L'Antiguitat somniada, Louvre

Magnífica gran exposició al Louvre, "L'Antiquité rêvée", com sempre amb un contingut delectant i un altíssim grau d'excel·lència en la presentació. És un fabulós i sinuós viatge per l'amor (i desamor) del segle XVIII per una Antiguitat ideal, font principal de l'intens renovellament de les arts plàstiques al tombant dels segles XVIII i XIX.

No en faré una crònica, no era l'objectiu. Sí que voldria destacar un accident curiós: la presència, junt amb d'altres rares meravelles, del Diógenes (1780) de Luis Paret, peça de recepció del pintor a la Real Academia de San Fernando. Que dramàtica la notícia explicativa, un límpid retrat de la sequera de la recerca humanística espanyola (admeto que la lectura és personal). Tot és un potser: potser Paret va ser a París, potser va pintar aquesta obra per tal o tal raó. Com pot ser que sapiguem tan poc d'un pintor d'aquesta rellevància? Com pot ser que faci anys i panys que ningú li dedica una exposició? Que no circuli fluidament pels llibres d'història?

Luis Paret (1746-1799), Diógens, 1780.

Què me'n dieu de la misteriosa qualitat metàl·lica d'aquests marbres blaus, d'aquestes fulles grogues, d'aquestes mans verdes, d'aquests cossos, gossos, roses? (S'ha de veure!) Del plaer refrescant d'aquest desplegament d'erudició decorativa, intel·ligent, irònica, única? Diógenes és tan bonic com un vespre trepitjant el Palais Royal amb els finestrals il·luminats... de neó!

Captar els millors per ensenyar

De l'Ara, escrit per Joan Badia:

Als EUA hi ha, de fa uns mesos, una interessant polèmica sobre la formació inicial dels mestres i professors de secundària. D'una banda, es qüestiona l'actual model de formació i se'n propugna un de més basat en el dels metges (model clínic ), que combini teoria i pràctica. De l'altra, es remarca la necessitat d'atreure el millor talent: aconseguir que els millors estudiants (de secundària o graduats universitaris) vulguin dedicar-se a ensenyar, a fer de mestres o de professors.

La polèmica va arrencar d'una recerca de la consultora McKinsey, publicada el setembre passat sota el títol Closing the talent gap: Attracting and retaining top-third graduates to careers in teaching . S'hi demostrava amb evidències que tres països amb sistemes educatius excel·lents (Singapur, Finlàndia i Corea del Sud) tenien una estratègia molt decidida per atreure els millors talents cap a la docència als nivells d'educació infantil, primària o secundària. (Una bona prova que aquests sistemes són excel·lents són els resultats de les proves PISA, publicats posteriorment: tots tres països estan situats entre els cinc primers de l'OCDE, juntament amb Xangai i Hong-Kong, quant a comprensió lectora. I amb un baix índex de fracàs escolar.) L'estratègia passa per una combinació de factors difícilment reproduïbles a tots els països: gran prestigi social del professorat, forta exigència a l'ingrés als estudis per a la docència (i sempre amb una via específica i diferenciada, entenent que no tothom pot ser mestre o professor), carrera també dura i amb una clara incorporació dels resultats de la recerca (ensenyament centrat en l'alumne i la millora de l'aprenentatge) als plans d'estudis, pràctiques molt ben planificades, etc. En cap cas, però, no hi ha mi- llor salari o millors condicions de treball quant a hores o nombre d'alumnes per aula del professorat d'aquests països, en relació, per exemple, amb els del professorat del nostre país.

L'informe estableix una correlació entre mestres i professors excel·lents i resultats escolars excel·lents i conclou que si es vol tenir un sistema educatiu de primera, cal atreure cap a l'ensenyament els millors estudiants (de secundària o graduats). Exactament es proposa l'atracció d'estudiants del primer terç de qualificacions (el que els americans en diuen the top-third+) .

Podríem traslladar la polèmica i la reflexió a casa nostra? Ben segur que sí. Algunes veus ja han assenyalat que cal millorar la qualitat de la formació inicial del nostre professorat. Sense anar més lluny, tant l'actual consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, com l'anterior conseller d'Educació, Ernest Maragall, s'han expressat en aquest mateix sentit.

Dit sigui amb tot el respecte pels actuals mestres i professors, així com pels estudiants del grau de mestre o del màster de professor de secundària, és una evidència que els estudiants més destacats a casa nostra (com als Estats Units i altres països, d'altra banda) no s'inclinen per la docència. Al contrari que a Finlàndia, on estudiar la carrera d'educació per exercir la docència gaudeix d'un prestigi tan alt, com podria ser aquí estudiar medicina o enginyeria civil; i on l'accés als estudis inicials de professor demana unes notes altíssimes (més de 9,5 sobre 10) i unes aptituds personals que en la literatura científica estan ben descrites.

