El dijous 29 d'abril de 1790, cap a les 4 de la tarda, els membres de la societat literària més notable de Torí, els Filopatridi, van arribant, sols o en petits grups, al palau del comte Gropello de Borgone, en ple centre de la ciutat.
l
l
Quan tots són allí i es fa silenci, Giovanni Battista Concone, pro-fessor de teologia, entona un "Discurs sobre la novel·la titulada Werther i Carlota", sotmès posteriorment a l'opinió de la il·lustre assemblea. En el mateix edifici, a poques passes de distància, viu Gaetano Pugnani, de 59 anys, "director general de la música instrumental" de Carles Amadeu III de Piemont-Sardenya, en temps millors violinista i compositor de fama internacional.
l
Era el compositor un dels filopatridi? Era el teòleg Concone parent dels tres organers de cognom Concone que s'ocupaven del mante-niment de l'orgue de la catedral de Torí - davant del qual tocava Pugnani cada dia de la setmana a la missa reial del matí - i coneixia el compositor?
l
No ho sabem del cert. El cas és que Pugnani devia assistir a aquesta reunió i quedar fascinat pel Werther, fins al punt que, abans d'acabar l'any, presentava a Torí un conjunt de 22 moviments simfònics destinats a reproduir musicalment la novel·la i concebuts segons el model del Pygmalion de Jean-Jacques Rousseau. Aparentment, es tracta, doncs, d'un llarg melòleg, perfectament coetani del Guzmán el Bueno de Iriarte. El que no se sap exactament és si hi va haver una lectura en veu alta del text o si simplement els espectadors seguien la història amb els resums de la novel·la que es van repartir a l'inici del concert. Quan es va tornar a tocar al Burgtheater de Viena el 1796, es va utilitzar el mateix sistema dels resums. De la primera representació a Torí, però, hi ha l'anècdota segons la qual Pugnani s'havia amagat entre la roba una pistola i que la va disparar per sorpresa en el moment del suicidi del protagonista, aconseguint un gran efecte sobre el públic.
l
L'èxit extraordinàri de Les desventures del jove Werther de Goethe (1774) va provocar l'anomenada "Febre Werther", en què els joves lectors es vestien com el protagonista de la novel·la. Alguns, fins i tot, emulant el seu heroi, es van arribar a matar, registrant-se en aquell moment una onada de suicidis de nois joves a tot Europa.
l
Pel que fa a la música, trobo que l'estil de Pugnani, en determinats aspectes, s'acosta bastant al d'Iriarte. Lluny del flux musical dels melòlegs de Georg Benda (Ariadna a Naxos i Medea, 1775), tan admirats per Mozart i coneguts tanmateix a Itàlia (almenys des de 1784) i a Espanya (poc després del Guzmán, almenys des de 1793), Pugnani i Iriarte conceben una música dividida en petits números autònoms d'entre 30'' i 2'30'' de durada. De tota manera, en els tres autors trobem reminiscències del recitatiu operístic: Benda l'utilitza clarament, però substituint el cant per la declamació; en Pugnani és més anecdòtic; Iriarte convertirà el recitatiu en orquestral, fent parlar l'orquestra en lloc d'un cantant. Tot i la probable filiació amb Haydn, crec que aquest és un dels elements més singulars i més reeixits de la música de Guzmán el Bueno.
l
Tinc la impressió, però, que aquesta influència haydniana és un tret compartit que apropa el Guzmán i el Werther i que alhora els allunya de les obres de Benda. Per la configuració de l'orquestra i l'interès per la individuació dels instruments que la formen, característic de Haydn, Iriarte i Pugnani tenen molts punts en comú. Els dos incorporen a l'orquestra 2 clarinets (a més d'una segona part de fagot, en el cas de Don Tomás), absents de l'orquestra de Benda. D'altra banda, si bé l'escriptura de Pugnani, per la seva experiència com a compositor i intèrpret professional, és significativament més madura i més natural que la d'Iriarte, es pot dir que els dos coincideixen en la utilització de determinats recursos expressius: un tipus d'escriptura orquestral entretallada, amb melodies poc desen-volupades, que busca l'efecte immediat abans que la gran forma; un joc amb les progressions harmòniques, amb el contrast de dinàmiques i amb l'experimentació tímbrica.
