dijous, 30 d’octubre del 2008
Novetats
dissabte, 25 d’octubre del 2008
Un fil a través dels segles: "tú que no puedes"
de edad tan tierna,
tú, que no puedes,
llévame a cuestas.
Si un sabio estudia
jurisprudencia,
gasta siete años
en aprenderla;
y en siete días
la Violeta
le embute a un tonto
todas las ciencias;
tú, que no puedes,
llévame a cuestas. [...]
Goza el caballo
cuadra muy buena,
regalo eterno,
siempre de huelga;
y el pobre burro
anda diez leguas
lleno de hambre,
palos y leña;
tú, que no puedes,
llévame a cuestas.
Vemos a un grande
que le molesta
que le estén dando
siempre excelencia;
y si a la esposa
de un vendeesteras
su mercé omito,
no da respuesta;
tú, que no puedes,
llévame a cuestas.
l
l

l
Llevaba cada cual, a cuestas, una quimera enorme, tan pesada como un saco de harina o de carbón, o la mochila de un soldado de infantería romana.
Pero el monstruoso animal no era un peso inerte; envolvía y oprimía, por el contrario, al hombre, con sus músculos elásticos y poderosos; prendíase con sus dos vastas garras al pecho de su montura, y su cabeza fabulosa dominaba la frente del hombre, como uno de aquellos cascos horribles con que los guerreros antiguos pretendían aumentar el terror de sus enemigos.
Interrogué a uno de aquellos hombres preguntándole adónde iban de aquel modo. Me contestó que ni él ni los demás lo sabían; pero que, sin duda, iban a alguna parte, ya que les impulsaba una necesidad invencible de andar.
Observación curiosa: ninguno de aquellos viajeros parecía irritado contra el furioso animal, colgado de su cuello y pegado a su espalda; hubiérase dicho que lo consideraban como parte de sí mismos. Tantos rostros fatigados y serios, ninguna desesperación mostraban; bajo la capa esplenética del cielo, hundidos los pies en el polvo de un suelo tan desolado como el cielo mismo, caminaban con la faz resignada de los condenados a esperar siempre.
Y el cortejo pasó junto a mí, y se hundió en la atmósfera del horizon-te, por el lugar donde la superficie redondeada del planeta se esquiva a la curiosidad del mirar humano.
Me obstiné unos instantes en querer penetrar el misterio; mas pronto la irresistible indiferencia se dejó caer sobre mí, y me quedó más profundamente agobiado que los otros con sus abrumadoras quime-ras.
El simfonisme ibèric (1740-1814)
l
I. Larghetto - Allegro:
l
IV. Rondo. Presto:
Un concert a Aranjuez i el concert d'Aranjuez

.jpg)
l
dijous, 23 d’octubre del 2008
Minas Gerais, el miracle del Brasil


diumenge, 19 d’octubre del 2008
Un fil a través dels segles: els camins de la tonadilla
l
Blas de Laserna (1751-1816), Ya que mi mala fortuna, 1774. Cecilia Lavilla Berganza, Salvador Parrón & Ensemble Elyma, dir. Gabriel Garrido.
l
Cuando dos voluntades
están unidas
todo es gusto y contento,
todo gozo y delicia.
Y dicen uno a otro
con alegría
más quiero yo pan solo
con Casimiro,
que pollos y pichones
con un endino.
l
...es fan realitat amb el moliner i la molinera d'El Sombrero de tres picos, escrit exactament un segle més tard però ambientat en el regnat de Carles IV.
l
Serían las nueve de aquella misma noche, cuando el tío Lucas y la señá Frasquita, terminadas todas las haciendas del molino y de la casa, se cenaron una fuente de ensalada de escarola, una libreja de carne guisada con tomate, y algunas uvas de las que quedaban en la consabida cesta; todo ello rociado con un poco de vino y con grandes risotadas a costa del Corregidor: después de lo cual miráronse afablemente los dos esposos, como muy contentos de Dios y de sí mismos, y se dijeron, entre un par de bostezos que revelaban toda la paz y tranquilidad de sus corazones:
l
l
Pedro Antonio de Alarcón (1833-1891), El sombrero de tres picos, 1874.
l
Fascinat per l'esplèndida prosa d'Alarcón i inspirant-se en la música tonadillesca del segle XVIII, Manuel de Falla, en plena eclosió de la modernitat, converteix la novel·leta en pantomima musical.
l
Manuel de Falla (1876-1946), El Corregidor y la Molinera, 1917. Orquestra de Cambra Teatre Lliure, dir. Josep Pons.
