Màster online

Un breu apunt per anunciar la publicació electrònica de la meva tesina de màster. La trobareu en lliure accès a la pàgina web del grup de recerca I+D "La Música en España en la Edad Moderna: composición, recepción e interpretación".

També assenyalo la publicació d'un nou CD de Brunetti pel grup Carmen Veneris, dedicat als trios amb viola de la serie VII (Lindoro), així com els primers enregistraments dels concerts que van tenir lloc a la Fundación Juan March de Madrid el desembre passat

Brunetti al dia

El revival Brunetti s'ha enfortit aquests últims mesos. En l'àmbit de les publicacions, la principal novetat és la magnífica edició dels 16 últims quartets de Brunetti (els escrits entre 1785 i 1793) realitzada per Miguel Ángel Marín i Jorge Fonseca.

Fa només uns dies ha aparegut també un disc de l'Orquesta Barroca de Sevilla, dirigida per Christophe Coin, amb dues simfonies, dues escenes vocals i la primera lamentació del Dimecres Sant, analitzada aquí. És una contribució importantíssima a l'escassa discografia brunettiana. No per les simfonies (la nº23 i la nº33, ambdues ja enregistrades), sino per la música vocal, que fins ara desconeixíem completament. A diferència del concert que en van fer a l'Auditorio Nacional de Madrid, que va resultar més irregular en qualitat d'interpretació, el disc és exquisit. La lamentació, en particular, és d'una gran delicadesa en els efectes i posa de relleu que som realment davant d'una obra de gran qualitat. A la simfonia nº33 Il maniatico, el violoncel de Coin resulta un "maniàtic" (un boig) perfecte, com ja ho va demostrar en directe a Madrid.

Cal celebrar amb tota la pompa, per acabar, l'organització del cicle de concerts "Gaetano Brunetti, músico de corte", actualment en curs a la Fundación Juan March de Madrid. És la primera vegada que un cicle de concerts es proposa la recuperació d'obres inèdites de Brunetti. El primer dia (27 de novembre) es van poder sentir dos trios de la serie VI de 1784-1785 alternant amb trios de l'op. 34 de Boccherini (1781), magníficament interpretats per La Ritirata. El podeu sentir integralment aquí. El segon, dimecres passat (4 de desembre), a càrrec del Quartet Quiroga, va presentar un programa encara més ambiciós, amb un dels quartets recentment editats i un dels quintets amb dos violoncels de l'op. 1, que s'emmirallaven, respectivament, amb un quartet de l'op. 20 de Haydn i amb un quintet de l'op. 10 de Boccherini. El tercer concert, que tindrà lloc dimecres vinent (11 de desembre), culminarà el cicle amb el celebradíssim Quartet Mosaïques que oferirà dos quartets tardans de Brunetti, també de la nova edició de Marín i Fonseca, i dos quartets més, un de Haydn i l'altre de Boccherini. Les notes al programa, redactades per un servidor, aquí.

Fins aquí aquest fugaç retorn de posada al dia en matèria brunettiana. Esperem que la tendència iniciada segueixi a l'alça! La recepció del públic i dels propis músics és més aviat engrescadora.

Un article a Acrocorinto

Sigue, y sigue...

El foc ja crema. Les novetats relacionades amb Gaetano Brunetti s'acumulen aquests darrers mesos. Saludo des d'aquí l'aparició del nou disc de quartets de Brunetti que ens ofereixen els Carmen Veneris, de qui ja he parlat en diverses ocasions. Edita Lindoro i l'enregistrament vé oportunament a omplir un buit en el coneixement de la literatura espanyola per a quartet de corda del segle XVIII. Hem de celebrar, en aquest sentit, que les quatre obres escollides siguin inèdites. A la pàgina web de la discogràfica hi ha una generosa descripció de les obres pel pioner de la brunettologia, Germán Labrador. L'exemple que ja circula per Youtube dóna la impressió d'un producte fet amb cura, ben acabat i ben enregistrat. Gaudiu-ne!

També anuncio l'arribada als comerços de la meva edició dels trios series VI i VIII de Brunetti. Sobre la qualitat de la part editorial no sóc jo qui he de jutjar. Sent una opera prima, no tinc cap dubte que hi ha moltíssimes coses per millorar. Des d'aquí vull donar les gràcies a tots els que m'han ajudat amb seu temps i els seus consells: Irene, Joseba, Judith, Miguel Ángel i els que em deixo. Sí que puc lloar les qualitats de la música, veritablement magnífica, que contradiu enèrgicament tots els prejudicis sobre la inferioritat i la decadència del trio per a dos violins i violoncel a finals del segle XVIII.

