De Lisboa a Estocolm i de Londres a Nàpols s'estenia al darrer terç del setcents la fama de Salomon Gessner (1730-1788), ànima pura, poeta suís de llengua alemanya. Admirat per autors de totes les tedències i especialment pels primers romàntics, alguns confessaven haver experimentat amb la lectura dels seus Idil·lis el "el més elevat sentiment de la poesia" (Chênedollé).
l
Pròxim de
Thomson per la sinceritat i la força de les descripcions de la naturalesa, "la simplicitat, la naturalitat i la sublimitat de les seves poesies", com diu l'editor de la traducció francesa que he penjat a l'entrada anterior, Gessner obre les portes d'un paradís terrestre marcat tanmateix pel fort color local de la Suïssa alpina. L'Europa cultivada es rendeix a la sensibilitat renovada i sincera, a l'existència innocent i virtuosa d'aquests pastors absolutament aliens a l'efervescència urbana i als desordres d'aquest segle "que llaman ilustrado" (Iriarte).
l
Gessner no escriu en vers, sinó amb una inspirada i delicada prosa poètica. En el cas de l'idil·li que us presento és el traductor francès qui va decidir reescriure'l en vers. No és de les obres més reeixides i característiques de Gessner però l'he triada perquè el tema s'adeia per donar la benvinguda de la primavera. Malgrat tot és inevitable, més de dos segles després, no cedir davant del poder evocador d'aquest poeta antany famós i avui oblidat que mereix - com tants d'altres - una rehabilitació urgent.
l
En absència de la versió original i de coneixements d'alemany, tradueixo a partir de la traducció francesa.
l
LA PRIMAVERA (Idil·li V)
l
MILÓ
l
He vist setze primaveres embellir la natura;
Cap no és comparable a la que veig avui.
Tot m'encanta, les flors, les aigües, la vegetació:
Estimada Eglea, saps per què?
Perquè vigilo el meu ramat aquí, prop teu.
l
EGLEA
l
I jo he vist néixer tretze primaveres;
Però encara no n'havia vist de tant encantadora:
Saps per què, Miló? Eglea no acabà;
Amb un lleuger somriure es va fer entendre;
I abraçant dolçament el pastor,
Fixà en ell la mirada més tendra.
l
Sents, va dir Miló, el concert dels ocells?
Sota d'aquests lilàs florits que es corben en volta,
Veus el rierol pur que arrossega les seves aigües?
Eglea, vols que caminem cap a aquell boscatge?
l
EGLEA
l
Vull, Miló; seu a prop meu,
Només estic bé als llocs on et veig.
Ai! Si poguéssim estar sempre junts!
El meu cor està tan content, quan ens uneix el dia!
l
MILÓ
l
Seu sobre aquest trèbol i aixeca els teus ulls bellíssims,
Deixa que els meus admirin aquesta mirada, aquest somriure:
Ai! Si poguéssin mirar-se per sempre!...
D'on vé que veient-los tremoli i sospiri?
Què és el que sento? Quin desordre em domina?...
No, diu tancant els ulls de la seva pastora,
No em miris així;
Visió massa estimada per la tendresa dels meus sentits.
Sincerament no sé d'on vé tot això;
Però quan veig els teus ulls amb aquest dolç somriure,
Eglea, el cor em batega; se m'escapa un sospir;
Vull parlar... la meva veu expira als llavis.
l
EGLEA
l
Miló estimat! No deixis la mà sobre els meus ulls;
Sento en aquest moment el desordre que t'agita.
Adorat meu! Veus el meu pit?
T'adones de com palpita?
Oh! Quan el teu braç apreta el meu,
Quan em toques la mà, com l'ànima s'emociona!
Instantàniament un núvol m'enterboleix la mirada...
Aquest sentiment em sorprèn, i no hi entenc res.
l
MILÓ
l
Veus allí aquelles tòrtores?
Sents el seu parrupeig, estimada Eglea?
Amb quin aire amical enllacen les seves ales!
Mira, mira com llurs becs s'uneixen tendrament!
Ai! Si aquests jocs, Eglea, ens servissin de model.
l
EGLEA
l
Sí, estreny-me, Miló, estreny-me sobre el teu cor,
Enllacem els nostres braços, imitem els seus becs.
l
MILÓ
l
Quin plaer he provat!... Us dec la felicitat,
Bells ocells! Com agrair-ho?
Que l'amor us allargui la vida!
l
EGLEA
l
Veniu, dolça parella! Veniu sobre els meus genolls;
Veniu a viure amb nosaltres:
Us estimaré; no sigueu esquius:
Res no interromprà els vostres plaers;
I mentre Miló farà de la meva boca un bec,
Unirà els vostres el lliure desig...
Alcen el vol!... Miló, els molestem potser?
l
MILÓ
l
Eglea, el pensament em desvela una sospita:
Licàs cantava ahir els encants del petó.
Això n'era un potser?... Sí, m'agrada pensar-ho.
"Oh petó, deia, com em fascina la teva dolçor!
El segador cremat per la calor del dia,
Obté menys plaer en beure una aigua refrescant
Que la meva boca en collir el petó de l'amor.
El murmuri embriagador que fa néixer
Afalaga més que els sons de la veu més bella;
I la mel de l'abella és mil vegades menys dolça
Que el bàlsam espremut dels llavis de l'amant.
l
EGLEA
l
És un petó, Miló, m'hi jugaria el que fos;
Cal que ho demani aquest vespre a Licorís:
Però posa'm bé la garlanda,
I arregla'm els cabells, que me'ls has desfet.
l
L'altre dia ens parlaven a classe de la teoria d'una psicòloga americana que considera que el tema de l'amor, al segle XVIII, es converteix en sinònim del de llibertat, en clau d'una visió del món oposada al pessimisme cristià. És potser amb això que Gessner va seduir els esperits oberts de l'època. Un Turgot, un Iriarte, un Chénier veien en la remor de la vegetació, en la carícia dels rierols i en l'amor pur del poeta suís la invitació a un món millor.