És però en forma de ballet i amb el nom d'El sombrero de tres picos que s'estrena a Londres el 22 de juliol de 1919. A la direcció musical, Ernest Ansermet, a la coreografia, Léonide Massine i als decorats...

Pablo Picasso (1881-1973), Projecte de teló curt per al ballet El sombrero de tres picos, 1918-1919.
dissabte, 18 d’octubre del 2008
ELS VIATGES CIENTÍFICS I L'AMÈRICA COLONIAL [La cultura penínsular AII.1]
l
[…] Todas las Naciones de Indios han gustado mucho de pintarse los cuerpos de colorado, buscando para ello las tierras que dán este color; y la Mina de Guacavelica no tenia otro uso entre los del Perú, que servirse del Cinabrio para este fin. Los de la Luisiana, del Canadá; y los mas remotos ácia el Norte, propenden á pintarse con extremo, y no hay mejor mercancía para ellos que el Bermellón. Parecerá particular, que siendo de naturaleza colorados usen tanto de este color; pero en esto no hacen mas que lo que se practica entre las Naciones mas cultas de Europa, que siendo blancas usan varios ingredientes para hacer sobresalir mas la blancura. Los Indios civilizados del Perú no lo acostumbran yá, pero lo usaban antes de la Conquista; y entre las Naciones que subsisten en su libertad no dexan de practicarlo. En las de la parte del Norte es general, y para ello se sirven, además del color roxo, que es el principal, de blanco, negro, azul, y aun verde.
l
Antonio de Ulloa (1716-1795), Noticias americanas, 1772.
l
VII. Responsori "Quae est ista, quae processit":
ELS VIATGES CIENTÍFICS I L'AMÈRICA COLONIAL [La cultura penínsular AII.2]
De Cadis es van dirigir a les Canàries i després a Montevideo, on arriben el 20 de setembre. L'expedició segueix fins a les Malvines, recala a la Patagònia, passa el cap d'Hornos i continua fins a l'illa de Chiloé, seguint fins a Valparaíso, Santiago de Chile, El Callao, Guayaquil, Panamà i Acapulco (abril de 1791). Allí van rebre l'encàr-rec de Carles IV de trobar el pas del Nordoest que suposadament unia l'Atlàntic amb el Pacífic. Malaspina va pujar doncs fins al fiord Prince William (Alaska), demostrant que el pas no existia. Va tornar a Acapulco passant per Nutka (Vancouver) i Monterrey (California).
l
Des d'allà, va enviar els oficials Alcalá Galiano i Cayetano Valdés, dos futurs herois de Trafalgar, a cartografiar l'estret de Juan de Fuca, prop de Nutka. La resta de l'expedició va seguir pel Pacífic fins a Manila, a les Filipines, on va arribar el març de 1792, passant prèviament per les Marshall i les Marianes. Després, l'Atrevida es va dirigir a Macao mentre la Descubierta recorria les Filipines. El novembre de 1792, juntes de nou, es van dirigir a les Cèlebes i les Moluques per acabar a l'Illa Sud de Nova Zelanda, on van cartografiar el fiord Doubtful Sound. La següent escala fou Sidney, la colònia anglesa d'Austràlia, des d'on van dirigir-se a l'illa de Tonga per finalment creuar el Pacífic cap a El Callao i tornar a Cadis, on van arribar el 21 de setembre de 1794, després de més de 5 anys d'absència, tancant l'expedició científica espanyola més brillant del segle XVIII.

