L'Església, pel seu potencial humà (1,6% sobre una població d'uns 10 milions d'habitants) i econòmic (25% del producte interior brut), és un integrant fonamental de la societat espanyola del segle XVIII. Els convents i monestirs de tot el territori superen els 3000 establi-ments. Per entendre realment el poder de la institució, penseu que el clergat participava directament en la majoria dels "fets" socials (naixements, matrimonis, morts, hospitals, festivitats...).
l
Després de segles d'existència, però, es fa difícil de resumir en dues frases el complicadíssim entramat de forces, de rivalitats i d'estruc-tures que caracteritzen l'Església espanyola del Setcents. Intentaré, doncs, limitar-me a algunes idees principals. En primer lloc, caldria parlar d'una oposició entre els jesuïtes (que obeïen únicament als dictats del Papa) i la resta d'ordes religioses, les quals, generalment, es mostren més partidàries del regalisme, és a dir del control reial (nomenament dels bisbes pel rei, control econòmic, submissió dels tribunals eclesiàstics al poder civil...). Aquesta tendència regalista va ser especialment forta durant el regnat de Carles III (1759-1788). D'altra banda, des d'un punt de vista menys polític, també hi ha diferències fonamentals pel que fa al pensament religiós. Oposant-se als sectors més conservadors, els anomenats jansenistes (malgrat que s'aparten bastant del jansenisme francès del segle anterior) es mostren partidaris d'una religió interioritzada i d'una moral íntima i austera, des d'on s'apropen a la Il·lustració, en una crítica comuna a la superstició, a la hipocresia, a la ignorància i als abusos del clergat. En parlar del jansenisme espanyol del XVIII, doncs, més que d'un grup, faig referència a un conjunt de trets de pensament que trobarem en representants de grups socials diferenciats. L'oposició conjunta dels regalistes i dels jansenistes (i molts il·lustrats eren alhora una cosa i altra) portarà finalment al decret d'expulsió dels jesuïtes de tots els territoris hispànics signat per Carles III l'abril de 1767.
l
Pel que fa a la Insquisició, tot i que continua activa, es mostrarà molt més moderada que en etapes anteriors. És important tenir-ho en compte per entendre el floriment cultural de les dècades de 1770-1780. William Beckford [cf.VII.1], el 29 de desembre de 1787, en un concert en honor de l'ambaixador turc, Ahmed Vassif, se sorprenia dels "símptomes" d'il·lustració de dos dels principals prelats del regne:
l
Els músics, asseguts sobre una catifa com si fossin gossos, bufaven, picaven i cridaven una lamentable melopea, composada a Bagdad per un dels primers dilettantes d'Orient, tal i com m'ho féu saber un intèrpret armeni. L'arquebisbe de Toledo i el Gran Inquisidor escol-taven aquesta cacofonia amb una paciència i una resignació angèliques. Aquests dos prelats mostraven en la seva fisionomia tots els signes de la sinceritat i de la bondat, per creure que no són ells que permeten la continuació dels autos-da-fé i de les persecucions. L'arquebisbe de Toledo se'm va acostar quan vaig entrar i sense esperar cap presentació protocolària, m'adreçà la paraula en francès amb la més perfecta cortesia.
l
William Beckford (1760-1844), Diari íntim d’un viatge a Portugal i Espanya, 1787-1788.
l
Contribuint, sense saber-ho, a l'augment del ressentiment contra els jesuïtes, el 1758, el membre de l'orde José Francisco de Isla (1703-1781) publicava la primera part de la Historia del famoso predicador Fray Gerundio de Campazas, alias Zotes, on satiritzava àcidament la presumpció i la ignorància dels predicadors espanyols, autors de sermons intrincats i barrocs, sovint inintel·ligibles. Molt ben rebuda per Ferran VI, pel Papa i per erudits com el valencià Mayans, la novel·la va despertar tanmateix l'animositat de les ordes predica-dores (caputxins, dominics, carmelites, etc.), que van aconseguir la prohibició del llibre el mateix 1758. Amb l'expulsió dels jesuïtes el 1767, Isla s'exilià a Bolonya, on mor l'any 1781.
l
Francisco de Goya (1746-1828), Contra el bien general, c.1810.