Entre les raons que se solen adduir per explicar aquesta diferència hi ha l'exigència dels estudis, les possibilitats de trobar feina, les oportunitats de promoció, el prestigi social, etc. Segurament que aquesta darrera diferenciaria més que cap altra uns països dels altres. Tanmateix, també seria hora de pensar a revisar altres variables, com ara l'exigència per entrar als estudis de mestre o de professor de secundària (no tothom serveix per ensenyar i fa anys que se sap com detectar un bon docent). O una més gran exigència en els estudis de grau i de màster per a la docència, passant per una més gran atenció a la recerca en aquest àmbit.

És molt el que ens hi juguem. Per això val la pena que ens ho plantegem com a país. Cal ser conscients que apostar per la captació i la retenció d'estudiants excel·lents per a la docència té repercussions, a mitjà i llarg termini, sobre tots els altres camps. És a dir, si volem tenir excel·lència en camps com la recerca científica o la gestió empresarial, l'economia, les enginyeries o les arts, difícilment ho aconseguirem sense un esforç molt més gran en la formació inicial dels futurs mestres i professors. Atracció dels millors en l'accés, però també rigor i esforç en els estudis.

Es tracta d'una aposta estratègica nacional: la que pretén situar tot un país (en els seus diversos àmbits) en un determinat posicionament. Aquesta va ser, per exemple, l'aposta de Finlàndia arran dels canvis esdevinguts a l'Europa de l'Est. I ara en recullen els fruits.

Quan ens hi posarem nosaltres?

Per d'altres reflexions sobre el tema, en una línia pròxima, recomano el llibre de Gregorio Luri, L'escola contra el món, i especialment el seguiment del seu bloc.

Sant Sever, monument del barroc barceloní

Per què funcioni, cal passejar-se qualsevol matí, qualsevol matí ben normal, pel centre de Barcelona. En arribar allà on els turistes esperen per entrar al claustre de la catedral, en una arrencada de misantropia, esfumeu-vos per l'únic carrer que veureu buit, el carrer de Sant Sever, que s'endinsa en l'antic call. Quan només hagueu fet algunes passes a l'ombra del turisme cridaner, sense anunci previ, rebreu per la dreta una explosió daurada, una salutació lluminosa.

l

Església de Sant Sever, Barcelona, 1699-1704.

Girareu el cap i darrera d'unes vetustes portes, avui miraculosament entreobertes, la veureu, solemne, impossible. És l'església de Sant Sever, l'única de la Barcelona setcentesca que ha arribat pràctica- ment intacta fins avui. Una petita joia d'art i d'artesania, d'un barroc que no desborda, amable, proporcionat, de devoció càndida i temperada. És saludable, qualsevol matí, de qualsevol dia, endinsar-se en l'ombra per admirar aquest tresor amagat.

Les parets del solitari

Del que dóna, i donant es condemna. I del que, a força d'obstinar-s'hi, esdevé sec, i cec.

l

A la parte opuesta los vientos y las lluvias australes, que frecuentemente le azotan, atacando el gluten, y desuniendo el grano de la piedra, abren paso a los ardientes rayos del sol, que mientras corre de oriente a poniente, penetran hasta las entrañas de sus sillares, y los corroen y deshacen, y graban en ellos la marca de su flaca decrepitud.

l

Gaspar Melchor de Jovellanos

...und es ward Licht!

Tractat de composició en català i castellà, ca. 1730.

Tot just acabat l'article de l'altre dia, que furgava en les falles del sistema de protecció del patrimoni musical a Catalunya, em trobo per pura casualitat amb això. És una estrella que acaba de néixer. Té dies.

Descobreixo que la Biblioteca de l'Orfeó Català té un fons antic magnífic, si no en quantitat, en qualitat. Descobreixo la primera iniciativa seriosa de digitalització d'un fons musical a Espanya. Descobreixo que som capaços de fer les coses bé.

La selecció de documents digitalitzats, que en alguns casos (súmmum del luxe) es poden sentir, és precisament un exemple immillorable del que té de més seductor el nostre patrimoni musical. Un manuscrit de primera importància per al repertori de l'Ars antiqua a la península (copiat a Santes Creus durant la segona meitat del segle XIII); una edició internacional (Praga!) de 1571 amb les Ensaladas de Mateu Fletxa i d'altres compositors; un altre manuscrit amb les passions segons Sant Mateu, Sant Joan, Sant Marc i Sant Lluc de Joan Pau Pujol, un oblidat amb un enorme potencial (catedral de Barcelona, segle XVII); un quadern amb sonates per a teclat d'Antoni Soler i Carles Baguer, copiat a Barcelona el 1802; un manuscrit hològraf d'Iberia d'Albéniz, entre moltes altres joies.