William Hodges (1744-1797), Cascada a Dusky Bay, Nova Zelanda, 1775.
l
L'Espanya oberta dels primers mesos del regnat de Carles IV que l'havia despedit el juliol de 1789, ignorant que els francesos feia 15 dies que havien pres la Bastilla, no tenia res a veure amb l'Espanya indecisa i tancada de Godoy que el va rebre a la tornada, cinc mesos després de la caiguda de Robespierre i de la fi del Gran Terror. Eren pocs els espanyols que davant del que passava a França encara gosaven parlar de la Llibertat en majúscules.
El viatge científic és la moda de la segona meitat del segle i les marines reials europees es converteixen en pous d'il·lustres il·lustrats (valgui la redundància, que no és tal). Byron, avi del poeta, Cook, Wallis, Bougainville, La Pérouse, Churruca, Baudin, el mateix Malaspina, etc.
Antonio de Ulloa (1716-1795) és un dels primers espanyols que es pot situar entre aquest il·lustre grup de navegants cultivats. El 1735, amb només 19 anys, s'embarca amb l'expedició francesa de Charles de la Condamine que va a Quito a mesurar un grau del meridià terrestre i que confirmarà que la Terra no és perfectament esfèrica, establint el seu grau d'aplatiment. Als 40 anys era membre de la Royal Society de Londres, de la Reial Acadèmia sueca, de l'Acadèmia de Berlín i membre corresponent de l'Académie des Sciences de París. Va fundar el Museu d'Història Natural de Madrid i l'Observatori Astronòmic de Cadis.
l
A l'època en què va ser Capità de l'Acadèmia de Guardiamarines de Cadis, de 1755 a 1758, Jorge Juan reunia a casa seva una "Asamblea Amistosa Literaria" on es tractaven temes de matemàtiques, física, geografia, navegació, història i medicina. Els membres que la freqüentaven eren majoritàriament professors de l'Acadèmia de Guardiamarines i del Col·legi de Cirurgia de l'Armada. Casualitats de la vida, també Bocage s'havia format a la Marina Reial del seu país. Sens dubte, les persones que veien més món al segle XVIII eren els mariners de les armades, i no és de sorprendre que el contacte amb altres cultures combinat amb les "llums" de la nova filosofia donés com a resultat alguns dels personatges més brillants i més lúcids del segle.
l
Antonio de Ulloa, en les Noticias americanas (1772) de les quals ha sortit el text d'avui, es mostra interessat en fer conèixer "lo que se registra en [Amèrica] de mas particular". Parla de moltes coses (de les balenes, dels tatuatges dels indis, de les seves llengües, de les qualitats de la terra...), però també n'oblida moltes, tot i que es preocupa de justificar-ho: "No ha sido el intento formar una descripcion general y completa que lo abrace todo, porque á tanto empeño sería necesario componer una Obra que correspondiese á lo vasto del objeto". Malhauradament, la música és un dels temes que oblida.
I la veritat és que la història de la música de l'Amèrica espanyola i portuguesa del segle XVIII és absolutament apassionant. M'ha costat molt escollir, i això que la conec molt poc. Ignacio de Jerusalem, nascut a Lecce, Itàlia, el 1707, acabà treballant al teatre de Cadis, on fou contractat per treballar a la catedral de Mèxic. Des de 1750, hi ocupa el càrrec de mestre de capella i es converteix en un dels compositors més respectats de l'Amèrica espanyola. La seva música per l'ofici de Matines de la Verge de Guadalupe, tot i datar dels últims anys de la seva vida, per la seva escriptura preclàssica, galant i lleugera, es mostra plenament al dia de l'última moda musical europea.
A l'Amèrica portuguesa, destaca el compositor mulat José Mauricio Nunes Garcia (1767-1830), afincat a Rio de Janeiro. Home, com Salas, d'immensa cultura, amb Nunes Garcia ens trobem davant d'un creador vertaderament excepcional. El període més esplendorós i productiu de la seva vida es dona a partir del 1808, amb l'arribada a Rio de la cort portuguesa - fugint de la invasió napoleònica - i el seu nomenament com a mestre de la Capella Reial a l'exili. La presència a la ciutat de bona part de la Real Cámara i d'estrangers com el salzburguès Neukomm, veí dels Mozart i alumne de Haydn, que li fa conèixer la música més moderna del vell continent, donen un gran impuls a la seva obra. Malgrat tot, el 1811, l'arribada del gran compositor Marcos Portugal allunyarà Nunes Garcia de la cort, on alguns el consideraven inferior pel seu color de pell. L'obra que he triat data d'aquest mateix any. Es tracta de la Missa Patoril para Noite de Natal, d'un llenguatge clàssic impecable que destil·la emperò un aire... no sé, exòtic?