Assenyalar, per fi, l'aparició a internet de fragments del concert que va oferir el Quartet Qvixote el 24 de març a la Fundación Juan March, amb música de Brunetti i del català Pere Santamant. De Santamant van tocar el seu únic quartet conegut, descobert per un servidor a la Library of Congress l'any passat i que és, per ara, el primer quartet de corda conegut escrit per un català. Els dos quartets de Brunetti que l'acompanyaven, obres tardanes, són d'una qualitat indubtable. En podeu sentir dos moviments al video. Felicitats, doncs als músics del Qvixote i als de Carmen Veneris pel seu entusiasme i pel seu compromís amb un repertori tan menystingut! Han entés que no és una baixesa tocar-lo, sino una oportunitat de descoberta, un experiment, i un plaer per a ells i pel públic que els escolta... i que els escolarà!

Març Brunetti

Sense temps per a més, saludar un mes Brunetti. Acaba d'aparèixer a la xarxa la primera gravació mundial del primer dels trios de la serie V (1775), publicat a París el 1776. És una obreta magnífica, en una versió més que digna, que ha vist la llum en el marc del Proyecto Brunetti, una iniciativa del violoncel·lista del grup, Pere Joan Carrascosa, per recuperar l'obra del compositor.

Per completar les bones notícies, dissabte que vé, dia 24, i gràcies a la bona obra del Miguel Ángel Marín, es toquen a Madrid (Fundación Juan March) dos dels seus quartets tardans i el primer quartet de corda escrit per un català. És una obra de Pere Santamant, probablement de mitjan dècada de 1770, que vaig descobrir l'any passat al catàleg de la Library of Congress de Washington. I el divendres de la mateixa setmana, el 30 de març, a l'Auditorio Nacional de Madrid, sonarà una simfonia i dues àries de Brunetti, en mans de l'Orquesta Barroca de Sevilla, dirigida pel finíssim Christophe Coin. Aquest concert gira per Sevilla i Cadis, em penso.

Per acabar d'arrodonir la cosa, aquesta setmana surt d'impremta l'edició de les dues darreres col·leccions de trios amb dos violins de Brunetti, les series VI i VIII, editades per un servidor i publicades per l'ICCMU.

Sembla doncs que Brunetti comença a enlairar-se amb una força d'arrencada respectable. Esperem que no decaigui!

CARTA OBERTA

Mentre el discurs polític celebra els mèrits de la recerca i la innovació per treure'ns de la crisi, els Pressupostos Generals de l'Estat previstos per aquest any consoliden una retallada del 30% (2000 milions d'euros) respecte al pressupost per a I+D del 2009. Com que la situació esdevé crítica, m'afegeixo als que demanen una signatura per AQUESTA CARTA acordada pels principals centres de recerca de l'estat. Gràcies.

Uns que es planten

Per aquí no passem.

D'un món a l'altre

Torno fascinat, un cop més, de l'altre món, el del segell Alpha, que és més que una discogràfica com el Barça és més que un club. L'Autre Monde és una petita i fabulosa botiga situada al cor bategant de París, en un carreró que puja cap a l'Odéon i que Woody Allen no hauria desestimat per la seva última pel·lícula. A la nit, mentre les velles parets dels hôtels es fonen amb la fuga de blaus del crespuscle, s'hi encenen espelmes en lloc de bombetes. Molt bona música i una escollida biblioteca de llibres de música, d'història i d'art (terrible- ment en venda) us acompanyaran quan entreu. Hi destaquen els bells llibres il·lustrats, els lloms i les pàgines (entrevistes) dels quals, desvetllen un somni fastuós de frescos, de cúpules i de galeries, de grans figures mitològiques i d'epifanies monacals.

Això podria ser una ressenya per una revista cultural on l'indret mereixeria quatre o cinc estrelles, però hauríem deixat de banda l'essencial. Vaig descobrir Alpha amb 13 o 14 anys. Erlebach va ser el primer disc i encara recordo l'estranya i irrepetible sensació que vaig tenir en treure el plàstic que l'embolicava. La d'un meteorit extrava- gant i fascinant, definitivament únic, amb aquella inefable, incomfusible senefa del cartró, entre les aigües de les pàgines de guarda dels llibres antics i els motius vagament ornitològics d'un pareo javanès. Era en aquell mesón del carrer Bailèn on feien faves amb pernil. Amb 15 anys, prop de la llar cremaven l'Andante de Barrière (no cal que digui quin, els que hagin sentit el disc sabran de què parlo) i les atmosferes de cordes pinçades que el Poème Harmonique o l'Arpeggiata han sabut recrear (i aquí crear és més important que el prefix) màgicament.

