Llançat! Avui obro un nou cicle sobre la cultura espanyola i catalana de la segona meitat del segle XVIII, tot i que ja sé que la majoria esteu selectius i estressats i que no tindreu temps de llegir. Estava previst que durés fins divendres que vé, però mig segle de cultura dona per tant que no crec que amb cinc dies n'hi hagi prou. De tota manera, només faré algunes pinzellades: les que cregui suficients per esbossar un retrat mínimament fidel d'aquests riquíssims, complexos i apassionants cinquanta anys de vida cultural penínsular.
l
Avui és el preludi. Em situo als anys 1740-1750, al centre del segle.
l
El 1746, mor Felip V i puja al tron Ferran VI, fill seu. A grans trets, Ferran VI inaugura el que es coneix com a absolutisme il·lustrat, amb el nomenament de ministres competents (el marquès de la Ensenada, Carvajal) que promouen les primeres reformes modernes per al país, sobretot de caràcter fiscal, militar, d'impuls al comerç americà i de control del clergat. Si bé a la cua d'Europa en molts aspectes, Espanya recupera una part del seu antic prestigi, retrobant el seu lloc en la diplomàcia europea.
El 1746, mor Felip V i puja al tron Ferran VI, fill seu. A grans trets, Ferran VI inaugura el que es coneix com a absolutisme il·lustrat, amb el nomenament de ministres competents (el marquès de la Ensenada, Carvajal) que promouen les primeres reformes modernes per al país, sobretot de caràcter fiscal, militar, d'impuls al comerç americà i de control del clergat. Si bé a la cua d'Europa en molts aspectes, Espanya recupera una part del seu antic prestigi, retrobant el seu lloc en la diplomàcia europea.
l
A nivell cultural, a partir d'ara i de cara a tot el cicle, cal evitar els prejudicis. És veritat que el país manté la seva llarga i estricta tradició catòlica, que la Inquisició, tot i que de forma molt més relaxada que en èpoques anteriors, continua en acció i que els ambients culturals més tradicionals allarguen la brillant herència del Segle d'Or sense obrir-se a les noves tendències europees. Però a Madrid, seguit de prop per les capitals mediterrànies (Barcelona, València, Càdis, Bilbao...), l'arribada d'artistes de formació italiana o francesa que són cridats per treballar per a la monarquia en la construcció i decoració del nou Palacio Real (1738-1764) i d'altres residències reials obre un període d'intensa ebullició cultural.
l
D'entre els músics que arriben a Madrid entre 1730 i 1770, cal destacar el famós castrat Farinelli (1705-1782), que hi passa 22 anys, de 1737 a 1759, Domenico Scarlatti (1685-1757), 28 anys, de 1729 a 1757, Francesco Corselli (1705-1778), de 1733 a 1778, mestre de la Capella Reial des de 1738, Luigi Boccherini (1743-1805), de 1768 a la seva mort, i Gaetano Brunetti (1744-1798), de 1762 a la seva mort. D'entre els pintors, Louis-Michel van Loo (1707-1771), a Madrid de 1736 a 1753, Corrado Giaquinto (1703-1765), de 1753 a 1762, Giambattista Tiepolo (1696-1770), de 1761 a la seva mort, i Anton Raphael Mengs (1728-1779), de 1761 a 1769 i de 1774 a 1776. D'entre els arquitectes, Filippo Juvara (1678-1736), a Madrid el 1735, i Giovanni Battista Sacchetti (1690-1764), a la capital de 1736 a la seva mort.
l
D'entre els músics que arriben a Madrid entre 1730 i 1770, cal destacar el famós castrat Farinelli (1705-1782), que hi passa 22 anys, de 1737 a 1759, Domenico Scarlatti (1685-1757), 28 anys, de 1729 a 1757, Francesco Corselli (1705-1778), de 1733 a 1778, mestre de la Capella Reial des de 1738, Luigi Boccherini (1743-1805), de 1768 a la seva mort, i Gaetano Brunetti (1744-1798), de 1762 a la seva mort. D'entre els pintors, Louis-Michel van Loo (1707-1771), a Madrid de 1736 a 1753, Corrado Giaquinto (1703-1765), de 1753 a 1762, Giambattista Tiepolo (1696-1770), de 1761 a la seva mort, i Anton Raphael Mengs (1728-1779), de 1761 a 1769 i de 1774 a 1776. D'entre els arquitectes, Filippo Juvara (1678-1736), a Madrid el 1735, i Giovanni Battista Sacchetti (1690-1764), a la capital de 1736 a la seva mort.
l
Tots es poden comptar entre els millors artistes europeus del moment i van aportar a la creativitat espanyola una nova força. A nivell musical, per exemple, a mitjan segle XVIII es pot parlar d'una veritable escola espanyola de música per a tecla, que compta amb compositors excel·lents, com Sebastián de Albero (1722-1756), Antoni Soler (1729-1783) i Manuel Blasco de Nebra (1750-1784), nebot de José de Nebra (v. àudio). El que és interessant, però, és que la influència no es dona només en el sentit estrangers-autòctons, sinó també en el sentit autòctons-estrangers. Així doncs, la música per a clavecí escrita a Madrid per Domenico Scarlatti, bàsica per a la comprensió del llenguatge musical de tot el segle, és alhora italiana i espanyola, però en una síntesi, això sí, profundament personal.