l
El Fray Gerundio, malgrat ser portador d'idees il·lustrades i preconit-zar una estètica de tall neoclàssic, sorgeix de la més pura tradició novel·lesca castellana. És alhora manifest d'una "religió il·lustrada", novel·la didàctica i novel·la picaresca que "huele lo Castellano viejo y lo campesino" (com dirà l'il·lustrat italià Baretti sobre el propi Isla el 1771). Alguns l'han considerat el Quijote del segle XVIII. En aquest sentit, el Fray Gerundio podria anunciar el regeneracionisme de la Generació del 98, alhora universal i profundament castellà. Però s'im-posa un paral·lelisme molt més clar amb la genialíssima The Life and Opinions of Tristram Shandy, Gentelman de Laurence Sterne (1713-1768), escrita entre 1760 i 1767. Com Isla, Sterne també es reconeix deutor de Cervantes. I la veritat és que hi ha moments en que no sé si llegeixo Fray Gerundio o Tristram Shandy. S'hi troba la mateixa anarquia formal, la mateixa despreocupació per les convencions i per la paciència del lector, compensada únicament per un sentit de l'hu-mor, una vitalitat i una intel·ligència irresisitibles.
l
CAPÍTULO IX
l
En que se da razón del justo motivo que tuvo nuestro Gerundio para no salir todavía de la gramática, como lo prometió el capítulo pasado
l
Admirado estará sin duda el curioso lector de que habiéndose dicho en el capítulo antecedente cómo salía en él de la gramática el ingenioso y aplicado Gerundico, todavía le dejemos en ella, oyendo con atención las acertadas lecciones de su doctísimo preceptor, contra la fe de la historia, o a lo menos contra la inviolable fidelidad de nuestra honrada palabra. Pero si quisiere tener un poco de paciencia y prestar oídos benignos a nuestras poderosísimas razones, puede ser que se arrepienta de la temeridad y de la precipitación con que ya en lo interior de su corazón nos ha condenado sin oírnos.
l
José Francisco de Isla, Historia del famoso predicador Fray Gerundio de Campazas, alias Zotes, 1758.
l
En el cas de Goya, la seva pintura i, sobretot, els seus gravats i dibuixos, presenten una crítica "reformista i purificadora" de l'Església, en la línia de la Il·lustració espanyola. No hi ha una condemna de la religió en sí, sinó de les institucions eclesiàstiques i dels seus abusos, així com de la superstició popular i de la hispocresia general. Això sí, la crítica és severa i es presenta sovint envoltada d'un halo de malson. Sobre el gravat que he posat avui, un comentarista anònim escrivia: "Dos hombres cualquiera, salidos de la nada, son levantados en alto por la lascibia y la ignorancia, y llegarán a ser mitrados atenazando los libros sagrados" (Manuscrit de la Bibli-oteca Nacional).
l
Pel que fa a la música religiosa penínsular del segle XVIII, el camp de treball és tan immens i, encara avui, tan desconegut, que de nou em veig obligat a resumir i oblidar. Podríem dir que l'arribada de la dinastia borbònica al tron d'Espanya marca la veritable introducció de la moderna música italiana a la Península. Hi ha tanmateix una forta resistència per part de sectors importants de l'Església, defensors de l'estètica severa de la grandiosa tradició polifònica heretada dels segles XVI i XVII (perpetuada encara el 1759 amb les Vespres de José de Nebra, vicemestre de la Capella Reial). Així doncs, l'estil italià-napolità no s'anirà extenent fins als anys 1740-1750. Aquests canvis progressius també es notaran en el marc de la música per a orgue, que des de mitjan segle comença a assimilar el nou estil galant. No serà, però, fins als anys 1780-1790 que es generalitzaran els trets del Classicisme provinent d'Europa central. Carles Baguer, en transciure per a orgue música simfònica de tall haydnià, trenca, doncs, amb una llarga tradició polifònica i fa figura de gran renovador. D'alguna manera, és ell qui realitza musicalment una part de les reformes estètiques que reclama el Fray Gerundio del Pare Isla.
l
Us deixo escoltant la música que sentien els ciutadans de Barcelona el 1790 en una catedral que, recordo, era com a la fotografia, ja que la façana actual data de 1887.
l
La catedral de Barcelona cap al 1880.
1 comentari:
Això de la religió i les ordes és extremadament complex per la meva comprensió, però mica en mica vaig entenent alguna idea :)
I veig que hauré de d'avançar amb el Tristam Shandy que em quedo enrere!
un petó!
Publica un comentari a l'entrada