Alpha, i tot el que l'acompanya (un festival a Normandia, l'exaltació permanent de les altres arts, de la paraula declamada a la fotografia, els concerts a l'Île Saint-Louis, la llibreria, etc.), ha sabut fer oblidar que és un producte comercial. Va ser aventura en un principi, ara és filosofia i fe laica. En consultar el catàleg d'Alpha, com en visitar la llibreria, un té la sensació de descobrir les col·leccions d'un "homme de goût", un "honnête homme" cultivat, apassionat. En l'origen, el fundador, el discret Jean-Paul Combet.

D'una banda, comprant, un hi compra la il·lusió d'esdevenir part d'un cercle exclusiu i elevat de consumidors de cosa cultural. De l'altra, els acabats, la màgia dels detalls, l'amor de les coses ben fetes que traspua darrera de cada disc i cada moble i cada llibre, en definitiva, els testimonis d'una passió i el de la passió de la passió compartida, fan perdonar l'elitisme del conjunt. El propi Combet diu que ningú ha dit mai que els seus productes siguin barats, però tampoc no han dit mai que no valguin el que s'ha de pagar per ells. Deu ser un molt bon amfitrió.

Però sobretot, la música. Alpha ha significat una nova concepció de la música, avui és més clar que mai: més que la vivència de la música, el somni de la música. És el somni fet quotidianitat (precisament recuperar la quotidianitat de la música "museitzada" és el tema de festival d'Arques-la-Bataille d'enguany), guanyant, així, la possibilitat de seguir somniant. Alpha ha tingut el mèrit d'aglutinar en un projecte comú enormes artistes que, des de diferents provinències, han mogut muntanyes de rutina i de tradicions establertes i han gosat la música que somniaven. També tècnics de so (Hugues Deschaux és el primer i potser l'últim nom d'un tècnic de so que recordaré), actors molt més que actors (Eugène Green amb la seva personalitat capital, Benjamin Lazar), musicòlegs, historiadors de l'art, el fotògraf Robin Davies, etc. Junts han creat un fet, un fet nou, en un d'aquests tombants col·lectius que només s'esdevenen un cop de cada mil.

Per mi, Alpha ha sigut una nova identitat musical, un heroic desplaçament de la base de la feixuga columna de la música "culta". A veure si arribo a formular el que vull: hi ha nascut una nova concepció de la mal anomenada "obra menor". Cap obra no és menor si els músics que la toquen la fan major. Els músics no són només "passadors" de memòria, són creadors de memòria, assumint així la seva condició d'artistes del i pel present sense perdre mai el compromís més pur amb el passat. D'aquesta manera han sortit de l'ombra, embolcallats per un veritable treball de recreació, una sèrie inacabable de fabulosos fantasmes (Belli, Avison o Barrière) o d'estàtues ben conegudes però retocades fins a fer-se irreconeixibles (Bach, Monteverdi, Dufay). En un gir copernicà respecte al museu musical habitual, amb aquesta idea, plenament assumida, que Jean-Jacques Nattiez, parafrasejant Molino, anunciava simplement així: "les obres que emergeixen en una cultura i una societat donades i que se succeeixen cronològicament en la història de la música, són primer i abans que res el resultat de processos complexos propis a cada compositor considerat individualment en el context d'un espai socio-cultural particular". S'estableix així la base des de la qual tota producció musical és digne d'interès. L'interès artístic pel músic geni, passant per l'antropologia, esdevé l'interès artístic per l'home músic. La darrera descoberta és que, com més ens submergim en aquest context que ha passat de ser marge a ser centre, més brillen els antics genis: amb una llum nova revifada i acompanyada per la llum pròpia (sovint sorprenentment poderosa i suggestiva) dels un-cop-més-mal-anomenats "mestres menors".

El meu desig, el meu somni d'anys és que aquesta reflexió arribi a la música que conec i que defenso. Difícilment podria concebre una il·lusió millor que veure Gaetano Brunetti o Pere Joan Llonell, amb les característiques lletres grogues o roges sobre negre, i, a sota, les bromes a l'horitzó d'un paisatge de Luis Paret, les qualitats de verd d'una cassaca pintada per Goya o l'aura singular i intrigant de la taula plena de pastanagues en una escena de gènere de Flaugier. Amb l'acompanyament, obviament, d'una música ben servida: els colors particulars de la música d'església de la Barcelona industriosa de 1770, els quintets tardans de Brunetti amb l'atreviment dels arranjaments amb oboè i diversos instruments per part, una ornamentació temerària... i més i més i més. Pedrell ho formulava, a la manera romàntica, fa 110 anys: servir "a eixos altres grans, als anònims, als infinitament petits, excelsos custodis de l'ànima de la pàtria" (llibre d'or de l'Orfeó Català, 6-I-1902).

Sí, Alpha m'ha donat el bell somni, el seguir somniant, i sobretot, sobretot, el seguir lluitant.

París, rue Férou, tardor

Man Ray, Rue Férou, 1952

Ahir, baixant per la rue Férou, vaig tenir un férou frisson (le frisson des férus de la rue Férou). Un bon i gustós calfred, en definitiva. El sol ho banyava tot amb l'evidència del plein air, amanyagant les arestes de pedra groga de les cases i casones parisines (darrera meu el museu del Luxemburg anunciava "Cézanne et Paris"). Davant meu, les torres noves de Saint-Sulpice ballaven amb la llum, lleugeres, enormes escultures de cartró penjades d'algun núvol blanc. I un vianant enfoulardat, assenyalant la finestra fosca d'un hôtel: "J'habitais alors cet appartement...". El miracle d'un carrer de poble enmig de l'animació senatorial del quartier de Saint-Sulpice.

Per fi!

Per fi! Amb l'enquadernació del primer exemplar del treball de màster tinc la impressió d'arribar al final d'un llarg camí. Ara queda la defensa, però el pitjor ja ha passat. I després, la nova aventura del doctorat...

Quan acabi la resta de compromisos immediats espero poder tornar a dedicar-me tranquil·lament al bloc i posar-lo al dia, que li cal.

Carmen Veneris amb Brunetti

Em faig eco de l'amable comentari dels membres del quartet Carmen Veneris a l'entrada que els vaig dedicar fa un any: "Estimados amigos. Muchas gracias por hacer referencia de nuestro grupo en vuestra reseña. Por fin hemos podido realizar una actuación con este cuarteto tan fantástico."

Les seves interpretacions han assolit una nova maduresa i ofereixen una versió natural, fàcil, molt bonica, del quartet op. 2 nº 1 en sol menor de Brunetti (1774). Al seu canal de Youtube trobareu altres interpretacions de Haydn i de Canales.

Esperem que d'altres obres segueixin aquest camí, amb la mateixa dedicació, precisió i tendresa.

Crisi

Sense temps per a més, mencionar dos tristos esdeveniments que posen sobre la taula amb tota la cruesa, a crits, la lamentable problemàtica del patrimoni musical en aquest(a merda de) país.

La desaparició de la Mona Lisa de la història de la música de la Catedral de Santiago, el Codex Calixtinus, (es van deixar la clau al pany) i la posada en venta del manuscrit autògraf de Recuerdos de la Alhambra, primer pas per a la dispersió de l'extraordinària col·lecció Miquel Llobet, essencial per a la història de la guitarra. L'actual propietari, que ja la va salvar d'una mort segura, es veu obligat a condemnar-la definitivament a mort davant la frígida passivitat de les institucions nacionals i autonomiques, públiques i privades. Entre les joies que guarda hi ha un manuscrit amb música del Padre Basilio (de finals del XVIII, no de finals del XIX, com diu La Vanguardia d'avui), compositor essencial de la història de la guitarra espanyola, sobre la música del qual, fins avui 8 de juliol, no sabíem res. I això que només és notícia de rebot...

A crits ens diuen avui els diaris que la reflexió sobre l'estat de les fonts musicals a Espanya és d'una urgència que supera tots els límits. Per desgràcia, les alarmes silencioses (absents) d'aquests arxius eclesiàstics que es deixen les claus als panys i tenen goteres són una bona metàfora de l'efecte que tindrà el tema a partir de demà. Si no us ho creieu, llegiu demà els diaris.

Més sobre Francisco Brunetti

P. G. de Bussy [?], Campagne et souvenirs d'Espagne, 1823-1839. Pu- blicats a la Revue Hispanique XXXII, New York-Paris, 1914.

Es tracta del diari d'un oficial francès que va entrar a Espanya amb els cent-mil fills de Sant Lluís per restaurar la monarquia absoluta el 1823. A l'inici hi diu: "c'est sous l'impression du moment que mes notes ont été prises, et je les ai laissées telles que je les avais rédigées".