En resum, felicitats a l'Orfeó Català, al Palau de la Música i als qui han fet possible aquest excel·lent projecte. A hores d'ara l'adreça electrònica ja circula entre tots els medievalistes de França... La prova que val la pena posar-s'hi.

Patrimoni musical: crònica d'una mort possible

Destino aquesta entrada a fer conèixer un petit llibre que aporta una visió única del patrimoni musical a Catalunya. Es tracta de les actes d'unes Jornades sobre el Patrimoni Musical Català organitzades l'any 2000 pel Cercle del Liceu i recollides sota el títol En torno al patrimonio musical en Cataluña: archivos familiares (coordinat per Jorge de PERSIA, Madrid, Biblioteca Nueva, 2000).

La presentació, de Josep Maria Ainaud de Lasarte, es plena de frases lluminoses. "Nosaltres ens hem acostumat durant molts anys a oposar el que és la iniciativa privada a la pública, i això és un error. El que és important és l'efecte sinèrgic. [...] Ens movem en un món limitat de l'espai, [...] el de la cultura catalana: [...] no podem oblidar mai que és obert a tot el món. [...] Si nosaltres guardem pel gust de guardar, no hem fet res culturalment. Purament ho tenim allà, tancat. Si nosaltres ho estudiem, fem un gran pas. Però n'hi ha un de fonamental que és el de la difusió. [...] Què ens limita en un projecte tan esplèndid com aquest? Ens limiten les possibilitats humanes i econòmiques". I finalment: "si nosaltres som capaços de transmetre el missatge que entusiasmi a recordar la música, el patrimoni, no a la conservació mirant només el passat, sinó de la conservació mirant el futur".

Fins aquí les belles paraules. Després arriba la realitat. Hi ha d'entrada dos articles sobre els fons de la Biblioteca de Catalunya. En podríem dir comunicats institucionals. Radicalment diferent, el que toca el museu de la música ens fa sentir de seguida la fredor de la cova: Romà Escalàs, que sembla una persona amb empenta i idees clares, ens diu en primer lloc que ni la legislació catalana ni l'estatal no contemplen la noció de "patrimoni musical". Primer calfred, primera llàgrima. Cap protocol no està previst davant d'un cas de perill del patrimoni musical (i en coneixem uns quants).

Unes pàgines més endavant, Josep Pavia, com a respresentant de la secció de musicologia del CSIC, anima els presents (l'any 2000!) que participin en el RISM (Repertori Internacional de Fonts Musicals), que funciona des de 1952.

Seguidament hi ha una sèrie de textos presenats per familiars de músics de primera línia (Granados, Albéniz, Lamote de Grignon, Miquel Llobet). Tots em van transmetre la mateixa sensació, física, real: alleujament, alliberació. Aquests familiars que han lluitat durant dues generacions, sense cap tipus de recolzament, per la supervi- vència de les col·leccions dels seus il·lustres pares o avis, necessitaven poder-ho dir, necessitaven que algú els anés a buscar. És evident. I perquè quedi clar, tots supliquen el mateix: orientació, solidaritat i centralització de la informació. Ni tan sols demanen ajuda.

Valentina Granados, néta d'Enric Granados, documentalista musical: "creo que es importante una iniciativa como ésta, saber qué archivos existen y qué procesos se siguen, pero lo que es fundamental es establecer alguna línea de trabajo [...] sobre todos estos pequeños archivos y relacionarlos". El terme "pequeños" s'ha d'entendre en comparació amb una arxiu estatal. Que quedi clar que estem parlant d'arxius familiars, certament, però de primera importància històrica.

Fernando Alonso, un alumne d'una alumna de Miquel Llobet, explica com va aconseguir salvar un fons EXCEPCIONAL per a la història de la guitarra d'una mort segura: en part en un garatge inundat per la pluja i en part en un local miserable del Raval de Barcelona.

Un nét dels Lamote de Grignon: "Jo, que em dedico al màrqueting, sé que és més difícil recuperar una marca que ha caigut en desús que fer-la nova". Parla del patrimoni musical català. El que pregona és unir-se i centralitzar.

Hi ha d'altres articles interessants (un del propi Mestres-Quadreny, diversos sobre entitats catalanes on ningú diria que hi ha fons musicals importants), però els més plens de significat i d'urgència són els dels familiars. Si el fons Miquel Llobet, un dels millors guitarristes del segle XX, es va salvar miraculosament del desastre, quants hauran desaparegut? I sobretot, molt més important: quants hauran de desaparèixer?

The answer, my friend, is blowin' in the wind.

