Bach): Núria i Anna Bertran
Trompes: Ona i Laia Cuadras
Fagot: Guillem
Violins: Bertran, Clàudia, Edu, Isabel, Irene, Júlia, Lluís, Mar, Maria, Mercè i Queralt
Viola: Miquel
Violoncels: Bea, Carla i Laia Mollà
Contrabaix: Stefano

Resultat de la suma: 25

diumenge, 20 de gener de 2008

Paral·lelismes i innovacions

No em moc de 1782. He estat escoltant les dues simfonies que tinc de l'op.35 de Boccherini i la simfonia en si bemoll major de Brunetti, escrites el mateix any i a pocs quilomètres de distància l'una de l'altra. Curiosament, la simfonia op.35 nº4 de Boccherini m'ha fet pensar més aviat en J.C.F. Bach que en Brunetti.
l
Us demano que torneu a escoltar el primer moviment de la simfonia en si bemoll major de Johann Christoph Friedrich Bach, de 1794:
l
I. Largo - Allegro:
l
Heu d'aguantar fins que la fletxeta del reproductor estigui al segon terç de la durada. Hi ha una cèl·lula rítmica que apareix al llarg de tot el moviment, però en aquest moment adquireix el protagonisme (corxera - 2 semis, corxera - 2 semis, corxera - 2 semis...).
l
Ara escolteu els primers compassos de la simfonia de Boccherini.
l
Luigi Boccherini (1743-1805), Simfonia en fa major, op.35 nº4, 1782 [G 512]. Ensemble 415, dir. Chiara Banchini (instruments originals) [Harmonia Mundi, 1988/2006]
l
l
D'acord que és un rimte bastant banal, però no deixa de sorprendre. En els dos casos la cèl·lula rítmica en qüestió es converteix en una mena de motor per a tot el moviment. I si J.C.F. Bach hagués fet tocar les simfonies de Boccherini a la cort de Bückeburg?
l
No en va un crític de finals de segle deia que la capella musical dels comtes de Schaumburg-Lippe a Bückeburg era una de les "més fines d'Alemanya". I, de fet, Boccherini era mestre de capella "a distància" de Frederic Guillem de Prússia des de 1786, de manera que els estudiosos no descarten la possibilitat que fes el viatge fins a Berlín per conèixer el seu nou protector. I...
l
El 1740, Voltaire, de camí cap a Berlín, para a Bückeburg. Es trobava Bückeburg en la ruta que unia París amb Berlín, doncs? Aparentment sí. És allà que el filòsof va conèixer la dona que fou, potser, el seu gran amor, la comtessa Bentnick, cosina del comte de Schaumburg-Lippe. En aquest moment, el nostre Bach encara no hi era, però és evident que entre 1740 i 1750 (moment de l'arribada de J.C.F.) la ciutat no va canviar de lloc. I segons el meu mapa d'Alemanya, Bückeburg es troba, efectivament, sobre la línia París-Berlín.
l
Si Boccherini va fer realment el viatge a Berlín, és lògic pensar que va passar prèviament per París, on s'editaven totes les seves obres i on tenia algunes coneixences dels mesos que hi havia passat abans d'anar a Madrid. Entre elles, Cambini, un compatriota, amb qui havia format el primer quartet estable de la història. Així doncs, hi ha possibilitats que Boccherini, com 40 anys abans Voltaire, passés per Bückeburg de camí cap a Berlín.
l
Si no fou així, és veritat que J.C.F. Bach tenia la possibilitat de conèixer les edicions parisines de les simfonies de Boccherini igual com coneixia les de Haydn. Johann Gottfried Herder (1744-1803), un dels fundadors del moviment Sturm und Drang, que va treballar de bibliotecari a Bückeburg entre 1771 i 1776, bé llegia "els filòsofs de París"*, i no només en traducció alemanya. Es pot pensar, doncs, que si Herder mantenia contactes amb editors de París, d'Amsterdam o de Berlín, el nostre compositor podia fer el mateix deu anys després.
l
*Johann Gottfrief Herder, Une autre philosophie de l'histoire, 1774. Trad. Max Rouché, Paris, Flammarion, 2000.
l
Pel que fa als paral·lelismes entre la nostra simfonia de Brunetti i les de l'op.35 de Boccherini, suratllar potser una singularitat comuna en el tractament del minuet. Brunetti tenia la costum (única, a l'època) d'atribuir el minuet al quintet de vents (2 oboès, 2 trompes i fagot) i el trio al quintet de corda (violins, viola dividida i baixos). En el cas de la simfonia en si bemoll major, a més, cal remarcar que el trio està escrit en si bemoll menor, una tonalitat no gaire fréqüent per a l'època:
l
III. Quintetto. Allegretto:
l
Pel que fa a Boccherini, l'originalitat vindrà del fet de situar el minuet de la quarta simfonia de l'op.35 a l'interior del darrer moviment, fusionant Minuet i Finale.
l
Luigi Boccherini (1743-1805), Simfonia en fa major, op.35 nº4, 1782 [G 512]. Ensemble 415, dir. Chiara Banchini (instruments originals) [Harmonia Mundi, 1988/2006]
l
III. Allegro vivace - Tempo di Minuetto - Allegro vivace:
l
Bon dia!