No; que en mi quilla corruptora plata
divendres, 17 d’octubre del 2008
"Werther", un melòleg italià

dimecres, 15 d’octubre del 2008
Els primers quartets penínsulars
l
I. Allegro moderato:
IV. Finale:
Retratistes oblidats II
dilluns, 13 d’octubre del 2008
Iriarte: VIOLA (sol) i TROMPA II
Trompa II:
l
Gran assaig, dissabte. Gràcies a tots. Es busquen trompes!
l
Fins aviat!
PORTUGAL [La cultura penínsular AI.1]

l
Já Bocage não sou... À cova escura
meu estro vai parar desfeito em vento...
Eu aos ceus ultrajei! O meu tormento
leve me torne sempre a terra dura!
l
Conheço agora já quão vã figura
em prosa e verso fêz meu louco intento;
Musa!... tivera algum merecimento
se um raio de razão seguisse pura!
l
Eu me arrependo; alíngua quási fria
brade em alto pregão à mocidade,
Que atrás do som fantástico corria:
l
"Outro Aretino fui... A santidade
manchei!... Oh! se me crêste, gente impia,
rasga meus versos, crê na eternidade!"
l
***
l
Ja Bocage no sóc!... Dins cova obscura
el meu ser ha arribat desfet en vent…
Els cels vaig ultratjar! Que el meu turment
em torni sempre lleu la terra dura!
l
Ara ja sé quanta vana figura
dirigí en prosa i vers mon foll intent;
tindria, Musa!, algun mereiximent
si, en algun raig, la raó restés pura!
l
Me’n penedesc; la veu quasi glaçada,
aixecant el meu clam desesperat,
diu a la joventut esgarriada:
l
"Altre Aretino he estat… La santedat
vaig tacar!... Si em vas creure, gent errada,
mos versos romp, creu en l’eternitat!"
l
Manuel Maria Barbosa do Bocage (1765-1805), Rimas, 1804.
l
l
VI. Agnus Dei:
dimarts, 7 d’octubre del 2008
PORTUGAL [La cultura penínsular AI.2]

l
O louro chá no bule fumegando,
De Mandarins e Brâmanes cercado;
Brilhante açúcar em torrões cortado,
O leite na caneca branquejando;
Vermelhas brasas alvo pão tostando,
Ruiva manteiga em prato mui lavado;
O gado feminino rebanhado,
E o pisco Ganimedes apalpando:
l
A ponto a mesa está de enxaropar-nos.
Com teus discretos ditos alegra-nos.
Se vens, ou caia chuva, ou brame o vento,
Não pode a longa noite enfastiar-nos,
Antes tudo será contentamento.
l
El daurat te en el bol fumejant,
De mandarins i bramans cerclat;
Sucre brillant en terrons tallat,
La llet a la tassa blanquejant;
l
Vermelles brases clar pa torrant,
Rossa mantega en plat ben rentat;
La gent femenina fent ramat,
I el miop Ganímedes palpant:
l
La taula està a punt d’enxaropar-nos.
Només falta que vulguis, Sarmento,
Amb el teu discurs amè alegrar-nos;
l
Si vens, caigui pluja o brami el vent,
No pot la llarga nit espantar-nos,
Ans tot aquí esdevindrà plaent.
l
PORTUGAL [La cultura penínsular AI.3]
l
Sempre hem girat l'esquena a Portugal i, després de l'estada a Lisboa de l'estiu passat, he decidit que això ha de canviar. Així doncs, dedico aquest primer annex de cicle a la cultura del nostre estimat veí. Me l'estimo cada vegada més i intentaré fer-li justícia. Pel seu peix, per la seva estreta relació amb el mar, per la seva cultura, per la seva bella llengua, per les delicioses tardes que ens va regalar mentre preníem un cafè a l'Alfama. D'altra banda, la història del segle XVIII portuguès no deixa de ser una de les més interessants d'Europa.
