Felicitats Elena!

Thomas Cahusac (1756-1814), flauta travessera d'ivori amb 1 o 3 claus, Londres, darreries del segle XVIII

Com que el dia 10 va ser l'aniversari de l'Elena, és amb la flauta que començo aquest tour pels instruments que van tocar les nostres simfonies.

l

La flauta travessera de la segona meitat del segle XVIII, construïda quasi sempre en fusta, a vegades en ivori, es dividia en 4 parts (embocadura, dos parts per al cos i peu). Durant aquest període, l'evolució de l'instrument es resumeix essencialment en l'augment del nombre de claus (inclosa la del polze per al do natural, que prefigura tota l'evolució posterior). A finals de segle n'hi ha amb més de 6, però la flauta amb una sola clau continua sent la més habitual. L'encant de la flauta antiga es troba en el so "boisé" (de fusta, més càlid i apagat que el so brillant que dona el metall) i en la diversitat tímbrica resultant de l'alternància entre la digitació "oberta" i la digitació "en forquilla" (no sé si es diu així, però s'entén, no?). Les indicacions de Johann Joachim Quantz (1697-1773), professor de flauta de Frederic II de Prússia, em semblen una bona manera d'entendre'l. És com una recepta de cuina: com fer un soufflé de blanca en un adagio.

"En un adagio, si hi ha una rodona o una blanca, s'ha d'entonar el so dèbilment, quasi únicament amb l'alè. Seguidament es comença a bufar, però piano, i a fer crèixer la força del so fins a la meitat de la nota. Es fa alhora un flattement [un trinat molt discret, amb un efecte pròxim al del vibrato] amb el dit; després es disminueix el so, fins al final de la nota."

El segle XVIII és sens dubte l'època daurada de la flauta travessera. Era un instrument molt apreciat entre els aficionats de la noblesa i de la burgesia. El seu so rodó i delicat s'adaptava especialment bé al gust rococó; era econòmic i fàcil de tocar acceptablement. Pel fet de ser desmuntable i petit, també va gaudir d'un èxit extraordinàri entre els militars i els navegants. Les edicions angleses de "Duets for two german flutes" eren tan nombroses que fins i tot avui es poden comprar els originals de l'època a preus més que raonables. També el nostre Carles Baguer es va deixar endur per la moda, escrivint un recull de sis duos per a flautes, un dels únics exemples de música de cambra catalana de la Il·lustració.

l

Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791), Quartet amb flauta en re major, Manheim, Nadal de 1777 [KV 285]. Barthold, Sigiswald i Wieland Kuijken i Lucy van Dael (amb instruments originals) [Accent, 1999].
l

II. Adagio: http://www.box.net/shared/bqb0bfwo44

Richard Potter (1726-1806), flauta travessera de fusta amb una sola clau, Londres, segona meitat del segle XVIII