Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

dilluns, 21 de gener de 2008

Tcha, el plaer de l'exotisme i l'anglomania

Jean-Étienne Liotard (1702-1789), Servei de te de porcellana xinesa, 1783.

El setembre de 1658, el Mercurius Politicus de Londres informava que "l'excel·lent beguda xinesa aprovada per tots els metges, el te, es ven al Sultaness Head, un establiment de cafè de Sweetings Rents, prop del Royal Exchange, Londres". Era la primera vegada que la majoria dels londinencs sentien el nom de la seva futura beguda nacional. Em pregunto què feien fins aleshores els anglesos a les cinc de la tarda!

Els primers passos, però, no són mai fàcils. I el cas del te no és l'excepció. El 1685, la viuda del duc de Monmouth va enviar mig quilo de te als seus familiars d'Escòcia. Els receptors, encuriosits, el van bullir, van llençar el líquid i es van menjar les fulles. Després es devien preguntar què hi veien, els seus parents del sud, en aquells espinacs marrons...

Fora d'Anglaterra, el te no gaudia d'un gran prestigi. Els holandesos, de fet, en deien "aigua de farratge". Però al segle XVIII, amb l'arribada de la filosofia il·lustrada, el model d'estat anglès s'ha convertit en el gran referent per als philosophes de París i, el 1760, tot el que vé d'Anglaterra està de moda. És en aquest moment, el de les nostres simfonies, que l'aristocràcia europea comença a beure te. Als anys 1780, a París, el te de l'après-midi (a les cinc, ja?) s'haurà convertit en una institució. El 1765, un anglès, Horace Walpole, es lamentava del canvi que havien experimentat en pocs anys els salons de París: s'havia perdut l'alegria, la lleugeresa, l'amabilitat. Tot estava "anglificat", tot era greu, seriós i filosòfic.

"Laughing is as much out of fashion as pantins or bilboquets. Good folks, they have no time to laugh. There is God and the King to be pulled down first; and men and women, one and all, are devoutly employed in the demolition. [...] I have told them [...] that they have taken from us to admire the two dullest things we had, whist and Richardson."

"Riure està tan passat de moda com les marionetes o els jocs de botxes. Pobra gent! No tenen temps per riure. Primer s'ha de pensar en tirar a terra Déu i el Rei; i homes i dones, del primer a l'últim, treballen devotament en la demolició. [...] Els he dit [...] que ens havien pres per admirar-les les dues coses més avorrides que tenim: el whist i Richardson."

Horace Walpole a Thomas Brand, 19 d'octubre de 1765. [La versió anglesa original surt del projecte Gutenberg. La meva traducció al català ha comptat amb l'ajuda de la versió francesa provinent de L'Esprit de société de Jacqueline Hellegouarc'h, París, Garnier, 2000.]
l
El whist, Richardson (el novel·lista més famós del moment)... i el te, és clar. La ingestió d'aquesta beguda aromàtica, lleugera i lleuge-rament amarga, de color fosc, era com beure glop a glop l'ànima dels anglesos. I les conseqüències es noten: el 1783, els oficials que tornaven de combatre els anglesos als Estats Units es queixaven de trobar, a París, "les modes angleses més en voga que mai" (Comte Louis-Philippe de Ségur, Souvenirs et Anecdotes sur le règne de Louis XVI).

Ara no trobo el passatge exacte, però recordo que Ghislain de Dies-bach, en la seva Història de l'emigració, explicava com, enmig del desastre de l'exili i de la persecució revolucionària, entaforada a Coblença o fugint en columnes pels camps d'Europa, l'aristocràcia pa-risina mantenia, immutable, les seves reunions al voltant del te.
l
Bona nit!

1 comentari:

hElena ha dit...

Ja tornes a actualitzar! Espero que hagin anat molt bé els examens.
Interessant això del té!

See you soon!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...