L'arribada de metalls i pedres precioses procedents de Brasil enriqueix extraordinàriament el país durant el regnat de Joan V (1707-1750), de la casa de Braganza. El gran monument d'aquest període és el Palau-Monestir de Mafra. Sota el regnat del seu successor, Josep I (1750-1777), es produeix el gran terratrèmol de Lisboa (1-XI-1755), on moren més de 100.000 persones. El fet sacseja profundament els ambients culturals d’Europa. Voltaire escriurà:
l
Philosophes trompés qui criez: “Tout est bien”;
accourez, contemplez ces ruines affreuses,
ces débris, ces lambeaux, ces cendres malheureuses,
ces femmes, ces enfants l’un sur l’autre entassés,
sous ces marbres rompus ces membres dispersés;
cent mille infortunés que la terre dévore,
qui, sanglants, déchirés, et palpitants encore
enterrés sous leurs toits, terminent sans secours
dans l’horreur des tourments leurs lamentables jours!
l
Voltaire (1694-1778), Poème sur les désastre de Lisbonne, 1755.
L'impulsor de la reconstrucció, el Marquès de Pombal, ministre de Josep I, aprofita per sanejar la ciutat i obre un període de modernit-zació i de reformes il·lustrades per al país en tots els àmbits de l'administració. El palau de Queluz data d'aquest moment.
l

Mateus Vicente de Oliveira (1706-1786), Façana principal del Palau de Queluz, 1742-1758.
D'altra banda, la prosperitat econòmica del país, permet al rei, un apassionat de l'òpera italiana, de reunir un grup de músics brillant, format per portuguesos i estrangers. La Real Cámara, l'orquestra reial, amb 51 músics, es converteix durant els anys 1770 en la formació més gran d'Europa.
l
L'ambient, és clar, ho afavoreix, i el país acaba el segle amb un brillant ventall de compositors. Del regnat de Joan V, cal destacar João Rodrigues Esteves (c.1700-c.1751), Carlos Seixas (1704-1742) i António Teixeira (1707-c.1759). Dels de Josep I i de la seva successora, Maria I, Pedro António Avondano (1714-1782), João de Sousa Carvalho (1745-1798), Jerónimo Francisco de Lima (c.1741-1822), António Leal Moreira (1758-1819) i Marcos Portugal (1762-1830).
l
Becats pel monarca, molts d’aquests compositors van poder completar la seva formaciço musical a Nàpols, principal focus de creació operística de l’època. João de Sousa Carvalho fou un d’ells. La seva estada a Itàlia li va permetre d’ocupar els principals càrrecs musicals del seu país. Des del seu retorn el 1767, treballà com a professor al Seminario Patriarcal, el primer “conservatori” de Lisboa. El 1773 en serà nomenat mestre de capella i el 1778 es convertirà en professor de música de la família reial portuguesa. La seva obra coneguda comprèn una quinzena d’obres escèniques en italià estrenades als palaus reials d’Ajuda i de Queluz entre 1769 i 1789 i un ampli corpus de música religiosa. El seu estil, ric i treballat en la part orquestral, rep la influència del gran Jommelli (1714-1774), amb qui la cort de Lisboa tenia un contracte des de 1770.
l
L'obra de João Domingos Bomtempo (1775-1842), fill d'un oboista napolità de l'orquestra de la Real Cámara, constitueix la brillant culminació d'aquesta època daurada de la música portuguesa. El seu Rèquiem, dedicat a la memòria de Camões, la poesia del qual era, a més, el gran model de Bocage, de qui parlarem més endavant, és segurament el més interessant dels que s'escrigueren a Europa entre el de Mozart (1791) i el de Berlioz (1837). Bomtempo, com Arriaga, estudià a París des de 1801, on va freqüentar el poeta exiliat Francisco Manuel do Nascimento (1734-1819), més conegut com a Filinto Elísio, de qui parlaré més avall. Posteriorment va triomfar com a pianista i compositor per tot Europa, però mantenint un compromís profund amb el liberalisme portuguès, per la qual cosa, el 1815, torna al seu país. Durant el breu període liberal de 1820-1828, Bomtempo funda a Lisboa una Sociedade Filarmónica que fa concerts públics. Però no serà fins a la tornada dels liberals el 1833 que podrà gaudir d'una posició còmode i d'una justa reputació com a professor de la reina i com a director de l'Orquestra reial i de l'escola de música del Conservatório Geral de Arte Dramática.
