Corrado Giaquinto (1703-1766), Gloria de Santos, 1755. No admito que la Música, por ser algo más simple, sea menos deliciosa, o patética. Reconozco que la variedad en ella, como en otras cosas, contribuye al deleite. Pero la variedad debe contenerse dentro de ciertos límites. […] Si la variedad es muy poca, da fastidio. Si excesiva, distrayendo al alma en las muchas partes del objeto, o arrebatándola de una a otra, no le permite aquella como estática suspensión del ánimo, en que consiste lo más intenso del deleite. Yo he visto a infinidad de sujetos recrearse mucho más oyendo una buena voz acompañada de una Guitarra rasgueada que oyendo el concierto de muchas voces y instrumentos. Vi también alguna vez a una persona de muy buenos talentos verter lágrimas de deleite, y ternura, oyendo tañer una Guitarra punteada; lo que nunca le sucedió oyendo la sinfonía de varios instrumentos, a que estuvo presente muchas veces.
Benito Jerónimo Feijoo (1676-1764), “Maravillas de la Música, y cotejo de la antigua con la moderna”, de Cartas eruditas o curiosas, 1742.
José de Nebra (1702-1768), Ària "Piedad, Señor" de la sarsuela Iphigenia en Tracia, 1747. Maria Bayo & Les Talens Lyriques, dir. Christophe Rousset.
l
3 comentaris:
Aaixx aquest Feijoo.. I per què ho diu, això? Els agradava anar de llestos, eh? S'equivoca! (à mon avis..)
L'Ensenada m'ha fet pensar en el llibre del Buero Vallejo, Un soñador para el pueblo. Està situat exactament a aquella època, oi? Em va agradar molt, tot sigui dit.
Un petó!
Ah, sí, el sr. Feijoo. Sempre m'ha cridat l'atenció el seu cognom...
Estic totalment d'acord amb això de què cal trobar un equilibri entre canvi i permanència; de fet és aplicable a qualsevol cosa de la vida humana... no? Massa canvis, ens molesten com a mínim i ens desesperen com a màxim. Massa permanència, ens avorreix com a mínim i ens desepera com a màxim (allò de que els extrems es toquen, i tal). L'ideal és l'equilibri, però no un equilibri massa canviant ni massa permanent! En fi... millor deixo de pensar en veu alta. És que estic escoltant (gaudint) la nº 40 i la Júpiter de Mozart i se me'n va el cervell cap als violinets.
Fins la pròxima.
Sí, "Un soñador para un pueblo" està situat en aquesta època.
Publica un comentari a l'entrada