dijous, 17 de gener de 2008

1782: Gaetano Brunetti escriu la nostra simfonia i...

MÚSICA
l
W.A. Mozart, El rapte del serrall, Simfonia nº35 "Haffner". Matri-moni amb Constanze Weber.
L. Boccherini, Simfonies op.35.
Naixement de N. Paganini i de J. Field (el primer autor de nocturns per al piano, abans que Chopin).
Mort de Farinelli i de Johann Christian Bach.
l
LITERATURA
l
J.J. Rousseau, Confessions (pòstumes).
P. Choderlos de Laclos, Les relacions perilloses.
T. de Iriarte, Fábulas literarias.
Mort de Metastasio.
l
ART I ARQUITECTURA
l
H. Fuseli, El malson.
S'acaba, a París, el teatre de l'Odéon, de Charles de Wailly i Marie-Joseph Peyre.
l
HISTÒRIA I HISTÒRIA DE LES IDEES
l
Fundació, a Madrid, del Banco de San Carlos.
Carles III d'Espanya (aliat dels naixents Estats Units) pren Menorca als anglesos.
Batalla de Les Saintes, al mar del Carib: la flota francesa del Comte de Grasse (aliada dels naixents Estats Units) es rendeix als anglesos de Rodney.
Preliminars de la Pau de París signats el 30 de novembre. Indepen-dència dels Estats Units.
l
Henry Fuseli (1741-1825), El malson, 1782

dilluns, 14 de gener de 2008

La trompa natural

John Christopher Hofmaster (?-1764), trompa natural, Londres, c.1760.

La trompa que s'introdueix a l'orquestra durant la primera meitat del segle XVIII prové directament de la trompa de caça. A principis de segle hi ha una sèrie d'innovacions en la construcció de l'instrument (difícils d'explicar: deixem'ho en què es deixen de veure tots i cadascun dels cops de martell del fabricant...) que permeten de millorar-ne l'afinació i, per tant, d’entrar en l'àmbit de la música culta. Des d'aquest moment, l'èxit està assegurat: per l’aristocràcia és una delicia retrobar els ecos de la seva ocupació preferida, la caça, dins l'orquestra de la cort...

D’entre les primeres obres orquestrals amb trompa, dos exemples magnífics: el primer concert dels sis escrits per Bach per al Magrave de Brandenburg (abans de 1721) i els bellíssims concerts amb dues trompes escrits per Vivaldi per a l'orquestra de Dresde (després de 1716). Ja a la segona meitat del segle, quasi la totalitat de les obres orquestrals incorporen un parell de trompes, fins al punt que llur sonoritat plena, d’una solemnitat llunyana i ombrívola, a vegades nostàlgica, a vegades violenta, esdevé potser l’element més característic del color orquestral de l’època.