l
En literatura, el XVIII portugués s’assembla bastant al XVIII espanyol. Davant la pervivència de l’estètica barroca, gongorina, del segle anterior, des de 1730 es posa en marxa una reacció de tall neoclàssic (José Valadares, Exame crítico, 1739), coincidint amb la publicació a Espanya de la Poética de Luzán (1737). La fundació de l’Arcadia Lusitana, el 1756, marca el canvi de rumb definitiu, proclamant l’autoritat de les Poètiques d’Horaci i de Boileau. Correia Garção és, sens dubte, el millor exponent d’aquest corrent renovador. En la seva obra, molt formal, conviuen dues temàtiques oposades: l’elevada, sovint mitològica, i la quotidiana o autobiogràfica, de to més lleuger, més planer. El poema que he escollit és un bon exemple d’aquesta última. Correia Garção ens situa a casa seva, davant d’una taula parada amb un servei de te, amb les dones de la casa reunides i un vell criat miop (associat amb Ganímedes, coper de l’Olimp) i invita un amic (Sarmento) a passar la vetllada amb tots ells.
l
Davant de la corrent arcàdica, Filinto Elísio (1734-1819), d’estil "bur-gès", més natural, apassionat, de vegades vulgar, exiliat a París des de 1778 per problemes amb la Inquisició, inaugurarà una nova etapa de la poesia portuguesa, influint sobre la generació posterior. Alphonse de Lamartine, el poeta romàntic francès, que, com Bomtempo, el va freqüentar a París, li dedicarà un poema de les Méditations poétiques (1820). Es tracta de La Gloire, "à un poète exilé", que comença així:
l
Généreux favoris des filles de mémoire,
Deux sentiers différents devant vous vont s'ouvrir :
L'un conduit au bonheur, l'autre mène à la gloire ;
Mortels, il faut choisir.
l
Manuel Maria Barbosa do Bocage (1765-1805) és el gran poeta preromàntic portuguès. Té un estil molt personal, d'una certa violència, sempre apassionat, molt musical. És una constant en la seva temàtica l'anar i venir entre rebel·lió i penediment. En el cas d'aquest poema, escrit probablement quan ja estava malalt, Bocage, que sent la proximitat de la mort, expressa el seu dolorós penediment i la renúncia a la vida dissipada del passat per retornar a la religió ("mos versos romp, creu en l'eternitat!"), tot advertint a la joventut del perill dels somnis d'alliberació i de plaer, de les "vanes figures" que l'havien guiat antany.
l
Pel que fa a la pintura, a la segona meitat del segle, dominen les personalitats de Vieira Lusitano (1699-1775) i de Pedro Alexandrino (1730-1810), molt influides per la pintura rococó italiana. El Neoclassicisme apareix a finals de segle, amb Vieira Portuense (1765-1805). En aquest marc, Morgado de Setúbal (1752-1809) s’afirma com una personalitat a part, forta, aïllada, molt original. Lluny dels encàrrecs oficials, Morgado es fixa en els caràcters populars i en la realitat dels estaments més humils de la societat. La seva preocupació pel realisme en la natura morta l’acosta, d’alguna manera, a l’estil de Luis Meléndez, malgrat que el que més s’ha destacat en la seva obra és l’expressió de les figures, que recorda extranyament, al seu torn, l’art de Jean-Étienne Liotard (1702-1789).