l
Referint-me ara específicament a l'actualització d'avui, dir que he volgut situar-la al llindar alhora cronològic i estilístic de la segona meitat del segle. Feijoo (1676-1764) és el primer gran il·lustrat espanyol. El seu Teatro crítico universal (1724-1739), reeditat 17 vegades (!!!) al segle XVIII, i les Cartas eruditas o curiosas (1724-1760) són els primers èxits literaris de les "Llums" a Espanya, si bé, des de la seva condició de monjo benedictí, la religió i el sistema polític establert resten lliures de culpa.
l
Referint-me ara específicament a l'actualització d'avui, dir que he volgut situar-la al llindar alhora cronològic i estilístic de la segona meitat del segle. Feijoo (1676-1764) és el primer gran il·lustrat espanyol. El seu Teatro crítico universal (1724-1739), reeditat 17 vegades (!!!) al segle XVIII, i les Cartas eruditas o curiosas (1724-1760) són els primers èxits literaris de les "Llums" a Espanya, si bé, des de la seva condició de monjo benedictí, la religió i el sistema polític establert resten lliures de culpa.
l
José de Nebra (1702-1768), al seu torn, és el major representant espanyol de la música moderna, d'estil italià-napolità. En una ocasio s'enfrontà a Feijoo, que era partidari de mantenir la nova música fora del culte religiós, en contra dels usos de les grans catedrals i, especialment, de Nebra i de Francesco Corselli, respectivament vicemestre i mestre de la Capella Reial. Una part important de la producció de Nebra són les sarsueles escrites pels teatres de Madrid. L'àudio d'avui surt d'una d'aquestes obres. Nebra també realitza, a la seva manera, una bonica síntesi entre la tradició hispànica i la modernitat de l'òpera napolitana.
l
Volia posar un fragment de l'òpera "Bellerofonte", del compositor barceloní Domènec Terradelles (1713-1751), estrenada a Londres el 1747 (el mateix any que la sarsuela de Nebra), però no hi ha cap gravació.
l
Format a Barcelona i a Nàpols, Terradelles va tenir una brillant carrera internacional abans de morir misteriosament a Roma als 38 anys. És l'exemple de l'"espanyol exportat" i la prova de l'enriquidor intercanvi que van afavorir els "italians importats", com Scarlatti. Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), en la seva Lettre sur la musique française de 1753, per justificar el seu rebuig del contra-punt i de les formes estrictes, explica una anècdota interessant sobre Terradelles:
l
Format a Barcelona i a Nàpols, Terradelles va tenir una brillant carrera internacional abans de morir misteriosament a Roma als 38 anys. És l'exemple de l'"espanyol exportat" i la prova de l'enriquidor intercanvi que van afavorir els "italians importats", com Scarlatti. Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), en la seva Lettre sur la musique française de 1753, per justificar el seu rebuig del contra-punt i de les formes estrictes, explica una anècdota interessant sobre Terradelles:
l
Je me souviens que Terradeglias, me parlant de plusieurs motets de sa composition où il avait mis des choeurs travaillés avec un grand soin, était honteux d'en avoir fait de si beaux, et s'en excusait sur sa jeunesse. Autrefois, disait-il, j'aimais à faire du bruit; à présent je tâche de faire de la musique.
l
Recordo que Terradeglias [Terradelles], parlant-me d'alguns motets que havia escrit on hi havia cors molt treballats, sentia vergonya d'haver-ne fet de tan bonics i els excusava per la joventut. Abans, em deia, m'agradava fer soroll; ara, intento fer música.
l
Pocs mesos després de la mort de Terradelles, Corrado Giaquinto (1703-1766), pintor de sòlida formació napolitana, sortia de Roma cap a Espanya, cridat per Ferran VI. El maig del 2005 vaig visitar a Madrid una exposició molt representativa de la seva obra. És d'un rococó original, lleuger, napolità, rosa i verd, que, si sonés, sonaria Pergolesi. Malgrat tot, sovint s'apropa a l'estil lluminós del venecià Tiepolo, amb qui coinidiria un any a Madrid. La imatge de sota també va ser pintada a Madrid. La pinzellada lleugera i ràpida de Giaquinto influiria sense dubte en Goya, que retrobarem sovint durant aquests dies.
l
Pocs mesos després de la mort de Terradelles, Corrado Giaquinto (1703-1766), pintor de sòlida formació napolitana, sortia de Roma cap a Espanya, cridat per Ferran VI. El maig del 2005 vaig visitar a Madrid una exposició molt representativa de la seva obra. És d'un rococó original, lleuger, napolità, rosa i verd, que, si sonés, sonaria Pergolesi. Malgrat tot, sovint s'apropa a l'estil lluminós del venecià Tiepolo, amb qui coinidiria un any a Madrid. La imatge de sota també va ser pintada a Madrid. La pinzellada lleugera i ràpida de Giaquinto influiria sense dubte en Goya, que retrobarem sovint durant aquests dies.
l
Giambattista Tiepolo (1696-1770), La Immaculada Concepció, 1767-1769.
No em puc allargar més, però us deixo amb el Stabat Mater (1736) de Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736), un dels "grandes hits" europeus del segle XVIII, que va contribuir al naixement del llenguatge musical internacional del classicisme. Es podria dir que Nàpols, a nivell musical, però també pictòric i arquitectònic, va marcar profundament l'art del segle XVIII i especialment l'espanyol.
l
Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736), "O quam tristis" del Stabat Mater, 1736. Barbara Bonney, Andreas Scholl & Les Talens Lyriques, dir.Christophe Rousset.
l
Àudio 2 (abrir en una ventana nueva):
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada