El 1759 mor Ferran VI i el succeeix el seu germà, Carles III, rei de Nàpols i de Sicília des de 1734. Amb Carles III s'obre realment una nova etapa per a la història espanyola. Les reformes es multipliquen: expulsió dels jesuites (1767), adopció de noves fòrmules fiscals, reorganització de l'exèrcit i de la marina, reforma de l'ensenyament (Estudios de San Isidro, 1770, Escoles d'Arts i Oficis), impuls de les Societats Econòmiques d'Amics del País (Bilbao, Càdis, Sevilla, Madrid, Barcelona...), creació dels primers assentaments industrials a Andalusia, liberalització del comerç amb Amèrica (1778), foment de grans obres públiques (embelliment de Madrid i d'altres capitals, carreteres, enllumenat públic, hospitals...) i suport a là ciència i a l'art (jardí botànic, Prado, Observatori astronòmic, residències reials...).
l
En aquest moment, gràcies a les llargues estades de Tiepolo (1761-1770) i Mengs (1761-1769 i 1774-1776) al Palacio Real, a l'impuls de la recent creada Academia de Bellas Artes de San Fernando (1752) i a les mostres de pintura francesa (Poussin, Van Loo, Watteau) d'alguns mecenes madrilenys, s'introdueixen al país els nous models del rococó i del neoclassicisme. D'altra banda, és el mateix Carles III, durant el seu regnat napolità, qui havia iniciat les excavacions arqueològiques de Pompeia (1748).
l
Tant en les obres de joventut de Meléndez Valdés, un dels grans poetes espanyols del segle, com en els cartrons que realitza Goya per a la Real Fábrica de Tapices de Santa Bárbara ("El Quitasol", "El Pelele", "La gallina ciega", etc.), es pot apreciar clarament la influència del rococó francès. La "fête galante", la lleugeresa, l'artificiositat, l'ambient bucòlic, el petit format, els colors clars, la sensualitat al límit de l'erotisme. En el camp musical, la influència arriba sobretot d'Itàlia, com vaig dir ahir, però ara suavitzada pel goût français, en un estètica pròxima a la de l'estil galant. Els deliciosos quintets amb clave d'Antoni Soler (nascut a Olot i format a Montserrat), el millor compositor català de la seva generació, en són un exemple excel·lent. Soler va entrar com a monjo jerònim al monestir d'El Escorial el 1752 i es va convertir en professor de clave de l'Infant Gabriel (1752-1788), el fill més brillant de Carles III, mort just abans que el seu pare, als 36 anys. Aquests quintets van ser escrits, sens dubte, per a la cambra de l'Infant.
l
Anton Raphael Mengs (1728-1779), Retrat de l'Infant Gabriel, 1761.
l
l
El poema de Meléndez Valdés, a part, em recorda molt "La chasse aux papillons" de Brassens, bon coneixedor de la poesia francesa picantona que havia inspirat el poeta espanyol al segle XVIII.
lLA CHASSE AUX PAPILLONS
l
Un bon petit diable à la fleur de l'âge,
la jambe légère et l'œil polisson,
et la bouche pleine de joyeux ramages,
allait à la chasse aux papillons.
Comme il atteignait l'orée du village,
filant sa quenouille, il vit Cendrillon.
Il lui dit: "Bonjour, que Dieu te ménage,
j't'emmène à la chasse aux papillons".
Cendrillon, ravie de quitter sa cage,
met sa robe neuve et ses botillons
et bras d'ssus bras d'ssous vers les frais bocages
ils vont à la chasse aux papillons.
Ils ne savaient pas que sous les ombrages
se cachait l'amour et son aiguillon
et qu'il transperçait les cœurs de leur âge,
les cœurs des chasseurs de papillons.
Quand il se fit tendre, elle lui dit: "J'présage
qu'c'est pas dans les plis de mon cotillon
ni dans l'échancrure de mon corsage
qu'on va à la chasse aux papillons".
Sur sa bouche en feu qui criait: "Sois sage!",
il posa sa bouche en guise de bâillon
et c'fut l'plus charmant des remue-ménage
qu'on ait vu d'mémoir' de papillon.
Un volcan dans l'âme, ils r'vinrent au village
en se promettant d'aller des millions,
des milliards de fois et mêm' davantage
ensemble à la chasse aux papillons.
Mais tant qu'ils s'aim'ront, tant que les nuages
porteurs de chagrins les épargneront,
il f'ra bon voler dans les frais bocages;
ils f'ront pas la chasse aux papillons.
Georges Brassens, 1954.
Àudio Brassens:
http://www.amazon.com/gp/music/wma-pop-up/B000266M90001008/ref=mu_sam_wma_001_008/104-4332826-9749545
LA CAZA DE LAS MARIPOSAS
LA CAZA DE LAS MARIPOSAS
Un buen diablillo en la flor de la vida,
ligero de piernas y los ojos traviesos,
y la boca llena de alegres palabras,
iba a la caza de las mariposas.
l
Cuando llegaba a los límites del pueblo,
hilando su rueca, vió a Cenicienta.
Le dijo: "Buenos días, que Dios esté contigo,
vente conmigo a cazar mariposas".
Cenicienta, encantada de dejar su jaula,
se puso su vestido nuevo y sus botines
y cogidos del brazo, hacía los frescos boscajes
se van a cazar mariposas.
Él no sabía que bajo la umbría
se ocultaba el amor y su aguijón
el cual atraviesa los corazones de su edad
los corazones de los cazadores de mariposas.
Cuando él se puso tierno, ella le dijo: “Presiento
que no es en los pliegues de mi refajo
ni en el escote de mi blusa
donde se cazan las mariposas”.
Sobre su boca ardiente que gritaba: “¡Sé prudente!”
él puso su boca como una mordaza
y este fue el más encantador de los trajines
de los que se acuerden las mariposas.
Con un volcán en el alma, volvieron al pueblo
prometiéndose ir millones
miles de millones de veces, e incluso más
juntos a la caza de las mariposas.
Pero mientras que ellos se amen,
mientras que las nubes portadoras de penas los dejen en paz,
ellas podrán volar en los frescos boscajes
porque ellos no cazarán mariposas.
La traducció no és gaire brillant, però suficient per entendre més o menys la cançó. Pel que fa als àudios, de moment són només fragmentaris. A mesura que els vagi tenint en disc, els substituiré per l'àudio complet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada