La trompa natural

John Christopher Hofmaster (?-1764), trompa natural, Londres, c.1760.

La trompa que s'introdueix a l'orquestra durant la primera meitat del segle XVIII prové directament de la trompa de caça. A principis de segle hi ha una sèrie d'innovacions en la construcció de l'instrument (difícils d'explicar: deixem'ho en què es deixen de veure tots i cadascun dels cops de martell del fabricant...) que permeten de millorar-ne l'afinació i, per tant, d’entrar en l'àmbit de la música culta. Des d'aquest moment, l'èxit està assegurat: per l’aristocràcia és una delicia retrobar els ecos de la seva ocupació preferida, la caça, dins l'orquestra de la cort...

D’entre les primeres obres orquestrals amb trompa, dos exemples magnífics: el primer concert dels sis escrits per Bach per al Magrave de Brandenburg (abans de 1721) i els bellíssims concerts amb dues trompes escrits per Vivaldi per a l'orquestra de Dresde (després de 1716). Ja a la segona meitat del segle, quasi la totalitat de les obres orquestrals incorporen un parell de trompes, fins al punt que llur sonoritat plena, d’una solemnitat llunyana i ombrívola, a vegades nostàlgica, a vegades violenta, esdevé potser l’element més característic del color orquestral de l’època.

La característica principal de la trompa clàssica o trompa natural és que només pot realitzar els harmònics del so fonamental de l’instrument. Si la trompa és en Fa, només podrà tocar el Fa i els seus harmònics*. Això comporta que cada vegada que el compositor canviava de tonalitat el trompista havia de canviar de trompa. Per evitar-ho, els constructors francesos de mitjan segle XVIII van inventar un sistema per allargar o escurçar el tub a base d’una sèrie de tubs accessoris (anomenats “tons” o “cossos de recanvi”), de manera que per canviar de to només calia canviar un tros de tub. A l’entrada del 10 de gener (Stamitz: TROMPES I i II) hi ha una fotografia d’una trompa natural amb tots els seus tubs accessoris.

l

L’altra de les grans aportacions del segle (c.1750) és la tècnica de posar la mà dreta dins de la campana, que permet modificar el so d’un semitò o més i, per tant, fer notes que no pertanyen a la gamma d’harmònics. El gran trompista de l’època és el txec Jan Vávlav Stich, conegut com a Giovanni Punto (1746-1803). Mozart considerava que “tocava magníficament” (al seu pare des de París, 1778).

És en aquesta segona meitat del XVIII que la trompa entra també en les petites formacions de cambra. Hi ha el quintet amb trompa de Mozart (KV 407, de 1782), però he preferit posar una obra d’un dels nostres compositors. A més, aquí hi ha una flauta, com l’altre dia, a més de la trompa. A veure si pel següent instrument trobo una obra on es combini amb una flauta i una trompa…

Carl Stamitz (1745-1801), Quartet per a flauta, violí, trompa i violoncel en re major, op.8 nº1, c.1770. Camerata Köln (instruments originals) [CPO, 2002]

I. Allegro:

l

l

* Tot i que és tremendament difícil d’afinar, hi ha notes de la trompa natural que ens semblen desafinades perquè la nostra oída no està acostumada als harmònics naturals.