La característica principal de la trompa clàssica o trompa natural és que només pot realitzar els harmònics del so fonamental de l’instrument. Si la trompa és en Fa, només podrà tocar el Fa i els seus harmònics*. Això comporta que cada vegada que el compositor canviava de tonalitat el trompista havia de canviar de trompa. Per evitar-ho, els constructors francesos de mitjan segle XVIII van inventar un sistema per allargar o escurçar el tub a base d’una sèrie de tubs accessoris (anomenats “tons” o “cossos de recanvi”), de manera que per canviar de to només calia canviar un tros de tub. A l’entrada del 10 de gener (Stamitz: TROMPES I i II) hi ha una fotografia d’una trompa natural amb tots els seus tubs accessoris.
l
L’altra de les grans aportacions del segle (c.1750) és la tècnica de posar la mà dreta dins de la campana, que permet modificar el so d’un semitò o més i, per tant, fer notes que no pertanyen a la gamma d’harmònics. El gran trompista de l’època és el txec Jan Vávlav Stich, conegut com a Giovanni Punto (1746-1803). Mozart considerava que “tocava magníficament” (al seu pare des de París, 1778).

És en aquesta segona meitat del XVIII que la trompa entra també en les petites formacions de cambra. Hi ha el quintet amb trompa de Mozart (KV 407, de 1782), però he preferit posar una obra d’un dels nostres compositors. A més, aquí hi ha una flauta, com l’altre dia, a més de la trompa. A veure si pel següent instrument trobo una obra on es combini amb una flauta i una trompa…

Carl Stamitz (1745-1801), Quartet per a flauta, violí, trompa i violoncel en re major, op.8 nº1, c.1770. Camerata Köln (instruments originals) [CPO, 2002]

I. Allegro:
l
l
* Tot i que és tremendament difícil d’afinar, hi ha notes de la trompa natural que ens semblen desafinades perquè la nostra oída no està acostumada als harmònics naturals.

Enquesta

Introduïm això de l'enquesta per agilitzar les coses. De tota manera, demano encarecidamente als que no poden venir de deixar un comentari en alguna entrada del bloc perquè pugui saber qui són. És realment bàsic per saber amb quins instruments compto i com organitzarem l'assaig.
l
Gràcies! Fins aviat!

Barcelona 1799, per Maria Alonso i Jaume Cabré

Amb molta il·lusió, la primera contribució no-meva del bloc! Es tracta d'un fragment de Senyoria de Jaume Cabré, novel·la ambientada a la Barcelona de 1799. La Maria en va parlar en un comentari fa uns dies: li he demanat si volia transcriure'l i ha volgut.
l
"El marquès de Dosrius somreia per dos motius: perquè la senyoreta de Foixà s'expressava amb força elegància al pianoforte i perquè, tal com estava asseguda, insinuava unes anques amb espai per anar-hi a parar. Va fer un gest cap endarrere i en Mateu va fer avançar la cadira de rodes quasi fins a tocar el pianoforte. Haydn. Una sonata molt inspirada. I al marquès li van brillar els ulls en veure com li brillaven a la senyoreta de Foixà. L'Allegro assai finale, impecable i inspirat.
Quan la música es va extingir, el marquès va compondre el gest i apagà la brillantor de la mirada.
-Molt bé, nena -va dir-. Tens un gran futur, si et dediques a aquest instrument.
Els pares de la senyoreta es van mirar furtivament satisfets. La mare sospirà i el pare s'adreçà alhora al marques i a don Rafel.
-Pensem demanar-li a don Carles Baguer que se'n faci càrrec.
-Tota una garantia. I tu, nena, estàs contenta de dedicar-te a la música?
-Sí, senyor marquès -reverència graciosa de la senyoreta de Foixà.
El marquès va picar amb el bastó a terra, i en Mateu el portà una altra vegada a la vora del foc.
-Una altra sonata de Haydn, senyoreta -va manar, sense possibilitat de resposta, el marquès. La noia llambregà desconcertada cap a son pare i aquest li va fer beeethoooveeen amb els llavis. La noia es va concentrar mentre el seu progenitor feia esgrima amb el marquès.
-Estimat marquès. La Clara interpretarà ara una sonata de Beethoven.
-Ah. I per què no Haydn?
-És que... A ella, li fa molta il·lusió de mostrar-vos totes les seves habilitats amb altres autors: Beethoven, Salieri, Vicent Martín i Soler...
-Ah. Endavant, endavant.
El cas era sentir música. El cas era fer passar les avorridíssimes tardes de cada dia. [...] Clara de Foixà va interpretar una sonata primerenca, àgil i alegre, descaradament mozartiana, del primer Beethoven. I ho feia bé, la noia. El seu gran problema, pensava el marquès, és que fos noia; no se la imaginava anant per aquests mons de Déu de sales de concert a sales de concert. Però ho feia prou rebé."
l
Jaume Cabré, Senyoria, Barcelona, Proa, 1991.
l
Gràcies Maria!