l
La veritat és que, en molts aspectes, ni que sigui pels pressupòsits estètics que fonamenten el gènere (capacitat de la música instrumental per anar més enllà del mot, recerca de l'efecte en detriment del rigor formal, experimentació amb els colors harmònics i tímbrics, etc.), el melòleg s'afirma com un gènere molt interessant de transició entre Classicisme i Romanticisme. Cal pensar que no és per casualitat que Pugnani se senti atret pel Werther, obra prero-màntica per excelència, ni que Iriarte sigui un fervent admirador de Haydn, considerat posteriorment com el primer dels romàntics, o que s'interessi per l'expressió musical del "silencio de la noche obscura, / del árido desierto la aspereza, / [...] el asombro, pavor, remor-dimiento, / del malhechor cruel, sanguinolento, / que pálidas fantasmas se figura; / el tedio de la vida, el doloroso / aspecto de miserias y de males", per a "agradar con el mismo espanto" (La Música, 1779). Tampoc no és casualitat que Giorgi Bertola, el traductor a l'italià de Medea de Benda, sigui un dels introductors de l'incipient Romanticisme alemany al seu país, ni que el propi creador del melòleg com a gènere, el filòsof Jean-Jacques Rousseau, sigui un dels precedents més importants per a la futura estètica romàntica, també en la seva part musical.
l
En aquest sentit, són significatives les reaccions que desperta a la Península la lectura de la novel·la de Goethe que va inspirar Gaetano Pugnani. Un exemple, provinent de l'obra d'un dels poetes prero-màntics més importants de l'època i que no havia aparegut gaire pel bloc, el comte de Noroña.
l
WERTHER A SU SEPULTURA [Imitación de unos versos ingleses]
l
La sombra de este tronco, yerbas, flores,
y cuanto el suelo da con lozanía,
cubran aquí la sepultura mía
y el recuerdo también de mis amores.
l
No se vean señales exteriores
que puedan descubrir mi tumba fría,
pues no merece mi crüel porfía
saberse por comunes amadores.
l
Vendrá algun día que estará temblando
la lágrima en los ojos de mi esposa
cuando la cumbre el sol vaya dorando.
l
Tu me embalsamarás, gota preciosa,
si es que debe Carlota estar llorando
adonde el infeliz Werther reposa.
l
Gaspar María de Nava Álvarez, comte de Noroña (1760-1815), Poesías, 1800.
l
Poso també un exemple de l'obra de Pugnani. A la gravació han decidit llegir fragments de la novel·la per donar més sentit a la música i queda molt bé. Tot convida a pensar, doncs, que també a l'època es llegien parts del text per acompanyar la música, com en un veritable melòleg. He triat el moment de l'última escena entre Werther i Carlota, on descobreixen amargament l'amor que els uneix, amor finalment impossible que portarà Werther al suicidi. Poso la traducció en castellà perquè és l'única que tinc a mà. Si algú me la vol enviar en català, li agrairé i la canviaré.
l
"Se dominó [Carlota], y se sentó tranquilamente junto a Werther [...]. -¿No tiene nada que leer?- dijo ella. No tenía nada. -Allí dentro del cajón está su traducción de unos cantos de Ossián: todavía no los he leído, pues esperaba siempre oírselos leer; pero hasta ahora no ha habido ocasión, ni usted ha querido trabajar más.
l
Él sonrió, buscó los versos, y se le llenaron de lágrimas los ojos al verlos. Se sentó y leyó. [...] Un torrente de lágrimas que brotó de los ojos de Carlota, dejando respirar a su oprimido corazón, interrumpió los versos de Werther. Arrojó el papel, estrechó su mano y lloró con las más amargas lágrimas."
l
Gaetano Pugnani (1731-1798), Werther, 1790. Graziano Piazza & Academia Montis Regalis, dir. Luigi Mangiocavallo.
l
XIX. Allegro - Adagio:
l
Bona nit.
1 comentari:
:D:D:D
m'encanta el tema!!^^,
Tinc ganes de sentir la resta de la gravació;)
Que maco que és l'Italià, e?!Encara que es fa estrany tractant-se de Werther (i Charlotte).
Publica un comentari a l'entrada