l
Domingos António de Sequeira és el principal pintor portuguès de transició entre Neoclassicisme i Romanticisme. Com Bomtempo, va viure intensament els daltabaixos polítics del seu temps. En aquest quadre, pintat durant l’ocupació francesa de Portugal, s'hi pot apreciar clarament l'herència clàssica en la disposició de les figures i en la forma de plantejar al·legòricament la temàtica, si bé també s'hi deixa sentir la influència del primer Romanticisme francès en el tractament de la llum, en la llibertat de la pinzellada i en aquesta espècie de lluminositat angèlica que es desprèn de les figures al·legòriques.
l
Alguns exemples de pintors francesos contemporanis:
Jean Broc (1771-1850), La Mort de Jacint, 1801.
lAnne-Louis Girodet (1767-1824), Ossian rebent els fantasmes dels herois francesos, 1802.
Per cert, que la llegenda d'Ossian, molt de moda en aquest canvi de segle, era una de les lectures preferides de Manuel de Cabanyes, el poeta d'ahir.
l
Sequeira, Bomtempo i Bocage compartien, a més del fet de ser, en els seus camps respectius, els millors fills de la rica cultura portuguesa del segle XVIII, una immensa admiració pel gran clàssic de la literatura portuguesa, Luis de Camões. Sequiera li va dedicar una gran tela, La Mort de Camões, actualment perduda, que va rebre una medalla d'or. Bomtempo, el seu Rèquiem i Bocage, que, com el seu model, va viure a l'Índia, aquests versos:
l
Camões, grande Camões, quão semelhante
acho teu fado ao meu, quando os cotejo!
Igual causa nos fez, perdendo o Tejo,
arrostar c'o sacrílego gigante.
l
Como tu, junto ao Ganges sussurrante
da penúria cruel no horror me vejo;
como tu, gostos vãos, que em vão desejo,
também carpindo estou, saüdoso amante.
l
Ludíbrio, como tu, da sorte dura,
meu fim demando ao céu, pela certeza
de que só terei paz na sepultura.
l
Modelo meu tu és, mas... oh tristeza!...
se te imito nos transes da ventura,
mão te imito nos dons da natureza.
l
Manuel Maria Barbosa do Bocage (1765-1805), Rimas, 1791.
l
Camões, gran Camões, que semblant
veig el teu cant al meu, en comparar-lo.
Mateixa causa ens feu, en perdre el Tajo,
haver d'afrontar el sacríleg gegant.
l
Com tu, vora del Ganges murmurant,
l'horror de la penúria cruel empasso.
Com tu, vans plaers, que en va demano,
també estic trist, melancònic amant.
l
Escarni, com tu, de dura Fortuna
demano al cel finar, per la certesa
que només tindré pau en sepultura;
l
Ets tu el meu model... però, oh tristesa!...
Si t'imito en els cops de la Ventura,
no t'imito en dons de Naturalesa.
l
La traducció també és meva. Demano perdó per les imperfeccions. He intentat conservar la rima, però volia simplement fer-ho com-prensible.
l
Bona tarda!
dilluns, 6 d’octubre del 2008
Arxius d'àudio del Guzmán I
V. Largo afectuoso sost.: http://www.box.net/shared/37o4o5fyfv
X. Largo lamentabile: http://www.box.net/shared/1uushhaiqv
l
El resultat de les partitures generals que anem passant amb el Finale.
l
Un fil a través dels segles: de Goya a Granados
Un fil a través dels segles: de Goya a Picasso

Pablo Ruiz Picasso (1881-1973), Massacre a Corea, 1951.
dissabte, 4 d’octubre del 2008
Convencions per a les partitures generals del Guzmán (Finale)
Iriarte: VIOLA
l
La viola ja està passada a clau de sol, però de moment penjo aquesta perquè la tinguin els que estan passant la general (Bertran i Elena).
A L'ALBA DEL XIX [La cultura penínsular XIX.1]

¡Cuán dulces llegan al alma
Juan Crisóstomo Arriaga (1806-1826), Quartet en re menor nº1, 1824-1825. Quartet Mosaïques [amb el quartet Stradivari del Palau Reial de Madrid].