dissabte, 12 de gener de 2008

Un homenatge llarg...

La musique souvent me prend comme une mer!

BAUDELAIRE

En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. –Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.–

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit en la platja,
jo somnio –perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.

Màrius Torres (1910-1942), 18 de març de 1937.
l
l
Gaetano Donizetti (1797-1848), L'Addio, Les demoiselles de... & Serge Cyferstein
l
http://www.box.net/shared/6pz8fuvk9l
(abrir en una ventana nueva)

Un homenatge


Un homenatge al lloc i a les hores que van veure néixer la idea d'una música compartida. Suposo que no cal justificar-ho. Hem compartit Cadaqués amb la majoria de vosaltres. Hi tocarem algun dia?

La simfonia de Vanhal

Johann Baptist Vanhal (1739-1813), Simfonia en sol menor, c.1764-1767 [g2]. London Mozart Players, dir. Matthias Bamert [Chandos, 1998].

I. Allegro moderato:

II. Adagio:

III. Menuetto. Moderato:

IV. Finale. Allegro:

Ja he acabat amb els enregistraments de totes les obres que toca-rem: Baguer, Brunetti, Vanhal, J.C.F. Bach i J.C. Bach. La simfonia de Stamitz no s'ha gravat mai.

Bona tarda de dissabte!

Felicitats Elena!

Thomas Cahusac (1756-1814), flauta travessera d'ivori amb 1 o 3 claus, Londres, darreries del segle XVIII

Com que el dia 10 va ser l'aniversari de l'Elena, és amb la flauta que començo aquest tour pels instruments que van tocar les nostres simfonies.
l
La flauta travessera de la segona meitat del segle XVIII, construïda quasi sempre en fusta, a vegades en ivori, es dividia en 4 parts (embocadura, dos parts per al cos i peu). Durant aquest període, l'evolució de l'instrument es resumeix essencialment en l'augment del nombre de claus (inclosa la del polze per al do natural, que prefigura tota l'evolució posterior). A finals de segle n'hi ha amb més de 6, però la flauta amb una sola clau continua sent la més habitual. L'encant de la flauta antiga es troba en el so "boisé" (de fusta, més càlid i apagat que el so brillant que dona el metall) i en la diversitat tímbrica resultant de l'alternància entre la digitació "oberta" i la digitació "en forquilla" (no sé si es diu així, però s'entén, no?). Les indicacions de Johann Joachim Quantz (1697-1773), professor de flauta de Frederic II de Prússia, em semblen una bona manera d'entendre'l. És com una recepta de cuina: com fer un soufflé de blanca en un adagio.