Partitura manuscrita catalana de 1782 afectada per la humitat. Res no és més fràgil que la tinta i el paper.

Barcelona, 1798

Barcelona, Muralla de mar des del moll d'Espanya, 1860.

Fragments del Voyage en Espagne (1797-1798) de Christian August Fischer, traducció francesa de Cramer (París, 1801).

Le premier aspect du Muelle de San Luis a quelque chose d'imposant et de solemnel [sic]. La plaine immense de l'Océan; le haut rocher Montjuich avec son château; le port avec une fôret de mâts; le phare et ses batteries; le rivage plat, tout garni de tavernes, dont les petites terrasses sont adossées au rempart, et les belles files de maisons qui sont à gauche, produisent un aspect superbe et vivant, que l'on ne retrouve pas même à Cadix.

Ici le plus beau moment est la soirée. Le soleil se couche derrière le Montjuich, et la mer s'embrase des feux du couchant. Des bâtiments de toute espèce entrent dans le port, et le rivage se vivifie. Les pêcheurs tirent avec de grands cris leurs bateaux sur le sable, et à la chute du jour on voit briller par-tout les feux et les lumières. La lune s'élève pompeusement au dessus du rivage de la mer, le bruit des vagues brillantes se renforce, les promeneurs se multiplient, et, de l'intérieur des maisons éclairées et ouvertes de toutes parts, vous entendez retentir la musique, les chants et le bruit de la danse. Ce tumulte, et le calme de la mer, qui balance tranquillement ses flots, donne à l'âme un sentiment sublime et énergique, que j'essaierais en vain de vous décrire.

"La primera vista del moll de Sant Lluís té quelcom d’imposant i de solemne. La plana immensa de l’oceà; l’alt rocam de Montjuïc amb el seu castell; el port amb un bosc de màstils; el far amb les bateries; la riba plana, plena de tavernes amb les petites terrasses adossades a la muralla, i les boniques files de cases que queden a l’esquerra [la Barceloneta] formen una vista superba i animada, que no es troba ni tan sols a Cadis.

Aquí el moment més bonic és el vespre. El sol s’amaga darrera de Montjuïc i la mar s'incendia amb les llums de la posta. Vaixells de tot tipus entren al port i la riba s’anima. Els pescadors estiren amb gran cridòria les barques sobre la sorra i, a la caiguda del dia, es veuen brillar arreu els focs i les llums. La lluna s’eleva pomposament per sobre l’horitzó de la mar, la remor de les ones brillants es reforça, els passejants es multipliquen i, des de l’interior de les cases il·luminades i obertes de bat a bat, se sent ressonar la música, els cants i els sorolls de la dansa. Aquesta animació, i la calma del mar, que es balanceja tranquil·lament, dóna a l’ànima un sentiment sublim i enèrgic que no podria descriure per molt que ho intentés."

Port de Barcelona, 1896. A l'esquerra es pot veure la bateria del far de la qual parla Fischer.

Fischer parla, a mes, de l'animat laberint de carrers estrets, ple de botigues obertes, que li recorda Marsella, de l'activitat econòmica (paralitzada per la guerra amb Anglaterra), de l'agradable paisatge que envolta Barcelona, dels diumenges a Montjuïc, de la costum de menjar cargols amb oli i pebre, de la indumentària dels barcelonins, del caràcter de les dones, de les institucions acadèmiques de la ciutat, del domini del català (excepte dins l'administració i les classes superiors).

Internacional

Els mitjans estrangers no paren d'insistir en una Espanya caòtica, descontrolada, desfeta, perduda, desesperada. Tot, és clar, és la introducció per a la locució morbosa: rescat financer. Com si ja fos un tema tancat. Ja n'hi ha prou d'enfonsar el personal en el fangar! Que parlin de les papallones de les illes Fiji i deixin de tocar els collons.

Agenda Brunetti

El 2011 es desperta amb Brunetti!

El pròxim 11 de desembre, a la Westerkerk d'Amsterdam, el grup Concerto Barocco interpretarà una Missa de Mozart i una Simfonia "by the important Italian/Spanish composer Gaetano Brunetti".

El 14 de gener del 2011, una mica més lluny però també en una església, la Peace Portal Alliance Church de Surrey, a la Columbia Britànica (Canadà), l'excel·lent Borealis Quartet (que ha merescut recentment un article a The Strad) tocarà "a rarely heard work by Gaetano Brunetti" amb el fagotista George Zukerman. És un concert "bonus" de la temporada de la White Rock Baptist Church de Surrey. Suposo que es tractarà del quintet amb fagot publicat fa uns anys per Musica Rara (o un dels altres cinc, conservats en manuscrit però enregistrats el 2002 per Paolo Carlini i el Quartet Sandro Materassi).