A L'ALBA DEL XIX [La cultura penínsular XIX.2]
Ho faig amb una visita al primer segle XIX (després de la Guerra de la Independència). He escollit, en primer lloc, una obra del darrer Goya. Perquè ens ha acompanyat durant tot el cicle i perquè les obres dels seus últims anys (penso en les pintures de la “Quinta del sordo”, en els Desastres, en aquell misteriós cap de gos de 1822…), pel seu compromís ideològic i per la seva profunda originalitat, s’avancen a l’art del futur d’una manera semblant a com ho fa la música del seu contemporani Beethoven (penso en els darrers quartets, en l’última sonata per a piano, en la Novena, en la Missa Solemnis…). I potser s’avancen és un terme massa senzill. Són obres úniques, insupe-rables, que parlen d’un abans i d’un després en la història de la humanitat.

Francisco de Goya, No hay remedio, de la sèrie Desastres de la guerra, c.1815.
Manuel de Cabanyes (1808-1833) va néixer i va morir a Vilanova i la Geltrú. Amic d’importants intel·lectuals de la Universitat de Cervera (a Barcelona no n’hi havia des del Decret de Nova Planta de 1716), va reunir amb el seu germà una rica biblioteca on Horaci i Plutarc convivien amb Byron (“el primer poeta del segle”, segons Cabanyes), Cervantes, Alfieri i Thomson, entre d’altres. La Il·lustració espanyola hi estava representada per Lista i pels nostres vells coneguts, Mora-tín, Iriarte i Meléndez Valdés.
l
De Cabanyes es coneixen a penes 23 poesies, 12 de les quals són les publicades el 1833 com a Preludios de mi lira. A l’Advertència al lector del recull, el poeta feia una confessió curiosa: “No encareceré […] las dificultades que un catalán ha de vencer para escribir en una lengua cuyo estudio le es tan costoso como el de cualquier idioma extranjero; pues con razón podrían contestarme que nadie me obligaba a escribir, y testarme que sin mis poesías poco perdiera la literatura española”. El comentari va motivar un elegant poema de les Horacianes (1906) a Costa i Llobera, del qual reprodueixo uns fragments.
Ardit, auster i vigorós ton geni,
per abocar-hi el cor... Mes eixa parla
desdenyada, envilida, corrompuda,
ja l'art la creia morta.
Oh cantor sense llengua! Així passares,
obscur i pensatiu, en curta vida...
Sobre sus cantos la expresión del alma
S’ha parlat de Manuel de Cabanyes com del “poeta oblidat”. I sens dubte cal considerar-lo així, ja que parlem d’una de les grans veus poètiques del primer XIX espanyol.
Juan Crisóstomo de Arriaga (1806-1826) neix a Bilbao en una família molt amant de la música. La seva precocitat musical és comparable a la de Mozart o a la del seu coetani Mendelssohn (1809-1847). Als 10-11 anys comença a escriure música i als 13 escriu la seva única òpera, Los esclavos felices. El 26 de setembre de 1821, amb 15 anys, marxa a estudiar al Conservatori de París. A l’època, la vida musical de la capital francesa és intenssíssima: Cherubini (director del Conservatori), Berlioz, visites de Rossini, de Mendelssohn, primeres audicions de simfonies de Beethoven, etc. Els progressos del compositor són fulgurants i els anys 1824-1825 escriu tres extraor-dinaris quartets de corda i la seva única simfonia.
Moriria poc després, 11 dies abans de fer 20 anys, al 314 de la Rue Saint-Honoré (a dues travessies de casa meva). Sobre els seus quartets, el gran musicòleg Fétis, que havia estat professor seu de composició, escrigué: “És impossible imaginar res de més original, de més elegant, de més purament escrit que aquests quartets, que no són suficientment coneguts”. I Pedro Albéniz escrivia al pare d’Arriaga poc després de la mort del compositor: “El concepto que yo formé de él era el que tenían formado los señores Fétis, Reicha, Catel, Boieldieu, Baillot, Berton y Cherubini [els millors músics francesos del moment], de que, siguiendo una aplicación propor-cionada a los adelantos que había manifestado, a la vuelta de ocho años [amb 28 anys!!] debía ser uno de los jefes principales del conservatorio”.