"En un adagio, si hi ha una rodona o una blanca, s'ha d'entonar el so dèbilment, quasi únicament amb l'alè. Seguidament es comença a bufar, però piano, i a fer crèixer la força del so fins a la meitat de la nota. Es fa alhora un flattement [un trinat molt discret, amb un efecte pròxim al del vibrato] amb el dit; després es disminueix el so, fins al final de la nota."

El segle XVIII és sens dubte l'època daurada de la flauta travessera. Era un instrument molt apreciat entre els aficionats de la noblesa i de la burgesia. El seu so rodó i delicat s'adaptava especialment bé al gust rococó; era econòmic i fàcil de tocar acceptablement. Pel fet de ser desmuntable i petit, també va gaudir d'un èxit extraordinàri entre els militars i els navegants. Les edicions angleses de "Duets for two german flutes" eren tan nombroses que fins i tot avui es poden comprar els originals de l'època a preus més que raonables. També el nostre Carles Baguer es va deixar endur per la moda, escrivint un recull de sis duos per a flautes, un dels únics exemples de música de cambra catalana de la Il·lustració.
l
Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791), Quartet amb flauta en re major, Manheim, Nadal de 1777 [KV 285]. Barthold, Sigiswald i Wieland Kuijken i Lucy van Dael (amb instruments originals) [Accent, 1999].
l
II. Adagio: http://www.box.net/shared/bqb0bfwo44

Richard Potter (1726-1806), flauta travessera de fusta amb una sola clau, Londres, segona meitat del segle XVIII

Esmorzar amb xocolata el 1739

François Boucher (1703-1770), L'esmorzar, 1739.

El rellotge marca un quart menys cinc de nou: és l'hora de l'esmorzar per a la família de François Boucher, primer pintor del rei Lluís XV de França. L'elegant Mme Boucher, model de moltes de les deesses pintades pel seu marit, es gira cap al fill gran, més ocupat en el seu cavall de cartró que en seure a taula. M. Boucher, vestit d'estar per casa, es prepara per servir la xocolata calenta, que ocupa orgullosament el centre de la composició.

La decoració del salonet obeeix al nou gust rococó, lleuger, refinat, lluminós. L'estatueta de Buda que reposa entre el cap de Boucher i la xocolata és allà per recordar-nos la fascinació de l'Orient i la màgia de les Mil i una nits, traduides per primera vegada al francès el 1704. I també per dir-nos que ens trobem al segle del primer cosmopolitisme, al del Citizen of the World de Goldsmith, al segle de l'Encyclopédie, al del chevalier de Saint-George. En definitiva, per qui ho hagi oblidat, al segle de les Llums.
l
En fi, per no oblidar la música, dir que Boucher va ser durant una època l'autor dels decorats de les òperes de Rameau.
l
Gaudiu de l'esmorzar! Bon dia!

divendres, 11 de gener de 2008

Vanhal: VIOLA (do3)

Penjo la viola del Vanhal pel Miquel. S'ha de passar a clau de sol. Si algú s'ofereix voluntari millor que millor, perquè jo encara he de passar tots els quarts moviments del Brunetti (8 parts) i la viola del Johann Christian Bach.

Iriarte i l'arribada de la "moderna música alemana" a la Península

Joaquín Inza (1736-1808), Retrat de Tomás de Iriarte, 1780s.

No em vull allargar sobre els prejudicis que s'han format sobre la pobresa musical de la cultura espanyola (i especialment la del segle XVIII). Únicament la prova del contrari:

Noches hai en que se hallan congregados
veinte, y acaso más, Aficionados,
que su parte executan de repente.
Mi manejo ni es mucho ni muy poco;
y entre ellos logra así lugar decente,
pues quando nó violín; la viola toco.
[...] Gozamos un depósito abundante
de la moderna Música Alemana,
que en la parte sinfónica es constante
y arrebató la palma á la Italiana.
Si alguno al contrapunto se dedica,
y cualquier obra suya manifiesta,
la aficionada orquesta
se la prueba, examina y califica;
y aun con benignidad los circunstantes
oyen mis sinfonías concertantes.
l
Tomás de Iriarte (1750-1791), Epístola VII. Describe el Poeta á un Amigo su vida semifilosófica, 8 de gener de 1776.
l
L'ortografia és la de l'època. Tomás de Iriarte (1750-1791), dra-maturg, poeta i traductor, és una de les grans figures de la Il·lustració espanyola. De la seva producció se'n desprén un caràcter agradable, refinat, cosmopolita. Violinista amateur, és a través d'ell que la duquessa de Benavente-Osuna tracta amb Haydn per rebre totes les obres "lliures" del compositor, és a dir, les que pot publicar per no ser propietat exclusiva del seu "senyor", el príncep Esterházy. És d'aquesta manera que les obres de Haydn arriben a Espanya poques setmanes deprés d'haver-se escrit.
l
Ja el febrer de 1781, Boccherini escriu des de Madrid a l'editor vienès Artaria per demanar-li que "tenga la amabilidad de presentarle mis respetos" al senyor "Giusseppe Haydn, compositor admirado por mí en el más alto grado y en el mundo entero". També el nostre Brunetti prenia Haydn com a model. Ho demostra la magnífica col·lecció de "moderna Música Alemana" que va reunir per a la Real Cámara, l'orquestra de Carles IV, i que encara es conserva al Palau Reial de Madrid. I també Carles Baguer imitava Haydn. La simfonia que toquem n'és un magnífic exemple.
l
[…] Háyden, Músico Alemán,
Compositor peregrino,
Con dulces ecos se lleva
Gran parte de mi cariño.
Su música, aunque la falte
De voz humana el auxîlio,
Habla, expresa las pasiones,
Mueve el ánimo a su arbitrio.
Es Pantomima sin gestos,
Pintura sin colorido,
Poesía sin palabras
Y retórica con ritmo;
Que el instrumento á quien Háyden
Comunica su artificio,
Declama, recita, pinta,
Tiene alma, idea y sentido.
[…] El canto de Háyden es noble,
Es verdadero y sencillo,
Es juicioso, es perceptible,
Siempre vario, siempre rico.
En él nunca el Auditorio
Se alabará de adivino;
Que, en vez del paso esperado,
Suele hallar el imprevisto…
Háyden Amigo, perdona
Lo que de tu ingenio he dicho:
Para conocerte es poco,
Nada para quien te ha oído.
l
Tomás de Iriarte (1750-1791), Epístola IX. A una Dama que preguntó al Autor qué Amigos tenía, 20 de maig de 1776.

Johann Christoph Friedrich, el Bach de Bückeburg

Avui toca Johann Chris-toph Friedrich (1732-1795), el novè fill de Johann Sebastian Bach. Es coneix també com el Bach de Bückeburg perquè va passar tota la seva vida professional com a konzertmeister del comte de Schaumburg-Lippe en aquesta ciutat alemanya.
l
La primavera de 1778 fa un viatge a Londres per visitar el seu germà, el John Bach dels anglesos. El fill del nostre com-positor, Wilhelm Friedrich Ernst, s'hi quedarà una temporada per estudiar amb el seu oncle.
l
Sabem que Johann Christoph Bach no va ser de retorn a Bückeburg fins el novembre de 1778. Ens podem preguntar, doncs, si va fer el viatge cap al continent en companyia de Johann Christian, que anava a París a supervisar la representació d'Amadis de Gaule. La pregunta següent és fàcil: es trobava Johann Christoph al palau dels Noailles el 19 d'agost de 1778, el dia de la visita de Mozart? He de consultar la correspondència de Mozart.
l
Johann Christoph Friedrich Bach (1732-1795), Simfonia en si bemoll major, 1794. Neues Bachisches Collegium Musicum, dir. Burkhard Glaetzner [Edel Classics, 1992].

I. Largo - Allegro:

II. Andante con moto:
III. Minuetto:
IV. Allegretto scherzando:
Bon dia!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...