El 24 de juny de 1823: "Soirée de musique chez Cabrero. Brunetti, première basse du roi d'Espagne", (p. 497).

L'1 de juny havia donat alguna altra precisió sobre Cabrero: "Jolie soirée de musique chez l'orfèvre Cabrero", (p. 496).

Afegit el 19-VI: Es deu tractar de Pablo Cabrero, segon director de la Real Fábrica de Platería (després de la mort d'Antonio Martínez el 1792). Segons veig per internet, "uno de los establecimientos industriales más importantes del Madrid de la Ilustración, responsable de la mejor orfebrería que se haya hecho en España en los siglos XVIII y XIX". (A la imatge: calze fet a la Real Fábrica de Platería el 1829, Museo Arqueo- lóxico Provincial de Ourense).

Oviedo, 17-M: presentació i dos quartets de Brunetti

Brunetti sota els focus

Saludo amb molta alegria la publicació per Ars Hispana dels quartets L. 190 i 185-189 de Brunetti, escrits entre 1785 i 1788. A la introduc- ció, el Raúl Angulo, que ha tingut el detall de citar aquest bloc i des d'aquí li agraeixo, aclareix de forma definitiva una confusió referent a les fonts manuscrites d'aquestes obres, deguda a un error de la Biblioteca Nacional de França i del catàleg publicat de Brunetti.

El pròxim 17 de maig, la presentació de la publicació a Ovideo comptarà amb la interpretació de dos dels quartets per professors de corda del Conservatori Superior de Música de la capital asturiana. A la web de l'editorial en podeu sentir un tast electrònic.

Sense temps per més (Brunetti em crida, per d'altres temes, des de la finestra oberta del Word), envio molta sort i un gran agraïment a la feina impagable del Raúl i el Toni i el seu projecte d'Ars Hispana.
l

Un 'raro' pas comme les autres: Brunetti a la ràdio

Cal celebrar amb xampany el monogràfic que va dedicar Radio Nacional Clásica a Brunetti el passat diumenge 24 d'abril. La introducció biogràfica i la tria musical són excel·lents. És una gran ocasió per sentir molt bones versions de la seva música, sobretot perquè em consta que fins fa pocs mesos a Radio Nacional no tenien cap dels dos discs que se senten en aquest programa.

Oh, mia patria, si bella e perduta?

Faula

THE CITIZEN AND THE TRAVELLER

'Look round you,' said the citizen. 'This is the largest market in the world.'
'Oh, surely not,' said the traveller.
'Well, perhaps not the largest,' said the citizen, 'but much the best.'
'You are certainly wrong there,' said the traveller. 'I can tell you . . .'
They buried the stranger at the dusk.

EL CIUTADÀ I EL VIATGER

'Mireu al vostre voltant', digué el ciutadà, 've-t'ho aquí el mercat més gran del món'.
'Oh, de ben segur que no', digué el viatger.
'Potser el més gran no', digué el ciutadà, 'però el millor sí, això segur'.
'Aquí us equivoqueu', digué el viatger. 'Us podria mencionar...'
Van enterrar l'estranger en fer-se fosc.

Robert Louis Stevenson, Faules, 1896.

Pronto

No vé a cuento, però dedico un post al desgraciat record del terrorista del Jiménez Losantos, que ha plantat l'odi en una generació, la nova, que ja no sap ni per què odia.

El xoc de 1769, ossia Concessió a la musicologia romàntica

Era un dia de Quaresma de 1769. Al Teatro de los Caños del Peral, a Madrid, el públic, sorollós, s'asseia i es feia veure. S'engega la nova simfonia del Bocarini, o Boquerini, arribat fa poc de París. O sorpresa! Quin silenci de cop. Ningú no havia sentit mai una música així. Unes melodies que sembla que prenguin vida, com les paraules d'un orador poeta. Boccherini porta la nova sensibilitat de París, la de l'Empfindsamkeit afrancesat, la de Johann Schobert, i alhora l'esperit encantador de la simfonia concertant, de la conversa galant.

L'orquestra deixa caure el moviment lent, patètica. Assegut al mig de l'escena, Don Luis estira amb el seu arc una melodia estranyament plaent: la seva. De cop i volta s'interromp per iniciar la burla d'una dansa, acompanyat pel violí, abans de tornar a caure en una profunda melancolia. Al final de l'últim moviment es diria que se sent el riure acompassat del saló de Mme du Deffand. Res no serà com abans en la música espanyola després de la Quaresma de 1769.