L'oboè clàssic

Heinrich Carl Tölcke (1720-1798), Oboè amb 2 claus, Brunswick, c.1750.

"En canvi, Besozzi és capaç de sons mantinguts prodigiosos: aug-menta tant, fins i tot, la força del so, i durant tanta estona, que no es pot evitar patir pels seus pulmons."

És un fragment d'una anàlisi comparada entre la manera de tocar de Besozzi i la de Fischer, els dos grans oboistes de la segona meitat del segle XVIII. Data del 21 de setembre de 1772. L'autor, l'inevitable Charles Burney, el va escriure després d'un concert organitzat per Besozzi amb els millor músics de la ciutat de Dresde a casa de Mr. Osborn, l'ambaixador anglès.

L'oboè viu durant el Setcents una etapa daurada. El seu so refinat, elegant, càlid, ple de matisos, lligat al camp i a la poesia bucòlica, s'adapta perfectament als gustos del segle. Des del punt de vista formal, l'oboè del període clàssic és l'hereu directe del model fixat a França a l'època de Lluís XIV: es divideix en tres parts (cos superior, cos inferior i pavelló) i consta de dues claus, pel do i pel mi bemoll. La llengüeta és com l'actual, és a dir que la qualitat de so de l'instrument es controla amb els llavis. L'única novetat de la segona meitat del segle, com en el cas de la flauta travessera, serà l'aug-ment progressiu del nombre de claus. El material de construcció és generalment la fusta de boix, de cirerer o de perer. El banús (o eben) no s'utilitzarà fins al segle XIX, quan la proliferació dels forats i de les claus imposi la necessitat d'una fusta més resistent.

Durant el període que ens interessa, el principal centre espanyol per a la construcció d'instruments de vent-fusta se situa a Barcelona (Josep Borràs, "Constructors d'instruments de vent-fusta a Barcelona entre 1742 i 1826", Revista catalana de musicologia, 2001). Hi destaquen especialment les famílies dels Oms i dels Xuriac, que apareixen esmentades diverses vegades en el famós dietari del Baró de Maldà.

l

L'exemple musical que he triat és un movi-ment del Settimino concertante de Luigi Gatti (1740-1817), bon compositor, comple-tament oblidat avui en dia i mereixedor d'un digne renaixement. Nascut a Mantua però convidat pel príncep-arquebisbe Colloredo a Salzburg el 1782, hi ocupà un càrrec de mestre de capella i fou "company de feina" de Michael Haydn i dels Mozart (pare i fill). Aprofito, a més, que hi ha trompes per relligar-lo amb l'última entrada sobre instru-ments (La trompa natural, 14-I-08).

l

Luigi Gatti (1740-1817), Septet concertant per a oboè, dues trompes, violí, viola, violoncel i contrabaix, Salzburg, anys 1780-1790. Zefiro (instruments originals) [Ambroi-sie, 2003].

I. Allegro:

l

l

Henry Kusder (d.1762-1801), Oboè amb 2 claus, Londres, c.1790.